La paraula ‘cultura’ prové del llatí ‘cultus’ que alhora deriva de la veu ‘colere’ que significa ‘cura del camp i el ramat’. Cap al segle XIII el terme passa a referir-se a parcel·la cultivada i tres segles més tard canvia el sentit de la paraula com a estat d’una cosa a l’acció: el cultiu de la terra o cura dels animals. I mig segle després el terme adquirix una connotació metafòrica al cultiu de qualsevol facultat. Al segle de les llums (XVIII) el sentit del concepte com a ‘cultiu de l’esperit o la ment’ guanya força i Rousseau parla de fenomen singular dels éssers humans i que ens col·loca a un altre nivell que els animals.
La cultura és tota manifestació que ens desperta un estímul i ens enriqueix. Podria ser una definició subjectiva vàlida per al terme cultura, concepte que tothom coneix i usa habitualment ja siga en qualsevol de les seues accepcions. Caldria però senyalar les diferents vessants que té la paraula cultura ja que el concepte no té una definició uniforme, tancada i unidireccional. L’animació cultural parla de tres grans tipologies: la cultura cultivada, la cultura cultural i la cultura construïda (Concepcions de cultura, Ander-Egg, 1989 ).
La primera concepció seria la de l’acumulació de coneixements i sabers literaris, artístics, científics, històrics o qualsevol altre tipus que hom posseïx fruit de l’estudi, la lectura, els viatges o l’experiència personal i vital en general. L’exemple seria una persona que anomenem “culta”. La segona concepció seria l’antropològica o cultura cultural, és a dir el conjunt de tradicions, coneixements, arts, valors, creences, llengües, institucions o forma de vida mitjançant les quals una persona, comunitat, poble, societat o tota la humanitat creen la seua identitat col·lectiva. Estem parlant doncs d’unes petjades indentitàries compartides que es transmeten per herència social i educació, generació rere generació. Uns exemples de la cultura catalana podrien ser els calçots i la paella, el ball de bastons, la muixeranga i la cultura del foc, la vida al carrer, la resistència com a forma de lluita, etc… I per últim, la darrera concepció de cultura seria la constructiva. Té un sentit creador i ens referim al conjunt d’activitats simbòliques i artístiques que permeabilitzen tot allò social i que es projecten cap al futur. Un exemple podria ser la companyia de teatre Dagoll Dagom o qualsevol de les nostres festes populars alternatives.
Amb estes concepcions culturals: la de l’aprenentatge il·lustrat i pràctic, l’adaptació inconscient del passat i l’herència social i l’anticipació conscient de la cultura creadora i oberta a la invenció del futur podem entendre la cultura d’una manera més global i des d’un punt de vista sociològic com a un sistema que ens proporciona informació descriptiva, tècnica, normativa i prospectiva vàlida per desenvolupar-nos en comunitat, i necessària per a l’home i la dona per trobar sentit a la seua existència, parlant ara des d’un punt de vista metafísic.
L’animació cultural té per objecte potenciar la creació, la producció i la difusió cultural i afavorir una xarxa de comunicació que pose en contacte a creadors amb els gestors i productors amb els ciutadans. I té dues tasques fonamentals: facilitar el diàleg entre el públic i el creador, possibilitant la comprensió del fet cultural i afavorir la creació i l’accés a tots els ciutadans mitjançant el desenvolupament de projectes formatius, expressius i de comunicació així com facilitant recursos i equipaments adequats. També és fonamental per la tasca d’animador cultural la recuperació les senyes d’identitat històriques i col·lectives i la creació de noves senyes d’identitat col·lectiva que s’adapten als nous canvis que la societat experimenta degudes a les transformacions socioeconòmiques i culturals.
Per dur a terme un política cultural participativa, inclusiva i de qualitat haurem de tenir en compte algunes pautes o línies de treball. La democràcia cultural, és a dir, la millora de l’accés a la cultura de la població augmentant el seu consum en quantitat i qualitat. Açò s’aconseguirà oferint al públic una àmplia gamma de serveis, d’activitats i d’expressions culturals que ha d’incidir en el major nombre de persones i que ha de ser diversa i oberta a totes les sensibilitats culturals. Tenint en compte les particularitats de la infància, joventut, tercera edat, immigració i totes les realitats socials que exigisquen un tractament específic. Estimulant així la demanda cultural amb una oferta estable, equilibrada i permanent. La democratització cultural o facilitar l’accés a tota la població a esdevenir creadora, oferint-li totes les ferramentes per incitar-la a fer-ho, formació (tallers i cursos), equipaments (espais o centres socioculturals multidisciplinars,…). Per açò caldrà impulsar l’associacionisme i l’autoorganització i donar tot el recolzament possible. Parlant més clar, que la cultura arribe a tot el món i que qualsevol puga ser-ne creador.
Una altra pauta és la de promocionar la cultura local i generar petjades d’identitat col·lectiva per tal de conservar el patrimoni (físic i simbòlic) i actualitzar i generar nous signes identitaris. I en esta pauta entra també la normalització de les llengües minoritzades que hauria de ser un dels grans objectius de la política cultural, com a element patrimonial i com a instrument a usar en la vida quotidiana. És a dir, conservar i potenciar les llengües pròpies i minoritzades com a valor cultural i estendre’n el seu ús a altres àmbits on té una presència testimonial o nul·la, com podria ser als mitjans de comunicació, al sistema judicial o sanitari o a les institucions públiques i polítiques. Sense desfavorir els parlants de la llengua dominant són necessàries accions de discriminació positiva cap a la llengua que sofreix, objectivament una posició disglòssica. Fent entendre estes postures als parlants de la llengua dominant amb molta sensibilitat i pedagogia per a la seua comprensió, entenent l’acció com a conservadurista i pel valor cultural que té l’existència i l’ús normalitzat tota llengua, sobretot al seu territori lingüístic històric i propi.
L’animació cultural ha d’afavorir la participació en la política cultural de la població, ja que esta no pot construir-se sense tenir en consideració l’opinió, les demandes o els interessos dels ciutadans, enfortint així el teixit sociocultural i apropant-lo al gestor cultural que recordem no ha de ser l’agent exclusiu de l’acció cultural.
Per completar tot açò, caldrà desenvolupar i potenciar els canals d’informació, difusió, publicitat i propaganda de tot el procés cultural i transmetre una visió lúdica i plaent de la cultura en la seua vessant ociosa.
L’animació cultural i els encarregats d’executar-la, els animadors o gestors culturals hauran de tenir en compte eixes pautes d’actuació per aconseguir una vida cultural de qualitat, integradora i democràtica tenint en compte la importància de la cultura en la vida de les persones. Sabem doncs la importància dels gestors culturals en el canvi del model cultural excloent, mercantilista i homogeni dominant, per un altre inclusiu, participatiu i plural. I apuntar també que la cultura és una arma per a contribuir també a l’enderrocament de l’actual sistema socioeconòmic, injust, insostenible i explotador. Com deia el gran educador brasiler Paulo Freire: “L’educació és política. La cultura també ho és”.
*Kike Martínez és educador sociocultural i militant d’Endavant