Ja fa uns dies que l’estàtua que honora a l’esclavista Antonio López, situada a la plaça barcelonina que du el seu nom, sembla afectada d’un estrany encanteri que la duu a contradir la quietud. És com si una emoció recorregués la seva espinada de pedra i, afectada d’una religió animista, tendís al moviment. No és pas l’únic traficant d’esclaus o assassí d’africans a qui aquesta ciutat, tan cofoia del seu cosmopolitisme, te instal·lats en un pedestal. De fet, amb un sol moviment de coll i degudament posicionats al pas de zebra del davant, a poca distància del tal López podem observar al genocida de rifenys General Prim… però en Joan Prim, a diferència de l’Antonio, no sembla despertar de cap letargia en un estat miraculosament vident. L’expressió severa, gairebé sàdica de López, amb els pòmuls i el front de granit defecats per gavines malcarades, s’ha inquietat d’ençà que, els darrers dies, ha anat apareixent per les pàgines dels diaris. Potser alguns vianants ho han comentat al passar, de manera que li ha arribat a les alçades l’aireig d’un rumor. O potser en romandre més d’un segle allí al damunt, tot sol, l’avorriment l’ha empès a desxifrar les freqüències de ràdio… sigui com sigui i deixant estar el com, sembla haver entès que se’n va. L’Ajuntament ha anunciat que, en la propera reforma de la via Laietana, l’etern homenatjat baixarà de les alçades per anar a petar a un museu. Alegrem-nos-en, és clar. Però… qui era ben bé, el López aquest?
L’Antonio López de carn i ossos podria haver estat tan inhumà com ho és el de pedra. Per tal d’entendre el per què de tants honors rebuts per part de les institucions de la ciutat de Barcelona no cal ser un erudit historiador ni res semblant: López fou un especulador. Un d’aquells pocs que acumulen la riquesa legítima de molts desposseïts. Quan, d’un prohom com ell, es deia “heus ací un prohom”, es deia amb aquell to solemne que fa explícit que, sota el personatge, s’hi deixa endevinar encara un segon prohom: el que va saber com guanyar pasta. Molta pasta. La guardava al seu propi banc i, anant distret per la ciutat, podia comptar els edificis i les cases que hi tenia. Podia fins i tot descomptar-se en alguna cantonada, tot dubtant si allí va comprar o vendre. López fou un d’aquests individus d’humor arbitrari que operen sobre societats sense tenir l’escrúpol de no trepitjar-les amb tal d’assolir els seus objectius. Força indiferent a les persones i a la moral, de la seva ànima mai va néixer viva una intenció d’empatia. López només era cobdícia. Diners, legalitat, poder, racisme i sistema. Tot cobdícia. I això, per dissort nostra, no el diferencia gens ni mica dels barcelonins honorats avui en dia. En els triomfadors actuals, que fan i desfan en compra-vendes espasmòdiques, hi ha un Antonio López perfectament après. Les seves figures, aparentment distants en els anys, es barregen en una amalgama de sociopatia i els més alts honors del reconeixement institucional. La Barcelona de López i la nostra tenen massa en comú.
Per entendre l’estàtua a López hem d’entendre la ciutat que la va alçar i la seva connexió amb la d’ara. Seria equívoc jutjar personatges passats amb mentalitat de present i, si alguna cosa ha provocat la conserva de vanagloriar a López, no ha estat cap congelador ni cap pot de formol, sinó la temperatura ambient que l’ha mantingut fins avui. I la prova fefaent la podem trobar en l’observació de la realitat més immediata: amb o sense estàtua, als volts de la plaça que ara ens disposem a rebatejar per esborrar l’evidència del seu nom, hi freqüenten els controls policials en funció del color de pell, on s’identifica gratuïtament en ple carrer a persones de cert aspecte, mentre d’altres van passant i ho van veient indiferents per habituades. Hi freqüenten també la persecució i els maltractaments a manters, llauners o altres migrants empesos a l’economia informal per sobreviure. Hi freqüenta l’apartheid entre els legals i els il·legals i s’hi pot veure, perfectament representat, el tracte xenòfob i classista de les institucions a les persones. En aquest sentit López se n’anirà només simbòlicament. Però les campanyes criminalitzadores de la Guàrdia Urbana i l’Ajuntament seguiran en vigència, falcant des del poder local el consens institucional de les lleis d’estrangeria, que condemnen a moltíssima de la gent que ens envolta a l’exclusió i la repressió. Així és i així era en els temps de l’Antonio.
En un context així potser ens consoli l’assistència de la lucidesa del passat; el recordatori de les classes populars barcelonines i la seva relació amb l’estàtua de López: si, quan va aixecar-se, la premsa obrerista i catalanista ho va denunciar amb èmfasi, anys més tard, el 1936, seria l’acció directa qui la va enderrocar per reciclar-ne el material en usos més sensats. Malgrat la imposició del feixisme, que la va restituir, l’estàtua a López ha tingut detractors en tot moment… els mateixos que han volgut, al llarg de la història de Barcelona, enderrocar el capitalisme i el seu racisme i patriarcat implícits. No cal dir que aquella lucidesa segueix aquí. Recordant a l’Ajuntament del canvi que, declarar-se antiracista, és molt més fàcil que exercir-ne.
*Joan Suqué és militant de la CUP-Capgirem Barcelona
