Una històrica sentència de l’alt tribunal espanyol del passat 22 de desembre deixa sense efectes una de les principals mesures de la darrera Reforma Laboral.
El Tribunal Suprem considera que la llei aprovada pel Partit Popular (PP) portaria al “caos” i la “inseguretat jurídica” a les empreses.
El món al revés. No ha estat el carrer, ni la barricada, ni les vagues, ni tan sols els crits indignats a les places, els que faran finalment esmenar al PP. I és que el passat 23 de gener es va fer pública una històrica sentència del Tribunal Suprem espanyol que qüestiona d’arrel la mesura estrella de la darrera Reforma Laboral, la desaparició de la ultraactivitat dels Convenis Col·lectius. I l’alt tribunal faria ruboritzar als polítics populars, si tinguessin vergonya, al donar-se el gust d’afirmar que, en cas d’aplicar-se, la mesura aprovada per Rajoy portaria al “caos” a les empreses.
Què és la ultraactivitat dels Convenis Col·lectius?
Des dels mitjans de comunicació i tertúlies televisives estava en el punt de mira, acusada de ser culpable del terrible delicte d’impedir la “competitivitat” de l’economia i el lliure mercat. La ultraactivitat, pobre d’ella, impedia la modernització i el progrés. I és que aquest estrany terme jurídic amaga una realitat que té enormes efectes en la quotidianitat d’una part important de la població. Sota aquesta paraula d’estranya pronunciació s’amaga un concepte molt simple: es mantindrà el Conveni Col·lectiu anterior en el cas de no arribar-se a cap acord entre treballadors i patronal per redactar un nou Conveni.
Aquest principi, que regia el dret laboral a l’Estat espanyol fins a la darrera Reforma Laboral de 2012, permetia que en cas de bloqueig de les negociacions, els treballadors com a mínim tenien garantit el manteniment dels drets i salari que tenien anteriorment.
La ultraactivitat es fonamentava doncs en la idea de que progressivament els Convenis Col·lectius anirien millorant drets laborals, ja que és previsible pensar que les plantilles només en casos excepcionals poden signar acords regressius dels seus drets, ja que sense arribar a cap acord ja es mantenen (com a mínim) en la mateixa situació.
La Reforma Laboral de 2012
La patronal clamava al cel. Així no podíem seguir, afirmaven, ni pot progressar el lliure mercat ni els legítims beneficis de l’empresariat: si els treballadors tenen un terra de drets mínims, no es podran rebaixar salaris, ni es podrà fer “flexibles” unes plantilles no acostumades a treballar avui a Barcelona i demà a Tarragona, avui en torn de dia, i demà de nit.
Va ser en aquest context que el govern del Partit Popular va suprimir de cop i per llei al 2012 la ultraactivitat. A partir d’ara, deia la nova llei, si no hi havia acord entre les parts, el Conveni Col·lectiu “desapareix” o “decau”, aplicant-se el Conveni Col·lectiu superior (provincial o estatal).
I si desapareix un Conveni que no en té cap de superior? Doncs els treballadors es regirien pel Salari Mínim (actualment en 648,60€ per tota una llarga jornada laboral), i pels drets bàsics de l’Estatut dels Treballadors.
La Patronal no podia amagar la seva alegria. Les negociacions laborals es presentaven ben simples: amb una senzilla espera sense arribar a cap acord, un a un anirien caient els Convenis Col·lectius, que en cas d’arribar a aprovar-se algun serien sota les estrictes exigències de retallades salarials i de drets.
Dos anys d’aplicació
En aquests dos anys la patronal ha fet ús i abús d’aquesta norma. Les negociacions de nous Convenis s’han fet enmig d’amenaces de deixar-los “decaure”, i molts drets i salaris han anat caient pel camí.
Però els dubtes legals d’aquesta mesura eren molts, i han estat resumits en aquesta darrera sentència del Tribunal Suprem, que es pregunta pels efectes jurídics de deixar un grup de treballadors sense un Conveni on es regulen aspectes bàsics de la seva relació laboral: es regiran només pel Salari Mínim? Poden ser obligats a fer qualsevol feina sense tenir en compte categories o grups professionals? Es poden imposar els horaris màxims legals? Com es podria sancionar un treballador sense Conveni?… els dubtes no paraven de créixer, i es perfilava una nova realitat, en paraules del tribunal, que portaria a un “deteriorament del clima social a l’empresa”.
I el Tribunal Suprem contesta aquests dubtes jurídics afirmant que, a pesar del que digui la llei, i fins i tot contra el que diu literalment la norma, un Conveni Col·lectiu no pot “desaparèixer” i deixar sense cobertura uns treballadors que venien gaudint fins ara d’un salari, horari i altres drets pactats amb l’empresari.
La històrica sentència doncs, torna a posar en vigor la ultraactivitat dels Convenis Col·lectius, afirmant que els treballadors en el seu contracte individual ja tenien reconeguts uns drets, horaris i salaris, i que aquests drets no poden “desaparèixer” pel fet de que no es pugui arribar a un acord d’un nou Conveni.
Conseqüències d’una sentència històrica
El Tribunal Suprem ha fallat, i en Sala General de tots els seus magistrats (encara que no de forma unànime), i per tant a partir d’ara els jutjats socials hauran d’aplicar aquesta nova doctrina. Per molt que ho digui la llei, i per molt que cridin des de les tertúlies mediàtiques, la ultraactivitat contínua en vigor, tornant a les anteriors regles del joc de la Negociació Col·lectiva.
Hi ha encara dubtes legals a resoldre, i segurament la més important és saber si aquest Conveni Col·lectiu “decaigut” (que s’aplica als treballadors antics perquè eren drets ja reconeguts al seu contracte individual) s’aplicarà també als nous treballadors incorporats a l’empresa. Res en diu d’aquest supòsit el Tribunal Suprem, i és un debat jurídic encara obert, amb evidents perills de crear enormes diferències salarials.
Però l’esmena que ha fet el Tribunal Suprem al govern popular és total. I per un cop podem celebrar aquesta petita victòria legal.
