La nit de reis de l’any 2017, al Raval de Barcelona, un home en va assassinar un altre. El Miguel o, com se’l coneix al barri, el Carrasco, va clavar un ganivet dos cops al pit de l’Antonio, que va caminar uns metres amb cara d’incredulitat i es va desplomar a terra, sense forces. Això va passar just davant del bar Al-Muntaha, al carrer Sant Pau, a molt poca distància a peu d’una part dels despatxos i edificis que són els centres de poder i decisió d’aquesta societat. Al dia següent dos diaris de la ciutat van publicar una nota breu, arraconada en una de les pàgines de “successos”, on s’informava de la mort de l’un, de la detenció de l’altre i, sobretot, destacant al titular que eren dos indigents, sensellar o pobres de solemnitat. Després la noticia va desaparèixer sense deixar cap rastre, enterrada sota el flux de moltes altres que van despertar interès. Això i poc més.
Però en el relat que van aportar els testimonis, tres cambrers i alguns clients, hi havia tots els elements susceptibles de generar la narrativa exacta d’un crim de naturalesa política: un d’aquells anomenats crims d’odi que, paradoxalment, només es reconeixen si es te una cert accés al sistema judicial que els ha de catalogar com a tals. Era una nit freda però animada per ser l’última nit de les vacances de Nadal, quan encara ens podem allargar una birra més i retirar-nos tard a dormir. Als bars més hipsters la clientela vestida amb roba cara demanava copes cares i, als bars com l’ Al-Muntaha, que fins fa pocs anys al Raval eren la mateixa idea de bar, la clientela vestida amb roba senzilla demanava copes a preus populars. És un lloc auster, senzill i acollidor, sense pretensions: una barra il.luminada amb fluorescents on el dret d’admissió es exercit a consciència i, qui s’acosti amb xavalla a les butxaques, pot beure i conversar amb altre gent que també beu. Segons recorden clarament els presents l’Antonio no hi va entrar amb aquestes intencions. Va moure un tamboret fins disposar-lo a una distància dels demés, per seure-hi sense haver de compartir la porció de barra que l’acollia, capcot, recolzant-se i enfonsant el pit en una mena de cràter corporal on els seus pensaments s’amotllaven, solitaris i en silenci, dins una cuirassa d’esquena que era la major part del seu aspecte. No era algú de naturalesa sociable ni afany de conversa o companyia. Almenys aquella nit. Tenia vocació introvertida. El Carrasco, en canvi, assidu a les partides de cartes veïnals, feia estona que hi era i demanava un vi rere l’altre, expansiu. Ell, a diferència de l’Antonio, era un habitual i se sentia a casa. Per això, pel fet que el coneixien i sabien com és i com es comporta quan beu, no van aprovar que s’hi acostés a polemitzar… sabien que te una pulsió violenta i que pot motivar-la qualsevol que contradigui les seves idees, fetes d’intransigència i passió a parts iguals. Fins llavors eren algú amb cara d’anar a la seva i algú amb cara de pomes agres però el futbol, dins la pantalla del televisor, va servir al Carrasco per trencar el gel. La política i l’anomenada política territorial van arribar de seguida després. Als insults amb que el Carrasco atacava la catalanitat l’Antonio hi va contraposar el dret d’autodeterminació i la seva convicció de que la independència arribarà un dia o altre. La seva afirmació de que era una causa que ell veia amb bons ulls. Aquest posicionament, compartit per molta altra gent i rebutjat també per molta altra, va encendre una ofensa vehement i fanàtica als ulls del Carrasco. Va anar convidant a l’Antonio a substituir la discussió per un intercanvi d’empentes i crits, cada vegada més forts i, quan van ser expulsats del bar, amb tota premeditació, va treure un ganivet de la butxaca i li va clavar dues vegades, amb força. I aquí es va acabar tot.
Al dia següent, mentre l’amo del bar consolava a l’exdona i les dues filles de l’Antonio, que s’hi van acostar a pas compungit per demanar explicacions, els diaris La Vanguardia i El Periódico corrien per la barra, amb aquella textura d’haver estat fullejats davant del cafè amb llet matinal d’alguns clients. Al primer, en una ressenya referida al cas, la periodista arribava a la conclusió de que “van acabar discutint per qüestions polítiques però el més probable és que, degut a l’estat en que es trobaven, s’haguessin confrontat per qualsevol cosa.” Al segon, en canvi, el periodista es referia a la discussió per afirmar que “dos homes que no tenien quasi res van acabar perdent allò que els hi quedava.” Tres dies més tard, al pamflet Crónica Global, el molt guardonat periodista Ramón de España acabava la feina amb un exercici de menyspreu fastigosament desacomplexat: “Ni la unitat d’Espanya ni la independència de Catalunya són temes que haurien de preocupar a un indigent, les prioritats del qual solen ser com aconseguir la propera beguda o a quin caixer automàtic passar la nit. I, així i tot, dimecres passat, a Barcelona, un sense-sostre en va apunyalar un altre fins la mort per una discussió del procés.(…) El motiu de la baralla m’hauria semblat més digne si hagués sigut per la propietat d’un cartró de vi o els discutibles favors d’una vagabunda, però heus ací que el patriotisme, sentiment funest, s’ha colat a la vida dels qui no tenen cap motiu per experimentar-lo.” Unes línies més avall, després d’insultar un home que va caure del balcó mentre hi penjava una estelada, el sr. España ens aclaria perquè els qui no tenen llar haurien de quedar fora de qualsevol debat sobre la independència: “Allò més peculiar de la mort de l’indigent és que (…) no hi ha cap motiu explicable pel succés. En el seu cas, discutir per la pàtria resulta tan absurd com fer-ho sobre la política econòmica del govern, la situació de la borsa o la rellevància social de Steve Jobs.”
La llenya de l’arbre caigut que fa el bo del senyor España, antinacionalista impulsor del partit Ciutadans i que va anar a les llistes de Manuel Valls per l’Ajuntament de Barcelona, pot semblar de mal gust i fins i tot d’una altivesa arrogant i desmesurada, però no deixa de ser un reflex bastant aproximat d’aquesta societat: la que compartim amb ell i els seu article insultant. Cap de les entitats cíviques que vetllen pel dret d’autodeterminació del poble català es van posar en contacte amb l’exdona o les filles de l’Antonio per demanar com estaven o si, d’una de les caixes de solidaritat que ofereixen comptes bancaris per ajudar al Molt Honorable Puigdemont, calia desviar una petita suma per sufragar les despeses del seu funeral. Cap dels tertulians que frisen per aportar noves reflexions al deliri kafkià del procés va trobar el fet digne de ser comentat en un plató televisiu o en un estudi de ràdio. Ni tan sols aquells que afirmen, contra tota realitat, que som una societat fracturada i plena de taules de Nadal amb familiars amenaçant-se els uns als altres amb les forquilles del capó, van voler indagar massa en aquest crim. Els pobres no només ho són de bens materials sinó, sobretot, de ser reconeguts com a iguals o semblants per la resta de la gent. Així, en la mort de l’Antonio, no hi ha hagut fet diferencial català ni lectures discrepants… tota la nostra societat, tan diversa i plural, com se sol dir, ha coincidit a l’hora d’ignorar-la, com un monòlit ideològic amb un consens mig tabú mig evident: la vida dels pobres ens importa una merda. Els veïnats sovint es queixen molt més de la proximitat de la pobresa que del problema en si mentre, la classe política, pateix molt més de la seva visibilitat que de la seva existència. Es produeix així l’anomenat “cercle viciós de l’aporofòbia”, que és una paraula nova per un mal molt vell: els grups desafavorits són associats a una mala imatge que dificulta la seva normalització en tant que éssers humans i els empeny a reforçar aquesta mala imatge on se’ls permet fer la seva vida sense sortir-ne. L’Antonio, defensant la llibertat de Catalunya fins les pitjors conseqüències, no ha estat cap excepció.
En un sistema capitalista, els assassinats de pobres inclouen un segon assassinat: el d’allò humà per part del prejudici. Només així l’anomenada justícia pot absoldre uns guàrdies civils de la massacre de la platja de Tarahal o els rics poden enviar centenars de milers de pobres a les guerres on es maten entre ells pels seus interessos… Així com l’Antonio va desaparèixer sense despertar cap mostra de solidaritat. Aquella nit de reis tothom vam compartir amb el Carrasco l’arrel podrida del crim: a mi, què m’importa l’altre?
L’Esquerra Independentista de Ciutat Vella; la que fa carrer al marge dels despatxos de la CUP, va pintar una frase en una paret humida de matinada: “Antonio, germà, nosaltres no oblidem.” Però és una frase que hem pintat altres cops, amb altres noms, fins que s’esborra sola.
