El passat 28 de juliol va morir l’advocada Gisèle Halimi, especialitzada en la defensa de persones processades per delictes polítics, com també de dones víctimes d’atacs contra la llibertat sexual i de processades per l’exercici dels drets reproductius. Heus-ne aquí una semblança publicada recentment al setmanari Argia.
Pello Zubiria
Fa mig segle, el desembre de 1970, el judici de Burgos va donar una força inaudita a la lluita endegada per ETA en favor del País Basc i contra la dictadura de Franco. El conflicte basc va entrar a l’agenda europea, gràcies, entre d’altres, a la feina de l’advocada Gisèle Halimi, traspassada el 28 de juliol amb 93 anys. Va ser pionera en la defensa dels caiguts a la guerra d’alliberament del Magrib, dels torturats pels colonialistes, de les dones criminalitzades pel fet d’avortar…
Gisele Halimi amb Jose Antonio Etxebarrieta, estrateg de la defensa en el Procés de Burgos i dirigent d’ETA.
Iñaki Egaña recorda com Gisèle Halimi va comparèixer aquell fosc hivern de 1970 a petició de l’advocat Miguel Castells, en el procés on els militars havien de jutjar els joves militants d’ETA. Halimi hi faria tasques d’observadora de la Lliga Francesa pels Drets Humans, en un judici farcit d’ingredients tan estranys com escandalosos per a un jurista europeu, i al final del qual es repartirien sis penes de mort entre els setze joves jutjats —que la pressió internacional aconseguiria commutar— i condemnes de molts anys de presó.
Miguel Castells va explicar a Argia com d’estranyes es feien a Halimi les maneres encarcarades de la justícia espanyola: «Quan va venir al judici de Burgos, l’advocada francesa Gisèle Halimi esclafia a riure quan sentia ‘con la venia, señor presidente’; deia que era com si fóssim a l’època de Felip II». Un dels processats, Xabier Larena, explica que el president del tribunal, el coronel de cavalleria Ordovás, airejava les seves penes en veu alta perquè tenia un cavall malalt. Tenia a prop Halimi, que diu que s’hi va encarar: «La vida de sis persones és a les vostres mans i us amoïneu pels vostres cavalls!»
Amb el que va veure i aprendre a Burgos, Halimi escriví Le Procès de Burgos, que publicaria en francès Gallimard i, en espanyol, l’editorial veneçolana Monte Ávila. Jean-Paul Sartre hi va fer el pròleg, que tindria molt d’impacte en l’esquerra europea. A la crònica de Gisèle Halimi va quedar recollit amb detall com acabà el judici, amb els magistrats militars negant la darrera paraula als presos, amb Mario Onaindia cridant Gora Euskadi askatuta! i els acusats cantant l’Eusko gudariak: «S’aixequen i, puny enlaire, comencen a cantar per la llibertat. Pànic a la sala! Els jutges treuen les espases, els guàrdies, les pistoles…» Tan bon punt va acabar el judici, la policia detingué l’observadora i l’expulsà d’Espanya.
Els advocats dels activistes bascos sabien a qui demanaven ajut. Gisèle Halimi era coneguda a Europa des que, l’any 1960, havia defensat la jove militant algeriana de 22 anys Djamila Boupacha, que, després que els soldats francesos la detinguessin, violessin i torturessin a Alger, s’arriscava a ser condemnada a mort. Halimi va aplegar Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir i altres intel·lectuals de primer nivell al grup de suport a Boupacha. No va aconseguir guanyar el judici, van condemnar a mort la jove, però el president la indultà i, després dels acords d’Evian, va sortir de la presó. Pablo Picasso va fer la portada del llibre de Halimi sobre el cas, amb un retrat de la Djamila.
Com recorda des d’Alger la revista Afrique-Asie, la tasca de De Beauvoir i Halimi va deixar palès a ulls de la gent de la metròpoli la brutalitat de França a Algèria, que hi utilitzava profusament la tortura i els assassinats i n’amagava tots els rastres. «Eren infatigables, van escriure a cada responsable de la cadena de la justícia, l’exèrcit o el govern, fins al general De Gaulle. Els visitaren tots, que, tot i que a contracor, les van rebre. Van escriure cartes eloqüents de suport els més grans humanistes, escriptors, acadèmics, metges i fins i tot la vídua de Maurice Audin, el professor de matemàtiques torturat i assassinat pels francesos a Algèria, com també el general De Bollardière, l’excomandant dels paracaigudistes d’Algèria que havia dimitit en protesta per l’ús de la tortura.»
Tortura, avortament, violació
Gisèle Halimi amb Djamila Boupacha, militant del FLN a qui defensà.
.
Zeiza Gisèle Elise Taïeb va néixer l’any 1927 a Tunis —que aleshores era colònia francesa— i tingué des de ben petita una relació difícil amb son pare, berber, i sa mare, jueva, tots dos molt tradicionalistes, com explica a la seva autobiografia, La llet del taronger. Discriminada pel fet de ser noia, l’obligaven a fer tasques domèstiques i ser la minyona dels germans, mentre que als nois els deixaven fer el que volguessin. La nena, però, els va sortir rebel: amb onze anys, va fer vaga de fam per aconseguir poder estudiar, com els germans. Amb setze anys, tot i que la volien casar amb l’home amb què havia acordat la família, la noia va aconseguir negar-s’hi i anar a França a estudiar dret. Tornaria a Tunis l’any 1949, amb el títol d’advocada a la butxaca i convertida en militant.
A més de defensar militants de la lluita anticolonial —els paracaigudistes la van detenir per la seva feina i l’expulsaren d’Algèria—, a la dècada de 1960 Gisèle Halimi es va implicar molt en el feminisme, sovint en col·laboració amb Simone de Beauvoir. L’any 1972 li van aparèixer al despatx una noia de setze anys, Marie-Claire Chevalier, i la seva mare, una obrera comunista: havien de jutjar la filla per haver avortat i la mare, per haver-la-hi ajudada. Halimi va voler utilitzar el cas Bobigny tant per defensar la filla i la mare com per crear jurisprudència per despenalitzar l’avortament.
El cas Bobingy fiou clau per crear jurisprudència per la despenalització de l’avortament a l’Estat francès.
Excel·lent oradora, va sacsejar unint l’opressió de les dones amb la lluita de classes. A l’última paraula, va dir al jurat: «Sempre és colpejada la mateixa classe, la de les dones pobres, vulnerables econòmicament i socialment, aquesta classe sense diners i sense contactes. Fa vint anys que pledejo, senyors, i sempre faig la mateixa pregunta i autoritzo el tribunal a interrompre’m si em pot contradir. Encara no he pledejat mai per la muller de cap alt funcionari de l’estat, o per la d’un metge famós, d’un gran advocat, o d’un president director general d’empresa, o per l’amant d’aquests mateixos senyors. Faig la pregunta. On hi ha, doncs, el problema, en aquest palau de justícia o en alguna altra banda? Sempre condemneu les mateixes!»
Tant com la tortura, des de sempre la va amoïnar la violació. I l’any 1978, a Ais de Provença, va tenir l’oportunitat de defensar que la violació és delicte. Quatre anys abans, tres homes havien violat dues noies belgues en un càmping de la costa mediterrània. El cas no va ser tranquil; a l’entrada tot de gent esperava l’advocada i les acusadores i les va rebre amb insults i empentes. Els violadors al·legaven —explica l’advocada— que totes dues noies «havien consentit». I que, «com que eren lesbianes», semblava que «no els estaria malament… Així n’aprendran!» Però van guanyar el judici i dos anys després l’Estat francès va tipificar com a delicte la violació.
Un gran fracàs afligia Halimi, fins i tot quan ja era gran, segons va reconèixer en una entrevista l’any 2005: va demandar la companyia de llavors Vilmorin, en nom d’una enginyera, per haver donat prioritat a un home que tenia el mateix diploma i el mateix currículum que ella. Malgrat totes les apel·lacions, va perdre el cas.
*Article publicat originalment a Argia, 6 de setembre de 2020 amb el títol: Gisèle Halimi, l’advocada indomable que vam portar com a observadora al judici de Burgos”. Traducció: Daniel Escribano.
