El col·lapse del sistema financer nord-americà que es va produir el 2008 s’ha convertit des d’aleshores en una crisi política i econòmica de dimensions globals. Com caldria conceptualitzar aquest esdeveniment que sacseja el món? L’economia convencional ha tendit a concebre la societat com a quelcom que es regeix per una tendència general cap a l’equilibri, on les crisis i els canvis no són més que desviacions temporals de l’estat estacionari d’un sistema ben integrat en general. Un sociòleg, però, no té aquest tipus d’escrúpols. Enlloc de interpretar la nostra aflicció present com una sola alteració d’una condició d’estabilitat essencial, tindré en compte la “Gran Recessió” i el posterior quasi-col·lapse de les finances públiques com la manifestació d’una tensió bàsica que subjau en la configuració político-econòmica de les societats capitalistes avançades, una tensió que fa que els desequilibris i la inestabilitat siguin la regla i no l’excepció, i que ha trobat la seva expressió en una successió històrica de pertorbacions en l’ordre socioeconòmic. Més en concret, el meu argument és que l’actual crisi només pot ser entesa en termes de la transformació en curs, intrínsecament conflictiva, de la formació social que anomenem “capitalisme democràtic”.
El capitalisme democràtic es va establir plenament només després de la Segona Guerra Mundial i només en la part “occidental” del món, Amèrica del Nord i Europa Occidental. Allà va funcionar extraordinàriament bé durant les dues dècades següents – tant bé, de fet, que aquest període de creixement econòmic ininterromput segueix dominant les nostres idees i expectatives del que el capitalisme modern és, o podria i hauria de ser. Això és malgrat el fet que, en vista de les turbulències que van seguir, el quart de segle immediatament posterior a la guerra hauria de ser reconeguda com a veritablement excepcional. De fet suggereixo que no són els “Trente Glorieuses” sinó la sèrie de crisis que varen seguir allò que representa l’estat natural del capitalisme democràtic – un estat governat per un conflicte endèmic entre els mercats capitalistes i la política democràtica, que es va reafirmar amb força quan un elevat creixement econòmic va arribar a la seva fi durant la dècada de 1970.
En els darrers anys, sembla clar que la gestió política del capitalisme democràtic s’ha reduït dràsticament, més en uns països que en altres, però també en general, en l’emergent sistema político-econòmic global. Des de la Gran Depressió els polítics rarament, o mai, no han hagut d’enfrontar-se a la incertesa tant com avui. D’altra banda, existeix la convicció generalitzada que la pròxima bombolla ja s’està construint en algun lloc d’un món que està més que mai inundat de diners barats. De moment sembla que ja no s’ofereixen hipoteques d’alt risc per a la inversió. Però hi ha els mercats de matèries primeres, o la nova economia d’internet. Res no impedeix que les empreses financeres utilitzin l’excedent de diners proporcionat pels bancs centrals per entrar en el que semblen ser els nous sectors de creixement, en nom dels seus clients favorits i, per descomptat, del seu propi. Després de tot, amb la reforma regulatòria en un sector financer que havia fracassat en gairebé tots els aspectes, els requisits de capital són una mica més grans del que eren, i els bancs que eren massa grans per fer fallida l’any 2008 poden comptar amb seguir sent així també el 2012 o el 2013. Això els deixa amb la mateixa capacitat de fer xantatge a l’opinió pública que ja van ser capaços de desplegar amb tanta habilitat fa tres anys. Però ara el rescat públic del capitalisme privat en el model de 2008, pot ser impossible de repetir, si més no perquè les finances públiques ja estan al límit.
No obstant això, la democràcia està tant en risc com l’economia en la crisi actual, si no més. Amb l’arribada d’una nova era d’austeritat, la capacitat dels estats nacionals per intervenir entre els drets dels ciutadans i els requisits d’acumulació de capital s’ha vist greument afectada. Els governs d’arreu s’enfronten amb resistències més fortes als augments d’impostos, en particular en els països altament endeutats, on els diners públics hauran de ser gastats durant molts anys per pagar pels béns que han estat consumits. D’altra banda, amb una interdependència cada vegada més forta a nivell global, ja no és possible pretendre que les tensions entre l’economia i la societat, entre el capitalisme i la democràcia, poden ser manejades dins de comunitats polítiques nacionals. Avui cap govern no pot governar sense prestar atenció a les limitacions i obligacions internacionals, incloses les dels mercats financers obligant l’Estat a imposar sacrificis a la seva població. La crisi i les contradiccions del capitalisme democràtic han esdevingut finalment internacionals, desenvolupant-se no només dins dels estats sinó també entre ells, en combinacions i permutacions encara no explorades.
Com llegim gairebé cada dia als diaris, “els mercats” han començat a dictar allò que els estats suposadament sobirans i democràtics han de fer pels seus ciutadans i a què s’han de negar. Les mateixes agències de qualificació amb seu a Manhattan que van jugar un paper decisiu en la catàstrofe de la indústria global dels diners ara estan amenaçant amb degradar els bons dels Estats que acceptaren uns nivells inimaginables de deute nou per rescatar la indústria i l’economia capitalista en conjunt. Com a resultat els ciutadans perceben cada vegada més als seus governs no com els seus agents, sinó com els d’altres estats o d’organitzacions internacionals, com ara el FMI o la Unió Europea, immensament més aïllats de la pressió electoral que no ho eren els Estats-nació tradicionals. En països com Grècia i Irlanda, qualsevol cosa semblant a la democràcia serà efectivament suspesa per molts anys, amb la finalitat d’actuar “amb responsabilitat”, i segons la definició dels mercats i institucions internacionals els governs nacionals hauran de imposar una estricta austeritat, al preu d’esdevenir cada vegada més insensibles als seus ciutadans. Les expectatives polítiques que els dirigents dels estats democràtics afronten ara poden ser impossibles d’assolir. Els mercats internacionals i les institucions exigeixen que no només els governs sinó també els ciutadans es comprometin d’una forma creïble a la consolidació fiscal. Els partits polítics que s’oposen a l’austeritat seran rotundament derrotats en les eleccions nacionals, i tant govern com oposició s’hauran de comprometre públicament al “so de les finances”, o en cas contrari el cost del servei del deute augmentarà. Amb tot, unes eleccions en les que els votants no tinguin realment alternativa, seran probablement percebudes per ells com a no autèntiques, cosa que podria causar tot tipus de desordre polític, des d’un declivi de la participació, a una alça dels partits populistes o a disturbis als carrers.
Un factor aquí és que els escenaris de distribució de conflicte s’han allunyat cada vegada més de la política popular. Els camps de batalla en què les contradiccions del capitalisme democràtic es lliuren s’han tornat cada vegada més complexos, pel que és extremadament difícil per a qualsevol persona fora de les elits polítiques i financeres reconèixer els interessos subjacents i identificar els seus. Si bé això pot generar apatia a nivell de masses i d’aquesta manera facilitar la vida de les elits, no hi ha manera de confiar en un món en què el compliment cec dels inversors financers és proposat com l’únic comportament racional i responsable. Per a aquells que es neguen a ser dissuadits d’altres racionalitats i responsabilitats socials, un món així pot semblar simplement absurd – de manera que l’única conducta racional i responsable seria posar tants problemes com sigui possible a les obres de les altes finances. Allà on la democràcia tal i com la coneixem ha estat suspesa a la pràctica, com ja ho és en països com Grècia, Irlanda i Portugal, els disturbis de carrer i la insurrecció popular pot ser l’última via restant per a l’expressió política d’aquells que no tenen poder de mercat. Hem de tenir esperança en el nom de la democràcia que aviat tindrem l’oportunitat d’observar nous exemples?
Avui més que mai, el poder econòmic sembla haver-se convertit en el poder polític, mentre que els ciutadans semblen estar gairebé completament despullats de les seves defenses democràtiques i de la seva capacitat per influir davant els interessos de l’economia política i les seves demandes, de manera que no es poden comparar amb les capacitats dels propietaris del capital. De fet, mirant cap enrere en la seqüència de les crisis del capitalisme democràtic des de la dècada dels setanta, sembla real la possibilitat d’un nou, potser temporal, conflicte social en el capitalisme avançat, aquesta vegada totalment a favor de les classes posseïdores, ara fermament afermançades en el seu bastió políticament inexpugnable, el sector financer internacional.
*Fragments d’un article publicat originalment a The New Left Review, traduït al català per L’ACCENT.