Entrevista a “Beltza” sobre la història de la lluita armada al País Basc (part II)

Part II de l’entrevista a Emilio Lopez Adan “Beltza” . Continuació de la Part I publicada anteriorment.

Va esser això el que va obrir el pas a els nous models d’atemptats dels vuitanta?

Aquí hi ha la clau, sí. Al voltant del 1985, i després de discussions força crues ―a les quals es fa referència al llibre―, ETA resol que, per a aconseguir la negociació, s’havia d’acumular més força. I això duria molts canvis.

Et refereixes a passar de les accions de guerrilla als cotxe bomba, oi? A més, suposava manco perill per a l’activista i, suposadament, més capacitat per a pressionar el Govern d’Espanya.

Però no només això; es va cercar més eficàcia i, també per aquest motiu, es varen dur atemptats a Madrid. Es va assumir una altre model de lluita. Això va esser una decisió.

Quan es va prendre?

Mobilització per la mort de Txomin Iturbe a Mondragón. 1987

Aquest procés es va donar entre el 1982 i el 1986, i en temps de Txomin [Iturbe] es va veure força clar; ja érem al 1987. En aquell moment la reflexió semblava racional: “Som forts, aconseguirem l’acumulació de forces ―és a dir, més morts― i negociaran”. Però en ETA i el seu entorn molta gent no ho veia amb bons ulls. Al parer d’alguns, hi havia força per a negociar amb dignitat. És a dir, aconseguir l’amnistia, la legalització de totes les forces polítiques i deixar el capital polític acumulat en mans d’una força política que no estaria supeditada a una força armada i lluitaria pels nostres objectius.

Aquest enfrontament es va desencadenar durant la gran crisi política que es produí en temps d’Alger. Argia [setmanari] i Larrun [suplement mensual d’Argia] varen tenir el seu paper en aquella crisi. Molta gent pensava que s’havia de persistir amb la idea de Txomin, és a dir: “S’ha de vendre la moto mentre encara funciona, si la volem vendre quan estigui avariada, no ens donaran res”.

En Txomin era partidari d’aquesta estratègia? Sovint hem sentit a alguns: “Si en Txomin hagués viscut, s’hauria imposat la negociació”.

El debat hi és i al llibre en cit testimonis i textos. Sembla que, al principi, en Txomin va acceptar els cotxes bomba i similars en pro de l’acumulació de forces. Però també pareix que tenia els seus dubtes i que no mostrava la rigidesa ideològica d’altres. Abans de deportar-lo a Algèria, el varen deportar a Gabon i no pareix que allà tengués el suport de la direcció d’ETA. A l’hora de negociar, els pròxims a [Iñaki] Esnaola diuen que sí, que amb ell s’hauria imposat la negociació i altres que han arribat a l’etapa de Sortu diuen que no. Jo no ho he aclarit. En qualsevol cas, el més significatiu és que, segons el parer de molta gent, aquell va esser el moment de negociar i que això va obrir una crisi molt important. Al final va esser que no.

Per a alguns, la negociació s’hauria d’haver fet fins i tot abans. Tu veus el 1982 com a data clau.

Jo venia de les posicions de la lluita armada-insurrecció popular. El protagonista, el poble. Per mi, el 1982 es veu clar que els potents moviments socials de finals dels setanta s’estan afeblint, i no hi ha un clima social propici per a participar en la lluita armada, encara menys per a donar suport a un grup politicomilitar especialitzat que dirigeixi la lluita. Els Escamots Autònoms, posem per cas, es varen dissoldre tant per la repressió com per l’hostilitat de l’esquerra abertzale. Però a Europa també es va donar una crisi equivalent entre la lluita armada i els moviments socials, i jo estava en aquella crisi: necessitava nous camins.

Però que pesava més en la teva reflexió? Era una qüestió de correlació de forces, condicions, tàctica, legitimitat…

Per a molts de nosaltres, la lluita violenta contra l’Estat no havia perdut legitimitat. Aquella democràcia era fruit d’un autocop, associat a la corrupció, garant de la persistència del capitalisme i el franquisme… Jo no donava prou valor a aquella democràcia i l’Estatut d’autonomia per abandonar tot l’anterior i, si bé cadascú té la seva història personal, no crec que la major part dels que deixaven la lluita armada ho fessin per això. Tot i així, les investigacions sobre l’opinió pública mostraven clarament que, a mesura que avançava la dècada dels vuitanta, hi havia una d’inflexió de l’opinió pública cap als atemptats d’ETA: primer més d’un 50% dels ciutadans en contra, després més del 70%… i, en això, són clau clares les accions que es dugueren a terme a partir del 1985, i no tant la fe que en la Constitució o l’Estatut.

Al voltant de l’afer d’Alger varen convergir dos problemes: la ruptura estratègica i la ruptura ètica o moral. Molta gent va veure que, per aquesta via, ETA s’estava ficant en un cul-de-sac, i que la moto que llavors es volgués vendre no tendria gens de valor, que els presoners quedarien a la presó, encara que s’abandonessin les armes. Això és el que ha passat. Hi havia dues perspectives sobre un hipotètic final: quan li demanaven a en Txomin, deia: “Si el poble no ens fa costat, nosaltres a casa”. I l’executiva Artapalo responia a la mateixa pregunta: “Ho tendrem en compte”. Ho tendran en compte, però no estaran al servei d’aquest sentiment popular. Aquesta diferència és molt important. Continuar pel cul-de-sac va suposar una ruptura estratègica molt important, principalment perquè tot es fa a l’entorn de l’organització, la garantia de la victòria són les forces de l’organització, no el suport del poble. I després hi ha la ruptura ètica. Quan es multipliquen les víctimes innocents, la gent senzilla s’identifica amb l’innocent mort o amb el feble, i no amb la grandiosa ideologia del qui l’ha mort.

Amb la perspectiva actual, es podria qüestionar si era realista pensar a fer la revolució. O assolir l’Alternativa KAS en la seva totalitat. Però en aquell temps molta gent en l’esquerra abertzale pensava que sí, tant a les estructures com entre el poble.

Avui pens que a Alger era possible aconseguir alguna cosa semblant a la dels polimilis, però d’allà endavant pareixia que a tots els intents posteriors s’aconseguiria cada vegada menys, i això és el que ha ocorregut. Per què no se n’adonaren els dirigents d’aleshores? Jo crec que va esser per la representació que les organitzacions armades fan d’elles mateixes. És a dir, és una perspectiva autocentrada. L ‘organització es veu forta, té capacitat per a produir pànic, encara que de tant en tant els arriben crides a la negociació, tenen un gran control del seu entorn social… És la influència del marxisme leninisme.

Moltes de les accions que fan els polimis i els autònoms vuitanta 80 estan relacionades amb les qüestions socials. Els milis i els Berezi cada cop més fan accions dirigides a l’enemic, a debilitar-lo… Es dona prioritat a l’acció que fa mal a l’enemic, i no a les demandes del poble. I, per a fer això, hi ha una executiva totpoderosa, que pensa que serà capaç d’acoquinar l’enemic i obligar-lo a negociar mitjançant una guerra llarga. Al seu parer, aquest punt de vista no admet crítica; quan la gent s’hi mostra crítica li diuen: “T’has cremat, no estàs en condicions de continuar en la lluita armada, ves-te’n a casa i, per damunt de tot, queda’t en silenci, que no s’ha de destorbar qui està lluitant”.

Així, doncs, amb tot el que estàs dient, qui va encertar el 1982 van esser els polimilis, oi?

Jo no diria tant. Què és encertar? Com es mesura l’encert? Vull posar l’accent en una idea: el 1982 la força i el suport que tenia ETA eren molt i molt grans, i això s’ha de prendre en consideració. Les coses no es poden valorar només amb el que va passar després, s’han de mesurar valorant la representació directa que hi havia en aquell moment. En aquell moment, ETA pensava que tenia força per a negociar i que el coherent era intentar-ho. Però s’equivocaren en la via per a acumular forces per a negociar, i aquí hi ha una responsabilitat. Al llibre jo no dic què s’havia de fer en aquell moment, intent explicar per què va ocórrer així. Al meu parer, la crisi de pèrdua de sentit és, sobretot, la de 1995.

Fins ara hem parlat d’Alger, però aquesta darrera data que has esmentat ens porta a l’Acord de Lizarra-Garazi i l’alto el foc de llavors.

L’executiva d’Artapalo va trencar les negociacions perquè pensava sincerament que seria capaç d’imposar la negociació que desitjava i que l’any 1992 (Jocs Olímpics, Expo de Sevilla…) era una bona ocasió per a això. Però el 1992 no va venir cap negociació i, a més a més, detengueren la direcció Artapalo. Em sembla que l’interval que va del 1992 al 1995 s’ha investigat molt poc, i jo també examin aquesta etapa amb uns altres ulls. Coneixia gairebé tots els actors anteriors; de llavors ençà m’he de basar en el que em conten. La major part de la gent que va aparèixer després d’Artapalo ja no eren companys meus.

En aquella època, molta gent dins ETA va pensar que a Alger s’havia ficat la pota i que s’havia de fer alguna cosa per a sortir de la lluita armada. El 1993 va començar una direcció nova, la de l’etapa d’Antza [Mikel Albisu], i en aquell període KAS va tenir un pes crucial. ETA va rebre una gran galtada amb la caiguda de la direcció i KAS la va ajudar a refer-se ideològicament. No coneixia la nova direcció d’ETA, però els de KAS, sí, i era gent bona, molts d’ells amics meus. Aquella gent va ajudar ETA a tornar a incardinar en la pràctica de carrer el caire social que li mancava. Volien tornar a situar al centre la revolució social, però, cercant el radicalisme, es varen convertir en els sostenidors de la pitjor estratègia politicomilitar.

La ponència Oldartzen va sorgir en aquell context i recollia la idea següent: com que amb l’extensió de 1985 no hem acumulat prou força per a atemorir l’enemic, ara estendrem encara més l’àmbit de la nostra activitat, i actuarem també contra polítics, periodistes, intel·lectuals, regidors… I, en aquesta estratègia, la lluita armada hi perd encara més. Si defineixes l’enemic en un col·lectiu concret, com ara la policia torturadora, és nítid, la gent ho entén tot d’una. Però si defineixes l’adversari d’una manera ideològica complexa, tal com es va fer, la lluita armada perd sentit.

A Herri Batasuna es va produir el debat entre les ponències Oldartzen i Iratzar, aquesta segona dirigida Patxi Zabaleta. També a ETA es va donar aquest debat?

Vull posar en relleu una idea: entre 1992 i 1993 hi va haver intents destacables des de les presons i des de dins l’organització de tornar a portar ETA a la negociació, perquè es veia que estava perdent suport popular per diversos motius. ETA va practicar importants exclusions a l’entorn de Txelis [Jose Luis Alvarez Santacristina] o de Esnaola [Iñaki], una porga del tot leninista.

S’assegura que durant l’època d’Esnaola i de l’advocada Christiane Fando, aquests també varen tenir suport a la direcció d’ETA, concretament es parla de Jose Luis Arrieta, Azkoiti.

Al llibre es parla llarg de la famosa Operació Azkoiti. Azkoiti sempre ha estat un home molt fidel a l’organització. Què és el que pensava? Jo he escoltat moltes coses. La gent dipositava en ell moltes esperances, però crec que Azkoiti no va tenir mai voluntat de lluitar per la direcció de l’organització. Això s’explica al llibre i es comprèn. No obstant això, Esnaola i el seu grup tenien un cert suport a l’organització i pensaven que era prou fort per a canviar el rumb.

Quan parles del poble, et refereixes a la part del poble que donava suport a ETA o a la totalitat del poble?

Durant la transició, a l’època de les accions de guerrilla, una majoria social estava amb ETA i en contra de l’Estat…

Estava amb ETA o no estava contra ETA?

A les dinàmiques revolucionàries, no tot el poble es defineix com a les eleccions: els que es queden a casa s’hi queden, no fan res; val la gent que es mou, i entre la gent que es mobilitzava, en aquell temps molta gent donava suport a ETA.

Aquella divisió també es va viure a les presons. No fa gaire l’expres Karlos Gorrindo n’ha parlat al llibre La por del funàmbul (Funanbulistaren beldurra).

Isidro Etxabe Xumai, els Pikabea, més tard Urrusolo [Jose Luis] i els altres… He aportat molts testimonis al llibre i una cosa m’ha cridat l’atenció: com molta gent que es considera “oficial” et diu clar i ras que cap al 1985 ja era evident que aquella via no era encertada. Peixoto [Joxe Manuel Pagoaga], per exemple, ho veu amb claredat i diu que ho va dir a la direcció. Llegeixes Sarrionandia i el mateix… Cada vegada més gent diu això, però afegeixen: “vàrem prioritzar la unitat de l’organització”.

També vaig mantenir correspondència amb molts presos i vaig haver d’escoltar paraules molt dures, però també hi eren aquells que em deien que s’havia de continuar per la via de la crítica. El problema és que s’ha definit l’organització dels presos de manera molt rígida. Qui és pres d’ETA? Qui és al Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (EPPK), i qui no hi és, és fora d’aquest món. I l’EPPK sempre ha dit que estava d’acord amb tot el que feia ETA.

Paga la pena abordar l’assumpte dels beneficis penitenciaris. L’IRA els acceptava, però l’EPPK durant anys no n’ha acceptat diversos, com ara demanar la llibertat condicional. Al teu parer, per què es feia?

Jo no he entès per què s’obstaculitzava que la gent sortís de la presó, sempre que es fes de manera lleial i sense delatar els companys. Crec que ha estat per compartir entre tots els militants  la responsabilitat dels dirigents. N’és un exemple la mort de Yoyes. A Iparralde havia començat una fase repressiva i la situació dels clandestins hi era cada cop més dura, però tenien un matalàs: hi havia molts refugiats allà, que no tenien deutes gaire grans amb la justícia, però que tenien qualque cosa que els impedia tornar a Hegoalde [el sud]. Col·laboraven en el manteniment d’una estructura, cases, cotxes… conformant un matalàs prou ample. Sobre Yoyes es comentava que va esser una ofensiva amb l’objectiu de protegir aquell matalàs. Per dir-ho així, si acceptaven que Yoyes tornàs a Hegoalde, molts altres també podien fer el mateix i això hauria suposat perdre el matalàs.

Parlàvem de la presó, dels beneficis penitenciaris…

Passa una cosa semblant. Qui pot sortir de la presó? Qui no té massa cosa. Qui tengui una pena llarga no en sortirà. Per tant, “o tots o ningú”, i això significa posar a tots en la pell del qui té la pena més extensa. Es vol assegurar una negociació global, la qual solucioni també la situació dels dirigents. No hi trob cap altra explicació. Del matalàs d’Iparralde, se n’ha parlat més, però d’aquest assumpte de la presó, no tant. La gent ha anat molt alerta a criticar els que eren a la presó complint una condemna llarga, cosa que, d’altra banda, resulta comprensible. Sigui com sigui, aquestes apreciacions meves no les he reflectides al llibre, perquè consider que la gent encara ha de parlar més sobre aquestes qüestions per saber cert per què es feren. Per això són interessants testimonis com els de Gorrindo.

Les presons eren una altre front de lluita, a sobre molt utilitzat per mobilitzar els simpatitzants.

Tenia la seva rellevància, però molt manco de la que afirmaven alguns. En aquest àmbit, les que més ha sofrit socialment han estat les famílies, però, si bé són moltes, no suposen un moviment social important. Per mi, el més greu d’aquest aspecte era el to que es feia servir contra qui criticava o acceptava els beneficis: “T’has cremat, llavors calla”. A Itàlia, per exemple, es diferenciaven molt bé els penedits dels dissociats. El penedit col·labora amb l’enemic. El dissociat, en canvi, diu el següent: “No hi estic d’acord, me’n vaig”, i potser també farà crítica. La via Azkarraga hi era el 1984 [excarceracions afavorides per l’exconseller del Govern basc Joseba Azkarraga], i encara avui ell defensa que no es demanava la delació de ningú. Però a la presó no es va acceptar aquesta interpretació: “sí, diuen que no delataran ningú, però, quan surtin, ho faran”. S’ha confós rebre beneficis amb la condició de delator.

De totes maneres, no voldria aprofundir gaire en aquests temes, perquè, altrament, sembla que cercam totes les errades d’ETA, per criticar-les ben criticades. Baldament en aquesta entrevista no n’hàgim parlat gaire, vull destacar que, al llibre, la repressió ocupa un lloc primordial, i que resulta fonamental la fraternitat que genera la repressió. Molta gent s’ha empassat coses molt greus perquè pensava que això era el millor per a mantenir la unitat del moviment i fer costat als presos i refugiats que es trobaven en situació més precària. I no ho dic per evitar fer paleses les responsabilitats que pertoquin, sinó perquè la repressió ferotge permet comprendre moltes de les decisions equivocades que es varen prendre.

Anem a l’etapa de Lizarra-Garazi. L’acord es va signar el 1998, després va venir l’alto el foc d’ETA, més tard la ruptura…

Firmants de l’Acord de Lizarra-Garazi de 1998

Herri Batasuna estava patint molt amb l’estratègia fruit de la ponència Oldartzen ―atemptats contra regidors i polítics…― i al seu si molta gent volia una nova negociació. El problema era en ETA. ETA va donar suport sense embuts a Lizarra-Garazi? No ho crec. A l’organització, molts sabien des del començament que aquell procés no donaria fruit i per aquest motiu varen mantenir actiu l’aparell logístic: subministrament, entrenament… Varen estar preparant la gent per a la ruptura, sobre la qual es varen donar moltes explicacions, què era el que s’havia pactat entre ETA i els partits abertzale i què no… Al llibre se’n parla, de tot això. La qüestió és que l’alto el foc es va trencar i encara aleshores alguns continuaven creient que només amb la força de l’organització s’assoliria l’anhelada negociació, la que s’ho valia. Aquest era el problema principal.

A HB hi havia un corrent majoritari partidari d’acabar amb la lluita armada, però mantenint la unitat, i això és el que finalment s’ha imposat. Hi ha diversos treballs destacats que analitzen com va viure HB tota aquella fase, però encara no n’hi ha suficients que analitzin com la va viure ETA. Crec que la dissociació orgànica entre HB i ETA va començar a l’època de Lizarra-Garazi, tot i que encara no se’n parlava. En realitat, dins HB molta gent va començar a preparar l’època de Lizarra-Garazi just després del d’Alger. Potser així es pot entendre que l’Alternativa Democràtica sorgís en paral·lel a la ponència Oldartzen. En un primer moment, és ETA qui redacta els textos de l’Alternativa Democràtica, però més tard ho fa HB. L’escrit que es va llegir a l’acte del Velòdrom [2004], que ETA va assumir més tard, estava redactat per HB.

Es diu que, mentre feia de parlamentari [2001-2003], Josu Urrutikoetxea va preparar tot aquell camí amb Arnaldo Otegi. Al Velòdrom, HB va presentar com s’havia de fer la transició des del punt de vista tècnic, però, al meu parer, durant Lizarra-Garazi ja tenia aquella sensibilitat. En aquest llarg procés no és clar per què a ETA li costa tant fer la passa. Per entendre-ho millor, s’haurà de veure qui roman durant tot aquell temps en la direcció militar. Sense els noms, no es comprèn com succeeix això. Què va passar? Ara se sent molt que ETA tenia capacitat per continuar, però el poble no la va seguir. ETA va mantenir el model politicomilitar fins al 2009, als textos i a la pràctica, mostrant amb claredat qui manava i qui no.

Fem història contínuament, construint una narració dels darrers seixanta anys. Som a la fase del relat. Amb vista a la història, què convé que quedi clar?

Escrivint el llibre, mentre col·locava els maons, m’adonava que en aquelles parets quedaven uns forats impressionants entre maó i maó. Al llibre hi ha més forat que paret, però he treballat amb el hi havia. Això sí, una cosa és evident: aquest treball no s’ha fet per assolir o afavorir el consens institucional. No és possible. Tampoc per erigir una mena de bondat sobre les víctimes. La meva és la història del conflicte, i, si pot esser, una història contextualitzada. Per què en un moment donat molta gent va acceptar la violència armada? No només era necessària, no només legítima, sinó que també era una obligació moral contra la repressió. Vull defensar la dignitat ètica i revolucionària d’aquella generació del començament i la de les que li van venir darrere. I això des del primer militant que va entrar fins al darrer. Tanmateix, és clar que no hem vençut. L’Euskadi socialista, independent, euskaldun [bascoparlant]… no s’ha assolit. Tampoc hem aconseguit els objectius de KAS: territorialitat, amnistia, autodeterminació…

La pregunta, doncs, és inevitable: per a què ha servit tot això?

Lliurament d’armes d’ETA a observadors internacionals. 2014

Al meu parer, la pregunta no és aquesta. La primera pregunta és: per què hem perdut? Hem de saber perquè no vàrem ser capaços de fer noves passes cap a la consecució de la independència o, almanco, d’acabar amb dignitat, amb la legalització, l’amnistia i el reconeixement de la integritat dels militants. Tot i així, ha pagat la pena? I tant que sí. Has de fer i mesurar les coses en relació amb la situació en què et trobes.

Creus que l’esquerra abertzale actual ha fet prou crítica a l’entorn d’aquest procés?

No, de cap manera. Sortu nega la possibilitat de parlar sobre el valor de la lluita armada i la dignitat dels militants en actiu. No ho vol fer, ras i curt. Ha pres el camí de la socialdemocràcia, està sota el control de la ideologia securitària i no ho vol fer. Pel que fa als que són a la presó, per exemple, s’hauria de parlar manco de victimologia i més del significat del que s’ha fet.

D’altra banda, des del PNB, el Govern basc i molts altres llocs encara es pressiona l’esquerra abertzale perquè reconegui que la violència sempre ha estat injusta.

Això és una bestiesa. La violència armada és un element de la vida humana. Malauradament, hi ha opressors i oprimits; malauradament, hi ha moltes situacions injustes, i els estats i d’altres que en són responsables les mantenen amb violència. Sempre hi ha hagut gent que s’ha aixecat amb dignitat contra aquestes situacions. Fer-ho és un dels millors components de la humanitat. És incomprensible dir que, en política, la violència sempre és injusta, si no és perquè es vol mantenir la situació actual. Tot i així, la revolta contra la injustícia s’ha de fer amb fonaments ètics, estratègics, tècnics i crítics.

Estam parlant de la història de la lluita armada, quan el capítol de la lluita armada encara no s’ha tancat del tot. Encara hi ha molts presos.

Si fóssim en una situació més normal, jo veuria alguna cosa similar a l’amnistia com a primera mesura. Una amnistia només pot esser conseqüència de la pau social. L’Estat podria dir alguna cosa com ara: “Aquí fa temps que no hi ha violència armada; sabem que, en la representació subjectiva dels revoltats, varen actuar en pro de la justícia. No reconeixerem mai que fos així, però, atès que al País Basc encara molta gent sent que això ha estat un capítol de la lluita per la seva llibertat, donam l’amnistia sense fer cap judici polític. S’ha acabat.” Si passés això, estic segur que alguns d’entre nosaltres farien un altre nivell d’autocrítica o donarien informacions vitals que falten per aclarir molts episodis. Així, doncs, s’ha de lluitar en favor de l’amnistia i s’han de recordar el mòbils politicomorals de la revolta.

 

*Larrun, 28 de març de 2021. Entrevista realitzada al suplement d’Argia per Xabier Letona Biteri. Traducció per a l’Accent: Xabier Egurrola Hormaetxea