Les dimensions que ha adquirit la crisi educativa per la pandèmia del COVID-19 han evidenciat a passes de gegant les desigualtats a les aules. El que portem denunciant ja fa molt de temps i que per interessos s’intenta minimitzar o, fins i tot, amagar s’ha posat a sobre la taula. L’infrafinançament des de la crisi de 2008 ha provocat una disminució progressiva de la qualitat de l’educació pública i ha precaritzat la situació de les seues treballadores. És en aquesta situació ja molt crítica en què ens trobàvem, quan s’ha produït el cessament de l’activitat lectiva presencial.
En primer lloc, hem de tindre en compte que la digitalització dels centres és i serà desigual perquè està desenvolupada (si ho està) a voluntat dels equips directius i les docents que distribueixen les partides econòmiques per a comprar el material de manera diferent a cada centre. Però, s’ha tingut en compte quins són els recursos de les alumnes i les seues famílies? De debò estem demanant a les famílies que tinguen recursos digitals i connexió a internet si moltes d’elles no poden ni pagar el rebut de la llum?
La classe treballadora amb menys recursos sempre és la més desafavorida perquè tot no queda en l’escletxa digital, tot no és poder connectar-se a la xarxa o no, les desigualtats socioculturals de les famílies a l’hora de donar suport a casa és una realitat que veiem curs rere curs. L’ajuda que reben a casa les alumnes és molt desigual, ja que depén de la disponibilitat horària, de la formació i del poder adquisitiu de cada família, de si poden pagar eixes ajudes o no. Viure en una casa amb condicions adequades d’espais que puguen permetre la intimitat necessària per a rendir de manera òptima és també una altra qüestió que marca les desigualtats entre l’alumnat. Moltes de les alumnes pateixen a casa situacions de violència i conjuntures familiars molt diverses que afecten l’estabilitat emocional, fet desfavorable per poder seguir el curs de manera telemàtica. Una vegada més constatem que no tot l’alumnat té les mateixes oportunitats.
I no oblidem les alumnes amb Necessitats Educatives Especials, tan vulnerables, a qui el fet d’acabar el curs telemàticament perjudicarà, i molt, en el moment d’aconseguir els objectius mínims i autonomia personal perquè aquestes alumnes tenen (o haurien de tindre) a la seua disposició especialistes dins l’aula i un suport específic per part del professorat. També s’han oblidat del PASE (Programa d’Acollida al Sistema Educatiu) respecte del qual no s’ha pres cap mesura. Menyspreant una vegada més aquests grups que s’han convertit a molts centres en un espai on arraconar aquell alumnat nouvingut amb uns perfils molt marcats de necessitats emocionals i de recursos materials.
Les mesures que estan prenent-se són insuficients i no per a la totalitat de l’alumnat; per exemple, les estudiants de segon de batxillerat que s’han d’enfrontar a les proves per accedir a la universitat, ara marcades per a juliol, no podran compaginar l’estudi i les proves EBAU amb el treball, ja que no hem d’oblidar que l’època estival per a moltes d’elles és una o l’única manera de poder pagar les taxes i la seua vida d’estudiants.
La crisi no és sols sanitària, ens trobem davant d’una situació fallida a tots els nivells on no s’està donant resposta a la greu crisi educativa que estem patint. Les docents estem en contacte amb les alumnes durant el curs, som qui coneixem les necessitats que aquestes tenen i qui continuem treballant en aquestes circumstàncies excepcionals. Sabem que el confinament acabarà però la crisi educativa derivada d’aquesta situació perdurarà i no per poc temps. L’última crisi econòmica va servir d’excusa per a retallar de manera sistemàtica en recursos materials i humans l’educació pública; coneixem, per tant, quines són les dinàmiques a l’Estat Espanyol.
Cal reforçar la nostra educació pública i que deixe de patir la segregació de classe. Cal reduir ràtios. Cal reduir la càrrega lectiva de les docents. Cal internalitzar ja les interines perquè s’ha de disposar de plantilles estables i amb condicions dignes. Cal garantir l’estabilitat laboral de les substitutes. Cal internalitzar els serveis que s’han externalitzat, ja que aquest model fa que es ressentisca la qualitat i perjudica les treballadores. Cal prendre mesures per finalitzar la percepció de subvencions públiques a l’escola privada-concertada que, fins i tot, està aplicant ERTOs a les docents i al personal no docent; el sistema PÚBLIC és qui atén la majoria d’alumnat amb necessitats especials i amb risc d’exclusió social. NO al sistema privat i privat-concertat.
Les mesures preses fins ara són insuficients, necessitem un pla de xoc perquè el sistema educatiu públic i la classe treballadora no paguen la crisi. Si no ens enfortim davant d’aquesta situació i defensem els nostres drets patirem, una vegada més, l’envestida del sistema neoliberal en forma de retallades tant en educació com en la pèrdua de condicions laborals per a les seues treballadores. Des de la solidaritat i la unió de classe, cal lluitar per una educació pública, de qualitat, universal i integral.
No podem permetre que cap es quede enrere.
* Glòria Morant és militant d’Endavant-OSAN.
