Acabada la seva estada al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), on hi ha estat un mes i mig, La bona persona de Sezuan va arrencar el passat cap de setmana a Manacor una gira que la durà com a mínim encara a quatre ciutats més (Tarragona, Terrassa, Sant Cugat i Manresa). Aquesta obra d’un Bertolt Brecht ja madur no és el primer cop que es representa en català, sempre amb un repartiment de luxe. La primera vegada va ser el 1966 al Teatre Romea sota direcció de Ricard Salvat, i el paper protagonista va recaure en Núria Espert. Més de vint anys més tard, el 1988, va ser el Teatre Lliure qui, sota direcció de Fabià Puigcerver, va posar-la en escena. Aquest cop, el paper principal va ser interpretat per una altra gran figura del teatre català: Anna Lizaran. Ara, la direcció ha anat a càrrec d’Oriol Broggi i el relleu d’Espert i Lizaran ha estat Clara Segura.
El director artístic del centre d’arts escèniques La Perla 29, Oriol Broggi, no és la primera vegada que s’enfronta a un Bertolt Brecht. La primera vegada va ser el 2008 amb El cercle de guix caucasià, que va ocupar –com aquest cop– la sala gran del TNC. Ara bé, si en aquella ocasió va optar per aprofitar més les possibilitats que ofereix un teatre d’aquelles dimensions i prestacions, aquest cop s’ha decantat per una escenografia molt minimalista que, de fet, ens recorda moltíssim la del muntatge de Fabià Puigcerver (al llibret que se’n va editar al seu moment hi ha una bona col·lecció de magnífiques fotografies, obra d’en Ros Ribas que, entre d’altres, mostren l’espai escènic complet). Sobre el terra, que aleshores estava conformat per llambordes i ara per fusta, al fons de l’escenari, s’hi retallen un parell de casetes d’una sola planta. Per a recrear les diferents escenes que estan pensades per Brecht com si d’esquetxos es tractés, els actors treuen i posen algunes de les peces de fusta que, com si fos un trencaclosques, constitueixen el terra.
La bona persona de Sezuan narra la història de tres reis que, en la seva recerca infructuosa de bones persones per la Xina –sembla que el fet de situar la història allí té a veure amb l’atracció que Brecht sentia pel seu teatre tradicional que, com el seu propi, presenta personatges més que no pas els construeix–, acaben anat a raure a Sezuan. Allí els espera, impacient, l’aiguader Wang, que construeix l’actor manacorí Toni Gomila, que farà mans i mànigues per trobar-los una persona que els vulgui hostatjar. Malgrat els esforços, només Xen-Te (Clara Segura), una prostituta pobra, els oferirà cobert, i els tres reis, reconfortats per haver trobat una bona persona quan ja començaven a defallir, la voldran recompensar oferint-li diners perquè pugui millorar les seves condicions de vida. Xen-Te no està gens segura de ser una bona persona, i s’interroga: Voldria ser-ho, però com haig de pagar el lloguer? De totes maneres, accepta els diners i es compra un petit estanc, però les necessitats dels seus veïns i veïnes, i la seva extrema bondat, no li permetran sortir del pou. Ans el contrari, justament pel fet de saber-se que manega virolla, fins i tot trobarà promès, un home que somia per treballar de pilot però a qui manquen diners per aconseguir el seu somni: Iang Sun, interpretat esplèndidament per Joan Carreras. Davant d’aquesta situació, Xen-Te no trobarà altra sortida que inventar-se un cosí malcarat –Xui-Ta- que mirarà de posar fre al dispendi. Aquest doble paper de Xen-Te –prostituta bondadosa– i Xui-Ta –cosí sever– permet a Clara Segura explotar totes les seves capacitats interpretatives, que llueixen de nou. La resta del repartiment també funciona bé, sense que creguem però que calgui destacar-ne cap.
Finalment, un grup de quatre músics encapçalat per l’acordionista i cantant Joan Garriga, que no és el primer cop que treballa amb Broggi –L’orfe del clan dels Zhao, Bodas de sangre–, és present en tot moment a l’escenari acompanyant escenes, facilitant transicions, i fins i tot apropiant-se de l’escenari sencer amb melodies que ens transporten a geografies ben diverses (de l’univers rumbaire al balcànic, tot passant per la barra d’un cabaret alemany d’entreguerres), la qual cosa ens pot distanciar dels personatges, si es vol, encara més del que ens proposava Brecht.
