Un dels grans reptes com a sindicat de barri és el d’abandonar la pràctica defensiva i construir des de la iniciativa. Així, feia mesos que plantejàvem la possibilitat d’una xarxa d’aliments a la nostra assemblea, però les urgències del dia a dia i el balanç etern de les condicions, ajornaven el projecte.
Cada barri té la seua història i particularitats, i al Cabanyal, malgrat tots els peròs, s’hi donen unes relacions humanes més pròpies d’un poble que d’una gran ciutat. Per això, pràctiques com abaixar el fem a la veïna, apropar-li la compra o animar el veïnat al fet que s’autoorganitze per trams de carrer, era ja el nostre punt de partida.
Per la situació extrema de moltes de les persones que formem part d’Espai Veïnal Cabanyal i d’altres que ens van anar contactant –en un degoteig continu–, vam activar «la xarxa d’aliments». Dies frenètics de coordinació per a cercar la manera d’aconseguir, guardar i distribuir menjar; amb limitació d’espais, de mobilitat i sense cap permís. Des d’aleshores, són quasi un centenar les famílies que han passat per la xarxa i, actualment, una quarantena integren el nucli. Un nucli que –igual que passa amb el moviment per l’habitatge– té rostre de dona: la xarxa està conformada majoritàriament per dones de totes les edats i orígens, amb diferents situacions familiars i vitals.
Aparellada a la necessitat d’activar la xarxa, també hi estaven les crítiques sobre l’assistencialisme d’aquesta. En aquest sentit, entenc que és una trampa plantejar aquesta crítica en el marc de l’actual situació de la COVID-19. Sobretot, perquè allò que determina que una pràctica siga assistencialista o no, no és tant el què sinó el com. I, ara per ara, la realitat és que el contacte amb altres persones de fora del mateix cercle genera pors, la salut i vulnerabilitat de cadascuna ens limita les relacions i les trobades, i ampliar la xarxa requereix molt més esforç de l’habitual.
Donades les circumstàncies i durant el confinament, vam haver de limitar-nos a funcionar com un banc d’aliments, tot assumint les militants joves, sense patologies de risc i amb papers, la gestió de la xarxa d’aliments, amb mil i una contradiccions en tot el procés, però des del compromís de no deixar enrere ningú. Superada la fase del confinament, ens trobem consolidant una xarxa horitzontal, on totes –segons les circumstàncies– participem de les tasques de la xarxa.
Tanmateix, aquest debat –el de l’assistencialisme– sorgeix cíclicament amb la mateixa pràctica del moviment per l’habitatge. I sí, sovint és un pas previ per poder accedir o consolidar altra forma de relació, a la qual aspirem: de solidaritat i suport mutu, tot generant un nosaltres.
Si moltes famílies que mai s’han plantejat anar a una assemblea s’hi apropen és, en molts casos, per la possibilitat de quelcom a guanyar, perquè saben de l’amiga d’una amiga que va anar a l’assemblea i van aturar el desnonament i continua al seu pis. I aquestes xicotetes victòries cal vindicar-les i celebrar-les. Perquè l’alegria és descobrir que, més enllà del «sí que es pot», «no estàs sola» davant la merda d’aquest sistema.
*Marta Martín és militant d’Espai Veïnal Cabanyal
