Kajsa Ekis Ekman (Estocolm, 1980) és periodista, escriptora i autora de El ser y la mercancía: prostitución, vientres de alquiler y disociación**, publicat en castellà per l’editorial Bellaterra (traductor: Adolfo Eduardo Fuentes Garnelo), amb pròleg de Glòria Casas, de la Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes. En aquest llibre, Ekman analitza des d’una perspectiva marxista feminista la indústria de la mercantilització de les dones i l’apropiació patriarcal capitalista de la sexualitat i de la capacitat reproductiva de les dones inherent a la prostitució i al lloguer de ventres, fenòmens tots dos marcats per la dissociació com a estratègia de supervivència.
Entrevista de **Maria Colera Intxausti **@bizialairaun per a l’Accent.
** Com defineixes la prostitució?**
Com a sexe entre dues persones on una vol i l’altra no, on hi ha un contracte que comporta que a una persona se li paga perquè renunciï als seus desitjos i no pugui decidir ni amb qui, ni quan, ni com tenir sexe.
Que algú accepti diners a canvi de sexe no vol dir que desitgi tenir sexe, el que vol són els diners. En la prostitució el sexe sempre és no desitjat, de manera que qui paga està cometent quelcom semblant a la violació, ja que està tocant i tenint sexe amb una persona que no el desitja. És aquest el problema fonamental de la prostitució i no que no hi hagi tovalloles o preservatius, que no es paguin impostos o que el client sigui lleig… I si no anem al rovell del problema tindrem milions d’homes que tenen sexe amb dones que no els desitgen.
T’imagines en una situació en què tu o alguna amiga teva estigueu desitjant tenir relacions sexuals amb un home i aquest us digui «Mira, no, jo no et desitjo, però si em pagues, jo que sé, cent euros, doncs ho fem».
Què és el que es compra en la prostitució?
El sexe gairebé sempre en forma part, però quan analitzem les estadístiques sobre prostitució observem que una gran majoria de dones en prostitució han estat violades mentre exercien, de manera que a més de sexe la prostitució molt sovint també inclou violència: el dret a tractar l’altra persona com un objecte i a abusar d’ella.
Moltes dones en prostitució que han escrit les seves biografies expliquen que molts clients no compren sexe, sinó poder, acompanyat de sadisme, la qual cosa no té res a veure amb l’orgasme de l’home, qui actua segons la lògica de «Jo he comprat aquesta persona així que hi puc fer el que vulgui». Òbviament no tots els clients són així, n’hi ha que van a cardar i prou; hi ha de tot.
Per què opines que la prostitució no és treball?
Si s’ha de considerar com a treball, s’hi ha d’aplicar la normativa laboral on, almenys a Suècia, tenim una llei de no discriminació, segons la qual no es pot discriminar en una feina per exigir un determinat sexe, una edat concreta o un aspecte específic. Per exemple, si vas a una cafeteria i el qui et posa el cafè és lleig, tu no pots dir «No, mira, tu no, que ets lleig, vull que qui em serveixi el cafè sigui un jove maco», tampoc pots dir «No vull que sigui negre o vull que sigui asiàtic», mentre que en la prostitució l’aspecte, l’edat i el sexe de la persona són justament el més important. Si realment fos un treball seria un servei, es compraria un servei i no a qui el proveeix, i no es podria exigir res d’aquesta persona.
El regulacionisme argumenta que el treball assalariat també és explotació. Com veus tu la relació entre prostitució i explotació assalariada?
D’acord, però el treball és quelcom que fem per sobreviure i el sexe és una cosa que fem per plaer. Perquè, clar, si el sexe ha d’esdevenir quelcom que tots fem per obligació, com pot ser que sempre afecti a les dones? Ves aquí la desigualtat, ja que en la prostitució els homes conformen gairebé el 100 % de la clientela, i els homes hi són en el seu temps lliure, no estan treballant, sinó que estan allà per gaudir, per gaudir una estona i després tornar-se’n al treball o a casa. Però per què ha de ser per a la dona una obligació allò que per a l’home és plaer?
Com a sueca coneixes bé el model nòrdic. En què consisteix? I què n’opines?
Aquest model es va implantar a Suècia l’any 1999 i consisteix a fer els clients responsables de la prostitució. Es tracta de deixar de parlar sempre de les dones, ja que hi ha una altra part, els clients, que són qui tenen l’opció de comprar o de no comprar. És una manera de visualitzar i de penalitzar a qui realment pot acabar amb la prostitució, que és qui compra sexe.
Quan la proposta es va presentar al Parlament Europeu, la resposta va ser una gran rialla: deien que era impossible acabar amb la «professió més antiga del món». Després de la implantació de la llei sueca que penalitza la compra de prostitució s’han fet diversos estudis —com ara l’Informe Honeyball (sobre explotació sexual i prostitució i el seu impacte en la igualtat de gènere) elaborat l’any 2014 pel mateix Parlament Europeu— que han demostrat que el model suec és el més eficaç per combatre la tracta, i altres països han apostat per la mateixa via, per exemple, Noruega, Islàndia, França o Irlanda.
Però hi ha qui considera que el model nòrdic l’únic que ha aconseguit és empènyer a la clandestinitat una pràctica que no ha deixat d’existir.
Bé, la prostitució fins a cert punt sempre està en la clandestinitat perquè la gent no sol estar cardant enmig del carrer i, per exemple, a Holanda, tot i que les dones estan exposades en les vitrines, el sexe sempre es fa en una cambra apart, i els clients mai no accepten tenir vigilància policial, sempre volen estar tots sols amb les dones. Aquesta és la naturalesa de la prostitució, sempre.
Una altra cosa és que la prostitució s’hagi traslladat del carrer a Internet o a pisos, la qual cosa no té res a veure amb la llei, aprovada el 99, quan encara no hi havia Internet. L’expansió de la prostitució a través d’Internet ha tingut lloc a tot el món, no només a Suècia: és un fenomen global.
Hi ha hagut un descens en el nombre de compradors i de prostituïdes?
Sí, tot i que a Suècia mai no hem tingut una gran indústria de la prostitució, però ara no hi ha més de mil persones en tot Suècia que es prostitueixen, sobre una població de 9,5 milions de persones, més o menys com la de Catalunya. De compradors de sexe, abans un de cada vuit suecs comprava sexe; ara, un de cada tretze. I la majoria ara ho fan fora de Suècia, en unes vacances a Tailàndia o a Colòmbia, o viatjant a Alemanya.
No sé si has seguit la polèmica sorgida a l’Estat espanyol arran de l’intent de legalització d’un «sindicat de treballadores sexuals». Què opines sobre aquest tema?
No he estudiat aquest cas concret, però dels sindicats que vaig estudiar quan vaig escriure el meu llibre, molt pocs ho són realment. La majoria són organitzacions pro-prostitució, darrere de les quals hi ha tot tipus de gent: proxenetes, acadèmics neoliberals, treballadors socials, sociòlegs, fins i tot estats… Algunes d’aquestes persones treballen en aquests sindicats, però no estan en prostitució. Aquestes organitzacions acostumen a tenir una o dues figures visibles que exerceixen de portaveu, i fan creure a la gent que són un sindicat de debò.
En tot cas, la qüestió important no és si ha d’existir una organització d’aquest tipus. Tothom té dret a organitzar-se, òbviament, però perquè sigui un sindicat ha de lluitar contra la indústria i moltes vegades aquests grups no ho fan, sinó que són lobbistes que volen legalitzar la prostitució. Mai no els sentiràs parlant malament dels qui es beneficien de la prostitució, sinó de qui no vol la prostitució. I resulta molt estrany, ja que els sindicats no solen parlar bé del seu treball sinó que se’n solen queixar de les condicions. Aquests suposats sindicats, en canvi, sempre diuen «Oh, la meva feina és fantàstica, de fet jo no vull res, només que em cardin més» i resulta una mica estrany per part d’un sindicat, així que jo tinc els meus dubtes.
Des del camp regulacionista s’insisteix en la necessitat d’escoltar a les putes, però majoritàriament es difon la visió de les que es coneixen com a «putes felices». En el teu llibre expliques que has parlat amb moltíssimes dones prostituïdes. D’on procedien aquestes dones, què explicaven i quina situació et van descriure?
Jo sí que he parlat amb moltíssimes dones en prostitució, però a l’hora d’escriure el meu llibre vaig decidir utilitzar fonts escrites exclusivament, ja que volia que tot fos verificable i que ningú pogués dir «Ah, però aquesta persona te l’has inventada» o «Segur que has canviat el seu relat». De manera que en el meu llibre només he inclòs biografies o antologies de dones en prostitució que han estat publicades.
Un element constant molt fort que vaig trobar tant en els llibres més antics sobre prostitució (que recollien testimoniatges a través dels metges que estudiaven les prostitutes i de vegades descrivien el que els deien), com en els més actuals (d’Austràlia, França, Àfrica, Tailàndia…) va ser la referència a la necessitat de tancar-se durant l’acte, de no participar-hi, per evitar sofrir. Això ho deien tant les dones que afirmen estimar el seu treball, que eren pro-prostitució, com les dones supervivents que havien deixat la prostitució. En això no hi havia cap diferència. I què ens indica això? Doncs que el sexe, font de plaer i d’amor, que existeix perquè l’ésser humà gaudeixi, s’ha convertit en quelcom que s’ha de fer com una feina, com una obligació, i que mentre es fa les dones han de pensar en una altra cosa, han de beure alcohol per poder suportar-ho o utilitzar un altre nom o altre tipus d’estratègies per protegir-se de l’acte. I això és molt trist.
La cosa va molt més allà d’una legislació, de multes, presó, tovalloles o condons. No hi té res a veure. Estem parlant d’un acte en que dues (o tres o quatre) persones podrien gaudir, però en la prostitució hi ha una persona que no gaudeix. Quin és el problema, llavors? No entenc com tanta gent defensa la prostitució, si comporta que una de les parts no gaudeixi del sexe. És tan simple, és tan fonamental. Si no gaudeix, para ja!
A Suècia s’acaba d’aprovar una altra llei que és fonamental —i crec que a Espanya també se n’està parlant—, segons la qual qualsevol acte sexual sense consentiment explícit serà delicte. L’home acusat de violació ja no podrà dir «Jo pensava que ella volia». I si apliquem aquesta llei, no pot haver-hi prostitució, òbviament, perquè les dones no volen. No hi ha més que treure els diners i preguntar. Si elles realment volen s’hi quedaran igual.
I què penses de la reclamació dels drets de les prostitutes?
És obvi que hi ha drets particulars, perquè no tothom tenim la mateixa situació, però de vegades allò que s’anomena dret no ho és pas. Sovint es fa servir el terme dret, perquè és una paraula que està molt de moda: qui està en contra dels drets? És com la tolerància. Qui està en contra de la tolerància? Qui està en contra d’acceptar? Tothom hem de ser tolerants, però de vegades cal analitzar una mica més a fons què és el que es demana, perquè si el que es demana és esclavitzar milions de dones, doncs llavors no és un dret.
En què consisteix el procés de dissociació de la identitat que pateixen les dones en prostitució i que descrius en el teu llibre?
És molt interessant com la teoria marxista i la psicologia tenen dos termes per descriure el mateix fenomen: en el marxisme s’anomena reificació i en psicologia se’n diu dissociació. Tots dos descriuen la mateixa cosa, però des d’angles diferents. El marxista hongarès György Lukács parla de la reificació com una cosa que ocorre amb el treball, on el que es ven no és un producte aliè, sinó la capacitat humana mateixa. Vens la teva alegria, les teves mans, i allò que vens es converteix en una cosa aliena, de manera que deixes d’identificar-te amb les teves mans o amb la teva alegria. El mateix passa en la prostitució, però de manera més exagerada, ja que afecta a tot el cos, a tot l’ésser. En la prostitució moltes dones perden les ganes de mantenir relacions sexuals, ja que per a elles el sexe ja no significa plaer, sinó fàstic, obligació, violació, quelcom horrible. El sexe esdevé una cosa aliena, que ja no els pertany, sinó que pertany al client, a l’home. I això és justament la dissociació, que, per exemple, de vegades no sentis que algú et toca, ja que has perdut la capacitat de sentir la teva pròpia pell.
Creus que es dóna una dissociació similar entre els homes que fan una abstracció total del que comporta la prostitució per a les dones?
Aquesta pregunta és molt difícil, hauries de preguntar-los a ells, perquè jo no sé com funcionen. No sé si és que van molt calents i no pensen, o pot ser que no les vegin com un ésser humà. També passa que molts homes estan realment convençuts que hi ha dones que sí que volen ser prostitutes, i creuen en l’existència d’una característica femenina que és la puta, que són dones que gaudeixen tant del sexe que el que realment volen és treballar amb allò que més estimen. Quan parlo amb alguns clients que diuen això i després parlo amb les prostitutes, elles expliquen una altra història, i parlen de violència, de dissociació, d’odi, de fàstic, només que fingeixen bé.
Com interpretes l’apologia de la lliure elecció en relació amb la prostitució que es fa des d’alguns sectors de l’esquerra?
Doncs em sembla molt estrany i trobo que no té cabuda dins de l’esquerra. Aquest fenomen prové dels EUA i s’ha estès a Europa, però a Suècia no ha arribat: aquí els partidaris de la prostitució són de dretes, clarament, ja que pensen que tothom ens hem de vendre i que els rics tenen el dret a comprar-nos a tots. En tot cas, no entenc aquesta postura, ja que si ets marxista, si ets socialista, estàs en contra de la reificació. Crec que no han llegit Marx, ni Lukács, perquè l’esquerra lluita per expandir l’esfera no comercial de la vida, per evitar que l’aigua o l’aire estiguin a la venda, que la salut o l’educació es mercantilitzin; llavors, com es pot lluitar alhora perquè l’ésser humà estigui a la venda? És totalment contradictori.
Quins paral·lelismes trobes entre prostitució i lloguer de ventres?
Són dues indústries força semblants, ja que en certa manera ambdues venen el cos de la dona i comercialitzen allò més fonamental de l’ésser humà, com és el sexe i la reproducció. Totes dues indústries funcionen com les dues cares de la mateixa moneda: l’una vol sexe sense reproducció i l’altra reproducció sense sexe. Es basen en la mentalitat patriarcal de l’home que no pot veure les dones com a persones, sinó que les categoritza en dues classes: putes i santes. Les unes existeixen només per al sexe, però mai no acceptarien una possible criatura d’un relació de prostitució, i el mateix trobem a la indústria de lloguer de ventres, que no funciona amb sexe, sinó amb inseminació, en un entorn molt clínic, justament perquè és molt important que les dones que fan de ventres de lloguer no siguin vistes com a putes.
Afirmes que tot lloguer de ventres és explotació. En quin sentit?
Primer de tot perquè el ventre pertany a una dona. Els ventres no són una cosa com un cotxe que pots llogar i tenir durant nou mesos. No es pot llogar un ventre, es lloga una dona i per això és explotació. A més, va en contra de la Declaració dels Drets de la Infància, segons la qual tot infant té dret a conèixer el seu origen, i aquí se’ls nega el dret a créixer amb la seva mare i fins i tot a conèixer-ne el nom. Per tant, no solament es tracta de venda de dones, sinó també de nadons.
Seguint amb la mercantilització del cos de les dones, què opines de la indústria del porno i dels seus efectes sobre l’imaginari masculí en relació amb la sexualitat de les dones?
Aquesta és una gran pregunta. No he estudiat detalladament la indústria porno, com he fet amb la prostitució i, per tant, no puc parlar-te d’estadístiques sobre el seu funcionament concret, però, segons he percebut últimament i segons comenta la policia sueca, actualment les exigències dels clients de prostitució són molt més exagerades que fa uns anys i això es deu justament a la indústria del porno.
D’altra banda, els nois sovint mirant vídeos porno en els seus mòbils, i com que per a ells és molt difícil aconseguir que una dona «normal» de la seva edat faci les coses que hi veuen, que de vegades són extremadament doloroses o humiliants, doncs llavors van a la prostitució per satisfer aquests desitjos.
I això és esgotador i molt dur per a les dones en prostitució, perquè abans la prostitució de carrer, als anys setanta, segons m’han explicat, acostumava a ser una cosa molt ràpida, pim-pam-pum, li feien una palla o una mamada i au. Però avui dia, amb l’expansió de la pornografia a les dones se’ls exigeix que actuïn com a actrius porno. I no parlem de revistes amb dones nues. De vegades em canso amb aquest debat, que fa com si estiguéssim en els anys cinquanta, i no és així. Ara ens enfrontem a uns nivells de violència i explotació molt més grans, que estan a l’abast de tothom. I això s’ha d’aturar. A Anglaterra, per exemple, han prohibit la pornografia violenta.
