Fagocitosi completada

Aquest dimarts passat ens trobàvem davant l’inici del tràmit per aprovar el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona pel 2017. Per tant, davant l’eina més important que té el consistori per marcar l’agenda política de l’any vinent. Era i és evident per a tothom que el pressupost proposat pel govern de Barcelona en Comú i el PSC s’aprovarà tant sí com no perquè, des de la tranquil·litat de la qüestió de confiança, la decisió està presa des de fa mesos.

I hi arribem després d’un any i mig de govern que es va dir del “canvi” i que ha acabat convertint-se en la “continuació” de 32 anys de govern del PSC amb la crossa d’ICV.

Canviar-ho tot perquè res no canviï.

Una continuació de tot aquell model Marca Barcelona, la millor botiga del món, que en campanya van criticar aquells qui avui regnen i governen la ciutat. Especulació turística i immobiliària a tota màquina, repressió policial cap als més febles, canapès i cocktails per a les elits de la ciutat  i manca de participació real de les veïnes, a més d’una criminalització directa cap a les que lluiten i s’autorganitzen.

Barcelona en Comú no podrà dir que el nostre grup municipal no els hem avisat per activa i per passiva. Ho hem fet reiteradament.

De fet, abans de les eleccions ja els vam avisar. No es podia parlar de “canviar” res anant de la maneta d’ICV-EUiA, ja que aquests havien format part de les polítiques governamentals de privatització, repressió i el·litizació de la ciutat.

No només això, sinó que també els vam alertar que el discurs de “fem fora el Trias i podrem canviar les coses”, igual que el de “fem fora el Rajoy i podrem canviar les coses”, dels seus col·legues espanyols, era i és pa per avui i gana per demà.

Ho creiem així bàsicament per dos motius: el primer pel fet que els límits legals de les competències municipals, dintre del marc espanyol i de la Unió Europea, mitjançant la llei de pressupostos, l’LRSAL o la directiva Bolkestein, castren les possibilitats de canviar d’arrel la política econòmica dels ajuntaments.

Podem parlar sense embuts de la dictadura del capital, de la dictadura del neoliberalisme. Aquella que no es vota mai. La normalitat democràtica.

I tenint en compte tot això, o es deia i es diu clarament a les classes populars i es fa una crida a trencar amb aquests impediments legals, siguin quines siguin les conseqüències que se’n derivin, o s’acaba acceptant una legalitat que frustra tota possibilitat de revertir el procés de privatització de tot allò públic, amb l’impacte que això suposa per a les nostres vides.

El segon motiu és més senzill: plantejar que Trias era l’únic impediment per realitzar polítiques realment progressistes, per no parlar de socialistes, és oblidar que el neoliberalisme a l’Ajuntament l’ha practicat i defensat des del PSC, de la maneta d’ICV-EUiA i de vegades amb ERC, fins a CiU, amb tot el suport ideològic, en aquest àmbit, de PP i C’s.

Malgrat tot l’historial de l’Ajuntament, malgrat tot els precedents, Barcelona en Comú va preferir fer passar bou per bèstia grossa i ara es troben cada cop més aïllats i governant conjuntament amb aquells que van anomenar “la màfia” i els “genocides financers”.

És evident que per poder mantenir aquest teatre de les aparences, entre allò que es va prometre a les eleccions i allò que es fa un cop es governa, l’abisme entre les declaracions públiques i la realitat és cada cop més insalvable.

No podran dir-nos que, amb les nostres forces municipals, malgrat totes les nostres advertències, no hem estat al costat del govern: sigui per investir a l’Alcaldessa en primera votació,  per donar suport amb tres vots afirmatius a la primera modificació pressupostària, per donar suport també a les ordenances fiscals per aquest any en curs o bé per permetre tirar endavant la segona modificació pressupostària, amb les nostres abstencions, aquest mateix any.

I tot això, repeteixo, malgrat la ignorància, el menyspreu i la manca de diàleg que el nostre grup municipal ha patit per part del govern des del primer dia. Recordem per exemple el capítol que l’alcaldessa va dedicar, en el seu llibre de Sant Jordi,  al nostre grup municipal: ens va acusar d’aconseguir representants al consistori gràcies només a un ex-diputat de la CUP al Parlament, de no aportar res al Ple i a les Comissions i de “fer el numeret”, expressió que ella també va haver de patir quan era activista. I aquesta expressió despectiva la va patir d’aquell món que venia a combatre i que ha acabat abraçant amb molt d’entusiasme, apuntant-se al seu llenguatge i a les seves maneres.

Tant d’entusiasme ha mostrat per aquest món institucional, que va fer entrar el PSC al govern sota el paradigma de la “valentia”. I tot això sense despentinar-se.

Nosaltres, en canvi, els vam recordar que aquell pas no ampliava les possibilitats de governar amb majories, sinó tot al contrari: feia aquestes majories més escasses i més complicades, fins i tot per al mateix govern. Les nostres advertències, un cop més, van tornar a caure en sac foradat. I aquí ens trobem. D’aquella pols vénen aquests fangs.

El nostre vot negatiu a l’inici del tràmit dels pressupostos per l’any vinent es va acordar en Assemblea per tres motius principals:

Primer: l’any passat, en la Comissió d’Economia i Hisenda, vam demanar si aquest any es farien uns pressupostos participatius per a l’any 2017. De fet, vam comentar que el procés del PAM podria servir de calendari per fer-los. Vam rebre unes quantes pilotes fora i molt de silenci.

Vam insistir i, aquest any, vam presentar en aquesta mateixa comissió una proposició que plantejava aquest procés participatiu lligat als pressupostos amb un mínim del 5% d’allò pressupostat. La proposició va sortir aprovada. Aquest 5% no sortia només del programa electoral del nostre grup municipal, sinó que també estava present en el de Barcelona en Comú. El govern es va abstenir recorrent a la lògica que no hi havia temps, malgrat els ho vam preguntar l’any passat i els vam proposar quan fer-ho.

Per a l’any 2018 tampoc no han assegurat que hi haurà un procés participatiu vinculant en relació amb els pressupostos. Després, que no diguin que no els ho hem dit en reiterades ocasions. Curiosament, mesos després de la nostra proposició aprovada, malgrat Barcelona en Comú i el PSC, el PP presentava una proposició sobre pressupostos participatius esmenada pel govern i votada per aquest mateix govern, en la qual es legitimaven unes proves pilot en alguns barris, que tenen poc a veure amb el que s’havia defensat durant la campanya electoral. El PP i Barcelona en Comú i el PSC units en la manca de participació real de les veïnes.

De les paraules als fets, en aquest cas, res de res. I així ha anat la prova pilot.

Segon: un govern que tracta d’aprovar uns pressupostos hauria de plantejar amb temps i forma quines són les seves perspectives i les seves propostes, i alhora hauria d’escoltar altres grups municipals amb qui creu que pot arribar a acords. Així mateix, hauria d’entregar la documentació amb l’antelació suficient per generar confiança amb els altres grups municipals amb qui tracta, i no d’acord només amb els límits temporals legals.

En el nostre cas la documentació sobre els pressupostos ha arribat, com sempre, primer a través de la roda de premsa governamental i després a  través del grup municipal. En la segona reunió que vam mantenir -la primera va ser per saber el seu calendari- només se’ns va lliurar el resum del resum d’allò que interessa publicitar des del govern i que s’ha entregat abans a la premsa. De manera que el ja conegut llibre verd dels pressupostos i els seus 40 arxius ens van arribar amb quatre dies d’antelació. Sens dubte, això és legal, però una altra cosa és si ajuda a arribar a acords o a generar confiança. La resposta dels nostres companys i companyes de candidatura i de l’assemblea és que no genera cap confiança, sinó tot al contrari. De fet, sabent el nostre funcionament assembleari, sembla fet expressament per generar desconfiança i cap ganes d’arribar a acords.

Tercer: com tothom sap, en les últimes tres setmanes s’ha desplegat un operatiu especial de repressió policial contra els venedors ambulants al centre de la ciutat: a Drassanes, Liceu i plaça Catalunya. Furgonetes, cotxes i motos policials, carregades d’unitats antiavalots, guàrdia urbana i agents de paisà, per ordre del Comissionat de Seguretat i amb l’aprovació de l’alcaldessa, han fet la vida encara més impossible a un dels sectors més febles de les classes populars d’aquesta ciutat.

En aquest punt no podem oblidar que el programa de Barcelona en Comú incloïa la dissolució dels cos dels antiavalots de la Guàrdia Urbana. Això no només no s’ha fet, sinó que s’ha intentat maquillar la situació plantejant canviar-los el nom i les funcions, mentre que la crua realitat és que continuen exercint les mateixes tasques de criminalització i repressió de la pobresa de tota la vida. I amb el mateix nom, per cert.

Tot això va fer que el nostre grup municipal instés el govern a retirar aquest dispositiu policial si volia negociar amb nosaltres el pressupost de l’any vinent. Malgrat això, també vam dir que no teníem cap problema perquè se’ns fes entrega de la documentació sobre els pressupostos per estudiar-la amb deteniment. Recordo, com he explicat en el punt anterior, que aquesta informació ens va arribar divendres a la tarda. No abans.

Doncs bé, el dispositiu policial no només no s’ha retirat, sinó que se’ns ha negat que fos especial o quelcom diferent del que succeïa abans.

Diuen que la realitat és fotudament tossuda, i l’operatiu és allà, a la vista de tothom. És un operatiu que ens ha deixat unes imatges terribles de la cacera policial, amb agents de paisà arrencant les mantes als venedors ambulants, els antiavalots ocupant el metro sense deixar passar les persones negres amb una manta i la Guàrdia Urbana pujant pel mig de la Rambla en moto com si fessin de gossos d’atura.

Diuen, també, que un govern mostra allò que és segons com tracta els més febles. I, en aquest cas, com en el passat, el govern ha jugat molt al pal i poc a la pastanaga amb els venedors ambulants, fins a arribar a l’extrem d’haver-hi venedors que porten més de mig any de curs de peixater sense cap retribució, de manera que van al curs de formació i després a intentar guanyar-se la vida amb la venda ambulant.

Amb aquest panorama, el govern de Barcelona en Comú i el PSC ja no pot demanar més actes de fe al nostre grup municipal. Nosaltres, que som de mena atea i que analitzem de manera científica la diferència entre les paraules i els fets, no podem més que concloure que Barcelona en Comú de l’oblit n’ha fet govern. I un govern que oblida el passat està condemnat a cometre els mateixos errors, no només del PSC, sinó també de CiU.

Com diria Ricard Gomà d’ICV al 2013 en relació amb la qüestió de confiança de Xavier Trias: “L’alcalde ha certificat el seu aïllament polític i social”.

Dimarts passat el govern de Barcelona en Comú amb Ada Colau com a alcaldessa es poden mirar al mirall i repetir: “l’Alcaldessa ha certificat el seu aïllament polític i social”.

Felicitats, ja s’han convertit en allò que venien a combatre.

*Josep Garganté és conductor d’autobus i regidor de la CUP-Capgirem Barcelona