Aquest 2021 es commemora el 150 aniversari de la Comuna de París, primera revolució de la història protagonitzada i dirigida pels i les treballadores. L’Accent publiquem entre altres textos per a commemorar el 150 aniversari, aquest text de Karl Marx: La guerra Civil a França. Comunicació als membres de l’Associació Internacional dels Treballadors d’Europa i dels Estats Units. 1871.

La guerra Civil a França.

I

El 4 de setembre del 1870, quan els obrers parisencs proclamaren la república, que fou aclamada gairebé immediatament per tot França, sense ni una sola veu dissident – un grapat d’advocats caçadors de càrrecs, amb Thiers com a estadista i Trochu com a general, s’apoderà de l’Hôtel de Ville (Casa de la Ciutat). Aleshores eren imbuïts d’una fe fanàtica en la missió de París com a representant de França en totes les èpoques de crisi històrica, i per legitimar els llurs títols usurpats com a governadors de França pensaren que hi havia prou amb assegurar-se el llur mandat com a representants de París. En el nostre segon comunicat quant a la darrera guerra, cinc dies després de l’ascens d’aquests homes, us diguérem qui eren. I amb tot, en la confusió de la sorpresa, amb els dirigents reals de la classe obrera encara tancats en les presons de Bonaparte i amb els prussians que ja marxaven cap a París, París acceptà aquesta assumpció de poder amb la condició expressa que servís a l’únic objectiu de la defensa nacional. París, però, no es podria defensar sense armar la seua classe obrera, sense organitzar-la com a força objectiva, i preparar-ne la base per la guerra. Però un París en armes, era una revolució en armes. Una victòria de París contra l’agressor prussià seria una victòria dels obrers francesos contra els capitalistes francesos i els llurs paràsits estatals. En aquest conflicte entre el deure nacional i els interessos de classe el govern de defensa nacional no dubtà ni un moment a transformar-se en el govern de rendició nacional.

El primer pas que feren fou enviar Thiers a fer una gira per totes les corts europees, per demanar que hi mediassen a canvi d’abandonar la república per un rei. Quatre mesos després de l’inici del setge, quan van creure que havia arribat el moment oportú per dir la primer paraula de capitulació, Trochu, en presència de Jules Favre i d’altres dels seus col·legues, es dirigí a l’assemblea de mairés (batlles) de París així:

«La primera qüestió que em posaren els meus col·legues el mateix vespre del 4 de setembre fou aquesta: pot París, amb cap possibilitat d’èxit, suportar un setge de l’exèrcit prussià? No vaig vacil·lar en respondre negativament. Molts dels meus col·legues presents confirmaran la certesa de les meues paraules i la persistència de la meua opinió. Els hi vaig dir, en aquests mateixos termes, que sota l’estat actual de les coses, l’intent de París de resistir un setge de l’exèrcit prussia seria una follia. Sens dubte, vaig afegir, seria una follia heroica, però no res més… Els esdeveniments» (ajudats per ell mateix) «no han desmentit la meua predicció».

Aquest petit i net discurs de Trochus fou posteriorment publicat pel mairé senyor Corbon.

Després de la derrota de Sedan, l’1 de setembre de 1870, Lluís Napoleó Bonaparte capitulà davant Bismark. Seria la fi del Segon Imperi.

Així: Des del principi, des de la proclamació de la república, els col·legues de Trochus sabien que el «pla» de Trochus suposava la capitulació de París. Si la defensa nacional ha sigut quelcom més que un pretext pel domini personal de Thiers, Favre i companyia – els alçats del dia 4 haurien abdicat el dia 5, haurien conduït el poble parisenc al «pla» de Trochus i els haurien cridat a capitular o [1] a posar els seus destins en les seues mans. Per comptes d’això els infames impostors recorregueren a la «follia heroica» de París amb uns cossos famolencs i exànims, i a amagar-se darrera de manifests grandiloqüens, com ara: «Trochu, el governador de París, mai no capitularà!» i Jules Favre, el ministre d’exteriors, «no cedirà ni un pols de territori ni una pedra de les nostres fortaleses». En una lletra a Gambetta el mateix Jules Favre afirma que es «defensen» no contra els soldats prussians, sinó contra els obrers parisencs. Durant tota la resta del setge, els degolladors bonapartistes, als quals Trochu els hi havia confiat sàviament el comandament de l’exèrcit de París, bescanviaven en la llur correspondència íntima acudits quant a la befa de la defensa. Hom veu per exemple la correspondència d’Alphonse-Simon Guiod, comandant suprem de l’artilleria de l’exèrcit de París, gran creu de la Legió d’Honor, a Susane, general de divisió d’artilleria, una correspondència publicada per la Comuna. Finalment el 28 de gener del 1871 caigué la màscara de l’heroïsme. Amb tota la mascara de l’heroïsme abandonada, el govern de defensa nacional en la capitulació es revelà com el govern de França pels presoners de Bismarck – un paper tan baix que el propi Louis-Napoléon al Sedan, no gosà d’acceptar. Després del 18 de març amb la precipitada fugida a Versailles, els «capitulards» deixaren en les mans de París l’evidència documental de la llur traïció, per destruir, com la Comuna diu en el seu manifest a les províncies,

«aquells individus que no dubtaren de deixar que París fos converitda en un munt de ruines banyades en un mar de sang».

Però per suportar aital sortida, hi havia membres dirigents del govern de defensa que tenien, d’altra banda, altres raons més privades.

Poc després de la signatura de l’armistici Millière, un dels representants de París a l’Assemblea Nacional, era afusellat per ordres expresses de Jules Favre, publicà una sèrie de documents legals autèntics que demostraven que Jules Favre, que vivia en concubinatge amb la dona d’un alcohòlic resident a Algiers, havia fet, a banda de tota una nodrida sèrie de falsificacions, en nom dels fills del seu adulteri, una gran herència que l’havia fet ric i que, després de què els hereus legítims emprenguessin accions legals, tan sols evità l’acusació per la seua connivència amb els tribunals bonapartistes. Com que de tots aquests secs documents legals no es podia lliurar amb cap potència retòrica, Jules Favre, per primera vegada en la vida, es tingué la llengua, tot esperant silenciosament l’esclat de la guerra civil, per tal de denunciar, aleshores, frenèticament el poble de París com una banda de convictes fugats en completa revolta contra la família, la religió, l’ordre i la propietat. I aquest mateix falsificador tan bon punt hagué arribat al poder, després del 4 de setembre, alliberà amb simpatia Pic i Taillefer, convictes, encara en temps de l’imperi, de falsificació en l’escandalós afer del diari L’Étendard. Un d’aquests individus, Taillefer, que havia gosat de tornar a París sota la comuna, fou de nou empresonat; i aleshores Jules Favre exclamava, des de la tribuna de l’Assemblea Nacional, que París alliberava tots els presos!

Ernest Picard, el Karl Vogt [2] del govern de defensa nacional, qui s’autoproclamà ministre d’interior de la república després d’haver maldat debades per esdevindre ministre d’interior de l’imperi – és el germà d’un tal Arthur Picard, expulsat de la Borsa de París per estafa (Report de la Prefectura de París del 31 de juliol del 1867) i culpable, segons pròpia confessió, del robatori de 300.000 francs, mentre era director d’una de les branques de la Société générale, Rue Palestro Nr.5 (Report de la Prefectura de Policia de l’11 de desembre del 1868). Aquest Arthur Picard fou nomenat per Ernest Picard redactor de la seua publicació L’Électeur libre. Mentre que la marxa habitual dels corredors de borsa seguia les mentides oficials d’aquesta publicació financera, Arthur anava i venia de l’oficina a la Borsa, mentre comptava amb els desastres de l’exèrcit francès. Tota la correspondència financera d’aquest valuós parell de germans caigué a mans de la Comuna.

Jules Ferry, abans del 4 de setembre un advocat sense un cèntim, aplegà com a mairé de París durant el setge, una fortuna gràcies a la fam. El dia que va haver de fer un report de la seua mala administració fou el dia del seu processament.

Aquests homes que tan sols podien trobar els seus bitllets d’eixida [1] en les ruines de París; eren precisament els individus que volia Bismarck. Un joc de mans – i Thiers, fins aleshores el recurs secret del govern, ara apareixia al capdavant, amb els homes dels bitllets d’eixida com els seus ministres.

Adolphe Thiers (1797-1877), governant francès que fou un dels impulsors de la guerra franco-prussiana, després s’alià amb els alemanys per a combatre la Comuna de París, contra la qual desfermà una brutal i cruel repressió.

Thiers, aquest gnom monstruós, ha captivat la burgesia francesa durant gairebé mig segle, perquè és l’expressió intel·lectual més aconseguida de la seua pròpia corrupció de classe. Abans d’estadista, va demostrar ja la seua capacitat de mentir com a historiador. La crònica de la seua vida pública és la història de les malaurances de França. Refusat, abans del 1830, pels republicans, arribà al ministeri sota Louis-Philippe en trair el seu protector Laffitte. Es congracià amb el rei en provocar aldarulls contra el clergat, durant els quals l’esglèsia de Saint-Germain l’Auxerrois i el palau de l’arquebisbe foren saquejats, i en actuar com a espia ministerial durant la detenció de la duquesa de Berry. La seua obra fou la massacre de republicans a la Rue Transnonain, la seua obra següent les infames lleis de setembre contra la premsa i el dret d’associació. El 1840, en reaparèixer com a cap del govern, sorprengué França amb el seu pla de fortificar París. Als republicans, qui denunciaren aquest pla com un intent sinistre contra la llibertat de París, els hi respongué des de la tribuna de la Cambra de Diputats:

«Com? Díeu que qualsevol treball de fortificació pot arribar a fer perillar la llibertat? Primer de tot calumniau qualsevol govern en suposar que podria intentar un dia de mantindre’s en el poder amb el bombardeig de París… però aleshores aquell govern seria vent vegades més impossible després d’aquesta victòria que no abans».

De fet cap govern no hauria gosat de bombardejar París des dels forts, llevat d’un govern que hagués lliurat prèviament aquests forts als prussians.

Quan el rei Bomba provà de fer-ho el gener del 1848 a Palermo, Thiers, aleshores ja feia temps apartat del govern, s’aixecà de nou en la Cambra:

«Sabeu, senyors meus, què passa a Palermo. Tots vosaltres us agitau amb terror» (en el sentit parlamentari), «quan sentiu que una gran ciutat ha sigut bombardejada – per qui? Era un exèrcit enemic que exercís els seus drets de guerra? No, senyors meus, pel seu propi govern. I per què? Perquè la malaurada ciutat reclamava els seus drets. I per reclamar els seus drets fou bombardejada durant quaranta-vuit hores… Permeteu-me que faça una crida a l’opinió d’Europa. És un servei a la humanitat elevar, i fer que ressone, des de la que és potser la més gran tribuna d’Europa, uns mots» (ja veieu, mots!) «d’indignació contra aquests actes. Quan el regent Espartero, qui havia fet serveis al seu país» (cosa que Thiers mai no ha fet), «es disposava a bombardejar Barcelona, per tal de reprimir la seua insurrecció, sorgí des de totes les regions del món un crit general d’indignació».

Divuit mesos més tard Thiers era entre els més ferotges defensors del bombardeig de Roma per un exèrcit francès. De fet l’error del rei Bomba sembla haver consistir únicament en això, que limità el seu bombardeig a quaranta-vuit hores.

Uns pocs dies després de la revolució de febrer, víctima del llarg exili de càrrecs, al qual Guizot l’havia condemnat, i en olorar en l’aire la flaire d’una imminent commoció popular, Thiers, en aquell estil pseudo-heroic que li valgué el malnom de Mirabeau-mouche (Mirabeau-mosca) declava en la Cambra de Diputats:

«Jo sóc del partit de la revolució, no sols a França, sinó a Europa. Vull que el govern de la revolució continue a mans d’homes moderats;… però si el govern caigués en mans d’individus ardents, àdhuc en les dels radicals, no abandonaria per això la meua causa. Sempre seré del partit de la revolució».

La revolució de febrer arribà. Per comptes de substituir el govern Guizot pel de Thiers, com s’esperava el petit home, Louis-Philipe deixà pas a la república. En el primer dia de la victòria s’amagà degut a l’odi que inspirava als treballadors. Amb tot amb el seu coratge llegendari seguí tímidament en l’escenari públic fins que les massacres de juny li netejaren el camí. Aleshores esdevingué la ment directora del «Partit de l’Ordre» i de la seua república parlamentària, aquell anònim interregne on totes les faccions rivals de la classe dirigent conspiraven per esclafar el pobles, i cadascuna conspirava per restaurar la seua pròpia monarquia. Aleshores com ara Thiers denunciava els republicans com l’únic obstacle per la consolidació de la república; aleshores parlava a la república com el botxí a Don Carlos: «Us assassinaré però pel vostre bé». Ara com aleshores haurà d’exclamar un dia després de la seua victòria: «L’Empire est fait!» – L’Imperi s’ha fet. Malgrat les seues homilies hipòcrites de la necessitat de les llibertats i el seu odi personal envers Louis Bonaparte, qui l’utilitzà i se’n desféu del parlamentarisme, més enllà de la seua atmosfera fictícia, el petit home és conscient d’esvair-se en no res – té una mà en totes les infàmies del Segon Imperi, des de l’ocupació de Roma per les tropes franceses fins a la guerra amb Prússia, que incità amb les seues ferotges invecives contra la unitat d’Alemanya, no com a fustigador del despotisme prussià, sinó com un intent d’imposar la voluntat de França en una Alemanya desunida. Orgullós de blandir amb els seus petits braços davant Europa l’espasa del primer Napoléon, del qual n’havia esdevingut enllustrador, la seua política exterior sempre acabà amb la més gran humiliació per França – des de la convenció de Londres del 1840 fins a la capitulació de París el 1871, i l’actual guerra civil, on llença els presoners de Sedan i Metz contra París amb el permís especial de Bismarck. Malgrat el seu talent versàtil, aquest home s’ha reduït en vida a la rutina més fossilitzada. És evident que per ell les corrents profundes de la societat moderna han restat sempre amagades; però fins i tot els canvis més palpables en la superfície eren horrorosos per un cervell (amb tota la vitalitat que tenia) que se li ha refugiat en la llengua. Així, mai no es cansà de denunciar com a sacrilegi qualsevol desviació de l’antic sistema proteccionista francès. Quan era ministre de Louis-Philippe veia en el ferrocarril una quimera, titllava de profanació qualsevol intent de reformar el podrit sistema militar francès. Mai en tota la seua llarga carrera política no ha sigut culpable de cap mesura – ni la més petita – que fos d’utilitat pràctica. Thiers tan sols era coherent en l’avarícia de riqueses i en l’odi envers els homes que les produeixen. En haver arribat al govern per primera vegada sota Louis-Philippe, pobre com Job, en sortí milionari. El seu darrer govern sota el mateix rei (del 1 de març del 1840) el dugué a ésser denunciat a la Cambra dels Diputats i es conformà a respondre amb llàgrimes – una mercaderia que dispensa tan lliurement com Jules Favre, o qualsevol altre cocodril. A Bordeus el 1871 [3] la seua primera mesura per salvar França d’una imminent ruina financera fou dotar-se de tres milions anyals; la primera i la darrera paraula de la «república econòmica», la visió de la qual havia ofert als seus electors parisencs el 1869. Un dels seus antics col·legues de la Cambra de Diputats del 1830, capitalista i, amb tot, membre devot de la Comuna de París, el senyor Beslay, s’adreçà fa poc a Thiers públicament:

«L’esclavitud del treball pel capital sempre ha sigut la pedra de toc de la vostra política, i des del dia que vau veure la República del Treball instal·lada a la Casa de la Vila de París, mai no heu deixat de cridar a França: ‚són criminals!‘»

Mestre dels petits tripijocs estatals, virtuós del perjuri i de la traïció, artista de tota petita estratagema, en els ardits i baixes perfídies de la guerra parlamentària; sense cap escrúpol, quan es veu fora del govern, és fanàtic de la revolució, i l’ofega en sang quan és al capdavant de l’estat; amb prejudicis de classe en el lloc d’idees, i vanitat en el lloc del cor; la seua vida privada és tan infame com la vida pública n’és odiosa – fins i tot ara quan juga el paper del Sul·la francès, no es pot lliurar de l’abominació dels seus fets pel ridícul de la seua ostentació.

La capitulació de París, amb la rendició als prussians no tan sols de París, sinó de tot França, tancà les llargues intrigues sedicioses amb l’enemic, que els usurpadors del 4 de setembre havien començat, com el propi Trochu deia, aquell mateix dia. D’altra banda iniciaren la guerra civil que ara anaven a emprendre, amb l’ajut de Prússia, contra la República i París. La trampa la posaven ja en els propis termes de la capitulació. Aleshores més d’una tercera part del territori era a mans de l’enemic, la capital restava aïllada de les províncies, totes les comunicacions s’havien desorganitzat. Era impossible en aquelles circumstàncies elegir una representació real de tot França, si no s’hi dedicava molt de temps. Davant això la capitulació estipulava que s’elegiria una Assemblea Nacional en vuit dies; de forma que en molts llocs de França la notícia dels immediats comicis arribà a les vespres. Aquesta assemblea, a més, per un article explícit de la capitulació, seria elegida amb l’únic objectiu de decidir la pau o la guerra, i, eventualment, concloure un tractat de pau. La població no podia més que sentir que els termes de l’armistici feien la continuació de la guerra impossible, i que per ratificar la pau imposada per Bismarck els pitjors homes de França serien els millors. Però no contents amb aquestes precaucions, Thiers fins i tot abans que l’armistici es conegués a París, es disposà a fer una gira electoral per les províncies, per tal de retornar a la vida el partit legitimista que ara, al costat dels orleanistes, ha pres el lloc de l’aleshores impossible bonapartisme. No els hi tenia por. Impossibilitats per governar la França moderna i, per tant, menyspreables com a rivals, quin partit no era més adient com a eina de la contra-revolució que el partit l’acció del qual, en mots del propi Thiers (Cambra dels Diputats, gener del 1833),

«sempre s’ha limitat a tres recursos: invasió forastera, guerra civil i anarquia?»

Però els legitimistes creien sincerament en l’arribada de l’ansiat regne enyorat. Hi havia l’impuls de la invasió forastera que ocupava França; hi havia la caiguda d’un imperi, i el captiveri de Bonaparte; i ells eren igual com sempre. La roda de la històrica evidentment havia retrocedit fins a aturar-se en la Chambre introuvable (la cambra dels terratinents) del 1816. En les assemblees de la república entre el 1848 i el 1851 havien sigut representats pels llurs campions parlamentaris educats i preparats, i ara era la base del partit la que hi entraria – tots els Pourceaugnacs de França.

Tan bon punt aquesta Assemblea de Ruraux (petits terratinents) es reuní a Bordeus, Thiers els deixà clar que els preparatius de la pau s’havien de disposar tot seguit, sense ni tan sols la cerimònia d’un debat parlamentari, ja que les úniques condicions sota les quals Prússia els hi permetria d’obrir la guerra, seria contra la república i contra el seu baluart, París. La contra-revolució de fet no tenia temps a perdre. El Segon Imperi havia més que doblat el deute nacional, i saquejat totes les grans ciutats amb grans deutes municipals. La guerra havia perjudicat greument les garanties, i havia castigat implacablement els recursos de la nació. Per completar la ruina l’usurer prussià reivindicava el manteniment de mig milió de soldats en territori francès, una indemnització de cinc milers de milions i un interès del 5 per cent pels impagaments. Qui havia de pagar la factura? Era tan sols amb l’enderrocament de la república que els expropiadors de la riquesa podrien passar a les espatlles dels productores el cost d’una guerra que ells, els expropiadors, havien iniciada. I així la ruina immensa de França impulsava a aquests representants patriòtics de la terra i del capital, davant els ulls i el patrocini de l’invasor, a convertir la guerra exterior en una guerra civil, en una revolta dels esclavitzadors.

Hi havia en el camí d’aquesta conspiració un gran obstacle – París. Desarmar París era la primera condició per l’èxit. París per tant fou cridat per Thiers a lliurar les armes. Aleshores París s’afartà per les manifestacions frenèticament anti-republicanes de l’Assemblea Rural i dels propis equívocs de Thiers de l’estatus legal de la república; amb l’amenaça de decapitar i descapitalitzar (décapiter et décapitaliser) París; el nomenament d’embaixadors orleanistes; la llei Dufaure de comerç i de lloguer d’habitatges, que suposava la ruina del comerç i de la indústria de París; la contribució de Pouyer-Quertier de dos cèntims per cada exemplar de qualsevol publicació imaginable; les sentències de mort contra Blanqui i Flourens; la supressió de les publicacions republicanes; el trasllat de l’Assemblea Nacional a Versailles; la renovació de l’estat de setge declarat per Palikao, i caducat el 4 de setembre; el nomenament del decembritzador Vinoy com a governador, del gendarme Valentin com a prefecte de policia i del general jesuita d’Aurelle de Paladine com a comandant en cap de la Guàrdia Nacional de París.

I ara hem de fer una qüestió al senyor Thiers i als homes de la defensa nacional, els seus subordinats. Se sap que a través de l’acció del seu ministre de finances, el senyor Pouyer-Quertier, Thiers ha contret un prèstec de dos milers de milions. Ara bé, és cert o no:

1. que la qüestió fou gestionada de forma que un part considerable de centenars de milions passà al benefici privat de Thiers, Jules Favre, Ernest Picard, Pouyer-Quertier, i Jules Simon?, i

2. que no es pagaria res en metàl·lic fins després de la «pacificació» de París?

En tot cas hi ha d’haver hagut quelcom d’incòmode en la qüestió, ja que Thiers i Jules Favre, en nom de la majoria de l’Assemblea de Bordeus, sol·licitaren desvergonyidament l’ocupació immediata de París per les tropes prussianes. Aquesta, però, no era la jugada de Bismarck com, sorneguerament i en públic, deia als meravellats filisteus de Frankfort en retornar a Alemanya.

II

El París era l’únic obstacle seriós en el camí de la conspiració contrarevolucionària. Per tant calia desarmar París. En aquest punt l’Assemblea de Bordeus era ben sincera. Si la remor dels petits terratinents no hagués sigut prou sorollosa, el lliurament de París per Thiers a mans del triumvirat—Vinoy, el desembritzador, Valentin, el gendarme bonapartista, i Aurelles de Paladines, el general jesuïta—s’hauria eliminat fins i tot la darrera ombra de dubte. Però mentre exhibien de forma insultant el veritable objectiu del desarmament de París, els conspiradors li demananven que lliuràs les armes sota un pretext que era la més esclatant i nua de les mentides. L’artilleria de la Guàrdia Nacional, deia Thiers, pertanyia a l’estat, i a l’estat havia de tornar. El fet era aquest: des del dia de la capitulació, per la qual els presoners de Bismarck havien signat la rendició de França però es reservaven un nombrós cos per l’objectiu explícit de sotmetre París—des d’aquell dia París era en el punt de mira. La Guàrdia Nacional es reorganitzà i confià el control suprem a un Comitè Central elegit per tot el cos, llevat de determinats antics sectors bonapartistes. Tot just abans de l’entrada dels prussians a París el Comitè Central prengué mesures pel trasllat cap a Montmartre, La Villette i Belleville del canó i les ametralladores que havien abandonat traïdorament els capitulards. Aquesta artilleria s’havia fos amb les subscripcions de la Guàrdia Nacional. Com a propietat llur, era oficialment reconeguda en la capitulació del 28 de gener, i per això mateix exempta del lliurament general a mans del vencedor de les armes del govern. I Thiers restava tan completament desposseït d’arguments per iniciar la guerra contra París que va haver de recòrrer a la mentida flagrant que l’artilleria de la Guàrdia Nacional era propietat estatal!

La presa de l’artilleria no era evidentment més que un primer pas pel desarmament general de París i per tant de la revolució del 4 de setembre. Però aquesta revolució ja era la base legal de França. La república, la seua actuació, era reconeguda pel vencedor en els termes de la capitulació. Després de la capitulació havia sigut reconeguda per totes les potències forasteres; i en el seu nom s’havia reunit l’Assemblea. La revolució obrera de París del 4 de setembre era l’únic títol de dret de l’Assemblea Nacional de Bordeus i del seu govern. Sense el 4 de setembre l’Assemblea Nacional hauria d’haver deixat pas al Cos Legislatiu elegit el 1869 per sufragi universal sota domini francès i, no prussià, i que haver quedat dissolt per la revolució. Thiers i els seus ticket-of-leave haurien d’haver capitulat per obtindre salconduïts signats per Louis Bonaparte que els salvassen d’un viatge a Cayenne. L’Assemblea Nacional amb el seu poder delegat per establir els termes de la pau amb Prússia no era més que un accident d’aquella revolució, l’encarnació real de la qual encara era el París armat, que l’havia iniciada, que per ella havia patit un setge de cinc mesos, amb l’horror de la fam, i que havia fet de la seua perllongada resistència, tot i el «pla» de Trochu, la base d’una guerra defensiva obstinada a les províncies. I París, ara, o bé havia de lliurar les armes al poder insultant dels amos rebels de Bordeus i reconèixer que la seua revolució del 4 de setembre no havia sigut res més que una simple transferència de poder de Louis Bonaparte al seus rivals reials;—o bé feia un pas endavant com a defensora abnegada de França, la salvació i la regeneració de la qual eren impossibles sense un enderrocament revolucionari de les condicions polítiques i socials que havien engendrat el segon imperi, i que sota la cura d’aquest havien madurat fins a podrir-se. París, demacrada per una fam de cinc mesos no vacil·là ni un moment. Decidí heroicament de còrrer el risc d’una resistència contra els conspiradors francesos tot i amb els canons prussians ja instal·lats als seus propis forts. Amb tot, però, en la seua abominació de la guerra civil, a París el Comitè Central continuà a sostindre una atitud merament defensiva, malgrat totes les provocacions de l’Assemblea, les usurpacions del govern i la concentració amenaçadora de tropes dins i al voltant de París.

El propi Thiers obrí la guerra civil en enviar Vinoy al capdavant d’una multitud de sergents de policia i uns regiments de línia en una expedició nocturna contra Montmartre, per prendre, per sorpresa, l’artilleria de la Guàrdia Nacional. És ben sabut com aquest intent fracassà davant la resistència de la Guàrdia Nacional i la confraternització de les tropes amb el poble. Aurelle de Paladines havia imprès abans d’hora el seu anunci victoriós i Thiers ja tenia preparades les planxes on comunicava les seus mesures de cop d’estat. Ara calia substituir-les per les crides de Thiers, que concedia magnànimament a la Guàrdia Nacional la possessió de les seues armes que, segons deia, era segur que es posarien al costat del govern contra els rebels. De 300.000 guàrdies nacionals tan sols 300 respongueren a la crida d’unir-se al petit Thiers. La gloriosa revolució obrera del 18 de març prenia el control indiscutit de París. El Comitè Central era el seu govern provisional. Europa semblava dubtar per un moment si aquestes recents actuacions sensacionals de l’estat i de la guerra tenien cap realitat o bé eren somnis d’un passat llargament superat.

Del 18 de març fins a l’entrada de les tropes de Versalles a París la revolució proletària romangué tan lliure dels actes de violència dels quals abunden les revolucions i més encara les contrarevolucions de les «classes superiors», que no hi deixaren fets que poguessen plànyer els seus contraris, llevat de les execucions del generals Lecomte i Clément Thomas i l’afer de la Plaça Vendôme.

Un dels oficials bonapartistes implicat en l’intent nocturn de Montmartre, el general Lecomte, havia ordenat quatre vegades el 81 regiment de línia de disparar contra la multitud desarmada de la Plaça Pigalle; en refusar les tropes les injurià greument. Per comptes de disparar contra dones i criatures els seus propis homes l’abateren. Els costums inveterats adquirits pels soldats sota l’ensinistrament dels enemics de la classe obrera, és clar, no és probable que canvien en el precís moment que aquests soldats canvien de bàndol. Els mateixos homes executaren Clément Thomas.

El «general» Clément Thomas, un ex-sergent major malcontent, s’havia allistat en els darrers temps de Louis-Philippe a les ordres del diari republicà Le National, on havia de fer la doble funció d’home de palla (gérant responsable) i de vigilar aquell combatiu diari. Després de la revolució de febrer els homes del National arribaren al poder i transformaren aquest antic sergent major en general tot just abans de les matances de juny, en les quals ell, com Jules Favre, en fou un dels sinistres preparadors i esdevingué un dels més brutals botxins. Aleshores ells i el seu estat major desaparegueren per molt de temps per aparèixer de nou a la superfície l’1 de novembre del 1870. El dia abans el «govern de defensa» a la Casa de la Ciutat havia donat solemne paraula a Blanqui, Flourens i d’altres representants dels obrers de renunciar al llur poder usurpat en favor d’una comuna elegida lliurament per París. Per comptes de complir la llur paraula, lliuraren París als bretons de Trochu, qui ara substituïa els corsos de Bonaparte. El general Tamisier fou l’únic que refusar d’embrutar el seu nom amb el trencament del compromís i renuncià al comandament en cap de la Guàrdia Nacional. En el seu lloc Clément Thomas esdevingué de nou general. Durant tot seu comandament féu la guerra no contra els prussians sinó contra la Guàrdia Nacional de París. Evità el seu armament general, enfrontà els batallons burgesos contra els batallons obrers, agranà els oficials hostils al «pla» de Trochu i dissolgué, sota l’estigma de covardia, els mateixos batallons proletaris que havien deixat astorats amb el seu heroïsme els enemics més ardits. Clément Thomas se sentí prou orgullós d’haver recuperat la seua importància de juny com a enemic personal del proletariat de París. Uns pocs dies abans del 18 de març presentà al ministre de guerra Le Flô el seu pla per «eliminar la crema de la patuleia parisenca». Després del fracàs de Vinoy, per força havia d’aparèixer a l’escenari en qualitat d’espia aficionat. El Comitè Central i els obrers de París foren tan responsables de l’assassinat de Clément Thomas i de Lecomte com la princesa de Gal·les del destí de la gent que morí esclafada el dia de la seua entrada a Londres.

La matança de ciutadans desarmats a la Plaça Vendôme és un mite que Thiers i els petits terratinents ignoraren persistentment en l’Assemblea tot deixant-ne la propagació en exclusiva als esclaus de palau del periodisme europeu.

Els «homes d’ordre», els reaccionaris de París, tremolaven davant la victòria del 16 de març. Per ells era el signe de la recompensa popular que els arribava. Els espectres de les víctimes que havien mort a mans llurs des dels dies de juny del 1848 fins el 22 de gener del 1871, se’ls hi apareixien. El llur pànic era el llur únic càstic. Fins i tot els sergents de policia, per comptes d’ésser desarmats i arrestats, tenien les portes obertes per fugir cap a un refugi segur a Versailles. Els homes d’ordre no tan sols foren respectats, sinó que se’ls permeté d’aplegar-se i de prendre silenciosament més d’un baluart en mig de París. Aquesta deixadesa del Comitè Central, aquesta magnanimitat dels obrers armats, tan estranya a les costums del partit de l’ordre, fou interpretada per aquest partit com simples símptomes d’una feblesa conscient. D’ací el pla ximple de fer, sota una pretesa manifestació desarmada, ço que Vinoy no havia pogut realitzar amb el seus canons i metralladores. El 22 de març una marxa desordenada partí dels barris alts, tots els «petits senyors» i al capdavant els coneguts prohoms de l’imperi, els Heckeren, Coëtlogon, Henri de Péne, etc. Sota el pretext covard d’una manifestació pacífica, aquesta púrria, armada secretament, s’ordenà, maltractà i desarmà els apostat i les patrulles de la Guàrdia Nacional que es trobaven en passar, i en arribar per la Rue de la Paix a la Place Vendôme, cridava «Fora el Comitè Central! Fora els assassins! Visca l’Assemblea Nacional!», i provà d’irrompre en el quarter general de la Guàrida Nacional. En resposta als trets de revòlver, s’aplicà el procediment regular; en fracassar, el foc el dirigí el general de la Guàrdia Nacional. Una salva féu fugir els manifestants, que s’esperaven que la simple exhibició de la llur «categoria social» tindria el mateix efecte en la revolució parisenca que les trompetes de Josuà en els murs de Jericó. Els qui fugien deixaven darrera llur dos guàrdies nacionals morts, nou de greument ferits (entre ells un membre del Comitè Central), i el rastre dels revòlvers, punyals, ganivets, en prova del caràcter «desarmat» de la llur manifestació «pacífica». Quan el 13 de juny del 1849 la Guàrdia Nacional de París féu una manifestació realment pacífica en protesta contra l’assalt traïdorenc de tropes franceses contra Roma, Changarnier, aleshores general del partit d’ordre, fou aclamat per l’Assemblea Nacional i especialment per Thiers com el salvador de la societat per haver llençat les tropes des de totes bandes contra aquests homes desarmats, per abatre’ls a trets i a cops de sabre, per passar els cavall per damunt d’ells. Aleshores es declarà l’estat de setge a París; Dufaure presentà a l’Assemblea noves lleis repressives; noves detencions, noves proscripcions, un nou regnat del terror s’hi establí. Però les «classes inferiors» ho capgiraren. El Comitè Central del 1871 es limità a ignorar els herois de la «manifestació pacífica», i així dos dies després forcen capaços d’aplegar-se sota l’almirall Saisset per fer la manifestació armada, que acabaria amb la fugida a Versalles. En la seua reserva a continuar la guerra civil oberta per l’intent de robatori de Thiers a Montmartre, el Comitè Central esdevingué culpable, ara, d’un error decisiu en no marxar immediatament cap a Versalles, aleshores completament indefensa, i posar fi a les conspiracions de Thiers i dels seus petits agraris. Per comptes d’això, de nou es permeté al partit d’ordre de provar de reforçar-se a les urnes, el 26 març, les eleccions a la Comuna. Aquell dia a les batllies els homes d’ordre bescanviaren paraules de conciliació amb els seus vencedors massa generosos, mentre murmuraven en els cors vots solemnes d’exterminar-los quan fos possible.

I ara veieu el revers de la medalla! Thiers obrí la seua segona campanya contra París a principis d’Abril. La primera columna de presoners parisencs duts cap a Versalles, fou sotmesa a un maltractament intolerable, mentre Ernest Picard, amb les mans a les butxaques, en feia befa, i mentre les senyores de Thiers i Favre, en mig de les llurs dames d’honor (?), aplaudien, des dels balcons, els ultratges de la turba versallesca. Els soldats de línia capturats foren massacrats a sang freda; el nostre valent amic, el general Duval, el Fet de Ferro, fou afusellat sense cap formació de causa. Galliffet, el «Louis» de la seua senyora, tan conegut per les seues penoses exhibicions en les orgies del segon imperi, es vantà en una proclama d’haver ordenat l’assassinat d’un petit grup de guàrdies nacionals, amb el llur capità i tinent, sorpresos i desarmats pels seus caçadors. Vinoy, el fugit, fou fet per Thiers Gran Creu de la Legió d’Honor, per la seua ordre general d’abatre tot soldat de línia capturat entre els comunards. Desmaret, el gendarme, fou condecorat per fer trossos traïdorament l’enlairat i cavalleresc Flourens, qui havia salvat els caps del govern de defensa el 31 d’octubre del 1870. Els «detalls encoratjadors» del seu assassinat foren triomfantment desgranats per Thiers a l’Assemblea Nacional. Amb la vanitat crescuda d’un polze parlamentari que hom deixava jugar el paper de Tamerlan, negà als rebels el dret de la neutralitat de les llocs d’assistència sanitària. Res més horrible, com preveié Voltaire, que un mico que durant un temps tingués mà lliure per satisfer els seus instints de tigre.

Després que la Comuna (decret del 7 d’abril) ordenés represàlies i declarés que era el seu deure «de protegir París contra les explosions caníbals dels bandits versallescs, i de demanar ull per ull, i dent per dent», Thiers no sols no aturà el tracte bàrbar dels personers, sinó que a més els insultava en els butlletins: «mai els ulls dels homes honestos havien hagut de veure uns procediments tan degenerats en una democràcia tan degenerada»—homes tan honestos com el propi Thiers i els homes ticket-of-leave. Amb tot l’afusellament de presoners fou suspés per un temps. Tant bon punt, però, que Thiers i els seus generals desembristes s’adonaren que el decret de represàlies de la Comuna no era més que una amenaça buida, que fins i tot els seus gendarmes espies enxampats a París amb l’uniforme de guàrdies nacionals, que fins i tot els seus sergents de policia enxampats amb ampolles incendiàries, eren respectats, els afusellaments generalitzats de presoners foren represos i mantinguts ininterrompudament fins a la fi. Les cases a on els guàrdies nacionals s’hi havien refugiat, foren rodejades pels gendarmes, inundades de petroli (que apareixia així per primera vegada), i hi calaven foc; els cossos calcinats eren aleshores transportats en l’ambulància de premsa (a Les Ternes). El 25 d’abril, quatre guàrdies nacional que s’havien rendit a un grup de caçadors muntats a Belle-Epine, foren afusellats tot seguit, un rere l’altre, pel capità, un home de la confiança de Galliffet. Un dels quatre, Scheffer, que havien deixat per mort, s’arrossegà fins a les posicions parisenques i comunicà el fet a una comissió de la Comuna. Quan Tolain demanà al ministre de guerra pel report d’aquesta comissió, els agraris ofegaren la seua veu i impediren Le Flô de respondre. Seria un insult pel seu «gloriós» exèrcit de parlar dels seus fets. El to enlairat del butlletí de Thiers en anuncià la matança de guàrdies nacionals a Moulin-Saquet, sorpresos mentre dormien, i els afusellaments massius a Clamart, féu perdre els nervis del mateix Times de Londres. Però seria inútil ara provar de relatar allò que eren només les atrocitats preliminars dels bombarders de París i dels fomentadors d’una rebel·lió senyorial protegida pels invasors forasters. En mig de tots aquests horros, Thiers, completament oblidat dels seus planys parlamentaris vers la terrible responsabilitat que pesava damunt les seues petites espatlles, es vantava en els seus butlletins que l’Assemblée siège paisiblement (l’Assembla resta en pau), i demostra amb les seues contínues festes, avui amb els generals desembristes, demà amb els prínceps alemanys, que la seua digestió no pateix el més mínim, ni tan sols pels espectres de Lecomte i de Clément Thomas.

III

18 de març de 1871. El poble de París s’alça en resposta a l’intent del govern de Thiers de desarmar la ciutat., És l’inici de la Comuna.

El matí del 18 de març del 1871 Paris s’aixeca amb el crit: «Visca la Comuna!». Què és la Comuna, aquest esfinx, que posa tant a prova la ment burgesa?

«Els proletaris de París», diu el Comitè Central en el seu manifest del 18 de març, «en mig dels fracassos i de les traïcions de les classes dirigents, han entès que ha arribat l’hora de salvar la situació en prendre a les mans la direcció dels afers públics… Han entès que és el llur deure imperatiu i el llur dret absolut d’esdevindre els senyors dels propis destins, amb la presa del poder governamental».

Però la classe obrera no pot prendre simplement la maquinària estatal i posar-la al servei dels llurs propis objectius.

El poder estatal centralitzat, amb els seus òrgans omnipresents d’exèrcit permanent, policia, burocràcia, clergat, judicatura, òrgans creats d’acord amb el pla d’una divisió sistemàtica i jeràrquica del treball, sorgeix dels dies de la monarquia absoluta, i serveix la burgesia ascendent com a arma poderosa en la seua lluita contra el feudalisme. Tot i així el seu desenvolupament continuà recobert de tota mena de deixalles mitjavals, drets senyorials, privilegis locals, monopolis municipals i gremials, i constitucions provincials. L’aixecament gegantí de la revolució francesa del segle XVIII agranà totes aquestes relíquies d’un temps ja passat, i netejava així simultàniament el terreny social dels darrers obstacles per la superstructura del modern edifici estatal. L’estat modern que aixecà el primer imperi, que resultà ell mateix de les guerres de coalició de l’Europa semi-feudal contra la França moderna. Durant les formes polítiques posteriors, el govern fou posat sota control parlamentari, és a dir sota el control directe de les classes propietàries. Esdevingué no tan sols l’hivernacle de colossals deutes nacionals i de contribucions escruixidores, i amb els seus atractius irresistibles de terres, béns i patrocinis, no tan sols la barrera de contenció entre les faccions rivals i els aventurers de les classes dirigents, sinó que el seu caràcter polític canviava simultàniament amb els canvis econòmics de la societat. En la mesura que el progrés de la indústria moderna desenvolupava, ampliava i intensificava l’antagonisme de classe entre el capital i el treball, el poder estatal assumia més i més el caràcter de poder damunt la classe obrera, de màquina del domini de classe. Després de què cada revolució marcàs un avenç en la lluita de classes, el caràcter purament repressiu del poder estatal restava més i més clar. La revolució del 1830 que suposà el traspàs del govern dels terratinents als capitalistes, el traspassava dels més remots als més directes enemics dels treballadors. Els republicans burgesos que en nom de la revolució de febrer prengueren el poder estatal, l’empraren per fer les massacres de juny, per tal de convèncer la classe obrera que la república «social» suposa basar la república en la llur subjecció social, i per tal de convèncer el gruix reialistes de la classe burgesa i terratinent que podien confiar amb seguretat les preocupacions i els honoraris del govern als republicans burgesos. Després de la llur explosió heroica del juny els republicans burgesos haurien de tornar a col·locar-se darrera del «partit d’ordre»—una coalició formada per totes les fraccions i faccions concurrents de les classes propietàries en oberta oposició a les classes expropiades. La forma adient pel seu govern conjunt era la república parlamentària amb Louis Bonaparte com a president; un govern de terrorisme de classe i d’insult declarat contra la «vile multitude» (la vil multitud). Si bé, com deia Thiers, la república parlamentària era la forma estatal que dividia menys les fraccions de la classe dominant, també obria un abisme entre aquesta i la resta del cos social que hi havia fora de les seues migrades files. Les limitacions que per les llurs pròpies divisions en els règims anteriors encara afectaven el poder estatal, desaparegueren amb la llur unió. Davant l’ascens amenaçador del proletariat, ara empraven aquell poder estatal implacablement i de forma ostentosa com la màquina de guerra nacional del capital contra el treball. Però en la llur croada ininterrompuda contra les masses productores no tan sols es veien obligats a investir l’executiu contínuament de poders creixents de repressió, sinó també alhora de desproveir el propi baluart parlamentari—l’Assemblea Nacional—un per un de tots els seus propis mitjans de defensa contra l’executiu. L’executiu en la persona de Louis Bonaparte, se’ls hi girà en contra. El resultat vital de la república del «partit d’ordre» fou el segon imperi.

L’imperi, amb el cop d’estat com a partida de naixement, el sufragi universal com aprovació, i el sabre com a ceptre, declarà que es recolzava en la pagesia, la gran massa de productors no implicats directament en la lluita entre el capital i el treball. Declarà que salvava la classe obrera en trencar el parlamentarisme i, amb ell, la servitud descarada del govern envers les classes propietàries. Declarà que salvava les classes propietàries en sostindre la llur hegemonia econòmica damunt la classe obrera; i finalment declarà que unia totes les classes per fer reviure per tothom la quimera de la glòria nacional. En realitat era l’única forma possible de govern en un moment que la burgesia havia perdut ja la facultat, que la classe obrera no havia adquirit, de dirigir la nació. Tot el món l’aclamà com el redemptor de la societat. Sota el seu domini la societat burgesa, lliure de preocupacions polítiques, assolí un desenvolupament inesperat fins i tot per ella mateixa. La seua indústria, el seu comerç s’expangueren fins a una grandària desmesurada; el joc financer celebrà orgies cosmopolites; la misèria de les classes fou ofegada per una demostració desvergonyida d’un luxe aclaparador, insuperable i sense fi. El poder estatal aparentment surava per damunt de tota la societat i de l’escàndol més escandalós d’aquesta societat i de totes les seues corrupcions. La seua putrefacció i la putrefacció de la societat que havia salvada quedaren al descobert per la baioneta prussiana, delitosa de transferir la seu suprema d’aquell règim de París a Berlín. L’imperialisme és la forma més prostituïda i alhora la més evolucionada del poder estatal que la societat burgesa neixent havia començat a elaborar com a mitjà de la seua pròpia emancipació del feudalisme, que la societat burgesa plenament desenvolupada ha transformat finalment en un mitjà per l’esclavització del treball pel capital.

L’antítesi directa a l’Imperi era la Comuna. El crit de «república social», amb el qual el proletariat parisenc féu la revolució de febrer, no expressava res més que una aspiració indeterminada per una república que no tan sols superàs la forma monàrquica del domini de classe, sinó el propi domini de classe. La Comuna era la forma determinada d’aquesta república.

París, el punt central i la seu de l’antic poder governamental i alhora el punt fort social de la classe obrera francesa, s’havia aixecat en armes contra l’intent de Thiers i dels seus petits agraris de restaurar i perpetuar aquell antic poder governamental que els havia arrabassat l’imperi. París pogué resistir tan sols perquè, com a conseqüència del setge s’havia lliurat de l’exèrcit, i l’havia substituït per una guàrdia nacional composta fonamentalment d’obrers. Aquest fet havia de rebre ara una forma jurídica. El primer decret de la Comuna fou per tant la supressió de l’exèrcit permanent i la seua substitució pel poble armat.

La Comuna consistia en consellers municipals triats per sufragi universal en els diversos districtes de la ciutat. Eren responsables i revocables per curts terminis. La majoria eren naturalment obrers o representants coneguts de la classe obrera. La Comuna havia d’ésser no un cos parlamentari, sinó un d’obrer, executiu i legislatiu al mateix temps. La policia, per comptes de continuar com a eina del govern estatal, fou desprovista de totes les seues atribucions polítiques, i convertida en una eina responsable, i sempre revocable, de la Comuna. Igual era pels funcionaris de totes les altres branques de l’administració. Des dels membres de la Comuna cap avall, el servei públic s’havia de pagar d’acord amb el salari obrer. Els interessos creats i les despeses de representació dels alts càrrecs estatals desaparegueren amb aquests propis alts càrrecs. Les funcions públiques deixaren d’ésser una propietat privada en mans del govern central. No tan sols l’administració municipal, sinó tota la iniciativa fins aleshores exercida per l’estat fou posada a mans de la Comuna.

En haver-se lliurat de l’exèrcit i de la policia, les eines del poder material de l’antic govern, la Comuna es preocupà de trencar la força espiritual de la repressió, el poder clerical; decretà la dissolució i l’expropiació de totes les esglèsies com a òrgans propietaris. Els sacerdots foren enviats de nou al recer de la vida privada, per, a imatge dels llurs predecessors, alimentar-se allà de les ànimes dels creients. Igualment les institucions educatives foren obertes gratuïtament al poble, i alhora se les netejava de tota interferència estatal i eclesiàstica. Així, no tan sols es posava a l’abast de tothom l’educació, sinó que la pròpia ciència es lliurava de les cadenes que el prejudici de classe i la força governament les hi havia imposades.

Calia arrabassar als funcionaris judicials aquella lamentable independència que no havia servit més que per emmascarar la seua submissió abjecta a tots els governs reeixits que, al seu torn, havien contret i trencat juraments de fidelitat. Com la resta dels funcionaris, magistrats i jutges eren electes, responsables i revocables.

La Comuna de París havia de servir evidentment com a model per tots els grans centres industrials de França. A mesura que l’ordre comunal s’establís a París i als centres de segon ordre, l’antic govern centralitzats també hauria de deixar pas a les províncies a l’autogoverns dels productors. En un breu esborrany de l’organització nacional, que la Comuna no tingué temps de desenvolupar, es diu clarament que la Comuna havia d’ésser la forma política de fins i tot el llogarret més petit, i que en els districtes rurals l’exèrcit permanent s’havia de substituir per una milícia nacional, amb un període de servei extremadament curt. Les comunitats rurals de cada districte havien d’administrar els llurs afers comuns amb una assemblea de delegats a la capital, i aquestes assemblees de districte de nou enviarien diputats a la Delegació Nacional de París; cada delegat seria en tot moment revocable i lligat amb unes instruccions determinades dels seus electors. Les poques però importants funcions que romandrien a mans d’un govern central no se suprimirien, com s’ha tergiversat malintencionadament, sinó que se’n farien càrrec funcionaris de la Comuna i per tant responsables. No s’havia de trencar la unitat de la nació, sinó al contrari organitzar-la amb la constitució comunal, i esdevindria realitat amb la destrucció del poder estatal que es reclamava l’encarnació d’aquella unitat, independent i superior a la pròpia nació, de la qual no era més que l’excrescència parasitària. Mentre els òrgans merament repressius de l’antic poder governamental havien d’ésser extirpats, les seus funcions legítimes havien d’ésser arrabassades d’una autoritat que s’atribuïa una preeminència damunt la pròpia societat, i restaurar-les als agents responsables de la societat. Per comptes de decidir cada tres o sis anys quin membre de la classe dirigent havia de malrepresentar el poble en el Parlament, el sufragi universal havia de servir el poble, constituït en comunes, com el sufragi universal serveix a qualsevol altre empresari a la recerca de treballadors i d’empleats pel seu negoci. I és ben sabut que les companyies, com els individus, en qüestions de negocis reals saben com posar l’home adient en el lloc adient i, si s’equivoquen una sola vegada, de redreçar-ho aviat. D’altra banda, res no podia ésser més aliè a l’esperit de la Comuna que superar el sufragi universal amb una investidura jeràrquica.

És el destí general de les creacions històriques completament noves de ésser malenteses com les companyes de formes antigues, i àdhuc mortes, de la vida social, amb la quals tenen unes certes similituds. Així aquesta nova Comuna, que trenca amb el poder estatal modern, s’ha malinterpretat com una reproducció de les comunes mitjavals, que al principi precediren i després serviren com a substrat d’aquell propi poder estatal. La constitució comunal s’ha malinterpretat com un intent de trencar, en una federació de petits estats, com somniaren Montesquieu i els girondins, aquella unitat de les grans nacions que, si bé originalment aconseguida per la força política, ara ha esdevingut un poderós reforç de la producció social. L’oposició de la Comuna envers el poder estatal s’ha malinterpretat com una forma exagerada de l’antiga lluita contra la sobrecentralització. Les peculiars circumstàncies històriques poden haver impedit el desenvolupament clàssic, com a França, de la forma de govern burgesa, i poden haver permés, com a Anglaterra, l’assoliment dels grans òrgans estatals centrals sota un aspecte corrupte, consellers adinerats i ferotges guàrdies pobres a les ciutats, i magistrats virtualment hereditaris al camp. La constitució comunal restauraria al cos social totes les forces absorbides pel paràsit «estat», i que impedeix el lliure moviment de la societat. Amb aquest fet hauria iniciat la regeneració de França. La classe mitjana de les ciutats de províncies veia en la Comuna in intent de restaurar el domini que sota Louis-Philippe el seu ordre havia tingut en el camp, i que sota Louis Napoléon fou substituït pel pretès domini del camp sobre la ciutat. En realitat la constitució comunal posava el productors rurals sota la direcció intel·lectual de les capitals de districte, i els vinculava als treballadors, els aliats naturals dels llurs interessos. La simple existència de la Comuna implicava, evidentment, l’autogovern local, però ja no com a control de l’ara superat poder estatal. Això tan sols podia cabre en el cap d’un Bismarck a qui, quan no es dedicava a les seues intrigues de sang i ferro, sempre li agrada de reprendre el seu antic ofici, tan adient al seu calibre mental, de col·laborador amb «Kladderadatsch»—tan sols en un cap així podia cabre la idea d’assimilar les aspiracions de la Comuna de París, segons la caricatura de l’antiga constitució municipal francesa del 1791, a l’ordenació municipal prussiana que degrada els governs municipals a simples rodes secundàries en la maquinària estatal prussiana. La Comuna féu realitat aquella consigna de les revolucions burgeses—un govern barat—en destruir les dues grans fonts de despesa, l’exèrcit i el funcionariat. La seua simple existència suposava la inexistència de la monarquia que, a Europa si més no, és la recoberta normal i indispensable del domini de classe. Fornia la república amb la base d’institucions realment democràtiques. Però ni un «govern barat» ni una «veritable república» eren el seu objectiu darrer; eren tan sols els seus subproductes.

La multiplicitat d’interpretacions que s’han fet de la Comuna, i la multiplicitat d’interessos que les han construïdes al llur favor, mostren que era una forma política profundament expansiva, mentre que totes les formes anteriors de govern havien sigut emfàticament repressives. El veritable secret era aquest: era essencialment un govern de classe obrera, el resultat de la lluita dels productors contra la classe expropiadora, la forma política finament descoberta sota la qual aconseguir l’emancipació econòmica del treball.

Sense aquesta darrera condició la constitució comunal hauria sigut un impossible i un engany. El domini polític del productor no pot coexistir amb la perpetuació de la seua esclavitud social. La Comuna havia de servir per tant com a palanca per desarrelar el fonament econòmic damunt el qual reposa l’existència de les classes, i per tant del domini de classe. Amb el treball emancipat, tothom esdevé obrer, i el treball productiu deixa d’ésser un atribut de classe.

És un fet estrany: malgrat tots els grans discursos i la immensa literatura dels darrers seixanta anys sobre l’emancipació del treballador [5] – no acaba el treballador de prendre la qüestió a les pròpies mans, que sorgeix a l’instant tota la fraseologia apologètica dels portantveus de la societat actual amb els seus dos pols: capital i esclavitud salarial (el terratinent no és ara més que el company adormit del capitalista), com si la societat capitalista encara fos en el seu estadi més pur d’innocència virginal, amb els seus fonaments [6] encara per desenvolupar, amb tots els seus autoenganys encara sense explotar, amb les seues realitats prostituides encara sense posar de manifest! La Comuna, certament, abolí la propietat, el fonament de tota civilització! Sí, senyors meus, la Comuna volia abolir la propietat de classe que fa del treball de molts la riquesa d’uns pocs. Cercava l’expropiació dels expropiadors. Volia fer realitat la propietat individual en transformar el mitjà de producció, la terra i el capital, ara sobretot el mitjà per esclavitzar i explotar el treball, en simples instruments del treball lliure i associat. Però això és comunisme, l’«impossible» comunisme! Aleshores, per què els membres de les classes dirigents que són prou intel·ligents com per percebre la impossibilitat de la continuació de l’actual sistema, i n’hi ha molts, han esdevingut els apòstols oberts i declarats de la producció cooperativa. Si, però, la producció cooperativa no ha d’ésser un foc d’encenalls, si ha de superar el sistema capitalista, si les societats cooperatives han de regular la producció nacional d’acord amb un pla comú, i per tant prendre-la sota el llur control, i posar fi a l’anarquia constant i a les convulsions periòdiques que són el destí de la producció capitalista, què seria altrament sinó comunisme, comunisme «possible»?

La classe obrera no esperava miracles de la Comuna. No té cap utopia fixa i acabada que introduir per decret popular. Sap que per tal d’assolir el seu propi alliberament i conjuntament amb ell aquella forma de vida superior, cap a la qual tendeix irresistiblement la societat actual pels seus propis desenvolupaments econòmics, ella, la classe obrera, haurà de passar per una llarga lluita, per tota una sèrie de processos històrics que transformen alhora els homes i les circumstàncies. No té cap ideal per realitzar; però ha d’alliberar els elements de la nova societat que són al ventre de la decadent societat burgesa. En plena consciència de la seua missió històrica [7] i amb la decisió heroica de dur-la a terme, la classe obrera es pot permetre de somriure davant les dures invectives dels lacais de ploma i tinter de la premsa i de la protecció didàctica dels benintencionats doctrinaris burgesos, que presenten les llurs obvietats i puntualitzacions sectàries amb el to oracular de la infal·libilitat científica.

Quan la Comuna de París posà la direcció de la revolució a les pròpies mans; quan simples obrers per primera vegada gosaven d’infringir el privilegi governamental dels llurs «superiors naturals», els propietaris, i sota unes circumstàncies de complicació sense paral·lel, l’exerciren—amb uns salaris els més alts dels quals amb prou feines s’elevaven a una cinquena part del que, d’acord amb l’alta autoritat científica (Professor Huxley), és el mínim requirit pel secretari de consell escolar de Londres—, l’antic món tremolava de ràbia en veure la bandera vermella, el símbol de la república del treball, onejar damunt la Casa de la Ciutat.

I així i tot, aquesta fou la primera revolució on la classe obrera es reconegué obertament com l’única classe capaç d’iniciativa social, fins i tot per la gran part de la classe mitjana de París—petit empresari, menestral, comerciant—, amb els capitalistes rics com a única excecpió. La Comuna els havia salvat amb una hàbil posició davant la causa sempre recurrent de disputa entre la pròpia classe mitjana, la qüestió dels deutors i els creditors. Aquesta mateixa part de la classe mitjana, després d’haver contribuït a la derrota de la insurrecció obrera del juny; i que immediatament havia sigut sacrificada per l’Assemblea constituent als llurs creditors. Però aquest no era l’únic motiu per arrenglerar-se al costat de l’obrer. Sentien que no hi havia cap més elecció: la Comuna o l’Imperi, fos sota el nom que fos. L’imperi havia arruinat econòmica aquesta classe mitjana pel malbaratament de la riquesa pública, per la gran inestabilitat financera, per l’impuls que havia donada a la centralització artificialment accelerada del capital i l’expropiació conseqüent de gran part d’aquesta classe mitjana. Els havia eliminat políticament, els havia frapat moralment amb les seues orgies, havia insultat el llur volterianisme en lliurar l’educació dels petits als «germans ignorants», havia violentat el llur esperit nacional com a francesos en arrossegar-los a una guerra que tan sols deixava un pagament per les ruines causades—la desaparició de l’imperi. De fet, després de la fugida dels alts bonapartistes i de la banda zíngara de capitalistes de París, el veritable partit d’ordre de la classe mitjana aparegué com la «Unió republicana», que es posà sota la bandera de la Comuna i la defensà contra les maquinacions intencionades de Thiers. Si l’agraïment d’aquesta gran massa de la classe mitjana resistesca l’actual forta prova, es veurà amb el temps.

La Comuna era del tot correcta en dir als camperols: «la nostra victòria és la vostra esperança!». De totes les mentides covades a Versalles i repetides pels gloriosos suaus de premsa, una de les més inaudites era que els petits terratinents de l’Assemblea Nacional representaven el camperol francès. Que hom pense simplement en l’amor dels camperols francesos pels homes als qui, després del 1815, hagué de pagar la indemnització del miliard! Als ulls dels camperols francesos la pròpia existència d’un gran terratinent és en si un atac a les llurs conquestes del 1789. Els burgesos havien gravat el 1848 la seua parcel·la de terra amb la taxa addicional de 45 cèntims per franc, però de fet ho féu en nom de la revolució, mentre ara fomentaven una guerra civil contra la revolució, per tal de carregar les indemnitzacions de guerra als prussians de cinc miliards als camperols. La Comuna declarà contràriament en una de les primeres proclamacions que faria pagar el seu cost als veritables causants de la guerra. La Comuna hauria lliurat el camperol de la taxa de sang, els haurien donat un govern barat, haurien transformat les actuals sangoneres, el notari, l’advocat, l’executor i d’altres vampirs judicials en agents a sou de la Comuna, elegits i responsables davant ell. L’hauria alliberat de la tirania de la guàrdia rural, el gendarme i el prefecte; li hauria donat la il·lustració del mestre d’escola en el lloc de la idiotització del sacerdot. I el camperol francés és per damunt de tot, un home assenyat. Hauria trobat extremadament raonable que la paga del sacerdot, per comptes d’obtindre-la el recaptador d’impostos, hauria de dependre de l’acció espontània de l’instint religiós del mossèn. Així eren els grans avantatges immediats que el domini de la Comuna—i únicament ell—suposava pels camperols francesos. És per tant del tot superflu perdre’s en els problemes més complicats però vitals que sols la Comuna podia resoldre, i alhora s’hi veia obligada a fer-ho, en favor del camperol—en el deute hipotecari, que pesava com un dimoni damunt la seua parcel·la, en el creixement continu del proletariat agrari per l’expoliació d’aquestes parcel·les, i en el desenvolupament de l’agricultura [8] moderna i la competència de les finques capitalistes.

El camperol francès havia elegit Louis Bonaparte com a president de la república, però el partit d’ordre creà el segon imperi. Ço que volia realment el camperol francès ho començà a mostrar el 1849 i el 1850, en oposar el seu maire al prefecte governamental, el seu mestre d’escola al sacerdot governamental, i a ell mateix al gendarme governamental. Totes les lleis del partit d’ordre del gener i febrer del 1850 eren mesures declarades de repressió contra el camperol. El camperol era bonapartista, perquè la gran revolució, amb tots els beneficis que li havia comportat, era encarnada, als seus ulls, per Napoléon. Aquest engany, que sota el segon imperi aviat s’ensorraria (amb la seua natura del tot hostil als rurals), aquest prejudici del passat, com podia resistir la crida de la Comuna als interessos vitals i a les necessitats urgents dels camperols?

Els rurals—aquesta fou de fet la llur principal reserva—sabien que tres mesos de comunicació lliure entre el París comunal i les províncies comportaria un aixecament general dels camperols, i per tant d’ací el seu afany d’encerclar París amb una barrera policia, per tal d’aturar la propagació de la pesta bovina.

Mentre que la Comuna era la veritable representant de tots els elements sans de la societat francesa, i per tant l’únic veritable govern nacional, era igualment, com a govern obrer, el campió ferm de l’emancipació del treball, en tot el sentit internacional de la paraula. Davant els ulls de l’exèrcit prussià, que havia annexionades dues províncies franceses a Alemanya, la Comuna havia annexionat els treballadors de tot el món a França.

El segon imperi havia sigut el jubileu de la murrieria cosmopolita, l’afany de tots els països en la seua crida per participar en les orgies i els saquejos del poble francès. Fins i tot en aquest moment encara és la mà dreta de Thiers en Ganesco, l’estafador valac, i la seua mà esquerra és Markovski, l’espia rus. La Comuna concedí a tots els forasters l’honor de morir per una causa immortal. —Entre la guerra exterior perduda per la llur traïció i la guerra civil fomentada per la llur conspiració amb els invasors forasters, la burgesia havia trobat temps per mostrar el llur patriotisme amb l’organització de ràtzies policials contra els alemanys de França. La Comuna féu d’un alemany el seu ministre de treball |Leo Frankel|—. Thiers, la burgesia, el segon imperi havien enganyat contínuament Polònia amb sorolloses declaracions de simpatia, mentre en realitat la traïen a Rússia i hi feien el joc brut. La Comuna honorà els fills heroics de Polònia en posar-los al capdavant dels defensors de París |Jaroslaw Dombrowski i Walery Wróblewski|. I per marcar del tot la nova era històrica que inaugurava conscientment, sota els ulls dels prussians vencedors d’una banda, i de l’exèrcit bonapartista dirigit per generals bonapartistes, de l’altra, féu caure el símbol colossal de la glòria bèl·lica, la Columna Vendôme.

La gran mesura social de la Comuna era la seua pròpia activitat. Les seus mesures especials tan sols es poden entendre com la tendència d’un govern del poble i pel poble. D’ací l’abolició del treball nocturn dels treballadors dels forns de pa; la prohibició, sota sanció, de la pràctica dels empresaris de reduir els salaris amb la imposició dels empleats de multes sota tota mena de pretexts—un procés en el qual l’empresari combina en la seua persona els papers de legislador, jutge i executor, i n’extreu el botí. Una altra mesura d’aquesta classe fou el lliurament de tots els tallers i fàbriques tancats a les associacions obreres, sota reserva de compensació, fos quin fos el motiu dels respectius capitalistes de desaparèixer o abandonar la feina.

Les mesures financeres de la Comuna, remarcables per la llur visió i mesura, tan sols podien ésser les compatibles amb la situació d’una ciutat assetjada. En consideració als robatoris enormes comesos a la ciutat de París per les grans companyies financeres i els contractors sota el domini de Haussmann, la Comuna hauria tingut un dret incomparablement superior a confiscar la llur propietat que no pas tenia Louis Bonaparte respecte la família Orléans. Els Hohenzollern i els oligarques anglesos, que tots dos havien aconseguit bona part de les llurs possessions amb l’expoli dels béns eclesiàstics, s’escandalitzaren enormement, és clar, quan la Comuna obtingué tan sols 8.000 francs de la secularització. Mentre el govern de Versalles, tan bon punt recuperà un cert alè i força, emprà els mitjans més violents contra la Comuna; mentre es desfeia de la lliure expressió d’opinió per tot França, fins al punt de prohibir les assemblees de delegats de les frans ciutats; mentre sotmetia Versalles i la resta de França a un espionatge que despassava de llarg el del segon imperi; mentre feia cremar amb els seus gendarmes-inquisidors tots els periòdics impressos a París, i retenia tota la correspondència de i a París; mentre a l’Asemblea Nacional els intents més tímids de dedicar una paraula a París eren ofegats d’una forma desconeguda fins i tot a la Cambra de Terratinents del 1816; amb l’hostilització cruenta de Versalles a l’exterior i els seus intents de corrupció i de conspiració fins París—no haura traït penosament la Comuna la seua confiança si hagués afectat el manteniment de totes les decèndies i aparences del liberalisme com si hi fos en temps d’una pau profunda? Si el govern de la Comuna hagués sigut semblant al del senyor Thiers, no hi hauria hagut més motius per suprimir la premsa del partit de l’ordre que no per suprimir la premsa de la Comuna a Versalles?

Era de fet irritant pels rurals que mentre declaraven el retorn de l’esglèsia com l’únic mitjà pel salvament de França, la infidel Comuna desenterràs els peculiars misteris del monestir de Picpus i de l’esglèsia de St. Laurent. Era una sàtira contra Thiers que, mentre penjava grans creus als generals bonapartistes com a reconeixement de la llur mestria en obtindre derrotes, signar capitulacions i demanar cigarretes a can Wilhelm, la Comuna deposava i arrestava els seus generals quan sospitava que no complien. L’expulsió de la Comuna i la detenció d’un dels seus membres |Blanchet|, qui s’havia infiltrat amb un nom fals, i que havia passat a Lió sis dies d’empresonament per un simple desfalc, no era un insult deliberat al falsificador, Jules Favre, aleshores encara ministre d’exteriors de França, que encara venia França a Bismarck i encara dictava ordres a l’incomparablñe govern belga? Però, de fet, la Comuna no feia cap declaració d’infal·libilitat, l’atribut invariable de tots governs de l’antic estil. Publicava tots els documents i actuacions, presentava al públic tots les seues errades.

En tota revolució hi entren, al costat dels veritables actors, homes d’una altra natura. Uns són els supervivents de revolucions anteriors, de les quals són devots; sense una visió del moviment actual, però que encara mantenen una gran influència en el poble per la llur reconeguda honestedat i caràcter o per la simple tradició. Altres són simples cridaners que, en haver repetit any rere any les mateixes declamacions de costum contra el govern del dia, s’han guanyada la reputació de revolucionaris de tota la vida. Després del 18 de març aquests individus també s’alçaren i en certs casos assoliren un paper important. A mesura que el llur poder avançava impedien l’acció real de la classe obrera, de la mateixa forma com abans havia passat amb el ple desenvolupament de cada revolució anterior. Són un mal irremeiable; amb el temps desapareixen; però no hi hagué prou temps per la Comuna. Com de meravellós, fet i fet, fou el canvi que introduí la Comuna a París! Cap espurna de la París prostituïda del segon imperi. París ja no era el lloc de trobada de terratinents britànics, d’absentistes irlandesos, d’ex-esclavistes i aprofitats americans, d’ex-feudals russos i de boiards valacs. Cap més cos en la morgue, cap assalt nocturn i gairebé cap més furt; des dels dies de febrer del 1848 els carres de París no havien sigut més seguts, i sense policia de cap mena.

«Nosaltres», deia un membre de la comuna, «ja no sentim parlar de morts, robatoris i assalts contra persones: sembla de fet com si la policia s’hagués endut a Versalles tots els seus amics conservadors».

Les cocots havien seguit les passes dels llurs protectors – els fugits homes de família, de religió i per damunt de tot de propietat. En el llur lloc les dones reals de París apaereixien a la superfície – les dones heroiques, nobles i abnegats, com les dones de l’antiguitat. La París treballadora, pensadora, lluitadora, sagnada, gairebé inconscient en covar una nova societat dels caníbals que hi havia a les portes, radiant en l’entusiasme de la seua iniciativa històrica!

I aleshores, oposat a aquest nou món de París, hi havia l’antic món de Versalles – aquesta assemblea d’espectres de tots els règims difunts, legitimistes i orleanistes, ansiosos per rapinyar la carronya de la nació – amb una cua de republicans prediluvians, que amb la llur presència aprovaven la rebel·lió d’esclavistes, i que confiaven en sostindre la república parlamentària damunt la vanitat del cim senil que hi havia al capdavant del govern, una caricatura del 1789 en fer les llurs reunions fantasmagòriques en el Jeu de Paume (el Joc de Pilota, on s’havia reunit l’Assemblea Nacional el 1789). Vet ací, aquesta assemblea, la representant de tot allò mort a França, elevada a una aparença de vida tan sols pels sabres dels generals de Louis Bonaparte. París tota la veritat, Versalles tota la mentida, i aquesta mentida difosa per la boca de Thiers.

Thiers diu a una delegació dels batlles del departament del Sena i l’Oise:

«Podeu confiar en la meua paraula, que mai he trencada!».

A la pròpia Assemblea li diu que «és l’Assemblea més lliurement elegida i més liberal que França ha posseïda»; de la seua multiforme soldadesca, diu que «és l’admiració del món i l’exèrcit més valuós que França ha tingut»; a les províncies, que el bombardeig de París per ell és una invenció:

«Si s’ha disparat cap canó, no ha sigut per part de l’exèrcit de Versalles, sinó per qualques insurgents que proven de fer veure que lluiten, mentre no gosen de donar la cara».

De nou diu a les províncies:

«L’artilleria de Versalles no bombardeja París, tan sols la canoneja».

A l’arquebisbe de París liu diu que les suposades execucions i repressalies (!) atribuïdes a les tropes de Versalles són una completa mentida. Explica a París que tan sols li preocupa «d’alliberar-los dels repugnants tirans que l’oprimeixen», i que el París de la Comuna no és de fet «més que un grapat de criminals».

El París de Thiers no era el París real de la «massa baixa», sinó un París fantàstic, el París dels francs-fileurs, el París dels bulevards, d’homes i dones, del ric, del capitalista, de l’adinerat, el París dropo, ara arrossegat pels seus lacais, els seus estafadors, la seua bohèmia literària i les seus cocots a Versalles, Saint-Denis, Rueil i Saint-Germain; que considerava la guerra civil com res més que un entreteniment agradable; que veia la lluita amb llargavistes, que comptava les canonades, que jurava pel seu honor i el de les seues meuques, que l’actuació era molt millor que no pas al Teatre de Porte Saint-Martin. Els caiguts eren realment morts, els crits dels ferits eren crits ben sentits; i a més, tot plegat era tant històric!

Aquest és el París del senyor Thiers, com l’emigració de Coblença era la França del senyor de Calonne.

IV

El primer intent de la conspiració esclavista de derrotar París amb l’ocupació dels prussians, fou frustrat per la negativa de Bismarck. El segon intent, el del 18 de març, acabà amb la caiguda de l’exèrcit i la fugida del govern a Versalles, que suposà la fallida de tota la maquinària administrativa. Mitjançant l’aparença de negociacions de pau amb París Thiers trobà temps per preparar la guerra contra París. Però on trobar un exèrcit? Les restes dels regiments de línia eren febles en nombre i poc segures en caràcter. La seua crida urgent a les províncies per socòrrer Versalles amb les llurs guàrdies nacionals i voluntaris s’hi trobà amb un rebuig obert. Tan sols la Bretanya envià un grapat de xuans, que lluitaven sota una bandera blanca, amb el cor de Jesús en lli vermell damunt el pit, i que cridaven: Vive le Roi! (Visca el Rei!). Thiers per tant es veié obligat a aplegar, a corre-cuita, una variada banda integrada per mariners, soldats de marina, suaus papistes, gendarmes de Valentin, els sergents de vila de Piétri i els mouchards (llancers). Aquests exèrcit hauria sigut però ridículament inefectiu sense el reclutament dels presoners de la guerra imperialista, que Bismarck alliberava en un nombre prou gran per mantindre la guerra civil i prou petit per mantindre el govern de Versalles sota una dependència abjecta de Prússia. Durant la pròpia guerra la policia de Versalles havia de vigilar l’exèrcit de Versalles, i els gendarmes havien d’arrossegar-lo tot exposant-se a tots els llocs de perill. Les fortaleses que caigueren no foren preses, sinó comprades. L’heroïsme dels comunalistes convenceren Thiers que la resistència de París no la trencaria amb el seu únic geni estratègic i les baionetes a la seua disposició.

Al mateix temps les seues relacions amb les províncies es feren més difícils. No arribà ni un sol missatge d’aprovació per alegrar Thiers i els seus rurals. Tot al contrari. Delegacions i missatges de tot arreu que demanaven en un to qualsevol cosa menys repectuós una conciliació amb París en base al reconeixement inequívoc de la república, el reconeixement de les llibertats comunals i la dissolució de l’Assemblea Nacional, el mandat de la qual havia acabat. En tan gran massa arribaven que Dufaure, el ministre de justícia de Thiers, en la seua circular del 23 d’abril als fiscals, els demanava tractar «el crit a la reconciliació» com un crim! Davant, però, de les escases perspectives d’aquesta campanya, Thiers resolgué de canviar la seua tàctica en ordenar que per tot el país tinguessen lloc eleccions municipals el 30 d’abril, d’acord amb la nova llei municipal dictada per ell i per l’Assemblea Nacional. Amb les intrigues dels seus prefectes, amb l’intimidació de la seua policia, se sentí prou fort per investir, amb el veredicte de les províncies a l’Assemblea Nacional aquell poder moral que mai no havia posseït, i d’aconseguir a la fi de les províncies la força material necessària per la conquesta de París.

La seua guerra de bandidatge contra París, exaltada pels seus propis butlletins, i els intents dels seus ministres d’establir per tot França un nou regne del terror, Thiers es preocupà des del principi d’acompanyar-la amb una petita demostració de conciliació, que havia de servir més d’un objectiu. Era per confondre les províncies, per encegar la classe mitjana de París i per damunt de tot per fornir als republicans confessos de l’Assembla Nacional l’oportunitat d’amagar la llur traïció darrera la fe en Thiers. El 21 de març quan encara no tenia cap exèrcit declarava a l’Assemblea:

«Passe el que passe, no enviaré cap exèrcit a París».

El 27 de març repetia de nou:

«M’he trobat la república com un fet acomplert, i sóc fermament decidit a mantindre-la».

En realitat derrotà la revolució a Lió i a Marsella en nom de la república, mentre que el brogit dels seus rurals impedien el simple esment del nom a Versalles. Després d’aquesta explosió, matisà el fet acomplert per un fet hipotètic. Els prínceps d’Orléans, que havia mantingut curosament a Bordeus, se’ls permetia ara, en violació flagrant de la llei, d’intrigar a Dreux. Les concessions fetes per Thiers en les seues inacabables entrevistes amb els delegats de París i de les províncies—tant constantment variables en to i en color—d’acord amb el temps i les circumstàncies, no arribaren mai més enllà de la futura restricció de les repressàlies al «grapat de criminals implicats en les morts de Clément Thomas i Lecomte», en el benentés que París i França acceptarien sense reserves el senyor Thiers com la millor possible de les repúbliques, com havia fet, el 1830, amb Louis-Philippe. I fins i tot les concessions no tan sols es preocupà de confondre-les amb explicacions oficials, que feien els seus ministres a l’Assemblea Nacional, sinó que també tenia el seu Dufaure per manipular-les. Dufaure, aquest antic advocat orleanista, havia sigut un comandament de l’estat de setgen en qualsevol època, com ara, el 1871, sota Thiers, o el 1839 sota Louis-Philippe i el 1849 sota la presidència de Louis Bonaparte. Mentre era fora del govern, féu una fortuna pleitejant pels capitalistes parisencs, i féu un capital polític en pleitejar contra les lleis que ell mateix havia introduïdes. Ara s’afanyava a presentar a l’Assemblea Nacional no tan sols un seguit de lleis repressives que havien d’extirpar, després de la caiguda de París, les darreres restes de llibertat republicana a França, sinó que s’anticipava al destí de París en abreujar l’excessiva lentitud, al seu parer, dels processos marcials i en introduir un nova llei draconiana de deportacions. La revolució del 1848, que abolí la pena de mort per crims polítics, l’havia substituïda per la deportació. Louis-Napoléon no gosà restablir el domini de la guillotina, si més no, no obertament. L’Assemblea Rural, encara no prou forta per fer creure que els parisencs no eren rebels, sinó assassins, hagué de limitar per tant la seua projectada revenja contra París a la nova llei de deportació de Dufaure. Sota totes aquestes circumstàncies Thiers no hauria pogut continuar amb la seua impossible comèdia de conciliació, sense haver provocat, com volia, la ràbia dels rurals, la ment remugadora dels quals no podia entendre ni el joc ni les seues necessitats d’hipocresia, tergiversació i falsificació.

En vistes a les immediates eleccions municipals del 30 d’abril, Thiers realitzà el 27 d’abril una de les seues grans escenes de conciliació el 27 d’abril. En mig d’una onada de sentiment retòric exclamà des de la tribuna de l’Assemblea Nacional:

«No hi ha cap conspiració contra la República llevat de la de París, que ens obliga a vessar sang francesa. Ho repetiré una vegada i una altra: que aquestes armes impies caiguen de les mans que les sostenen, i el càstic s’aturarà tot d’una per un acte de pau que exclourà tan sols el petit nombre de criminals».

A la violenta interrupció dels rurals hi respongué:

«Digueu-me, senyors meus, us implor, m’equivoc? Realment us sap greu que puga haver dit la veritat en dir que els criminals tan sols són un grapat? No és cap sort en mig de la nostra dissort que els qui han sigut capaços de vessar la sang de Clément Thomas i el general Lecomte no són més que rares excepcions?».

França, però, féu orelles sordes a ço que Thiers reconeixia com un cant de sirena parlamentària. Dels 700.000 regidors elegits en els 35.000 municipis que encara li restaven a França, els legitimistes units, orleanistes i bonapartistes no arribaven a 8.000. Les eleccions complementàries que vingueren després foren encara més clarament desfavorables. L’Assembla Nacional, per comptes de treure de les províncies la tant necessària força material, fins i tot perdé el darrer clam de força moral: el d’ésser l’expressió del dret de sufragi general de França. I per completar la derrota, els nous consells municipals electes de totes les ciutats franceses amenaçaven d’usurpar l’Assemblea a Versalles amb una contra-assemblea a Bordeus.

Aleshores el moment llargament esperat per una acció decisiva arribava a la fi per Bismarck. Demanà forçosament a Thiers d’enviar plenipotenciaris per un acord definitiu de pau a Frankfurt. En obediència humil a la crida del seu mestre i senyor Thiers s’afanyà a trametre-hi al seu fidel Jules Favre, recolzat en Pouyer-Quertier. Pouyer-Quertier, un «eminent» filador de cotó de Rouen, un fervent i àdhuc servil partidari del segon imperi, no li havia trobat cap mancança llevat del seu tractat comercial amb Anglaterra, que perjudicava el seu propi interès de fabricant. Amb prou feines instal·lat a Bordeus com a ministre de finances de Thiers, denuncià aquell «sacríleg» tractat, l’anul·là, i arribà a l’atreviment, tot i que debades (en no haver comptat amb Bismarck), de demanar l’aplicació immediata de les antigues mesures proteccionistes contra Alsàcia ara que, deia, cap tractat internacional s’hi interposava. Aquest home, que considerava la contrarevolució com un mitjà per reduir els salaris a Rouen, i el lliurament de províncies franceses com un mitjà per elevar el preu de les seues mercaderies a França, no era pas predestinat a ésser triat com a col·laborador de Jules Favre en la seua darrera i culminant obra de traïció?

Quan aquest parell exquisit de plenipotenciaris arribà a Frankfurt, Bismarck els hi presentà tot d’una l’ordre: triar entre la restauració de l’imperi o l’acceptació incondicionals de les meues pròpies condicions de pau! Aquestes condicions incloïen una reducció dels terminis per pagar les indemnitzacions de guerra i la continuació de l’ocupació dels forts de París per tropes prussianes fins que Bismarck es declaràs satisfet amb l’estat de les coses de França—així els prussians eren reconeguts com l’àrbitre suprem de la situació interior de França. Per contra els oferia per derrotar París deixar-los l’exèrcit bonapartistes, i de lliurar-los l’ajut directe de les tropes del kàiser Wilhelm. S’hi comprometia en vincular el primer pagament pendent d’indemnització a la «pacificació» de París. Això s’ho empassaren de gust naturalment Thiers i els seus plenipotenciaris. Signaren el tractat el 10 de maig i la seua ratificació per l’Assemblea Nacional arribà el 18.

En l’interval entre l’acord de pau i l’arribada dels presoners bonapartistes, Thiers se sentí més obligat a reprendre la seua comèdia de conciliació, ja que els seus col·laboradors republicans necessitaven urgentment un pretext per tancar els ulls als preparatius de la sagnia de París. Encara el 3 de maig responia a una delegació de conciliadors de la mitjana burgesia:

«Sempre que els insurgents es preparen per la capitulació, les portes de París hi seran del tot obertes durant una setmana per tothom, llevat dels assassins del general Clément Thomas i de Lecomte».

Uns dies més tard, quan els rurals li qüestionaven fortament aquestes promeses, refuera fortament qüestions per aquestes promeses, defugí de donar-ne cap explicació, però sense amagar-los aquesta important puntualització:

«Us dic que hi ha impacients entre vosaltres, que tenen massa pressa. S’hauran d’esperar encara vuit dies; i a la fi d’aquests vuit dies ja no hi ha cap perill, i la tasca serà proporcional al llur coratge i a les llurs capacitats».

Tan bon punt Mac-Mahon fou capaç d’assegurar-li que podria entrar en breu a París, Thiers declarà a l’Assemblea Nacional que

«entraria a París amb la llei a la mà i que demanaria el càstic complet dels individus que havien sacrificat les vides dels soldats i destruït monuments públics».

Mentre s’apropava el moment de la decisió deia a l’Assemblea Nacional: «no tindré cap mirament»; a París, que el seu destí era proper; i als seus bandits bonapartistes que tenien permís estatal per revenjar-se de París com els hi vingués en cor. Finalment quan el 21 de maig la traïció havia obert al general Douay les portes de París, Thiers revelava, el 22, als seus rurals l’«objectiu» de la seua comèdia de conciliació, que tan obstinadament havien malentès.

«Us havia dit fa uns dies que ens apropàvem a l’objectiu; avui vinc a dir-vos – l’objectiu s’ha complert. La victòria de l’ordre, la justícia i la civilització triomfà a la fi».

Així era. La civilització i la justícia de l’ordre burgès es manifesten sempre que els esclaus d’aquest ordre s’alcen contra els llurs senyors. Aleshores aquesta civilització es presenta com una barbàrie nua i una ràbia sens llei. Cada nova crisi en la lluita de classes entre l’expropiador i el productor de la riquesa posa aquest fet més de manifest. Àdhuc les atrocitats dels burgesos del juny del 1848 empal·lideixen davant la baixesa impronunciable del 1871. L’heroïsme sacrificat amb el qual el poble parisenc—homes, dones i criatures—lluitaren durant vuit dies després de l’irrupció dels versallesos, reflecteix tant la grandesa de la llur causa, com els fets infernals de la soldadesca reflecteixen l’esperit innat d’aquella civilització. El principal problema d’aquesta civilització de fet és com lliurar-se de les piles de cadàvers que deixà la batalla!

Per trobar un paral·lel a la conducta de Thiers i dels seus mastins caldria que anassem als temps de Sil·la i dels dos triumvirats romans. La mateixa carnisseria de masses a sang freda; la mateixa ceguesa, en la massacre, davant l’edat i el sexe; el mateix sistema de torturar els presoners; les mateixes proscripcions, però ara de tota una classe; la mateixa cacera salvatge contra els dirigents amagats, dels quals no n’escapà ni un; les mateixes denúncies contra enemics polítics i privats; la mateixa indiferència per la massacre d’individus del tot aliens a la lluita. No hi ha més que una diferència, que els romans no tenien cap metralladora per desfer-se’n dels proscrits, i que no tenien «la llei a les mans» ni en els llavis el mot «civilització».

I després d’aquests horrors mirau cap a l’altre cara encara més repugnant de la civilització burgesa com la descriu la seua pròpia premsa!

«Mentre», escriu el corresponsal a París d’un diari conservador de Londres, «mentre encara ressonen trets a la distància i es moren ferits entre les tombes de Père-Lachaise, mentre 6.000 insurgents terroritzats vaguen en una lluita contra la mort pel laberint de catacumbes i hi ha malaurats que encara cauen pels carrers a grapats sota el foc de les metralladores – és repugnant de veure els cafès plens amb bevedors d’absents, gent que juga al billar o al dòmino; com el llibertinatge femení es passeja pels bulevards, i com el so de la lluita perturba la nit dels reservats dels restaurants de moda».

El senyor Edouard Hervé escriu al Journal de Paris, un diari versallista reprimit per la Comuna:

«La forma amb la qual la població (!) de París manifestà la seua alegria ahir fou de fet més que frívola, i ens temem que empitjorarà amb el temps. París té ara una aparença festiva, la qual cosa és tristament fora de lloc, i si no volem que ens diguen ‘parisencs de la decadència’, això s’hauria d’acabar».

I després cita el passatge de Tacitus:

«I amb tot, el matí posterior a aquella horrible lluita, fins i tot abans que s’acabàs completament, Roma, degradada i corrupta, començà de nou a caure per la pendent voluptuosa que destruïa el seu cos i enfonsava la seua ànima – alibi proelia et vulnera, alibi balneae popinaeque (ací lluita i dolor, allà banys i tavernes)».

El senyor Hervé tan sols s’oblida de dir que la «població de París» de la qual parla no és més que la població del París de Thiers, els francs-fileurs, que retornaven en tromba des de Versalles, Saint-Denis, Rueil i Saint-Germain, de fet el «París de la decadència».

En tots els llurs triomfs cruents damunt dels campions sacrificats d’una nova i millor societat, aquesta civilització nefasta, basada en l’opressió del treball ofega el plany de les llurs víctimes amb uns crits calumniosos, que reben un ressò mundial. Els sobris treballadors del París de la Comuna canvien sobtadament a mans dels mastins de l’«ordre» en un pandemònium. I què demostra aquest impressionat canvi a la ment burgesa de tots els països? Res més que com és que la Comuna conspirà contra la civilització! El poble de París se sacrificà de bon grat per la Comuna; el nombre dels seus morts no té equivalència en cap batalla anterior. Què vol dir això? Res més que la Comuna no era un govern del poble, sinó l’usurpació d’un grapat de criminals! Les dones de París lliuraren de grat la vida en les barricades i en els llocs d’execució. Què vol dir això? Res més que el dimoni de la Comuna que les ha transformades en Mègares i Hècates! La mesura de la Comuna durant el domini indiscutible de dos mesos s’iguala únicament en l’heroïsme de la defensa. Què vol dir això? Res més que durant dos mesos la Comuna amagà curosament sota una màscara de mesura i humanitat la set de sang dels seus instints salvatges que alliberà en l’hora de la mort!

El París dels obrers en un acte del seu sacrifici heroic deixà en flames edificis i monuments. Mentre els senyors feien a trossos el cos vivent dels proletaris no podien esperar recuperar triomfantment l’arquitectura intacta dels llurs antecessors. El govern de Versalles crida: Incendiaris! i xiuxiueja aquest mot d’ordre a tots els llurs agents fins al més remot, per assenyalar arreu els seus enemics com a sospitosos d’ésser incendiaris professionals. La burgesia de tot el món que veia complaent la massacre massiva posterior a la batalla, es remou d’horror davant el sacrilegi de la pedra i el ciment!

Quan els governs atorguen llicències d’estat a les llurs flotes de guerra «per matar, cremar i destruir» és això una llicència d’incendiarisme? Quan les tropes britàniques incendiaren voluntàriament el Capitoli a Washington i el Palau d’Estiu de l’emperador de Xina, era incendiarisme?[9]. Quan Thiers durant sis setmanes bombardejà París sota el pretext que volia incendiar únicament les cases on hi havia gent, era incendiarisme?—En la guerra el foc és un arma completament legítima. Els edificis ocupats per l’enemic hom els bombardeja i els incendia. Quan els defensors han de retirar-se, també hi calen foc per tal que els atacants no se’n puguin aprofitar. La crema ha sigut sempre el destí inevitable de tots els edificis situats en el front de batalla de tots els exèrcits regulars del món. Però en la guerra dels sotmesos contra els llurs esclaus, l’única guerra justificable de la història, això no val gens! La Comuna emprà el foc com a mitjà de defensa, en el sentit estricte del mot. L’emprà per barrar a les tropes versallistes aquelles llargues i rectes avingudes que Haussman havia obert expressament pel foc d’artilleria; l’emprà per cobrir-se la retirada, de la mateixa forma que els versallistes prèviament havien destruït amb l’artilleria si més no tants edificis com els que cremà la Comuna. Encara es discuteix, fins i tot ara, quin edificis foren cremats pels defensors, i quin pels atacants. I els defensors van recórrer al foc tan sols quan les tropes versallistes ja havien començat la llur massacre de presoners.—A banda la Comuna havia manifest molt abans obertament que si se la duia a un extrem se soterrarien sota les runes de París i que farien de París un segon Moscou, com el govern de defensa ho havia fet per bé que tan sols per amagar la seua traïció. Per aquest objectiu havien aconseguit el petroli necessari. La Comuna sabia que els llurs contraris no patien gens per les vides del poble parisenc, sinó que se’n preocupaven molt més pels edificis. I Thiers, per la seua banda, els havia manifestat que seria implacable en la seua revenja. Tant bon punt havia tingut el seu exèrcit al costat i els prussians havien tancat el setge de l’altra, digué: «no en tindré miraments! La purga serà completa i la justícia serà dura». Quan els fets de l’obrer parisenc foren vandalisme, foren vandalisme desesperat per la defensa, no el vandalisme del triomf, com el que els cristians perpetraren contra els realments invaluables tresors d’art de l’antiguitat pagana; i fins i tot aquest vandalisme l’ha justificat l’historiador com un company inevitable i comparativament menyspreable en relació a la lluita titànica entre una societat nova que sorgeix i la vella que s’esmicola. No fou pas menor el vandalisme de Haussman que aterrà el París històric per deixar lloc al París dels miradors.

Però i l’execució de seixanta-quatre hostatges, encapçalats per l’arquebisbe de París, per la Comuna!—La burgesia i el seu exèrcit el juny del 1848 restablí un costum que havia desaparegut feia temps de la pràctica de la guerra—l’afusellament dels seus presoners indefensos. Aquest costum brutal ha sigut practicat més o menys estrictament pels repressors de tots els aixecaments populars d’Europa i Índia; això demostra que constitueix un autèntic «progrés de la civilització». D’altra banda els prussians a França havien recuperat la pràctica de prendre hostatges—individus innocents que responien amb la vida els actes d’altri. Quan Thiers, com hem vist, des d’un bon començament del conflicte, aplicà la pràctica humanitària d’afusellar els presoners comunalistes, aquests, per protegir les llurs vides, hagueren de recòrrer a la pràctica prussiana de fer hostatges entre els versallistes. Les vides dels hostatges foren menyspreades una vegada i una altra amb els afusellaments continuats de presoners per part de Versalles. Com se les podia salvar més temps després de la sagnia amb la qual els pretorians de MacMahon celebraren l’entrada a París? S’havia de convertir en una ignomínia la darrera mostra de la salvatgia implacable dels governs burgesos—la presa d’hostatges? El veritable assassí del bisbe Darboy és Thiers. La Comuna una vegada i una altra havia ofer el bescanvi de l’arquebisbe i de tot un grapat de cures a canvi d’un únic Blanqui, aleshores en mans de Thiers. Thiers ho refusà obstinadament. Sabia que amb Blanqui lliurava a la Comuna un cap; mentre que l’arquebisbe li serviria millor com a cos. Thiers actuà tot seguint Cavaignac. Quins crits d’horror feren el juny del 1848 Cavaignac i els seus homes d’ordre per titllar els insurgents d’assassins de l’arquebisbe Affre! I tot i saber ben bé que l’arquebisbe havia sigut mort per soldats d’ordre. Jacquemet, el vicari general de l’arquebisbe, els hi havia lliurat un testimoni directe d’això.

Tot aquest cor de calúmnies, que el partit d’ordre en la seua orgia sagnant mai no deixa de pronunciar contra les seues víctimes, únicament prova que els burgesos actuals es consideren els hereus legítims dels antics feudals, que creien que qualsevol arma que tinguessen a les mans era justa contra el plebeu, mentre que a mans del plebeu una arma de qualsevol mena constituïa per si sola un crim.

La conspiració de la classe dirigent per enderrocar la revolució amb una guerra civil sota la protecció de l’invasor foraster—una conspiració que hem seguit des del mateix 4 de setembre fins a l’entrada dels pretorians de Mac-Mahon per la porta de St. Cloude—culminà en la sagnia de París. Bismarck contempla amb plaer les ruïnes de París, en les que potser veu el «primer acte» d’aquella destrucció general de les grans ciutats que havia demanada ja quan encara era un simple rural en la Chambre introuvable prussiana del 1849. Contempla amb gust els cadàvers del proletariat parisenc. Per ell no és tan sols l’eliminació de la revolució, sinó al mateix temps l’eliminació de França, ara realment decapitada, i pel propi govern francès a més. Amb tot la buidor característica de tots els estadistes reeixits, no veu més que la superfície d’aquest enorme esdeveniment històric. Quan abans la història havia mostrat l’espectacle d’un conqueridor que corona la seua victòria amb la conversió, no tan sols de gendarme, sinó de bravo llogat del govern conquerit? Entre Prússia i la Comuna de París no hi havia cap guerra. Al contrari, la Comuna havia acceptades les condicions de pau, i Prússia havia declarat la seua neutralitat. Prússia per tant no era cap part bel·ligerant. Es comportà com un bravo; un bravo covard, ja que no assumí cap perill; un bravo lligat, perquè exigí prèviament el pagament del seu preu de sang de 500 milions a la caiguda de París. I així finalment s’evidencià el veritable caràcter de la guerra, ordenada per la providència com a càstic a la descreguda i dissoluta França per la pietosa i assenyada Alemanya! I aquesta violació inigualada del dret internacional, fins i tot com l’entenen els juristes dels sectors de l’antic món, per comptes d’aixecar els governs «civilitzats» d’Europa per declarar la violació prussiana, la simple eina del gabinet de Petersburg, un atac als pobles, tan sols els féu considerar si les poques víctimes que escapen del doble cordó que volta París no seran lliurades al botxí versallista!

Això després de la més terrible guerra dels temps recents, la fraternització dels exèrcits vencedor i vençut per la massacre comuna del proletariat—un esdeveniment inoït que indica, no com es pensa Bismarck, la repressió final d’una societat que sorgeix, sinó l’ensorrament de l’antiga societat burgesa. El més alt esforç heroic del qual l’antiga societat és capaç és la guerra nacional, i això resulta ara una simple excusa del govern, pensada per desviar la lluita de classes, i tant bon punt abandonada quan la lluita de classes esclata en guerra civil. El domini de classe ja no és capaç d’amagar-se sota un uniforme nacional; els governs nacionals són un de sol contra el proletariat!

Després del diumenge de pentecosta del 1871 no hi pot haver cap pau ni cap treva possible entre els treballadors de França i els expropiadors del producte del llur treball. La mà de ferro d’una soldadesca mercenària pot mantindre totes dues classes per un temps lligades per una opressió comuna. Però la batalla ha d’esclatar una vegada i una altra en grandàries sempre creixents, i no hi ha pas dubte de qui serà el vencedor a la fi, o els pocs expropiadors o la immensa majoria treballadora. I l’obrer francès és tan sols l’avançada de tot el proletariat modern.

Mentre els governs europeus expressen així, des de París, el caràcter internacional del domini de classe, denuncien l’Associació Internacional dels Treballadors—la contra-organització internacional del treball contra la conspiració burgesa mundial del capital—com la font principal de tots aquests desastres. Thiers la denuncià com la dèspota del treball, mentre es presentava com el seu alliberador. Picard ordenà que totes les comunicacions entre els internacionalistes francesos i els de l’exterior fossen tallades; el comte Jaubert, l’antiga mòmia còmplice de Thiers el 1835, la declara com el principal problema de tots els governs, que cal desarrelar. Els rurals de l’Assemblea Nacional clamen contra ella, i tota la premsa europea li fa els cors. Un cèlebre escriptor francès |probablement Robert|, del tot aliè a la nostra organització, parlava de la següent forma:

«Els membres del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, així com gran part dels membres de la Comuna, són els caps més actius, intel·ligents i enèrgics de l’Associació Internacional dels Treballadors… Individus que són profundament honests, sincers, intel·ligents, devots, purs i fanàtics en el bon sentit del terme».

La ment burgesa de caire policial, naturalment, es pensa que l’Associació Internacional dels Treballadors actua d’acord amb una conspiració secreta, on el seu òrgan central ordena de tant en tant aixecaments en diferents països. La nostra associació, però, no és de fet més que un lligam internacional entre els treballadors més avançats dels diversos països del món civilitzat. Siga on siga, de la forma que siga, i sota les condicions que siguen en les quals la lluita de classes adquiresca una certa consistència, és del tot natural que els membres de la nostra associació hi siguen al capdavant. El terreny en el qual creix és la pròpia societat moderna. No se la pot despatxar per molt gran que siga el vessament de sang. Per despatxar-la, els governs haurien de despatxar el despotisme del capital damunt el treball, que és també la condició de la llur existència parasitària.

El París dels treballadors, amb la seua Comuna, serà celebrat per sempre com el gloriós precursos d’una nova societat. Els seus màrtirs resten en el gran cor de la classe obrera. Els seus exterminadors ja tenen la història adreçada cap a la picota eterna de la qual les pregàries de tots els llurs sacerdots no els podran redimir.

El Consell General:

M. J. Boon, Fred. Bradnick, G. H. Buttery, Caihil, William Hales, Kolb, Fred. Leßner, G. Milner, Thomas Mottershead, Charles Murray, Pfänder, Roach, Rühl, Sadler, Cowell Stepney, Alf. Taylor, W. Townshend [10]

Secretari corresponsal:

Eugene Dupont, per França – Karl Marx, per Alemanya i Holanda – Friedrich Engels, per Bèlgica i Espanya – Hermann Jung, per Suïssa – P. Giovacchini, per Itàlia – Zévy Maurice, per Hongria – Antoni Zabicki, per Polònia – J. Cohen, per Dinamarca – J.G. Eccarius, pels Estats Units.

Hermann Jung, president – John Weston, tresorer – Georg Harris, secretari financer – John Hales, secretari general.

256, High Holborn, London, W.C.
30 de maig del 1871

Karl Marx

Apèndixs

I

La columna de presoners s’aturà a l’Avenue Uhrich, i els arrengleraren en files de quatre o cinc, de cara al carrer. El general marquès de Gallifet i els seus oficial desmuntaren i començaren una inspecció des de l’esquerra de la línia. Tot caminant lentament i repassant les fileres, el general s’aturava ací i allà, palpava l’esquena d’un home o el feia sortir de darrera. En la majoria de casos, sense més cerimònia, l’individu així seleccionat era conduït al centre del carrer, on aviat s’hi forma una petita columna suplementària… Un oficial muntat assenyalà al general Gallifet un home i una dona per qualque ofensa particular. Les dones, sortiren de les fileres, s’agenollaren i amb les mans esteses declaraven la innocència de la dona de forma apassionada. El general s’esperà a què callaren, i aleshores amb un rostre del tot impassible i amb un posat incommobible, digué: «Senyora, he visitat tots els teatres de París, la vostra actuació no en fa cap efecte» (ce n’est pas la peine de jouer la comedie)… No era res de bo aquell dia ésser perceptiblement més alt, més brut, més net, més gran, més lleig que els veïns. Un individu particular em copsà car probablement el seu comiat prematur dels mals d’aquest món es degué a que tenia el nas trencat… Més d’un centenar foren triats així, es formaren escamots, i la columna reprengué la marxa, deixant-los darrera. Uns pocs minuts més tard començà una pluja de foc darrera nostra, i continuà per més d’un quart d’hora. Era l’execució de condemnats sumàriament. (Corresponsal de París, Daily News del 8 de juny).

Aquest Gallifet, «el Louis de la seua senyora, tan notori per les seues desvergonyides exhibicions a les orgies del segon imperi», fou durant la guerra conegut pel nom de la pistola insígnia francesa.

«El Temps, que és un diari seriós, i que no es deixa anar pel sensacionalisme, explica una història paorosa de gent mal afusellada i que era soterrada abans de perdre la vida. Un gran nombre foren soterrats a la plaça que volta St. Jacques-la-Bouchiere; qualques molt superficialment. Durant el dia el brogit dels carrers atrafegats impedien que se sentís res; però en el silenci de la nit els habitants de les cases properes s’alçaren davant planys distants, i al matí es veié una mà garratibada que sortia del terra. Com a conseqüència, s’ordenaren exhumacions… no en tinc cap dubte que molts ferits foren soterrats en vida. En puc parlar d’un cas. Quan Brunel fou afusellats amb la seua dona el darrer 24 en el pati d’una casa de la plaça Vendôme, els cossos hi restaren fins a la vesprada del dia 27. Quan els soterradors arribaren per retirar els cossos, es trobaren que la dona encara vivia, i cridaren una ambulància. Tot i que havia rebut quatre bales és ara fora de perill». (Corresponsal de París, Evening Standard del 8 de juny).

II

La següent lletra aparegué al Times de Londres del 13 de juny:

Al redactor del Times:

Senyor. — El 6 de juny del 1871, el senyor Jules Favre envià una circular a totes les potències europees, on els cridava a caçar l’Associació Internacional dels Treballadors. N’hi ha prou amb uns quants comentaris per caracteritzar aquest document.

En el propi preàmbul dels nostres estatuts s’hi diu que la Internacional es fundà «el 28 de setembre del 1864, en una trobada pública feta a St. Martin’s Hall, Long Acre, London». Pel seu propi interès Jules Favre fa retrocedir la data del seu origen a abans del 1862.

Per tal d’explicar els nostres principis, afirma citar «el llur (de la Internacional) full del 25 de març del 1869». I què cita doncs? El full d’una societat que no és la Internacional. Ja ha recorregut a aquesta mena de maniobra quan encara era un advocat relativament jove i havia de defensar el diari National, denunciat per libel per Cabet. Aleshores pretenia llegir extractes de pamflets de Cabet quan llegia interpolacions pròpies—un truc denunciat davant el tribunal i que, si no hagués sigut per la indulgència de Cabet, hauria suposat l’expulsió de Jules Favre de la judicatura parisenca. De tots els documents citats com a documents de la Internacional, cap ni un pertany a la Internacional. Diu, per exemple, «l’Aliança es declarà atea, diu el Consell General, constituït a Londre el juliol del 1869». El Consell General mai no publicà un document així. Al contrari, publicà un document que atacava els estatuts originals de l’«Aliança» — L’Alliance de la Democratie Socialiste de Ginebra — citats per Jules Favre.

Amb la seua circular, que pretesament s’adreça també en part contra l’Imperi, Jules Favre no repetex res més contra la Internacional que les invencions policials dels fiscals de l’Imperi, que s’ensorraren miserables find i tot davant els tribunals d’aquell Imperi.

És sabut que en els seus dos comunicats (dels darrers juliol i setembre) de la passada guerra, el Consell General de la Internacional denuncià els plans prussians de conquesta contra França. Més tard, el senyor Reitilinger, secretari privat de Jules Favre, demanà, tot i que naturalment debades, a qualques membres del Consell General de preparar un manifest del Consell contra Bismarck i a favor del govern de defensa nacional; demanaven particularment que no s’esmentàs la república. Les preparacions per una manifestació en relació a l’esperada arribada de Jules Favre des de Londres es feren—certament que amb la millor de les intencions—malgrat el Consell General, que, en el seu comunicat del 9 de setembre, havia advertit clarament els obrers parisencs contra Jules Favre i els seus col·legues.

Què podia dir Jules Favre, al seu torn, si la Internacional enviàs una circular quant a Jules Favre a tots els governs d’Europa, que cridàs particularment l’atenció al document publicat a París pel difunt senyor Millière?

Rest, senyor, el vostre obedient servidor,

John Hales, secretari del Consell General de l’Associació Internacional dels Treballadors, Londres, 12 de juny del 1871.

En un article de «l’Associació Internacional i els seus objectius» citat per l’Spectator de Londres, com a denunciant pietós, cita el document esmentat de l’Aliança amb uns altres trucs similars i amb una feina encara més completa que la feta per Jules Favre, i onze dies després de la publicació de l’anterior refutació al Times. Això no ens pot sorprendre. Ja Friedrich el Gran tendia a dir que de tots els jesuïtes els protestants eren els pitjors.

Notes:

[1]. A Anglaterra hom atorga després del compliment de la major part de la condemna uns certificats de llibertat provisional als criminals comuns, que resten així sota control de la policia. Aquests papers reben el nom de tickets-of-leave i els llurs posseïdors el de ticket-of-leave-men. [Nota d’Engels a l’edició alemanya del 1871.]