“Encara heu d’aprendre la força del nombre! La implacable eficàcia d’un no just, compacte i unànime! Arranqueu-vos la bena”. Joan Oliver (conegut com a poeta amb el nom de Pere Quart) ha estat àmpliament elogiat amb adjectius clàssics com “coherent”, “insubornable”, etc. Són aquell tipus d’adjectius que s’adiuen a una persona de la seva trajectòria i que a voltes s’apliquen a qui no els mereix. Proliferen particularment quan l’afectat és mort i tant inofensiu com pot ser-ho un escriptor consagrat.
Durant la guerra Joan Oliver s’implicà intensament en la lluita antifeixista, presidint l’Agrupació d’Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitzant el Servei de Biblioteques del Front i fins i tot va escriure un himne per a l’exèrcit republicà. Després de l’exili a Xile va tornar i va haver de “beure aspres vins de burla”, “escoltar forts arguments del sabre” i “salvar els mots de la nostra llengua”, per dir-ho en paraules d’Espriu, passant uns mesos a la presó i patint amb dolor i silenci el que va anomenar “la pau corrupta”. En els darrers anys del franquisme es va significar en l’oposició al règim en el mitificat recital “Price dels poetes”, on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera i va participar activament en actes de protesta com els de “La caputxinada” —una tancada forçada de diversos intel·lectuals al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona el 1966—. Això no el va llençar als braços del primer que passava quan la Transició va maquillar el franquisme. Se li va muntar un homenatge al Teatre Romea l’any 1980, amb 81 anys, i va fer un discurs de tres quarts d’hora sobre el dret a l’autodeterminació. El 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat amb l’argument que “de creus i de Jordis en aquest país n’hi ha massa”, en clara referència al president de la Generalitat i el seu catolicisme. Segons el seu nebot i ex-diputat per Iniciativa per Catalunya, Ignasi Riera, “tenia una obsessió contra la monarquia borbònica” i afegeix que “a mi em renyava, perquè per ell el fet que jo hagués acceptat una Constitució monàrquica era un pas enrere. Ens deia que érem uns venuts, que havíem claudicat. També criticava molt seriosament Serra, Obiols, Jordi Pujol, Jordi Maluquer… I tota aquesta gent sap que la correspondència i els articles en què Joan Oliver els deixava com un drap brut encara no s’han acabat de publicar. Per això miren amb recel qualsevol publicació o acte que es faci sobre la seva figura, per por que quedi palesa l’opinió que Joan Oliver tenia d’ells”. Riera es referia a aquest fet amb motiu del centenari del seu naixement, el 1999, desatès per les institucions com el vint-i-cinquè aniversai de la seva mort que commemorem en aquestes pàgines. Malgrat que Joan Oliver és un dels dramaturgs més notables en llengua catalana del segle XX (“El 30 d’abril” (1935), “Allò que tal vegada s’esdevingué” (1936), “La fam” (1938), “Ball robat” (1958) i que va traduir obres teatrals molt notables del francès (Beckett i Molière), de l’alemany (Brecht) i del rus (Txèkhov)), el Teatre Nacional de Catalunya no li va dedicar en aquell moment ni un sol espectacle. Aleshores tant com ara era vigent l’apreciació que Oliver va fer de la situació del país l’any 1948 en una carta a Xavier Benguerel després del retorn de Xile: “La gent vol que l’amo estigui content i que tingui el son tranquil i va molt més enllà del que l’amo mana”.
