Estem en un moment del panorama educatiu d’aquesta part del país que pot ser determinant pel futur. La baixada d’inscripcions, els debats sobre el paper de l’escola per la cohesió social i l’augment de la confiança en l’escola pública, dibuixen un camí d’oportunitats que les treballadores del món educatiu formal hem de saber aprofitar. Totes les persones de la comunitat educativa que entenem l’educació pública com un bé preuat, a impulsar, a millorar i a preservar hem d’organitzar-nos i acordar una estratègia que permeti evitar que els interessos de les patronals privades de l’educació que viuen de concerts, i els de certa classe política que es troba a gust amb la segregació, tanquin per dalt tota opció de millora substancial.
El juliol del 2016 el Síndic de Greuges publicava un informe sobre la segregació escolar “La segregació escolar a Catalunya (I): La gestió del procés d’admissió d’alumnat”, que posava dades a una realitat coneguda per tothom, sobretot a les poblacions més grans. La conclusió, que no permet cap dubte, el model educatiu actual segrega l’alumnat i que sobretot ho fa en tres casos: segons capital econòmic i cultural, als alumnes migrants, i als alumnes d’ètnia gitana.
Aquest informe va provocar un seguit de moviments que van concloure amb el Pacte contra la Segregació Escolar signat pel departament, per molts dels municipis de més de 10.000 habitants i per la patronal de la concertada. Els sindicats de classe i combatius d’ensenyament, la FaPaC i a nivell parlamentari la CUP, van desdir-se’n, ja preveient que un pacte amb la patronal de la concertada no podia en cap cas fer front de forma realista al problema. I aquest pacte, firmat l’any 2018, ha acabat amb un projecte de llei que camí de ser aprovat “si o si” segons el propi conseller Bargalló i que ha generat reaccions dispars.
Per un costat tenim l’escola concertada, veient tremolar el sistema sobre el que tan bé han viscut i corrent a recollir i presentar més de 120.000 firmes entre els seus usuaris en contra del projecte de llei. Unes escoles que s’han mobilitzat instant a les famílies i treballadores a defensar el seu model, ja que els deixa, segons afirmen, penjant d’un fil.
A l’altre costat la reacció dels agents que ja en el seu moment van oposar-se al pacte i que critiquen que el decret és un recull dels acords del pacte i que per tant referma el model concertat. Evidencien que mentre es mantingui un model escolar amb concerts econòmics, es mantindrà la desigualtat, i que el projecte de llei no entoma, per tant, el repte principal, acabar amb la desigualtat de base.
I en mig de tot plegat no podem oblidar que tenim la primera escola concertada religiosa que passa a internalitzar-se a la xarxa pública estant en funcionament, i tenint sobre la taula del departament la petició de 32 centres concertats que volen seguir el mateix camí.
Algú, entre tot aquest recull de notícies i opinions, es preguntarà què passa amb les treballadores dels centres concertats, quin paper juguen actualment, quin haurien de jugar, que ha passat amb els de l’escola de La Concepció internalitzada, i perquè sembla ser que són una part del sector abandonada en certa mesura pels sindicats de classe?
La defensa indispensable d’un model educatiu 100% públic (en titularitat, gestió i provisió), com a únic garant de la igualtat d’oportunitats i distribució justa, que acabi amb els concerts i per tant amb la segregació, no pot deixar de banda tenir un discurs per les treballadores de l’escola concertada. Els sindicats de classe han obviat massa sovint aquest sector de treballadors que el 2017 representava segons dades del propi departament vora del 35% del total de treballadors (Idescat: 2016/17) entre infantil, primària i secundària.
És fàcil pensar, i l’experiència als centres de treball ho corrobora, que molts dels qui en algun moment hem treballat a l’escola concertada o encara ho fem, no és que li tinguem una predilecció especial, com a treballadores, hem de buscar dins el nostre sector (com tota la resta de la classe treballadora) una opció laboral que ens permeti viure. Moltes treballadores entenem que hi estem de pas; i si bé els límits se’ls autoimposa cadascú i són criticables tots, és injust creure que la despreocupació pel sistema educatiu és la base sobre la que pivota aquesta decisió. Fàcilment podríem assegurar que la majoria de les professionals de tots els àmbits de l’escola concertada defensen i creuen en un model educatiu just, igual en oportunitats i que no segregui. Com s’entén llavors la falta de posicionaments públics i de presència als comitès d’empresa de llistes de sindicats de classe i combatius?
Podem aventurar-nos a pensar que la falta d’unes propostes concretes i el fet que les internalitzacions siguin anecdòtiques, generen molts dubtes a les pròpies treballadores. Si s’acabessin els concerts i passéssim a ser una escola pública, com seria el procés? Perquè ens interessa que sigui així? Quina situació laboral em queda? Intentem respondre-ho.
En primer lloc, cal fer una aposta clara per trencar amb aquesta dinàmica i convertir els sindicats de classe, a ulls de les treballadores de la concertada, en els sindicats de preferència.
- L’estratègia de lluita. Cal començar a implantar l’estratègia de lluita del sindicats combatius, els sector de la concertada està disgregat i sense programa. La relació laboral amb l’empresa és igual que la de molts altres llocs de feina, i són les estratègies del sindicalisme combatiu les que més eficients s’han demostrat en tots els àmbits per aconseguir millores per a la classe treballadora. L’escola concertada és sovint una bassa d’oli de conflictes laborals, sovint sota la “responsabilitat” mal entesa que sentim cap a l’alumnat i les famílies, i que l’empres s’encarrega d’alimentar (com per exemple quan ens demana fer recomptes previs en les vagues), en que no es respon contundentment ni davant d’acomiadaments de companyes i companys.
- Per l’equiparació completa del conveni. Proposem fer una reflexió col·lectiva que porti a entendre que al diferència existent entre els treballadors de la concertada i la pública no ens converteix en dos àmbits separats, que lluiten per interessos dispars. Justament cal proposar un seguit de mesures que vagin (com en totes les lluites laborals) a millorar les condicions de vida de les treballadores del secor i per tant com a proposta de mínims exigir l’equiparació de càrrega laboral, seguretat en la plaça i de sou de totes les treballadores de l’escola concertada.
“cal fer una crida al sindicalisme de classe per abraçar també aquestes treballadores i donar-los espai i discurs, i un projecte de futur encoratjador que funcioni de base en la lluita per un model educatiu 100% públic i gratuït”
En segon lloc serà necessària una argumentació i una estratègia per les internalitzacions, cal una aliança entre els agents de la comunitat educativa implicats i cal que les treballadores de la concertada esdevinguin agents actius de canvi i de pressió.
- En primer lloc hi ha un argument ideològic de base; la defensa dels serveis públics. Si bé és una necessitat de la classe treballadora i amb les dades a la mà és la única que garanteix la igualtat, és evident que la ideologia dominant, el capitalisme, intenta construir i defensa models individualistes, parlant d’eleccions lliures que no són més que atacs a principis i drets bàsics com la igualtat. Només la implicació en un model públic 100% per part de tota la comunitat educativa pot garantir-la i acabar així amb la falta de responsabilitat (volguda) dels diferents governs.
- La seguretat del futur laboral. Cal que des l’escola concertada s’entengui que la internalització la xarxa pública no té perquè ser traumàtica ni suposar una pèrdua de seguretat laboral. És evident que és un greuge comparatiu amb aquells qui estan a llistes o han optat a places i caldrà saber trobar la fórmula més adient, però els exemples en les internalitzacions permeten veure que hi ha marge per l’acord. Hem de partir de la idea que aquelles persones que tenen un vincle amb el centre seguirien al seu lloc de feina, que el seu horari passaria a adequar-se a la jornada habitual de l’escola pública i que seguiria així fins la finalització del contracte, quan sortiria la plaça a oposició.
- Computar l’experiència laboral. La vida laboral de les treballadores d’escoles concertades quan volen integrar-se al sistema públic puntua molt menys, això té sentit que sigui així en l’actualitat, si bé caldria veure què passa en els caso d’escoles absorbides pel sistema públic. Probablement podrien passar a computar com els de les treballadores públiques, també en cas de presentar-se a una plaça d’oposició.
- Menor pressió empresarial, més qualitat. A l’escola concertada la llibertat del professional per impartir el temari és més limitada, coses com els resultats en competències bàsiques, resultats a la selectivitat, normes d’aprovats i suspesos, dibuixen un model educatiu competitiu que sovint, no té el procés d’aprenentatge de tot l’alumnat al centre i pressiona al professorat (no estem posant en dubte la qualitat i dedicació cap a les seves tasques en cap moment) per acomplir els mínims de tots aquests barems. L’escola pública no té la necessitat per garantir la seva existència de competir en camps de batalla que sovint no tenen res a veure amb l’aprenentatge de l’alumnat i pot, per tant, centrar-se en el desenvolupament.
- Les treballadores de la concertada són totes les qui fan funcionar el centre. Sovint es pressuposa en aquesta discussió que les persones treballadores dels centres educatius són professores i professors. És evident que no ho entenem així, i que, com quan combatíem la “Llei Aragonès” ara ja aturada, el nostre posicionament és el de la internalització de tots els serveis de l’escola. L’escola és una comunitat educativa que ens implica a totes, i és també, camp de batalla de totes la conquesta d’aquestes demandes.
Per tal de moure a les treballadores de l’escola concertada i sumar-les en la lluita pel servei públic doncs, cal posar però un camí transitable i plausible. Cal que aquestes siguin agents de difusió d’aquesta realitat i evitar així que els discursos alarmistes de les patronals concertades arribin a les treballadores i famílies sense ser contradites com ha passat amb les successives recollides de firmes que acaben de promoure
Per tant cal fer una crida al sindicalisme de classe per abraçar també aquestes treballadores i donar-los espai i discurs, i un projecte de futur encoratjador que funcioni de base en la lluita per un model educatiu 100% públic i gratuït. Aquesta base hauria de construir-se sobre un seguit de propostes concretes que haurien de girar al voltant d’idees clau, i que amb la única voluntat d’encetar el debat i amb cap altre pretensió que la d’aportar la reflexió hem intentat marcar al llarg del text.
Calen doncs unes primeres propostes per construir un sindicalisme diferent a la concertada que demanin l’equiparació salarial i horària de les plantilles, i unes dinàmiques de lluita sindical pensades per aconseguir-ho. Una estratègia compartida per la comunitat educativa que exigeixi clarament la internalització de les concertades, amb un procés clar d’integració del personal, garantint-ne la seva seguretat laboral i incentivant-la a aconseguir la plaça per oposicions.
Només així aconseguirem posar remei a la segregació actual, deixant de finançar-la de facto amb diners públics i cohesionant a tota la població sota un model educatiu garant de la igualtat d’oportunitats per l’alumnat i basant-se en criteris de proximitat, no elitistes construïts en base a la capacitat econòmica de l’alumnat. Les treballadores de la concertada hem de passar a ser agents actius en aquest canvis i el sindicats de classe i combatius hem d’esdevenir els principals aliats del col·lectiu.
*David Cristóbal, militant d’Endavant i afiliat a la Coordinadora Obrera Sindical-
