Un dels pitjors enemics del pensament crític són les modes i els clixés, també quan prenen la forma de simples expressions que pretenen designar realitats. I és que la primera cosa que hauria d’aprendre qualsevol persona que vulgui bastir discurs crític sobre qualsevol àmbit de la realitat social és que no hi pot haver pensament crític sense reflexió crítica sobre els conceptes que utilitzem per a analitzar aquesta mateixa realitat. I, com ja advertiren gegants del pensament crític com el filòsof Manuel Sacristán o l’historiador E. P. Thompson, el fet que hom es qualifiqui a si mateix com «d’esquerres», «radical» o «crític» no li confereix ex ante cap capacitat especial per a entendre la realitat que vol criticar ni el sostreu ni de la necessària tasca de recerca empírica i teòrica que requereix qualsevol anàlisi crítica de la realitat. I un dels pitjors defectes del pensament pseudocrític és l’elusió de la dimensió històrica en la construcció de conceptes i teories.
Això treu cap a la darrera moda entre l’esquerra política i intel·lectual consistent a referir-se al règim polític actualment vigent a l’Estat espanyol amb l’expressió règim del 78. Sense gens d’intenció de qüestionar les saludables intencions crítiques dels usuaris d’aquest pseudoconcepte, la realitat és que, com acostuma a passar amb els conceptes construïts ahistòricament, sota una retòrica grandiloqüent, subjau la congelació de l’objecte, mitjançant una definició que pren com a tret característic un element purament formal ―encara més en el cas que ens ocupa― com és la seva constitució i invisibilitza els elements de continuïtat del sistema polític actual amb el règim anterior: la dictadura franquista.
(La Vanguardia Española, 23 de juliol de 1969)
D’antuvi, en termes generals, resulta problemàtic el fet de definir un règim per la seva Constitució, atès que aquesta és un document massa ampli, i sovint contradictori, perquè resulti un factor aclaridor dels trets essencials del sistema polític. Segonament, qualsevol persona que tingui alguna idea dels orígens del règim actualment vigent a l’Estat espanyol, per més superficial que sigui, sap que aquests són anteriors a 1978. Per contra, una bona definició ―i que s’ha utilitzat habitualment a l’Estat espanyol per a anomenar els diversos sistemes polítics durant la història contemporània― ha de considerar la forma política de l’estat. A fortiori en el cas del règim espanyol actual, on aquesta constitueix el principal element de continuïtat amb el règim dictatorial anterior. I és que, després de l’enderrocament de la Segona República, amb el triomf del cop d’estat monarquicofeixista del 18 de juliol de 1936, s’endegà el període de reinstauració gradual de la monarquia borbònica, que tingué com a primera fita la Llei de successió a la suprema autoritat de l’Estat, de 26 de juliol de 1947, que constituïa formalment l’Estat espanyol en un regne (art. 1) (denominació oficial que encara deté actualment) i facultava Franco per a proposar a les Corts un successor «a títol de rei», com també a proposar-los la revocació del nomenament (art. 6). Significativament, la Llei parlava d’instauració (art. 11) (no de restauració) de la monarquia, operació que es posposava a la coronació del successor. Tanmateix, en la mesura que no es tractava de la primera instauració d’una monarquia a l’Estat espanyol, però tampoc d’una restauració stricto sensu, hom podria parlar de reinstauració. La Llei 62/1969, de 22 de juliol, «per la qual es proveeix allò que fa referència a la successió en la suprema autoritat de l’Estat», establí que la successió a títol de rei correspondria a Joan Carles de Borbó, amb el benentès que aquesta tindria lloc «en produir-se la vacant en la suprema autoritat de l’Estat» (art. 1), és a dir, quan ho decidís el mateix Franco. Al missatge a les Corts del Regne en què anuncià la decisió, Franco emfasitzà que «el Regne que nosaltres, amb l’assentiment de la nació, hem establert, no deu res al passat; neix d’aquell acte decisiu del 18 de Juliol», de manera que «es tracta d’una instauració, i no d’una restauració». Amb aquesta instauració, deia, tot quedaria «lligat i ben lligat» (La Vanguardia Española, 23 de juliol de 1969, p. 3-4).
Tal com afirma el filòsof del dret Juan-Ramón Capella, «Franco havia trencat deliberadament amb la legalitat interna de la dinastia borbònica, en preterir el titular ‘dels drets dinàstics’» (Joan de Borbó, pare del successor) i, sobretot, «en vincular la institució monàrquica a les lleis orgàniques del seu règim». De manera que, amb «la forma de la instauració, havia buscat un efecte polític molt concret en l’àmbit de la legitimació: traslladar al règim polític que s’hagués de conformar, en el seu pinyol, la legitimitat del règim del 18 de juliol, és a dir, la pretensió de legitimitat d’una insurrecció militar que aconsegueix imposar-se per la força» («La constitución tácita», Mientras Tanto, 88, 2003, p. 29-51).
Com és sabut, la «instauració» es produí el 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco. Tanmateix, el successor ja exercia interinament com a cap d’estat des del 30 de setembre, per l’empitjorament de la salut de Franco, i ja havia exercit com a tal un any abans, entre el 19 de juliol i el 2 de setembre de 1974, pel mateix motiu, de manera que la «coronació» tampoc no suposà una situació estrictament nova en aquest sentit. Encara menys si tenim present que el cap de govern del darrer govern de Franco, Carlos Arias Navarro, mantingué el seu càrrec en el primer govern de la monarquia. Els diversos intents d’«obertura» o reforma del règim —i que són també anteriors a la «instauració» de la Corona, ja que es remunten al primer govern d’Arias Navarro (29 de desembre de 1973 – 3 de desembre de 1975)— tingueren la monarquia com un dels elements innegociables, la qual, en realitat, és un element més específicament heretat del franquisme que la mateixa unitat d’Espanya, atès que aquesta també havia quedat recollida a l’article vuitè de la Constitució de 1931, que esmenta els «límits irreductibles» de l’«Estat espanyol». Tal com afirmà el mateix Adolfo Suárez, president del segon govern de la monarquia (3 de juliol de 1976 – 4 de juliol de 1977), en un fragment publicat pòstumament d’una entrevista concedida a la periodista Victoria Prego, el recurs per a impedir un referèndum específic sobre la forma política de l’estat consistí a consignar-la a la mateixa Llei per a la reforma política (art. 1.2 de la Llei 1/1977, de 4 de gener), de manera que les opcions ofertes en el referèndum de 15 de desembre de 1976 consistien entre monarquia parlamentària i el manteniment de les lleis fonamentals del franquisme. De manera que, en rigor, no es tracta d’una monarquia constitucional, sinó, com afirma Capella, d’una monarquia de «legitimació preconstitucional». En aquest sentit, com afirma aquest autor, «una veritable constitució tàcita establia el que haurien d’ésser la constitució de 1978 i el sistema polític emparat per aquesta». Així, «no foren les corts materialment constituents que establiren els punts cardinals de l’ordre constitucional; aquests foren foren el producte d’un conjunt previ de pactes i acataments formalitzats entre diferents subjectes polítics: el “partit militar” (extraparlamentari, és clar), el govern i els partits polítics, tot just legalitzats». En aquest sentit, doncs, té raó Capella quan parla de la Constitució de 1978 com d’una «carta atorgada», atès que «alguns dels seus aspectes foren sostrets als representants formals del demos» («La constitución tácita», cit.).
Fossa on foren enterrades 26 víctimes del terror franquista el 1936. Estepar, Burgos.
Un altre element, que, formalment, quedà fora de la Constitució de 1978 però que, a la pràctica, ha tingut un caràcter materialment més constituent que la majoria de preceptes de la pretesa llei fonamental és la impunitat dels agents de la repressió franquista, recollida a la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia (art. 2.e) (significativament, la primera llei aprovada per les Corts de la monarquia reinstaurada). La reiterada negativa dels dos grans partits espanyols a derogar aquest precepte (la darrera, el 20 de març de 2018) és indicativa del seu caràcter fàcticament constituent. Així mateix, un altre component d’aquesta «constitució tàcita» és la baixada del salari real, acordada pel govern i la majoria de partits parlamentaris el 9 d’octubre de 1977. D’antuvi, una bona mostra de l’autoritarisme governatiu la trobem en el fet inaudit que fos una taula de partits, i no els agents socials, els qui decidissin la política salarial. Pel que fa al contingut dels acords, la fórmula consistí a fixar els augments salarials conforme a la inflació prevista, i no a l’efectivament esdevinguda. El significat polític d’aquests acords era que la implantació de la democràcia política no implicava només la renúncia a la democràcia econòmica, sinó fins i tot l’acceptació per l’esquerra d’una tendència regressiva en la distribució funcional de la renda.
L’altre element essencial de la «constitució tàcita» —i, en aquest cas, consignat també a la Constitució expressa— és la unitat territorial de l’estat, i amb una formulació molt més contundent que la de l’article vuitè de la llei fonamental de 1931. En efecte, l’article segon —en la redacció del qual és prou sabut que intervingué la cúpula militar— recull que la «Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols». La dogmàtica d’aquest article ha estat molt criticada, fins i tot durant el mateix procés de tramitació del text a la Comissió Constitucional, i fa que, a desgrat del «patriotisme de la Constitució» habermasià amb què han fantasiat alguns dels seus apologistes, puguem parlar d’una Constitució patriòtica. A manera de resum, podem recórrer a l’exegesi que en fa el mateix Capella («La constitución tácita», cit.):
En què es fonamenta realment la constitució? En cap altra cosa que en el que li ha donat legitimitat: adés en la sobirania popular, en la voluntat dels ciutadans, d’acord amb el discurs teorètic en ús sobre els sistemes representatius, adés, si hom ho vol així, en la democràcia mateixa, adés, si hom vol ésser més realista, la constitució es fonamenta en l’acord bàsic entre les forces polítiques suara al·ludit, en l’acord tàcit pactat per a formular una constitució expressa. És en alguna d’aquestes formulacions que cal cercar el fonament de la constitució, és a dir, allò que la sosté. Tanmateix, al text de l’article 2 de la constitució de 1978 no apareix res d’això. […] De manera que cal cercar el significat real de es fonamenta en una altra banda. I la resposta, a la qual qualsevol aficionat a l’anàlisi textual ja deu haver arribat, és òbvia: es fonamenta en vol dir ‘es condiciona a’. L’article 2 expressa el condicionament posat a la legalitat democràtica pel «partit militar»: només hi pot haver constitució democràtica si es manté «la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols».
***
Discurs del rei espanyol Felip VI el 3 d’octubre de 2017 legitimant la resposta repressiva contra la demanda catalana del dret a l’autodeterminació
El pseudoconcepte de règim del 78, en canvi, fa tabula rasa de tot això i assumeix la falsària i ahistòrica premissa dels propagandistes del règim de la monarquia (re)instaurada consistent a fer radicar l’origen del sistema polític espanyol actual en la Constitució i presentar aquesta com un pacte polític fruit d’un procés deliberatiu iniciat ex novo i sense constriccions extraparlamentàries. La preocupant manca de sentit i de coneixement històrics de la nostra esquerra pretesament rupturista (potser un dels pocs elements «transversals» als seus corrents espanyolistes i independentistes) fa que s’estenguin pseudoconceptes que no recullen els trets característics del definiendum i que, a més, es basen en premisses directament falses. Si seguíssim la mateixa lògica dels inventors del nyap conceptual del «règim del 78», hauríem de dir règim del 31 de la Segona República o règim del 76, de la Restauració. Per contra, una de les coses que cal fer per a combatre el règim de la monarquia reinstaurada és caracteritzar-lo acuradament i denunciar les etiquetes edulcorades que amaguen els elements heretats del franquisme que arrossega. I això implica començar per la mateixa figura del cap de l’estat, «clau de volta» del «capitalisme d’amiguets políticament promiscus» —per emprar la hilarant expressió d’Antoni Domènech, Daniel Raventós i G. Búster— que és l’economia política del règim actual. No debades la família reial espanyola ha estat esquitxada pels principals escàndols econòmics de la història de la democràcia parlamentària recent (Banesto, KIO, Nóos) i el monarca actual ha abandonat el suposat paper neutral inherent a un càrrec no electiu com el seu, arrenglerant-se inequívocament amb la política repressiva del govern espanyol en el principal desafiament a què s’enfronta el règim que ell encapçala: la mobilització independentista catalana.
