400 veterans no reconeguts de la Guerra de les Malvines reclamen des del febrer de 2008 els drets que els pertoquen com a participants en el conflicte.
La Plaza de Mayo de Buenos Aires és el centre neuràlgic de la majoria de protestes socials de la ciutat i del país. Algunes de més puntuals, com les manifestacions que recorren els carrers de la capital de l’Argentina fins arribar a la Casa Rosada, seu governamental situada a la plaça, i algunes altres més regulars, com les reivindicacions de Las Madres de la Plaza de Mayo, que des de fa anys reclamen trobar el parador dels seus fills desapareguts durant la dictadura militar argentina (1976-1983).
Entremig de tan sarau, des del febrer de 2008 al mig de la plaça s’alça un campament rodejat de pancartes on s’hi poden llegir lemes com “Memoria, justicia, sin olvido”, “Una lucha incansable por nuestra identidad”o “400 locos que aún tienen memoria”. En ell, hi acampen 400 veterans no reconeguts de la Guerra de l’Atlàntic Sud, popularment coneguda com la guerra de les Malvines. El conflicte de les illes està ben present en la memòria de bona part dels argentins. Encara queden moltes ferides obertes i el campament dels veterans és un exemple de les seqüeles que la Guerra va deixar al país i als seus ciutadans.
Qualsevol persona que passegi per Buenos Aires es pot aturar al campament, on els acampats sempre tenen a mà la informació que intenten difondre als quatre vents, expectants per fer conèixer la seva història. Un d’ells és Carlos Alberto Rosas, present a la Plaza de Mayo des de l’inici de la reivindicació. Ara té 49 anys, i durant el transcurs del conflicte en tenia 18. Com la majoria dels seus companys, el Carlos no va triar ser present a la guerra, sinó li va tocar com a conseqüència del servei militar obligatori. Un servei obligatori suspès però no derogat al 1994, cosa que permet que sigui posat en pràctica en cas de “guerra, crisi o emergència nacional”, segons estipulin les autoritats estatals.
Delimitació incerta del Teatre d’Operacions de l’Atlàntic Sud
El campament està recolzat per una entitat civil que rep el nom de Asociación Civil de Veteranos de Guerra TOAS Plaza de Mayo. La partícula TOAS fa referència a Teatre d’Operacions de l’Atlàntic Sud, nom amb què es coneix la zona on es va desenvolupar la guerra, i precisament aquesta consideració explica el perquè de tot plegat. Segons Rosas, “per al Govern argentí la guerra només va transcórrer a les illes i no al continent”. Així doncs, l’executiu del país ha mantingut al llarg dels anys el TOAS a la zona de l’oceà Atlàntic, a les Malvines i a la resta d’illes on es va desenvolupar el conflicte. Precisament, tots els acampats estaven destinats a terra continental. La seva missió no era, en principi, entrar en combat, sinó vetllar per la seguretat dels aviadors, carregar de bombes els avions que atacaven la flota britànica i estar alerta per si els britànics, tal i com es va especular al llarg de la guerra, decidien portar el conflicte més enllà de les Illes: “Jo mai vaig obrir foc, però tenia ordres de fer-ho si veia qualsevol cosa sospitosa a la zona que jo havia de cobrir”, explica. “Tenia només 18 anys i rebia ordres en el marc d’una dictadura militar. Què podia fer?”, es queixa Rosas.
Segons la documentació recollida pels acampats, el TOAS continetal es va establir des de Trelew fins a Ushuaia, o el que és el mateix, a tota la meitat sud del litoral del país. Afirmen que en un principi el govern no els va reconèixer com a veterans per raons pressupostàries, en relació a la pensió vitalícia que els pertocaria, així com el dret a l’assistència sanitària, de treball i d’habitatge. Rosas assenyala el reconeixement pròpiament dit com el punt més important per a ell, més enllà de consideracions econòmiques: “Evidentment que m’aniria molt bé cobrar una pensió, però jo dono més importància al simple fet que es reconegui la veritat”.
Indiferència del govern argentí
El campament dels veterans es va aixecar a la Plaza de Mayo al febrer de 2008. En els cinc anys que fa del seu naixement, les relacions amb el govern argenti han anat canviant, però sempre amb una mateixa tònica d’indiferència de l’executiu respecte els acampats “Al principi la policia va voler fer-nos fora, però amb el nostre dia a dia vam demostrar que no tenien motius per fer-ho”. L’acció dels acampats és totalment pacífica i en cap moment al llarg d’aquest temps han provocat incidents a la plaça ni als seus voltants. La perícia policial per expulsar-los s’ha anat diluint amb els anys i, segons afirmen, el seu dia a dia és tranquil.
Per altra banda, el president de l’associació civil resultant del campament, Tulio Fraboschi, destaca que si bé els veterans presents al campament són 400, el total dels que van servir a les bases continentals en són 8.000. Fraboschi considera indignant el posicionament actual del govern argentí envers els soldats, tenint en compte el profit que en va treure l’exèrcit durant la Guerra: “Gràcies a la nostra feina va ser possible inutilitzar 22 naus britàniques”, afirma.
Tot i això, la voluntat dels acampats de dialogar amb l’executiu continua viva, encara que des de l’inici de la protesta al 2008 Cristina Fernández de Kirchner mai els ha rebut al despatx presidencial, fet especialment preocupant si tenim en compte que la distància que separa el campament de la Casa Rosada no arriba als 100 metres.
Reconeixement de l’exèrcit
Qui si que va reconèixer al 2012, la participació a la Guerra dels destinats al continent va ser l’Estat Major Conjunt de les Forces Armades (EMCFA). L’estament militar va reconèixer la “participació directa” dels soldats al conflicte i va portar la petició al Ministeri de Defensa, que la va avalar.
Posteriorment, la reclamació va recaure a mans del Ministeri d’Interior, que més d’un any després encara no s’ha pronunciat, en consonància a la postura de la Presidenta Cristina Fernández. Això dóna com a resultat que molts veterans gaudeixen del reconeixement militar, però no del polític, com en el cas del Carlos Rosas, que va rebre honors de guerra per part de l’Aviació, on va desenvolupar el servei militar obligatori durant el conflicte. Sempre porta la medalla d’ “heroi nacional” penjada al coll. Segons ell, una manera immillorable per demostrar a tothom que va ser present durant el conflicte de les Malvines.
Segons el Campament TOAS Plaza de Mayo, el govern argentí incompleix les lleis fonamentals internacionals de conflictes armats vigents al 1982. La legislació contemporània al conflicte separa la població en dos grups: combatents i civils. Segons aquesta màxima, es reafirmen en l’evidència que els soldats desplaçats al continent eren combatents independentment dels diferents esforços bèl·lics que van desenvolupar.
El no reconeixement dels veterans dóna lloc a situacions totalment incomprensibles. Durant el transcurs de la Guerra els avions argentins s’enlairaven des de la part sud del continent, des d’on sortien per arribar a les Malvines. En un vol de reconeixement, 17 soldats no destinats a les illes van morir. A pocs metres del campament, un simulacre de cementiri dotat de 17 creus recorda les persones que van perdre la vida en aquests vols, unes persones que sí van ser reconegudes com a veteranes de guerra. “Això vol dir que si jo també hagués mort, seria reconegut com a veterà?”, es pregunta Carlos Rosas. Els acampats tenen molt presents els companys morts l’any 1982, així com els que ho han fet després, mentre esperaven el reconeixement com a veterans. “Quants morts més hem d’esperar per què el Govern reconegui la nostra situació?”, diu Carlos Rosas.
Suport polític i mediàtic
Si bé el suport institucional és inexistent, el campament assoleix cada vegada més ressò a nivell social. Mitjans de comunicació nacionals, sobretot els contraris als Kirchner encapçalats pel Grupo Clarín, i estrangers serveixen d’altaveu per les seves demandes. La seva activitat a les xarxes socials també serveix per arribar a tots els racons, però el que continua fallant és el suport polític: “Molts partits diuen recolzar-nos, però a l’hora de la veritat ningú dóna la cara per nosaltres”, diu Carlos Rosas. Sí que han rebut el suport explícit d’associacions civils potents a l’Argentina, com Las Madres de la Plaza de Mayo, la Asamblea Permenente por los Derechos Humanos o la Liga Argentina por los Derechos del Hombre, entre d’altres.
Però sens dubte, un dels suports que més recels ha despertat a Cristina Fernández al llarg dels cinc anys que dura el campament ha estat el de Francesc I, quan encara era conegut com a Jorge Mario Bergoglio i era arquebisbe de Buenos Aires. “Venia aquí sovint i prenia mate amb nosaltres”, relata gràficament Rosas. La Catedral Metropolitana de Buenos Aires està situada a l’altre extrem de la Plaza de Mayo respecte a la Casa Rosada, i aquesta confrontació no només és urbanística, sinó també política. Com a arquebisbe de Buenos Aires, Bergoglio va ser considerat per molts, fins i tot en ocasions des de la mateixa Presidència, com l’oposició de facto al govern argentí. Segons Rosas, “el seu suport ens va fer més visibles i ens va ajudar a avançar”. Ara, com a cap de l’Església Catòlica a Roma, els acampats han vist com es distanciava un dels suports més mediàtics dels que gaudien, però no perden l’esperança que des del Vaticà el seu recolzament es pugui magnificar.
D’ara en endavant
Els veterans no reconeguts continuen amb la ferma idea de no moure’s de la Plaza de Mayo. Ara en són 400, i s’organitzen per torns, de tal manera que sempre hi hagi diverses persones a la carpa, qualsevol dia de la setmana a qualsevol hora. Des de la seva organització s’encarreguen de proporcionar assessorament a qualsevol veterà no reconegut, així com de vetllar per la inclusió social d’aquells excombatents que després del conflicte de les Malvines van quedar en risc d’exclusió social. Si bé el govern argentí sembla decidit a no moure fitxa, el campament de la Plaza de Mayo pretén seguir en peu fins que, almenys, Cristina Fernández o qualsevol altre cap d’estat que vingui els rebi al despatx presidencial. Tulio Fraboschi conclou de forma clara: “El campament seguirà fins que se’ns retorni la identitat robada. Esperem una resposta abans que haguem de prendre mesures que no desitgem”.
La Guerra de l’Atlàntic Sud
La Guerra de l’Atlàntic Sud, popularment coneguda com la Guerra de les Malvines, va tenir com a protagonistes Argentina i el Regne Unit, que es van disputar les illes de l’Atlàntic entre el 2 d’abril i el 14 de juny de 1982. El resultat final va ser la reocupació per part britànica de les Malvines, juntament amb les illes Georgias del Sud, Sandwich del Sud i Orcadas del Sud. Tot i això, l’arxipèlag és considerat territori de sobirania no definida per les Nacions Unides, encara que és administrat pels britànics. Més enllà de la lluita entre ambdós països, el conflicte bèl·lic va ser un pols entre la dictadura militar argentina, comandada aleshores pel tinent general Leopoldo Galtieri, i el govern de Margaret Thatcher. Galtieri i la seva junta militar van iniciar el conflicte per apel·lar al patriotisme i l’orgull nacional. La jugada, però, no només no li va fer guanyar popularitat sinó que va suposar el final del règim. En canvi, al Regne Unit la victòria a les Malvines va ser una de les causes de la reelecció de Thatcher al 1983. El conflicte de les l’Atlàntic Sud va provocar la mort de 649 militars argentins, 255 militars britànics i tres civils de les illes. La reivindicació dels 8.000 veterans no reconeguts només és una de les moltes ferides obertes que encara queden obertes per als argentins, 31 anys després de la fi de la guerra.
