Betlem Cañizar és regidora a Rubí per l’Alternativa d’Unitat Popular. També és, des de fa anys, membre de Ca la Dona, entitat de la qual n’ha estat coordinadora.
Com consideres que ha repercutit la crisi de la Covid-19 en els àmbits personal, professional i militant de les dones?
És difícil fer-ne una valoració breu. Hem viscut dues fases: la del confinament total, i la de l’actual distanciament.
En tot cas, quan ens van confinar la repercussió fou evidentment altíssima: es tracta d’una crisi sanitària i per tant estretament vinculada a les cures. D’acord amb la norma hegemònica, les persones socialitzades com a dones som les responsables principals de les cures, remunerades o no. El confinament per a moltes ha suposat estar tancades 24h a casa, mentres es compatibilitzen de forma simultània totes les tasques remunerades i no remunerades.
Els índexs de depressions, ansietat, etc., mostren l’impacte que ha tingut en la salut de les dones.
Això donant per suposat un model de dona amb criautres, feina, i parella heterosexual. Les situacions però són molt i molt variables, però el que és cert és que la repercussió en el volum de feina i responsabilitat s’ha multiplicat per a la majoria de dones.
Esperem que el tancament a les llars hagi suposat també certs qüestionaments o replantejaments per a molts homes, respecte la importància de la salut i les cures.
Tot això té també una repercussió enorme en l’activisme als carrers: ara, entre distanciaments i confinaments, hem de cercar noves formes de fer, de mobilitzar-nos, de fer xarxa i suport.
El fet que la socialització femenina tingui molt a veure amb allò relacional té també un impacte especialment rellevant en el nostre activisme i les seves formes. Cal tenir en compte que en el centre del què hem aprés a fer està la cura d’allò col·lectiu, en relació amb altres, el sosteniment de la comunitat. I això s’ha posat en el centre durant la Covid19, però amb un distanciament que té efectes polítics, socials, emocionals.
Com desenvolupem, com sostenim, com mantenim les vides quan les vivim des de la relació?
Quins han estat i seran, en la teua opinió, els subjectes més vulnerables d’esta crisi d’organització social i econòmica?
És difícil parlar sense oblidar-se d’algú. En principi, diria que els subjectes més vulnerables han estat les persones la vida de les quals queda al marge d’allò normalitzat, formalitzat, regularitzat.
És a dir, gent que fa treball submergit, sense papers, gent que quan et confinen i tallen tots els serveis públics i les relacions humanes habituals queden al marge de tot, no podent accedir a ajudes, cobrar ERTES, o que el suposat Estat del Benestar cobreixi les seves necessitats perquè estan en els marges d’un sistema que ja les havia exclòs abans.
Sense la Covid, hi havia canals de vida i supervivència en els marges del sistema, a través de xarxes informals o sectors al·legals o il·legals. Però amb l’Estat d’alarma, queda tot absolutament tallat.
Des de treballadores sexuals fins a treballadores domèstiques sense contracte, des de gent que treballa en el Top-Manta fins a persones sense sostre o papers.
A Rubí, per exemple, serveis socials es van trobar un allau de casos que no s’esperaven – nosaltres sí que ens ho esperàvem – de tota la gent que es va quedar sense el seu sustent, que no passava per les xarxes formals. Es van trobar amb un 80% de demandes noves, vinculades a tots aquests sectors que anteriorment ni tan sols arribaven a serveis socials perquè queden exclosos de l’engranatge de drets, recursos, serveis.
Per un altre costat, les situacions de violències masclistes, homòfobes o infantils han quedat absolutament aïllades i tancades dins la llar, produint-se situacions molt greus i de gran vulnerabilitat. També en casos en els que problemàtiques de salut mental s’han vist agreujades.
Són efectes d’un confinament total i indiscriminat que no ha tingut en compte les condicions, situacions o necessitats de vida de la diversitat de persones.
Quins penses que són els reptes més urgents que se li presenten al moviment feminista en l’escenari post-pandèmia?
L’escenari post-pandèmia té un petit problema I és que la pandèmia encara és el present. Tot és massa recent i no sabem com anirà tot plegat. En relació al que ens estem trobant ara mateix, crec que un dels reptes fonamentals és veure com s’acaba d’imposar aquesta societat del control i del predomini absolut de la tecnologia; hem vist com s’estava utilitzant la crisi sanitària per imposar moltes eines a nivell tecnològic que abans estaven en fase inicial (de control, funcionament, el teletreball…). Si això s’acaba imposant i arriba a ser la nova societat, caldrà veure com ens organitzem, com ens defensem, com ens protegim… i com ho aprofitem en la part que sigui aprofitable. Això és un repte molt important, però difícil de copsar encara, almenys per mi.
L’altre repte és que si l’escenari dels mesos o anys que ens queden té a veure amb la imposició d’aquest distanciament social, la generació de xarxes de suport i de relació, la política que fem a través de la relació – la relació política com diem moltes vegades des dels feminismes – es veu molt dificultada. Crec que no només passa en els feminismes, però en els feminismes penso que passa especialment. I pot ser un cop dur per les mobilitzacions, perquè és clau per desmobilitzar la ciutadania en general. Això també és un repte molt important i potser en algun moment ens hauríem de plantejar accions d’insubmissió, quan anem sabent realment com actua aquest virus, i si les mesures preses són realment les necessàries. Potser ens haurem de plantejar quines normes complim i quines no.
I un altre repte molt important és, crec, tota l’organització per fer suport comunitari davant tot això que diem de la vulnerabilització de les nostres vides amb aquesta crisi i la manca de resposta de les institucions públiques., Caldrà establir no només xarxes de suport, que ja s’ha fet, sinó impulsar recursos i serveis des de per sostenir les nostres vides. L’Estat no ha estat demostrant que les estigui sostenint, i l’organització comunitària hauria d’anar ja no només per substituir una deficiència de l’Estat, sinó a crear noves formes de fer, noves formes de sostenir-nos fora de les assistencialistes que se’ns imposen i que ens converteixen en una ciutadania sovint clientelar.Es tracta de *crear *una societat diferent de la que ens volen imposar, a través d’acció pràctica i recursos pràctics que vagin més enllà de la mobilització.
