Periodista tunisiana i activista dels drets humans, Sihem Bensedrine ha lluitat durant anys contra el règim de Ben Alí. El 1998 fundà el Consell Nacional per a les Llibertats de Tunísia. Tres anys més tard fou perseguida i empresonada pel règim per defensar la llibertat de premsa i la violació dels drets civils. S’exilà del seu país el 2009, on tornà el gener de 2011. Actualment és la presidenta del Grup Àrab d’Observació dels Mitjans.
Quina era la situació de la premsa a Tunísia abans de la caiguda de Ben Alí?
No hi havia premsa, hi havia diaris al servei del règim i mitjans de propaganda. Es van introduir a mitjans dels 80, la data en què es va eradicar el conjunt de la premsa independent que hi havia fins aleshores. Alguns diaris van desaparèixer completament, mentre que d’altres van sotmetre’s i esdevenir la veu de l’amo. La propaganda era dirigida per l’Agència Tunisiana de Comunicació Exterior (ATCE) i aquesta és la màquina que vam heretar com a paisatge mediàtic quan vam fer la revolució. La feina ara és conèixer i desmantellar aquesta màquina, per tal de reconstruir el panorama mediàtic i construir uns mitjans realment professionals.
Quina és la situació i la qualitat dels mitjans avui dia?
La premsa escrita ha seguit el ritme de la revolució i ha alliberat les iniciatives dels periodistes. Hem vist néixer comitès de redacció, inexistents abans, i hem vist també una pressió de les bases periodístiques que volien exercir els mètodes professionals que els havien ensenyat a la universitat i que mai havien pogut dur a la pràctica.
D’altra banda, a Tunísia hi ha inseguretat mediàtica. Perquè els no-demòcrates, els qui treballen per la restauració de l’antic règim, han aprofitat les llibertats aconseguides amb la revolució. Hem vist aparèixer nous diaris, amb diners bruts, de la màfia, nous diaris de l’antic règim. Són dirigits i finançats a vegades per un sol mafiós, que els utilitza com a mitjà de pressió sobre l’opinió, com a desinformació. Abans teníem una desinformació oficial, ara tenim una desinformació difosa per aquests diaris.
Aquests nous mitjans són els portaveus del discurs de l’odi, en els quals s’insulta a les persones, s’ataca la seva vida privada, es desinforma, es difonen rumors i s’intoxica. Ens manca una autoritat de regulació, lleis de regulació i molta autoregulació.
Els mitjans tenen una funció periodística o són a vegades propaganda de la revolució?
Un mitjà ha de ser professional, ni partisà ni portaveu d’un partit o lobby. Ha de respectar el dret a la informació del ciutadà, aquest és el seu rol, i per fer-ho la informació ha de ser fiable, creïble i neutra. Avui dia, el panorama mediàtic, en general, no reuneix aquests requisits. Hi ha una nova fornada de periodistes que respecta aquests criteris i són professionals, però simultàniament hi ha les mateixes persones que feien propaganda durant l’antic règim fent-ne avui al nou. Són desinformadors, no professionals, que existeixen notablement dins el sector públic.
Però això pot canvir amb els anys i la nova fornada de periodistes, no?
Absolutament. Ara s’estan formant moltes associacions mediàtiques, hi ha la voluntat d’aquesta fornada de periodistes d’esclarir fets i sobretot hi ha la depuració dels periodistes. Perquè encara tenim la vella màquina de propaganda, i els seus operaris encara existeixen, coneixem els seus noms. Ens cal esclarir la veritat sobre l’ATCE i els diferents òrgans de propaganda de l’antic règim. A través de l’accés als arxius del règim podrem conèixer la veritat i fer aquesta depuració. Un cop feta, podrem parlar de veritables mitjans professionals a Tunísia.
Hi ha el perill que els interessos econòmics es barregin amb els interessos editorials?
És un risc real, hi ha aquest diner brut, de la corrupció, de la màfia, de la família de Ben Alí. Abans hi havia “el Padrí” que organitzava la màfia; ara que ha marxat, la màfia és lliure i s’ha apropiat d’espais sencers de l’economia, els mitjans i fins i tot a vegades d’ONGs i de clubs esportius, que s’utilitzen per difondre la seva propaganda per tal de restablir l’antic règim.
Quines altres llibertats encara estan amenaçades avui dia?
Les llibertats individuals, perquè una de les amenaces és el sorgiment de grups no estatals que utilitzen la violència per imposar la seva visió al ciutadà. Ja sigui en les modes de vestir o les pràctiques individuals, pel que fa a la religió sobretot. La societat tunisiana està vacunada contra aquestes amenaces i és estimulant veure com des de la societat civil es combaten aquestes tendències, lluites que sovint s’han guanyat. És sa que hi hagin aquests combats, conflictes i debats. Són el rol d’un període de transició.
Hi ha d’altres amenaces més greus, com ara la persistència de l’antic aparell de seguretat, que no ha estat desmantellat i continua condicionant la vida pública. Durant la dictadura no només s’ocupaven de la seguretat; s’ocupaven de la sanitat dels ciutadans, de les nominacions a la universitat, dels que havien de ser inscrits o no, de l’economia…S’han quedat i no s’ha extirpat el verí d’aquest lobby de seguretat. Avui treballen per desestabilitzar el procés democràtic. De fet, els defensors dels drets humans sospitem que són al darrere de la violència salafista, perquè vesteixen amb els colors de la revolució i són una mica a tot arreu. Han modificat molt les seves cares i són la vertadera amenaça contra les institucions democràtiques i contra l’establiment de l’estat de dret a Tunísia.
Com se’ls extirpa, doncs?
Cal la reforma de la policia, de la justícia, de l’administració i sobretot cal engegar un procés de justícia transicional, que estableixi la veritat i permeti conèixer els crims del passat i lluitar contra la seva impunitat.
Aquesta revisió del passat pot servir per a la reconciliació i permetre a sectors de l’antic règim de participar en aquesta nova etapa?
Necessitem reconciliació per calmar la societat. Però no podem parlar de reconciliació sense fer la reparació de les víctimes. No podem violar els seus drets a l’esclariment dels fets i a que es faci justícia. Fins que això no sigui així, no hi podrà haver reconciliació.
Per contra, i pel que fa a la llei “d’immunització de la revolució”, nosaltres com a defensors dels drets humans hi estem en contra. Perquè és una llei que sobrepassa el procés de justícia transicional. Pensem que els crims són individuals, demanem comptes a individus i la responsabilitat és individual, no pot ser col·lectiva. Aquesta llei vol jutjar de forma col·lectiva crims del passat. És injust, i no podem parlar de justícia transicional amb procediments injustos. Cal que els demòcrates i els revolucionari siguem exemplars en termes de processos i procediments equitatius.
Aleshores com fer perquè els elements contrarevolucionaris no s’infiltrin a les altres esferes del poder i dinamitin el procés?
S’infiltren, tenen la capacitat de fer-ho, perquè en períodes de transició hi ha coexistència entre l’antic i el nou règim. Són al poder, a l’administració; no han desaparegut. És un risc a córrer, però preferim aquest risc, el de deixar un crim impune si no tenim proves, que el risc de condemnar un innocent sense proves. La clau és l’accés als arxius. El dia que s’estableixi un reglament per fer-ho hi haurà l’oportunitat de conèixer la veritat. I els arxius no són sols els documents, també hi ha els testimonis entorn d’aquests arxius. És tot un procés que ens permetrà distingir aquests criminals. Volem un procés equitatiu i no discriminant. Els valors i els principis de la revolució no han de ser els mateixos que els de la dictadura.
Hi ha veus que diuen que la comunitat internacional, amb la revolució tunisiana, vol exportar un model de democràcia per a tot el món àrab. Hi està d’acord?
Els models de democràcia, fins i tot a Europa, no es poden exportar. Són molt diferents uns dels altres. Cada país ha fet la seva transició, amb les seves especificitats. I si tenen ganes d’importar-nos alguna cosa, tingueu la certesa que els tunisians rebutjaran a l’instant el seu model “prêt à porter”. Estem construint el nostre propi model, que serà fet a mida de la revolució tunisiana. No serà ni massa gran, ni massa petit, senzillament serà el nostre.
