Al nostre voltant, sembla que una nebulosa d’entitats anomenades «plataformes» configuren cada vegada més el nostre món. Es culpa a Facebook de perpetuar notícies falses i canviar el resultat de les eleccions nord-americanes; Amazon està transformant radicalment la logística i creant un futur automatitzat sense feina; Google està desenvolupant ràpidament noves tècniques d’intel·ligència artificial que ja estan canviant la manera com interactuem amb la tecnologia que ens envolta; mentre que Uber estableix un nou model d’ocupació hiper-explotador. Però, què són aquestes entitats i quins tipus de punts en comú comparteixen?
En la seva major part, la reflexió crítica sobre aquestes empreses s’ha centrat en elles com a actors polítics i culturals. El rebombori sobre les notícies falses és només l’exemple més recent, però la història d’aquestes empreses sovint està carregada de violacions de privadesa i de lobbying polític. De la mateixa manera, quan els crítics argumenten sobre com haurien d’actuar aquestes empreses, els arguments es fan sovint en el llenguatge dels valors: d’una ideologia californiana, del llibertarisme, de la informació que vol ser lliure. Les crides a actuar millor o més humanament es fan en termes culturals i polítics. Tot i això, aquest enfocament comú d’aquestes empreses oculta el fet que són, sobretot, actors econòmics. No només això, són actors econòmics que operen dins d’una economia capitalista, un tipus d’economia que imparteix demandes específiques a les empreses. Tenint en compte això i veient les plataformes com un nou model de negoci dins del capitalisme, podem arribar a posar llum a algunes de les activitats més misterioses d’aquestes empreses.
Què són les plataformes?
Essencialment, són un tipus de model de negoci que cada cop és més predominant basat en reunir diferents grups. Facebook i Google connecten anunciants, empreses i usuaris quotidians; Uber connecta ‘riders’ i conductors; i Amazon i Siemens construeixen i lloguen les infraestructures de plataforma que fonamenten l’economia contemporània. La centralitat de les dades és essencial per a tots aquests negocis de plataforma i és un indicatiu d’un canvi més ampli del capitalisme. Les dades són el recurs bàsic que impulsa aquestes empreses i són les dades que els proporcionen el seu avantatge respecte als competidors. Les plataformes, al seu torn, estan dissenyades com un mecanisme per extreure i utilitzar aquestes dades: proporcionant la infraestructura i la intermediació entre diferents grups, les plataformes se situen en una posició en la qual poden controlar i extreure totes les interaccions entre aquests grups. Aquest posicionament és la font del seu poder econòmic i polític.
Aquesta característica també ens ajuda a entendre un primer misteri: per què empreses externes al sector tecnològic adopten elements de plataforma. A mesura que les dades es converteixen en un recurs central per als sectors tecnològics i no tecnològics de l’economia, les empreses han de desenvolupar ràpidament maneres de desviar i agregar aquesta informació. La plataforma proporciona una solució ja feta a aquest problema. El resultat és que empreses com John Deere, l’empresa de maquinària agrícola més gran del món, estan construint una plataforma que uneix agricultors, productors de llavors, productors de productes químics, sensors d’equips, tractors i molt més. Mentrestant John Deere extreu les dades i les utilitza per millorar els seus serveis als clients (com fer millors prediccions sobre quan i on plantar un cultiu en concret), per millorar els seus productes (per exemple, reduir el desgast de la seva maquinària) ) i, en última instància, per obtenir un avantatge i vèncer als seus competidors, com exigeix el capitalisme.
Però aquest impuls cap a més i més dades té una conseqüència nefasta: la vulneració de la privadesa es converteix en una característica necessària del capitalisme de la plataforma. Com ha argumentat Shoshana Zuboff, el fet que les plataformes requereixin cada vegada més dades, de la mateixa manera que els antics monopolis ferroviaris devoraven carbó, significa que hi ha un impuls intrínsec perquè aquestes empreses es posin en contra dels límits del que actualment considerem el regne privat. [1] A Google se li ha retret que recopilés dades de connexió Wi-Fi a les llars mentre passaven els seus cotxes de Google Street View; Facebook ha estat criticat contínuament per ficar-se massa en la vida dels individus; i Vizio va ser denunciat per haver espiat gent a través dels seus televisors intel·ligents. En lloc de veure aquests incidents com a excessos accidentals, hem de veure’ls com a conseqüències necessàries del capitalisme de la plataforma: si les dades són un recurs central i la competència capitalista dóna una gran prima a l’obtenció d’aquestes dades, la nostra època inevitablement estarà plena d’escàndols de vulneració de la privacitat.
Expansió, monopolització, invulnerabilitat
La fam de dades de les plataformes significa que aquestes empreses també estan en constant expansió. Això no només condueix a problemes de privacitat, sinó que també significa que aquestes formes creixen i s’expandeixen segons una lògica data-cèntrica de la centralització capitalista. L’augment de fusions i adquisicions per part d’empreses com Google, Facebook i Amazon dóna fe de les formes en què l’extracció de dades forma un nou conjunt d’imperatius estructurals per a aquestes empreses. No poden romandre satisfets amb els seus negocis bàsics; més aviat, han d’estendre contínuament el seu aparell d’extracció de dades a noves àrees. Aquestes empreses compren ràpidament empreses emergents innovadores que mostren potencial en l’extracció de dades. Fins i tot les plataformes de segon nivell, com LinkedIn o Twitter, es converteixen en farratge per a la insaciable fams de dades de les principals plataformes. Tot plegat ens ajuda a entendre per què una empresa de motors de cerca com Google inverteix ara en empreses completament alienes al voltant de cotxes autònoms o la Internet de les Coses per al consumidor: són simplement maneres noves d’extreure dades. A diferència de la clàssica integració vertical de les empreses fordistes, les plataformes adopten una forma d’integració rizomàtica.
El caràcter expansiu d’aquestes plataformes significa que ara les empreses que operaven en àrees completament diferents convergeixen juntes sota la pressió d’extreure dades de manera competitiva. Google, originàriament una empresa de motors de cerca, ara competeix amb Facebook, un lloc de xarxes socials quan va començar, i tots competeixen amb Amazon, que abans només era una empresa de comerç electrònic. Tot i que l’antagonisme obvi entre aquestes principals plataformes està en un moment baix, a mesura que s’expandeixen a noves àrees, entraran en competència directa. L’Internet de les Coses del consumidor és un bon exemple aquí, ja que Amazon i Google fan operacions importants per dominar aquest braç dels seus imperis d’extracció de dades. El comerç en línia constitueix un altre punt de fricció, amb l’objectiu de Facebook d’incorporar cada vegada més transaccions comercials a la seva plataforma, amenaçant més o menys directament a Google i Amazon. A mesura que aquests negocis s’expandeixen, hauríem d’esperar que esdevinguessin més agressius els uns amb els altres, ja que s’imposa l’imperatiu capitalista de competir.
Aquesta dinàmica està equilibrada per una contracorrent cap a la monopolització. Una de les característiques clau de les plataformes és la seva dependència (i la capacitat de generar) efectes de xarxa. Com més usuaris facin servir una plataforma, més valuosa serà aquesta plataforma per a tothom. El resultat és un cercle virtuós que condueix a un mercat on el guanyador s’ho queda tot. Per exemple, ens unim a Facebook simplement perquè molts dels nostres amics i familiars ja hi són, però això reforça simultàniament la centralitat i la naturalesa monopolística de Facebook en el domini de les xarxes socials. Estem veient que aquesta tendència a la monopolització es produeix a l’espectre de les principals plataformes: Google, Facebook i Amazon, per no parlar dels seus rivals no occidentals a Alibaba i Tencent. Cadascun busca tenir un domini absolut sobre la seva àrea de negoci bàsica i, un cop consolidats en aquesta posició, es converteixen en pràcticament inaccessibles per a competidors, ja siguin plataformes amb suport estatal fins a cooperatives de plataformes propietat dels treballadors.
La via morta de l’economia compartida.
El resultat és una tendència cap a plataformes monopolístques que competeixin de maneres cada vegada més agressives, un camí que sens dubte conduirà a algunes baixes significatives. De fet, el tipus de plataforma més difosa, les associades a l’economia compartida, també és la més insostenible. Aquestes empreses, com Uber, Airbnb i Deliveroo, operen externalitzant la major part dels seus costos possible. Els treballadors assumeixen els costos de combustible, manteniment, assegurances, etc. per Uber, mentre que els amfitrions assumeixen els costos de neteja i assegurança d’Airbnb. Per a la majoria d’aquestes empreses, els treballadors també estan hiper-explotats, amb salaris baixos i sense prestacions. Mentrestant, les plataformes simplement eliminen el lloguer de totes les transaccions que faciliten. Tot i això, malgrat tots aquests avantatges, aquestes empreses encara no són rendibles i només sobreviuen gràcies al suport del capital risc. El finançament de Silicon Valley (i d’altres llocs) flueix a aquestes empreses, cosa que els permet continuar operant amb pèrdues durant anys. Tot i que Uber ha aconseguit ser rendible en algunes ciutats, encara perdia 1.000 milions de dòlars EUA mentre intentava lluitar contra un competidor xinès (no rendible). [2] (Més recentment, Uber ha renunciat a aquesta lluita i ha admès la derrota. [3]) De manera més general, aquestes empreses només han tingut “èxit” saltant per davant de la normativa i dels treballadors. A mesura que les ciutats i els països es posin al dia i comencin a fer les regulacions adequades, i així que els treballadors es mobilitzin contra les seves pràctiques d’explotació i garanteixin millors salaris, aquestes empreses només esdevindran menys viables financerament. El resultat és que l’economia compartida serà un fenomen de curta durada. La majoria d’aquestes empreses faran fallida o es convertiran en serveis de luxe per als rics o es transformaran en un tipus de model de negoci diferent. (Per cert, aquesta última és l’estratègia d’Uber, amb els seus esforços per desenvolupar i posseir una flota d’automòbils autònoms.) En qualsevol cas, les plataformes d’economia compartida no duraran molt en aquest món.
El repte que ens plantegem avui és afrontar aquestes tendències intrínseques del model de plataformes centrades en les dades i les seves conseqüències sovint contraintuitives, i plantejar formes de contrarestar el seu poder. Una subestimació del seu domini només serveix per consagrar la seva posició i, a mesura que esdevenen cada vegada més centrals en l’economia global, esdevé encara més important entendre el seu funcionament.
*Nick Srnicek és professor d’Economia digital al Departament d’Humanitats Digitals, King’s College de Londres. i autor de llibres com Platform Capitalism (Polity, 2016) i, amb Alex Williams, Inventing the Future: Postcapitalism and a World Without Work (Verso, 2016). o After Work: What’s Left and Who Cares?, coautor amb Helen Hester, (Verso.). Text publicat per l’Institute for Public Policy Research el setembre de 2017. Traducció de L’Accent.
Notes:
[1] Zuboff S (2016) ‘The Secrets of Surveillance Capitalism’, Frankfurter Allgemeine, 5 March 2016.
[2] Reuters (2016) ‘Uber losing $1 billion a year to compete in China’, 18 February 2016. http://www.reuters.com/article/uber-china-idUSKCN0VR1M9
[3] Stone B and Chen L Y (2016) ‘Uber Slayer: How China’s Didi Beat the Ride-Hailing Superpower’, Bloomberg Businessweek, 6 October 2016. https://www.bloomberg.com/features/2016-didi-cheng-wei
