Entrevista a Emilio Lopez Adan “Beltza” sobre la història de la lluita armada al País Basc (part I)

Emilio Lopez Adan, Beltza, va néixer a Gasteiz el 1946. Va començar jove a ETA i amb vint anys ja tenia responsabilitats a l’organització. També va esser membre de la direcció i el jutjaren en rebel·lia al procés de Burgos. Deixà l’organització a mitjan anys setanta. Després de fugir d’Euskal Herria, acabà a Brussel·les els estudis de medicina i de llavors ençà ha viscut a Angelu (Lapurdi, País Basc), dedicat professionalment a la ginecologia. Ha publicat nombrosos llibres, principalment analitzant el punt de vista del nacionalisme basc i de classe, i també és autor de centenars d’articles publicats a la premsa basca, molts dels quals a Argia.

El 3 de març va presentar a Baiona (Lapurdi, País Basc) Borroka armatuaren historia Euskadin. 1967-2011 (Història de la lluita armada a Euskadi, 1967-2011), basat en la investigació de les víctimes mortals que hi ha hagut en el conflicte basc al llarg de seixanta anys. En realitat, són tres volums que analitzen aquest període tan extens dividit en tres èpoques: la primera indaga en l’interval que va de 1967 a 1980; la segona, de 1981 a 1990, i la tercera de 1991 a 2011. Amb una posició llibertària, a principis dels vuitanta pròxima als Escamots Autònoms Anticapitalistes, s’ha mostrat molt crític amb l’activitat armada d’ETA de les darreres tres o quatre dècades. També ha estat militant d’Abertzaleen Batasuna. Amb aquest treball gegantí, l’autor fa una investigació acurada de la lluita armada, analitzant el passat amb esperit crític i reivindicant, alhora, la dignitat de la lluita armada i de tots el militants que l’han practicada.

Quines fonts has fet servir?

Primer de tot, he fet una llista cronològica dels morts causats pels grups armats i pels estats. Després, en cada cas he utilitzat texts de l’època, el que deien els mitjans, les explicacions donades per les organitzacions armades i els estats, i les resolucions judicials. A més, després també han aparegut en llibres investigacions sobre els fets ocorreguts i la ficció també hi és present. En la mesura que he pogut, també he recollit declaracions dels testimonis dels fets; jo mateix he entrevistat molts dels protagonistes.

Amb les fonts s’ha d’anar alerta, perquè quan les organitzacions armades o els estats es fan responsables d’uns fets, no es pot pensar que diuen la veritat al cent per cent, ja que són part interessada. Si la justícia fos imparcial, les resolucions judicials recollirien la veritat, però a casa nostra la justícia ha estat absolutament parcial i agressiva, i en ocasions ha tergiversat la veritat amb desig de venjança. Molts dels treballs d’investigació posteriors han tengut un objectiu polític i sovint han afegit confusió i tergiversació. I amb els testimonis també hi ha dificultats, perquè la memòria no és la dels fets de l’època, sinó una elaboració que es fa més tard, amb l’objectiu de donar sentit a la vida que hom ha viscut. Tenint en compte tot això, jo oferesc la meva interpretació.

Dius que totes les investigacions tenen els seus propis objectius i que s’hi ha d’anar alerta, que això s’ha de tenir en compte. Quins són els teus objectius?

No puc negar que jo també tenc els meus objectius, i el resultat està condicionat per la meva història personal i les meves idees. La meva no és una història que es fa des de la Torre d’Ivori, és una història implicada. Però, dit això, he oferit al lector tot el material esmentat, investit d’un esperit crític, dient què és cada cosa, perquè tengui l’oportunitat de fer la seva pròpia lectura.

Si ens fixam en els objectius, pens que hi ha dues qüestions a combatre. La primera: la condemna sistemàtica de la violència, i la segona, el desig de venjança. Vull combatre totes dues. Avui l’Estat vol decidir què és el que ha passat, i proclama que la violència no és lícita per a canviar el sistema actual. Ha difós prou aquesta idea: que, per a modificar l’estatus polític, mai no és legítim utilitzar la violència. En definitiva, la conclusió de l’Estat és la següent: sempre està mal lligar la voluntat de fer la revolució i la lluita armada, per principi. La violència és il·legítima, sempre duu un sofriment innecessari i, al final, en cas de resultar triomfant, sempre serà pitjor. Tot això, però, és una posició política, és qüestionable i, a parer meu, és fals, és una idea difosa per a defensar els interessos de les classes dominants i de l’estat. Què li demanen aquests universitaris a la investigació? La veritat sobre allò succeït? No. Necessiten noms per a condemnar la gent i venjar-se’n.

Veritat i reparació són conceptes molt emprats en els conflictes.

Han tret teories molt estranyes sobre les víctimes, necessiten saber qui són els autors, més que res per a castigar-los bé. Però molta gent nega que per a la reparació de les víctimes calgui el càstig. Totes les víctimes volen saber què és el que passat, però aquesta venjança és una posició política que fa servir l’Estat. I, avui, en aquesta posició hi ha un bloqueig per conèixer la veritat. El 30% de les accions d’ETA roman encara sense aclarir, però l’Estat no promou que s’aclareixin, posem per cas, mitjançant una llei d’amnistia, que portaria llum sobre els fets. L’amnistia facilitaria parlar-ne i donar reparació a les víctimes. Però si dius que necessites saber, per exemple, qui va matar Pertur [Eduardo Moreno Bergaretxe] i que després passarà 25 anys a la presó, estàs bloquejant l’esclariment dels fets. No els importa gens aclarir el que va passar.

També has esmentat un segon objectiu del treball.

Relacionat amb la famosa reconciliació. Quin és l’objectiu, dir que tots són víctimes? També els presos d’ETA i, per tant, tenen dret a la reparació? No és possible. El conflicte hi és. Encara no s’ha corregit, no s’ha curat. La història no pot obviar els motius polítics i socials del conflicte en nom de la reconciliació, perquè aleshores està impedint conèixer el veritables motius del conflicte, tant els mòbils dels autors com la seva dignitat. El meu objectiu principal és recordar quines varen esser les accions, les raons polítiques de l’època que les motivaren i quina va esser la consciència i la interpretació dels protagonistes en aquell moment, per tornar a reivindicar la dignitat d’aquella gent. Aquella gent va lluitar per la llibertat. Que cometeren equivocacions? La nostra feina és aclarir les errades i explicar per què es varen equivocar, però reivindicant de nou la seva dignitat com a activistes.

Anem a la terminologia emprada: al principi, acció; després, atemptat, més tard, terrorisme… Per què és que tries cada un d’ells?

Ha estat complicat. Per exemple, alguns investigadors de la Universitat del País Basc (UPB) utilitzen sistemàticament terrorista i, si és possible, sagnant i covard, i sempre assassinat. No són eleccions innocents. Per contra, als escrits de l’esquerra abertzale tot són “accions” i “militants”, i mai es faran servir mots desagradables per a qualificar una acció d’ETA. Com a senyal de respecte, he emprat la terminologia militant de l’esquerra abertzale: la major part de les vegades dic acció, i no atemptat, “mort” i no assassinat, execució… Però no sempre, en moments concrets he fet una altra elecció, sobretot perquè una mica massa d’accions s’han fet fora d’allò acceptat per l’ètica revolucionària tradicional: matar persones no implicades en la repressió, gent indefensa, rematar ferits… No està acceptat, però s’ha fet. Per tant, al meu parer, al llibre hi ha una menció i una crítica a allò que en qüestions d’estratègia s’ha fet malament.

També analitzes cap a qui va dirigida la violència i fas una classificació a partir d’aquest aspecte: implicació directa, indirecta… i rebutges el terme víctima.

Matar algú és una cosa molt dura i, per exemple, si es feia mitjançant un cotxe bomba, era dur veure com un cadàver quedava fet trossos, aquí una mà, allà una cama… Al cap i a la fi, tots els morts són víctimes d’una acció física. A causa d’aquesta característica comuna, és adequat aquest concepte, el de víctima física, per a entendre accions amb un contingut diferent o oposat, com ara la lluita política, la lluita social, la lluita per la llibertat o, per exemple, la repressió de l’Estat? No és adequat. Si la investigació se centra en les víctimes, tota la història no és sinó una història obscena de violència, brutalitat i sang. Des d’aquest punt de vista, quin sentit té la guerra contra els nazis, la lluita dels republicans durant la Guerra Civil o, entre d’altres, la Revolució Francesa? En qualsevol conflicte es podria dir que la gent ha patit terriblement en tots els bàndols, o que “hi ha hagut víctimes a totes dues parts”, “no pagava la pena”… Des d’aquest punt de vista, potser es podria dir que la història del món i la seva gent no pagaven la pena… però quan ha ocorregut alguna cosa, si té un sentit, l’has de cercar més enllà de la realitat de les víctimes físiques.

Això no vol dir que no mostri gens de respecte cap a les víctimes; és bo de comprendre com han sofrit. L’exemple següent també podria servir per a entendre el que estic explicant. La major associació de víctimes del món és la del estatunidencs morts o ferits a la guerra del Vietnam i són autèntiques víctimes, però resulta inútil intentar explicar-les des del punt de vista de la lluita contra el colonialisme, en favor de les llibertats nacionals o la lluita de la revolució comunista. Analitzar tot això des de la realitat física no ens dona cap resultat, és una absoluta bestiesa. Té cap sentit lluitar avui per la llibertat? Sí, en té, i per això he d’anar més enllà de les víctimes.

Podries explicar a partir de quin criteri has establert les categories del morts?

Sens dubte, és un tema controvertit. Pel que fa a les accions dels grups armats, el criteri principal ha estat si la víctima estava o no implicada en la repressió. Si el mort és un implicat i ha mort en combat, això té un sentit. Pel que fa a les víctimes sense implicació, alguns en dirien víctimes innocents. Aleshores, les altres són víctimes culpables? Sempre s’ha dit quanta gent pobra ha entrat de guàrdia civil perquè no li quedava més remei, però una vegada s’impliquen en la repressió, hi estan implicats.

Altres investigadors analitzen la “selectivitat de l’atemptat”. A mi m’ha semblat, en relació amb l’ètica revolucionària i l’estratègia, que les accions contra els implicats en la repressió porten un significat especial en la lògica i l’estratègia de la lluita d’alliberació, i que, per contra, en les accions contra els no-implicats o quan les víctimes col·laterals ocorren constantment i de manera consentida, el significat és un altre.

L’assumpte dels noms també hi és. Menciones molts de noms, quan encara el dolor està tan present, els processos judicials oberts… No tens por de les conseqüències que podria tenir això?

És una qüestió delicada, sí. He fet llegir a molta gent el que he escrit i he recollit l’opinió d’antics militants i també d’aquells que encara avui es consideren militants. Es mencionen els noms per una raó: si no lligam les evolucions que es donen a les organitzacions armades amb noms, no hi ha forma d’entendre cap a on vas. Es pot entendre millor amb alguns exemples el perquè dels noms. Si ens demanam “qui va prendre la decisió de fer servir cotxes bomba?” i la resposta és “ETA”. O “qui estava en contra d’allò en ETA?” i la resposta és “alguns d’ETA”… Així no hi ha forma de saber què és el que va passar.

Durant tota la història de l’organització, la gent va entrar a ETA per lluitar per la llibertat, l’alliberament nacional i la revolució social. En conseqüència, els militants han sofrit una terrible repressió per part de l’Estat, i la repressió es respon amb solidaritat i unitat. Aquesta unitat d’objectius s’ha mantingut fins al darrer instant i, per això, a parer meu, també en els darrers anys, durant l’època en què es feien les majors bestieses, aquells que entraven en ETA mereixen tot el respecte, ben igual que els que hi entraven a l’inici, perquè han tingut els mateixos objectius i han pres el mateix compromís.

Però també hi ha hagut ruptures: molta gent no està d’acord amb els cotxes bomba, amb la “socialització del sofriment” o quan s’han ampliat les categories dels objectius per actuar en contra de molta gent. Al si d’ETA molts han dit “això no està bé” i, a més, “això ens perjudicarà”. Debats com aquest ja havien començat a la dècada dels setanta i les posicions eren contraposades. Com vols entendre què passava sense lligar aquelles posicions amb persones concretes? No és possible. Si volem entendre la nostra història, necessitam els noms per fer-ne un seguiment. I qui llegeixi el llibre veurà que els noms es repeteixen… fins que apareix Sortu. Alguns d’aquells noms i d’aquells corrents d’opinió apareixen abans de les negociacions d’Alger i continuen dins ETA tot el temps: el que se’n diu “Critico dentro de un orden”, per antenir l’esquerra abertzale sense escissions, però preparats per a fer la passa d’acabar amb la lluita armada qualque dia… I aquestes passes es fan en alguns moments: a Alger, quan es va fer l’acord de l’autovia de Leitzaran, en la creació de Sortu… I, si els compares, dius: “ostres, en aquest debat hi ha una continuïtat”.

Comprendre la història, sí… però la repressió també hi és.

Tots els noms que surten al llibre són públics, és a dir, s’han esmentat anteriorment a la premsa, a les resolucions judicials, les lluites o els records. Si no és així, no es lliga ningú amb cap acció. No volem obrir cap oportunitat a la repressió i per això l’ha llegit tanta gent i, al mateix temps que l’escrivia, ells també l’han sofrit. No és fàcil llegir segons quines coses. És molt dur veure el nom d’una persona que coneixes o respectes lligada a una acció desagradable.

“No li volem donar cap oportunitat…”. En ocasions, parles en plural. Qui sou?

Abans de publicar el llibre, l’he passat a vàries persones perquè el llegissin, i em consta que en ocasions han arribat a reunir-se militants d’aquell temps. Sempre els he dit: “si alguna cosa no està bé, s’ha de llevar, no es pot admetre cap mentida”. També m’ha arribat aquest comentari: “és veritat, però potser no convé dir-ho”… Aquests han estat els més durs.

En aquests casos, doncs, la decisió ha estat teva. Has dit moltes coses que no eren convenients.

Algunes, sí, d’altres, no. Contaré un cas. Un antic militant molt respectat, Josu Urrutikoetxea, ha fet unes declaracions sobre les negociacions de Ginebra [Berria, 16-12-2020] on diu el següent: “Jo pensava que tenia el suport de la direcció, però en un moment donat vaig comprendre que no era així”. I el periodista li pregunta ―per a això hi sou―: “i allà hi era en Thierry… [Xabier Lopez Peña]”, i Urrutikoetxea contesta: “sí, en Thierry”.

Aquell capítol de Ginebra no el vaig entendre del tot en aquell moment, però s’entén millor amb aquesta dada: Urrutikoetxea hi va anar amb el vistiplau d’una direcció ―pensam en la direcció d’Antza [Mikel Albizu]―, però va arribar una altra direcció i aquesta no veia amb bons ulls el de Ginebra, i per això es va trencar el diàleg. Així esdevé comprensible i menciona el nom d’en Thierry. .Per tant, està passant, i per això convé donar la informació contrastada de què disposam.

Les xifres de morts també són al debat. L’AVT en dona unes; ETA, d’altres, el Govern basc també té les seves, els treballs de la universitat… Quines són les teves xifres?

He analitzat individualment cada atemptat aparegut en premsa, així com les accions repressives més significatives i he utilitzat molt la tècnica de les dades encreuades. Les que que he obtingut són les següents: els grups armats bascs, en conjunt, han mort 842 persones. Les ETA “històriques”, ETA cinquena, ETA militar (els milis o ETAm) i l’organització ETA que ha perdurat després, és a dir, el milis més els Berezi [els Escamots Especials d’ETApm], n’ha mortes devers 780. Els Escamots Autònoms, 32 i ETA politicomilitar (els polimilis o ETApm), 22. Hi ha el problema de a qui assignar els morts dels Berezi, a ETApm o a l’organització ETA. L’ETA “històrica” només en reconeix oficialment 774; Iparretarrak en nega alguns, de manera sòlida; la provocada per Iraultza va esser involuntària… N’hi ha 10 o 20 controvertides, sense reivindicar o atribuïdes als serveis secrets; en definitiva, dubtoses i que al llibre s’investiguen cas per cas.

Els morts, en total, han estat al voltant de 1300; la resta han estat causats per les forces de seguretat i els grups paramilitars. Aquí les xifres són molt diferents segons si s’empra la relació directa o indirecta entre les accions i les morts. Al nostre treball els n’atribuïm devers 400, provisionalment. Les xifres de l’Informe Foronda fet pels universitaris i les meves són molt a prop. En canvi, hi ha una gran diferència amb les donades per Covite i grups semblants.

Perquè decideixes començar la investigació el 1967? ETA va sorgir el 1959 i, segons un dels fundadors d’ETA, Julen Madariaga, el 1952, que va esser quan va néixer Ekin, que, al seu parer, eren la mateixa cosa amb un nom diferent.

Txabi Etxebarrieta

Començ el 1967 per qüestions de metodologia, perquè la meva anàlisi està lligada als morts. Els primers morts varen esser el guàrdia civil José Pardines i el militant d’ETA Txabi Etxebarrieta, el 1968. Al llibre s’explica com es va arribar a aquella situació i els detalls dels fets. No va esser un atemptat. Etxebarrieta pensava que si Pardines s’adonava d’alguna cosa, l’enxamparien, li traurien informació mitjançant la tortura i faria molt de mal a l’organització. En aquell temps, els alliberats anàvem armats per aquest motiu, no per matar policies, sinó per protegir-nos i no delatar els companys sota tortura.

Les discussions comencen ja en aquella primera acció. Segons contes al llibre, el militant que anava amb ell va suggerir, molt de temps després, que Etxebarrieta no tenia gens de necessitat de matar en Pardines.

Segons alguns investigadors de la universitat, amb aquella acció ETA va fer el salt a l’espiral acció-repressió-acció, però això és mentida, ETA no va matar en Pardines per endegar aquella estratègia. Si anam a les fonts d’informació, és terrible veure com aquests universitaris fan una lectura així sobre aquesta mort, no és comprensible si no és des d’una voluntat ideològica, la qual pretén mostrar com de dolents eren els d’ETA des del principi. Fan servir els fonaments i els interessos actuals per a interpretar aquell fet.

Aleshores Etxebarrieta, com altres militants de base, havia assumit que posava en risc la seva vida i que un dia, tard o d’hora, ETA arribaria a fer accions armades mortals. Sí, el de Pardines podria haver estat d’una altra manera, qui sap, però en aquella situació Etxebarrieta no tenia gaires opcions per triar, per mor del que he explicat abans.

Uns mesos més tard ETA matà Melitón Manzanas. Aquí sí que és va fer servir l’estratègia acció-repressió-acció?

Aquella va esser la primera acció que ETA va dur a terme amb voluntat de matar. Però allò de l’estratègia acció-repressió-acció és una interpretació. Era una terminologia que venia d’abans, sobretot incorporada per Zalbide [Jose Luis], però jo no crec que aquell fos el sentiment impulsor. Amb Manzanas, l’organització volia demostrar que la repressió no era intocable, que els policies també eren vulnerables i que no podrien viure sempre amb aquella tremenda supèrbia. Després de mort Etxebarrieta, el poble es va mobilitzar força i l’organització va veure que el poble estava preparat no només per a acceptar la mort d’un torturador, ans també per a celebrar-la.

L’organització va prendre la decisió de matar de manera molt conscient, de la mateixa manera que l’han presa moltes altres organitzacions en favor de l’alliberament nacional al llarg de tota la història del món. La violència no és perversió: s’han superat idees com que “s’ha de tenir una personalitat especial d’assassí”. En la història mundial, molta gent ha decidit empunyar les armes en favor de la llibertat, arreu hi ha monuments erigits a aquells que han fet servit les armes… Si tot això s’ha d’interpretar com “un absurd moral i polític a rebutjar”, no sé com entendríem la història del món.

Tu vares viure en primera persona tot allò, aleshores eres membre d’ETA i també vares participar aquells anys a la direcció. Supòs que parlaríeu d’aquestes qüestions.

A principis dels seixanta, jo era un jove simpatitzant d’ETA, repartia fulls de mà a Gasteiz, però el 1966 vaig tenir la primera responsabilitat en l’organització. A l’Asamblea General de Getaria [Biltzar Nagusia, març de 1967] em varen escollir membre del Comité Central [Biltzar Ttipia] i després alguns membres d’aquest comitè conformàrem la Comissió Executiva [Batzorde Exekutiboa]: Txabi Etxebarrieta, Jose Mari Eskubi, Javier Arregi Kataide i jo.

Allò de les accions mortals venia d’enrere, però el darrer missatge escrit al Zutik [butlletí intern de l’organització] per Txabi Etxebarrieta era clar: “no és cap secret que serà difícil acabar el 1968 sense morts”. Jo no vaig participar en la decisió de matar en Manzanas; en aquell moment era a Iparralde [País Basc del Nord], però al llibre apareix tot plegat, aquí una figura molt important és el meu company i amic de sempre Teo Uriarte, qui després va acabar a Euskadiko Ezkerra i el PSOE. Tot això va sortir al procés de Burgos, en el qual a Eskubi i a mi ens varen jutjar en rebel·lia. Si en haguessin agafat, hauríem estat allà.

Cinc anys més tard ETA va actuar contra una altra gran icona: Carrero Blanco.

La mort de Carrero Blanco va tocar  el règim franquista.

Amb en Manzanas ETA es va venjar d’un torturador. Amb en Carrero Blanco, va actuar contra tots aquells que mataven militants d’ETA ―perquè sovint els policies anaven a matar militants, no a detenir-los. A més, Carrero Blanco era un instrument per a garantir la permanència del franquisme i ETA va fer una reflexió política pregona amb aquella acció: no pensam que matant en Carrero Blanco canviarem el món, però almanco farem una contribució important per a obstaculitzar la permanència del franquisme. Es va lligar l’acció armada amb una estratègia que mirava la situació global.

ETA va matar en Manzanas a trets i en Carrero Blanco, amb bomba. Més tard, també sovintejarien els atacs de guerrilla, els cotxes bomba… En aquell temps parlàveu sobre el model de lluita armada a practicar?

Quan va quedar enrere ETA VI, el de Carrero s’ha d’entendre mentre ETA V era en vigor, això és molt important. A la V Assemblea General es va assumir que hi hauria violència i morts, però després resultava molt dur dur allò a la pràctica concreta i s’havia de reflexionar sobre la qüestió, per donar suport polític i moral a la gent.

A la dècada dels setanta va aparèixer una nova generació, com ara Pertur, i es va treballar prou l’elaboració teòrica, per exemple a la revista d’ETA Hautsi. S’hi va aprofundir en la qüestió de la violència, enllaçant-la amb la violència revolucionària i l’estratègia d’aleshores. En aquelles reflexions quedava clar què és la violència revolucionària, per a què s’empra i quins límits té. Les conclusions d’aquell temps encara les dono per bones.

A parer teu, s’han mantingut aquelles bases en la història d’ETA i en la dels altres grups armats bascos?

D’alguna manera, sí. ETA dirà moltes vegades al llarg de la seva història: “nosaltres no som terroristes, perquè les nostres accions no són contra el poble”. El criteri que s’usa per fer una distinció entre terrorisme i violència revolucionària és contra qui s’actua. Si la víctima és una persona implicada en la repressió o algú que té una gran responsabilitat en el sistema, això és violència revolucionària. Però si la víctima és una persona del poble humil, que no té gens de relació amb la repressió, llavors és terrorisme. ETA sempre ha dit que la seva activitat no és terrorista, encara que ha mort civils innocents, perquè no era la seva voluntat matar civils. I això ha romàs fins i tot a les èpoques més fosques. ETA ha dit: “Nosaltres mai no hem fet accions per matar persones innocents”. I se’ls ha contestat: “No, però n’heu mortes”. “Però no volíem, perquè avisàrem amb antelació.”

Quan va començar amb els cotxes bomba, ETA va deixar clar que tenia dos objectius: militars i civils. Als militars no hi havia avís previ, perquè l’objectiu era causar el major perjudici a l’enemic. En canvi, quan es posava en una zona civil ―com ara a Hiipercor―, se n’avisava i, en fer-ho així, es transferia la responsabilitat a l’enemic, dient “n’hi hauria hagut prou amb buidar el supermercat”, “l’Estat no el va buidar per fer-nos mal”… i coses similars.

A parer meu, durant tota la seva història la gent ha entrat a ETA amb la mentalitat del començament, i ha mantingut aquest punt de vista fins al final, però s’han traspassat alguns límits i, per respondre a això, s’ha generat un discurs autocentrat i ideològic. Per tant, si s’avisa de la col·locació de l’explosiu, però la mort d’innocents es repeteix una vegada i una altra, al final això vol dir que acceptes aquelles morts i, aleshores, això és terrorisme, perquè mates innocents de manera sistemàtica. A més, l’enemic ho pot utilitzar per a desgastar-te.

Amb els cotxes bomba al carrer passa el mateix. S’ha col·locat un cotxe bomba potent en un cap de cantó dirigit a un objectiu militar i, sí, se l’ha endut, però també els veïns que passaven per allí.

Una altra qüestió molt important relacionada amb la lluita armada és la de la legitimitat. Lluitar contra la dictadura va donar legitimitat a ETA, però l’arribada de la democràcia, per molt que fos força precària, la hi va llevar. És a dir, després de la Transició, ETA va patir una erosió gradual.

La legitimitat de la lluita armada és un tema que està permanentment damunt la taula, que ha dut grans discussions. Quan va arribar la democràcia, no sabíem què en sortiria i, a Euskal Herria, molts ―però molts!― pensaven que, gràcies a la lluita armada, les llibertats de les persones sortirien afavorides. Alguns ―per exemple, els Escamots Autònoms― pensaven que la insurrecció no trigaria a arribar i que havíem d’estar preparats per participar-hi i col·laborar-hi.

D’altres pensaven que, mitjançant l’acció armada, s’apregonarien les contradiccions internes de l’enemic i que els més extremistes dels franquistes quedarien aïllats, que, adherits al poble i als grups de resistència, s’assoliria una democràcia molt més oberta, tant en el vessant nacional com en el social. Els polimilis i Pertur pensaven això. Pertur no va teoritzar mai l’abandonament de la lluita armada per a acceptar la democràcia.

Els milis, per contra, pensaven el següent: tenim una força enorme, però no suficient per a fer la revolució, Espanya no ens seguirà i a Euskal Herria molta gent no vol assumir un compromís tan gran. Per tant, crearem un aferrall: l’Alternativa KAS. Però aquesta s’ha de negociar i, per a això, s’ha d’acumular força. Argala [José Miguel Beñaran] pensava això.

I, pel que fa a la força, com estava ETA en temps de la Transició, entre el 1975 i el 1982?

Llavors ETA era un autèntic exèrcit, tenia una força impressionant, ben preparat, ben armat, ben sostingut i amb un suport enorme. Els guàrdies civils li tenien molta por. Això sí, des dels temps d’Argala no hi havia força per a fer la revolució, per a dur l’enemic a la negociació que desitjava ETA. Com els milis, el 1982 molta gent pensava que a Euskal Herria seríem capaços de fer alguna cosa. Llavors ja veien que no es faria la revolució, però la negociació era creïble, perquè ETA tenia una força enorme. Jo aleshores era a prop dels autònoms, per a mi va esser un any dur per moltes raons.

Primer, la violència estava lligada a les necessitats de la insurrecció popular i, així, l’organització es va investir de capacitat per a forçar la negociació. Aquest és un debat d’envergadura, i entre els polimilis també se’n va discutir molt. Tenim una idea desfigurada dels polimilis, es pensa que es varen equivocar, es varen fer reformistes i tot d’una es feren del PSOE o de ¡Basta ya! Alguns varen fer aquest camí, però entre els polimilis hi havia gent amb un cap molt bo i, al seu parer, la lluita armada havia tocat sostre pel que feia a l’afebliment del franquisme i s’havia de superar, amb la idea de crear oportunitats noves. Això va tenir una influència en ETA militar. Si diem que hem arribat a un límit, què s’ha de fer? Noves accions.

(Continua a la part II)

*Larrun, 28 de març de 2021. Entrevista realitzada al suplement d’Argia per Xabier Letona Biteri. Traducció per a l’Accent: Xabier Egurrola Hormaetxea