Jodi Dean és professora de ciències polítiques a Hobart i William Smith College. És autora o editora de nombrosos llibres i treballs, entre els quals hi ha The Communist Horizon (2012), Crowds and The Party (2016) i Camarada (2019), publicat aquest 2020 en català per Tigre de Paper, en traducció d’Anna Llisterri. En aquesta obra Jodi Dean defensa que la rehabilitació del concepte de camaraderia, com a relació de pertinença política que cal construir, sostenir i defensar, és una tasca crucial per a l’esquerra contemporània. En aquesta entrevista, comentem algunes de les idees clau del llibre.
**
Com definiu el terme “camarada”?**
Els que estan al mateix costat d’una lluita política. M’interessa la forma en què estar de la mateixa banda repercuteix en els que la comparteixen, i la forma en què aquesta pertinença genera expectatives.
Etimològicament, camarada deriva de camera, la paraula llatina habitació, cambra, i volta. La connotació tècnica de la volta indexa una funció genèrica, l’estructura que produeix un espai determinat i el manté obert. Una cambra o habitació és una estructura repetible que pren la seva forma produint un interior separat d’un exterior i proporcionant una coberta suportada per a aquells que hi ha a sota. Compartir una habitació, compartir un espai, genera una proximitat, una intensitat de sentiment i expectativa de solidaritat que diferencia els d’un costat dels d’altres. El camaraderia és una relació política de cobertura recolzada.
Una objecció òbvia a l’ús del “camarada” actual, juntament amb el “partit” i el “comunisme”, en què també us heu centrat en llibres anteriors, són les seves associacions amb un passat de revolucions fallides o els règims totalitaris del socialisme realment existent. al segle XX. No hi ha la sensació que aquests termes siguin simplement antiquats, si no un obstacle per crear un moviment d’esquerres unificat? O, aquest tipus de pensament és el mateix obstacle?
Tens tota la raó que aquest tipus de pensament és l’obstacle. Reflecteix un pensament anticomunista, capitalista i reaccionari, que condemna l’esquerra, la pista és el terme “totalitari” que avui s’utilitza per crear una falsa equivalència entre l’URSS i l’Alemanya nazi.
Una part de la falsedat també rau en la il·lusió que els partits estan desfasats. El poder polític encara s’aconsegueix a través dels partits. La Dreta ho sap. Però estúpidament massa esquerres van abandonar la forma de partit, i així van cedir l’espai a la dreta. A tot el món encara hi ha partits comunistes i socialistes. Que l’esquerra abraci aquest relat del fracàs és una fugida d’estudi, una negativa a participar en política. I el resultat és que la dreta es converteix en la força que canalitza la ira popular.
El comunisme és el nom que tenim per l’alternativa positiva al capitalisme. Diu que no podem trobar un compromís amb el capitalisme. No existeix el capitalisme amb rostre humà. El capitalisme es basa en l’explotació. És tan senzill com això. Avui és difícil organitzar-se amb el nom de comunisme a Europa i als Estats Units? Sí. Sempre ha estat difícil. I ha estat especialment dur a Polònia on s’ha aprovat una llei que prohibia la promoció del totalitarisme. Per què, si el comunisme hagués estat derrotat, era necessari que el partit governant de dretes aprovés aquesta llei? L’anticomunisme s’utilitza per evitar l’oposició al capitalisme; s’utilitza per derrotar la democràcia.
Al llibre, expliqueu que el camarada té “quatre característiques primàries: disciplina, alegria, entusiasme i coratge”. Són aquestes qualitats que actualment trobeu que falten de bona part de la lluita política contemporània d’esquerra? Com pot canviar el seu ressorgiment el tipus d’acció política en què participem i com ens relacionem?
Diria que és la combinació que falta. Així doncs, hi ha lluitadors coratjosos a l’esquerra. Per començar, penseu en Black Lives Matter, Standing Rock, tots els activistes ambientals i climàtics que lluiten contra les corporacions de carbó, petroli i gas, molts de les quals han estat assassinats. També diria que hi ha entusiasme i alegria: la gent surt a les marxes; fan cartells hilarants; demostren una creativitat sorprenent.
Però pot ser el que falta és la disciplina. No vull dir disciplina individual: com tots els organitzadors saben, el treball polític té una disciplina enorme: mostrar-se, aconseguir que la gent es presenti, això no és fàcil. Sempre hi ha alguna cosa més a fer i és fàcil desanimar-se, pensar si aquesta protesta servirà per alguna cosa. El repte consisteix en una disciplina col·lectiva més àmplia, on la gent s’adona que és bo i important i necessari seguir una línia comuna, seguir una estratègia comuna.
Hi ha massa persones que pensen que tothom ha de proporcionar la seva ocurrència original i que aquesta ocurrència ha de ser una renúncia. Això mata la solidaritat d’esquerres. Alguns a l’esquerra també pensen en la disciplina com a dolenta, potser per la lectura (errònia) de Foucault o per adoptar una visió de la multitud que prenen Hardt i Negri. Però la disciplina genera capacitat. Com més coordinats i disciplinats som, més podem dur a terme una estratègia col·lectiva. I poder estar més preparats després de la victòria.
Un altre aspecte que considereu és com funciona una política basada en el camaraderia en relació amb la política d’identitat, les lluites de grups clarament definides i la noció de “aliats” polítics. Com funciona la camaraderia com a factor unificador aquí sense homogeneïtzar els problemes i les contradiccions particulars a què s’enfronten els diferents grups?
És una qüestió de perspectiva. Camarada dóna nom a una relació entre persones del mateix costat d’una lluita política. No defineix cap relació entre la gent i allò contra o a favor de què lluiten. Així doncs, el camarada no diu res sobre problemes concrets.
Un dels exemples que utilitzo al llibre prové del Partit Comunista dels Estats Units i de la seva lluita contra la supremacia blanca i els linxaments i pel dret d’autodeterminació dels negres. Aquesta va ser una lluita que es va encarregar a tot el partit de dur a terme. Sense excepcions. Que un camarada fos blanc no els eximia de la necessitat d’oposar-se a la supremacia blanca en totes les seves formes, a tot arreu i en tot el temps, és a dir, a la vida personal i a la vida política. Aquí no hi ha homogeneïtzació. La lluita va ser contra la supremacia blanca i es va dir als camarades que havien d’estar disposats a actuar en defensa de qualsevol persona negra. Hauria d’afegir que el treball del PC en aquesta àrea va ser inigualable: a la dècada de 1930 va ser el principal grup interracial que lluitava per l’alliberament negre.
La idea dels “aliats” fa que la política sembli una possessió, quelcom que pertany a una persona o grup naturalment, en virtut de la seva identitat atribuïda. D’alguna manera, la política està naturalitzada, com si tothom que compartís una identitat política compartís una política, però, naturalment, sabem que això no és cert. La política s’ha de crear, construir.
Quina relació hi ha entre camarades i partit? Com es pot assegurar el camarada que el partit no esdevingui jeràrquic o una mena de figura superego, exigint fidelitat, compromís i disciplina cada cop més grans?No hi ha garanties, ni a la vida, ni a la política. El que cal tenir en compte és que el camarada funciona com una força interior. Interioritzem la perspectiva dels nostres camarades. De manera que la força que sentim és la que ens imposem a nosaltres mateixos. Els nostres camarades reals són generalment molt més tolerants i disposats a perdonar que el camarada interioritzat. De fet, el camarada sempre es converteix en una figura de super-ego exigint una major fidelitat, compromís i disciplina. Això és una part del poder de la camaraderia: els nostres camarades (interioritzats) ens fan fer més del que altrament faríem.
I atès que el món on ens trobem, atès l’imperatiu absolut de la lluita pel comunisme en un món molt desigual i cada cop més calent, hi hauríem d’estar disposats. Es deriva directament d’una anàlisi d’esquerres del present d’explotació i desigualtat: per què pensaríem que la nostra situació exigeix res més que el compromís i la disciplina?
Una revisió recent sobre Camarada a la revista Jacobin planteja algunes qüestions similars: “Hi ha moments en què la perspectiva de la camaraderia pugui minar l’organització socialista? L’ideal d’ego de la camaraderia pot esdevenir tan persuasiu a la pràctica que ens cega a la disfunció, la discriminació i l’abús entre camarades aparents? És més útil que nociu pensar en nosaltres mateixos com a iguals en contextos on òbviament no ho som? “
No veig com una perspectiva de camaraderia podia minar l’organització socialista. La pregunta ni tan sols té sentit per a mi; no hi ha cap organització socialista absent d’una perspectiva de camaraderia o companyerisme. Hi pot haver un grup d’individus que es consideren com a socialistes que han pagat qüotes a una associació que diu perseguir objectius socialistes. Jo no en diria una organització socialista, però, encara que ho fos, com la podria minar al camaraderia, en lloc d’activar-la i inspirar-la?
La següent pregunta sobre ser cecs a la disfunció, la discriminació i el maltractament: el companyerisme és el que ens permet veure la disfunció i el maltractament. I ens proporciona la norma d’igualtat mitjançant la qual abordar-la. Un gran exemple ve de Claudia Jones en el seu famós article, ‘An End to the Neglect of the Problems of the Negro Woman!’‘ Fa una crida als seus camarades homes i dones blancs i companys negres pel seu tracte injust de les dones negres al partit. és igual.
I per últim aspecte: pensar en nosaltres mateixos coma a iguals no vol dir plantejar que tenim capacitat i experiència iguals. El context de camaraderia és el de ser al mateix costat polític. Per a comunistes i socialistes, aquest costat s’ha organitzat en termes de pertinença a partits. La igualtat és un atribut d’aquesta pertinença: tots estan igualment obligats a exercir la feina del partit; tots són igual d’importants per al treball del partit.
Quant a aquesta obligació de dur a terme el treball del partit, sempre hi ha la definició de com es defineix el treball del partit. Al llibre es parla de com pot acabar la relació entre partit i camarada, fins i tot mitjançant renúncies massives que són “afirmacions justes de camaraderia i col·lectivitat en el context d’un partit que ha perdut el seu camí”. Què diu això dels límits de l’autoritat del partit i la naturalesa de l’obligació del camarada amb això?
Heu citat una línia que escric en el context d’una història sobre Junius Scales, membre de CPUSA que havia estat empresonat en virtut de la Llei Smith(1). La seva família es va enfrontar a tota mena de problemes financers. Un dels companys de Scales va recaptar molts diners per a ells, però un organitzador de la secció se’n va assabentar i va dir que anava en contra de la política dels partit. Quan el camarada de Scales va preguntar per què, l’organitzador no va poder respondre. Així doncs, el camarada, i una multitud d’altres camarades que havien estat tots al partit durant més de vint-i-cinc anys, van renunciar massivament i van lliurar els diners a la dona de Scales.
El que m’interessa en aquest exemple és l’èmfasi de Scales en els vint-i-cinc anys i en el grup de camarades contra l’organitzador d’una secció. És a dir, qui és el partit en aquest exemple? L’organitzador que anuncia una política però no l’explica ni la defensa, o els camarades de llarga trajectòria, prou dedicats per marxar quan es van adonar que no es podrien complir amb les expectatives d’unitat del partit?
Per descomptat, tothom reconeixia que oficialment l’organitzador de la secció parlava en nom del partit. Però el que va dir i va fer va violar el sentit dels veterans camarades del que és ser comunista fins a un punt que no van poder acceptar. Aquesta no va ser una convicció i una decisió individuals; era col·lectiva.
Tal com descriu Scales, la seva elecció va ser entre donar-li suport, un camarada que havia fet un gran sacrifici anant a la presó o seguint una instrucció implacable i injustificada. Si s’haguessin quedat al partit però igualment haguessin donat els diners a la dona de Scales, haurien infringit la unitat del partit. Així que van marxar. La seva obligació era mantenir la unitat de partit seguint les instruccions de l’organitzador i, quan no van poder fer-ho, van marxar.
En un partit centralista democràtic ben estructurat, les regles del partit es determinen democràticament i es justifiquen i s’expliquen les decisions del partit. Un partit no pot esperar que els seus quadres segueixin instruccions arbitràries, sobretot quan van contra el principi i la pràctica del passat. L’afiliació al partit és voluntària. La gent sempre pot sortir. Un partit que actua de manera arbitrària i que no pugui donar suport als seus quadres no pot esperar que la gent s’hi quedi i sense persones no tindrà capacitat. Podríeu dir, doncs, que el límit de l’autoritat del partit és la possibilitat de marxar-se dels membres.
Una altra manera de mirar-ho: un partit és una organització amb l’objectiu de guanyar el poder polític. És totalment instrumental. La gent s’uneix a un partit per participar en la lluita. Això vol dir que deixen de banda els seus propis interessos per assolir l’objectiu col·lectiu. Aquest aspecte instrumental de la forma de partit és el que proporciona el límit a l’autoritat del partit: té autoritat sobre allò necessari per assolir l’objectiu. Quan se sobrepassa, la gent pot deixar-lo, i això perjudica la seva capacitat.
L’altra cosa a tenir en compte és que el partit són els seus quadres. En un partit centralista democràtic, els membres del partit estan fent normes que es donen a ells mateixos; això també ens dóna una sensació de les obligacions dels membres del partit: estan obligats a participar i parlar i implicar-se en una reflexió crítica sobre les activitats del partit per treballar per fer el partit millor i més fort.
Escriviu que “la camaraderia es basa en la inclusió i l’exclusió, qualsevol, però no tothom, pot ser camarada. No és una relació infinitament oberta o flexible, sinó que pressuposa divisió i lluita. Hi ha un enemic.” Com es tracten els camarades amb els enemics?
Gulag.
Faig broma. Mira, és una pregunta contextual: qui és l’enemic en un context concret? Ni camarada ni enemic no és un terme ontològic; les persones no neixen camarades i potser no seguiran sent camarades. El mateix amb els enemics. La gent pot canviar: el treball polític és un treball que tracta de canviar la gent.
Dir que els capitalistes són l’enemic no vol dir que hàgim de matar tots els capitalistes. Vol dir que enderroquem el sistema que permet el capitalisme. Així que realment la manera de fer front als enemics és canviar l’estructura que produeix enemics. Això ens permet reconèixer que l’enemic és una característica de l’estructura, no la persona. Una persona pot convertir-se en camarada. O potser un aliat o simplement un veí o parent o alguna cosa que no sigui política.
Els camarades que lluiten per “enderrocar el sistema que permet el capitalisme” haurien de tenir tots els mitjans al seu abast, inclosa la violència? En cas afirmatiu, com respongueu a l’argument sovint repetit que l’ús de la violència desfigurarà no només la lluita, sinó també la nova societat que vol construir?
No accepto l’afirmació que la violència desfigura la lluita i la nova societat. No té cap sentit per mi,- des de quan un règim opressor plega i diu, “oh, ho sento? “. M’agradaria saber d’on sortia aquest argument. Potser és Kantià? És certament contrarevolucionari. La tradició republicana (penso aquí en Maquiavel) associa el poder dels ciutadans amb la capacitat militar. Fanon defensa lúús de la violència en la lluita decolonial etc.
Per què l’ús de la violència contra un opressor/colonitzador/explotador desfiguraria una nova societat? Des del meu coneixement, no veieu aquest argument contra els Estats Units el 1776. La violència desfiguradora va ser la del genocidi de la població indígena i la del sistema d’esclaus.
Em pregunto si aquesta preocupació per la violència és, en realitat, un símptoma del liberalisme de l’esquerra des del 1989, és a dir, un símptoma de la derrota de l’URSS i del marxisme en bona part de l’esquerra. Forma part d’una particular adopció de Martin Luther King i Gandhi, d’una acceptació de l’estatus quo que diu que els nostres objectius haurien de ser la reforma, la resistència i el canvi incremental. Com ens ha resultat això? Als EUA, hem vist un increment massiu de la desigualtat, l’encarcerament massiu i la violència policial.
No crec que s’hagi de glorificar la violència, però accepto que el més probable és que sigui necessari: al cap i a la fi, l’estat capitalista patriarcal racista utilitza la violència contra aquells que la lluiten tot el temps i de manera preventiva. Quan rebutgem aquest estat, rebutgem la seva reivindicació d’un legítim monopoli sobre l’ús de la violència.
El veritable problema per a l’esquerra és el fet que l’Estat té un avantatge tan extraordinari en aquest front, atès com estan fortament armats la policia i els militars. Pensar que estem en qualsevol posició per guanyar militarment és delirant. Per tant, és crucial pensar en què es considera violència en quin context, quines són les dimensions i els paràmetres dels usos de la violència i, per a quins fins, aquestes qüestions tàctiques que allunyen la discussió d’un simple a favor/en contra cap a la consideració de quin tipus, en quin context, amb quina finalitat.
S’estenen els llaços de camaraderia als morts? Si és així, què devem companys passats? Com honorem el seu treball i sacrifici, alhora que ens allunyem dels errors?
M’encanta aquesta pregunta. Crec que devem als nostres camarades caiguts continuar la seva lluita, reconèixer que es van trobar amb decisions i decisions dures les conseqüències de les quals no podien preveure, i perdonar-los els seus errors. Per ser sincera, l’esquerra se centra massa en els errors i no prou en els èxits. És com si no poguéssim controlar el fet que el poder dels humans no és i no pot ser pur, i que desitgem algun tipus de protecció contra això. De debò, els errors dels quals ens hem de guardar són els dels compromisos amb el capitalisme. I la demanda errònia de puresa.
Què passa amb els camarades que encara no han nascut? Què han d’espera, si és que n’han d’esperar res, dels camarades que es dediquen avui a la lluita política?
Alguns companys meus activistes de l’art m’han explicat recentment un eslògan per a una acció: “Sigueu els avantpassats que desitgen els seus descendents”. Aquesta hauria de ser la nostra orientació cap als nostres futurs camarades. Hem de continuar la lluita, hem de transmetre coneixements i habilitats, hem de ser millors del que creiem que podem ser. Hem de ser els camarades que ells desitjaran.
I això significa atresorar i donar suport als nostres camarades, no abusar-ne; realment, la manera com l’esquerra es menja la pròpia gent és tan molesta; som tot el que tenim, els nostres millors recursos, tenint en compte que els capitalistes tenen els diners i els imperialistes tenen les bombes. Hem de deixar de cedir a les preocupacions liberals amb l’èxit individualitzat i, en canvi, aprendre millor com seguir, recolzar, imitar i ajudar.
Notes:
(1) La Smith Act de 1940 fou una de les lleis per a la presecució política i ideològica als Estats Units d’Amèrica, sota la qual foren empresonats activistes comunistes i anarquistes (NdT).
*Entrevista de Cihan Aksan i Jon Bailes a Jodi Dean publicada el novembre de 2019 al web “State of nature”. Traducció de L’Accent.
