Expressions com “tocar el dos”, “n’hi ha per llogar-hi cadires” o “fer campana” estan perfectament integrades en la nostra llengua i, malgrat que molts i moltes no coneguem el perquè històric que les va motivar, en coneixem el significat i les usem quotidianament.
Els perquès de Catalunya (Empúries, 2005) ens respon a l’origen d’aquestes i d’altres expressions, com per exemple, “posar els punts sobre les is”, “aquesta dita prové del segle XVI, quan es va passar de l’escriptura llatina a l’escriptura de caràcter gòtic. Quan dues is coincidien era molt fàcil que es poguessin confondre amb la lletra u. Per mirar d’evitar-ho es va introduir el costum de posar punt damunt la i” . Un altre, “n’hi ha per llogar-hi cadires”, “aquesta expressió que s’utilitza per referir-nos a situacions extraordinàries prové de la frase ‘s’hi llogaran cadires’ que pronunciava el pregoner quan anunciava festes i espectacles. En aquests actes, i per tal de donar facilitats al públic, s’oferia la possibilitat de llogar les cadires. El fet d’anunciar-ne el lloguer voldria dir que l’espectacle segur que valdria la pena”. Per què diem “tocar el dos”? “Aquesta expressió prové de l’evolució de la paraula dors, és a dir, espatlla o esquena. Antigament, quan el mitjà de transport terrestre eren els carros i les diligències, l’últim que es feia abans d’emprendre el viatge era tocar el dors, o sigui, fuetejar l’esquena dels cavalls amb les xurriaques”. Respecte a l’origen de “s’ha acabat el bròquil”, el llibre ens comenta que “al carrer Petritxol de Barcelona hi havia una fonda que es deia Can Bròquil. Quan va tancar les portes va córrer la notícia en forma d’acudit: s’ha acabat el bròquil”. I, per acabar, l’origen religiós de l’expressió, “fer campana”, “quan no hi havia escoles els nens i les nenes estudiaven a les rectories. El càstig per faltar a classe era anar a fer tocar la campana en les misses que s’havien de celebrar aquell dia i els dies següents”. En el proper pam de llengua parlarem dels embarbussaments.