Anàlisi rere anàlisi, només des de perspectiva liberal ens condueixen a un atzucac, han de justificar els seus desastres econòmics sense jutjar el model polític. Tot explota pel cap o per la pota, resultant que la política de vísceres triomfa universalment en un món sense nacions i amb una economia globalitzada. Mentrestant l’esquerra revolucionària estem fent tripijocs per encaixar en un puzzle com si fóssim una peça d’un altre joc.
Que personatges com Trump arribin on són, que el Brexit xenòfob conquereixi la pèrfida Albió o que en Rajoy augmenti el vot, només es correspon a un liberalisme salvatge i a una esquerra fatxenda, creada en laboratoris observants i en paranimfs universitaris.
L’auge de posicions neofeixistes ens fa pensar. On estem situats els comunistes? Injuriats pel pensament únic, les ultimes dècades hem lliurat banderes, simbologia, música i, el que és pitjor, hem renunciat a la nostra concepció de classe. El mantra neoliberal de la classe mitjana s’ha inoculat fins i tot a les nostres organitzacions que, rentant cares, ens hem imposat una auto-clandestinitat esgarrifosa, emergint com un talp imparcial en moviments socials, perdent ideologia i sinceritat darrere d’espais transversals que aglutinen aquest limbe existent que no són més que treballadors desclassats, benintencionats, on el concepte de reciclatge ha triomfat en tots els àmbits més enllà dels reconeguts selectors de residus.
“Els interessos dels comunistes no són aliens a la resta de classe treballadora”
Karl Marx
Aleshores perquè hem abandonat els drets socials i econòmics de la nostra classe?
Perquè ens entestem a ser “xupiguais”, infantilment confiats que guanyarem hegemonies allà on no tenim cap influència, més enllà de cremar esforços militants on, si s’assoleix algun tipus de solució, finalment és pactada amb l’establishment liberal institucional.
La maleïda postmodernitat de manual intel·lectualista menyspreant les classes populars han convertit l’esquerra en un moviment social moralista, que denota una pèrdua de confiança en els valors clàssics (sí, sóc un heretge que parla de vella política). Quan l’esquerra reuneix més gent a una trobada, reunió, mani…. per salvar un pardal tropical o per discutir si plantem un hortet enmig de la Diagonal, que per una lluita laboral i/o econòmica (que no economicista) quelcom està fallant o realment tenim un seriós problema.
Estem qüestionant el model de ciutat de serveis de Barcelona, però estem oferint un altre model per la classe treballadora que viu i/o sobreviu en aquest model? Potser semblarà massa clàssic, però en lloc de qüestionar un model que no tenim cap força per canviar, no fóra millor conèixer la situació de la classe treballadora, per crear consciència, múscul i afavorir una correlació de forces, per disposar-nos de manera ferma a produir la transformació econòmica? Ara arriba un fòrum per debatre el tema on, entre tots el “catedràtics”, hi haurà l’excepció de “Les Kellys” com gent que pateix realment. Per curiositat, m’agradaria saber quantes víctimes del sistema hi assistiran, cambreres d’hotel, bar, cuiners, netejadores?
Si la classe treballadora està perdent drets, poder adquisitiu i llibertats, és a dir, el capitalisme avança des de la més vella i ferotge política, per què nosaltres renunciem a respostes clares i organitzacions sòlides? Doncs perquè estem acomplexats per anys de missatges negatius dels poders fàctics, a tall d’exemple podem revisar moltes organitzacions comunistes que no tenen secretari general, mentrestant tots els partits de la burgesia liberal sí. Curiós, oi?
Recordo que fa uns anys en Samir Amir, comunista i fundador del Fòrum Social de Dakar, ja comentava que calia tornar a la fórmula partit i estic absolutament d’acord. Cal crear una organització d’estructures fortes (que no vol dir autoritàries) i capaç de destinar gent a treballar durament per bastir un partit de classe controlat per la base, trencant tòpics moralistes molt macos en el camp de l’idealisme però poc pràctics en el món real, cal anar construint un programa de transició sense ambigüitats, defugint de filigranes pseudo-marxistes com allò dels significants i significats. Cal aquesta organització que deu ser una vitamina per la consciència de classe i no pas una agrupació d’il·luminats avantguardistes.
Tal vegada tot és tan senzill com que els moviments socials són de carrer i es buiden de contingut a la realpolitik.
Tal vegada tot és tan senzill com que una revolta moralista, no és el mateix que una revolució d’esquerres.
Tal vegada tot és tan senzill com que la gent no ha abandonat el concepte de partit.
Potser, i dic potser, els comunistes d’esquerres estem analitzant un llibre i el poble n’està llegint un altre!
*Antoine Martí és militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) al Barcelonès.
){kind=link}