La Setmana Santa que acabem de deixar enrere, és a dir, la commemoració cristiana de la passió, de la mort, i de la resurrecció de Jesucrist, ha estat portada a la pantalla en nombroses ocasions i segons prismes molt diversos. Des de la primerenca Rei de reis (1927) d’en Cecil B. DeMille, pel·lícula muda que aborda el tema des dels ulls de Maria Magdalena, a La Passió de Crist (2004) d’en Mel Gibson, que retrata exclusivament les darreres hores de vida de Crist en format èpic i gore, passant per l’esplèndida i única en el seu gènere La vida de Brian (1979) dels Monty Python. No volem però fer un repàs de les pel·lícules que tenen per objecte algun dels aspectes de la Setmana Santa sinó centrar-nos en l’adaptació que en va fer Pier Paolo Pasolini, el director de cinema nascut a Bolonya el 1922.
L’Evangeli segons Mateu es basa, com no podia ser d’una altra manera, en la reconstrucció que dels fets en va fer Mateu vora vuitanta anys després de la mort de Jesucrist. El de Mateu és un dels quatre evangelis acceptats per l’Església catòlica. Els fets que s’hi descriuen van de la genealogia de Jesús fins la seva resurrecció, i en el discurs hi predomina l’element d’enfrontament entre el judaisme fariseu o rabínic i els seguidors de Jesucrist. Ara, si aquesta és la font de la qual beu la pel·lícula de Pasolini hi ha un altre fet encara més decisiu que la lectura del propi evangeli i que la impregna de dalt a baix: el Concili Vaticà II. Joan XXIII fou designat Papa el 1958 i el seu propòsit renovador el dugué a convocar un concili ecumènic conegut com a Concili Vaticà II que s’allargà del 1962 fins el 1965 i que suposà, entre d’altres, un canvi d’orientació social de l’Església catòlica, que provà de posar l’accent en la necessitat de superar les desigualtats. Malgrat que morí només un any després d’iniciat el Concili, la seva petjada deixà empremta, una mostra de la qual n’és el fet que el mateix Pasolini dediqués la seva interpretació dels fets a la memòria de Joan XXIII.
Pel que fa pròpiament a la pel·lícula, estrenada el 1964, el pes recau de forma extraordinària en la figura de Jesucrist i, més que en la seva figura, en la seva paraula. I el Jesucrist que ens mostra Pasolini és sever amb les classes dominants, intolerant amb la injustícia, el que adverteix: “No us penseu pas que hagi vingut a portar pau a la terra; no he vingut a dur pau sinó espasa”. La interpretació de Jesucrist recau en un jove sindicalista català, Enrique Irazoqui, que havia anat a Itàlia a explicar la lluita antifranquista i que, quan Pasolini el va conèixer, li va proposar que fos el protagonista de la seva pel·lícula. I, malgrat que Irazoqui no era un professional de la interpretació, Pasolini li va saber treure aquella part de veritat que li havia vist, aconseguint que la declamació del seu discurs sigui dita amb serenitat i fermesa.
L’Evangeli segons Mateu avança sense pressa, alternant imatges de paisatges aspres, plens de roca, de terra, de vent que fa voleiar els vestits, de persones que avancen amb penes i treballs, amb primeríssims primers plans filmats amb càmera a l’espatlla de Jesucrist i d’aquells que l’escolten, interpretats també ells per gent humil del carrer. I, tot plegat, recolzat en una magnífica banda sonora a càrrec de Luis Enríquez Bacalov, un compositor que va optar per treballar sobre un material de primera, amb l’encert de combinar música clàssica amb d’altra de contemporània. D’aquesta manera, i una darrera l’altra, acompanyant en tot moment la història, passem de The 13th Century de Prokófiev a l’espiritual negra Sometimes I Feel Like a Motherless Child intepretat per Odetta i de la Missa de Difunts de Mozart o de la Passió segons sant Mateu de Bach al Glòria del propi Bacalov.
