L’Accent Entrevista a Borja Pons (Gandia, 1984) i Guillem Nicolàs (Oliva, 1983). Són components del grup de música saforenc Desgavell i estudiants de Comunicació Audiovisual de l’Escola Politècnica Superior de Gandia. El seu documental València necessita una cançó, amb títol manllevat a Feliu Ventura, analitza la vitalitat actual de la música en català al País Valencià, des dels seus orígens en la Nova Cançó a les noves fornades de cantautors i grups joves. Amb poc més de dues setmanes de vida virtual, el documental ja s’ha visualitzat més de 14.000 vegades.
Com sorgeix la idea de fer un documental sobre la música actual al País Valencià?
La decisió de fer una obra audiovisual sobre la música en valencià va sorgir de la conjunció de la necessitat d’entrega d’un projecte de final de carrera i de la nostra experiència directa sobre l’estat de la música a les nostres comarques. La realitat de la música en valencià oferia unes grans possibilitats, tant des del punt de vista acadèmic com pel que fa a denunciar una situació de discriminació constant que pateixen els músics al País Valencià.
Per què es tria el format de les entrevistes?
Pel que fa al format, justament la nostra pròpia vivència com a músics i la facilitat d’accés a companys que viuen dia a dia aquesta realitat pesà a l’hora de triar l’entrevista. Plantejàrem altres possibles formats, però finalment ens decantàrem per aquest com el més adient, de manera que els mateixos protagonistes explicaren en primera persona el seu camp de treball a partir de grans temes: la situació actual de quantitat i qualitat de grups, la relació amb la política, la relació amb els mitjans de comunicació i les institucions públiques, etc.
La trentena d’entrevistes que constitueixen el documental foren obertes i la idea que teníem era que ells construïren el guió o fil argumental.
Per altra banda, en haver implicat a tants músics o gent relacionada amb el món de la música aconseguírem que pràcticament qualsevol persona, independentment de la seua generació o dels seus gustos musicals, es veiera reflectida en l’audiovisual. El bon acolliment que està tenint pensem que respon a aquesta visió plural i heterogènia, que fusiona sota un mateix paraigua una quantitat molt alta de diferents sensibilitats.
Com s’han preparat les entrevistes?
A cadascun dels entrevistats els passàvem un qüestionari bàsic al voltant dels quatre o cinc temes principals de què ja hem parlat adés. Però, a banda d’això, per a dotar de més personalitat i caràcter cadascuna de les entrevistes, afegíem preguntes més concretes. Per exemple, era lògic que no es podia entrevistar de la mateixa manera Paco Muñoz o Xavi Sarrià i, per això, pensem que el resultat final ha estat tan ric en perspectives, tot i que la majoria ve a pensar més o menys el mateix.
Quin treball previ de documentació s’ha realitzat?
Férem una recerca exhaustiva de tot allò que s’havia publicat a nivell teòric i històric sobre la música en valencià des de la Nova Cançó. Els llibres de C. González Una llengua musicada o el de J. V. Frechina La cançó en valencià, per exemple, foren de gran ajuda. Però a nivell audiovisual o escrit cal reconèixer que el volum de material disponible és escàs i dispers, fet que encara ens motivà més a sistematitzar i actualitzar aquestes dades.
Què destacaries de la relació entre música i moviments socials al País Valencià?
Allò que destaquen els entrevistats i el que destaquem nosaltres és coincident. La majoria dels músics viuen, vivim, dels moviments socials. És molt complicat que algú s’interesse per la teua música si prèviament no s’ha recolzat explícitament algun tipus de lluita des de la base, des dels moviments socials. De fet, són aquests els que organitzen tot allò que té a veure amb la cultura en valencià. Com diu Feliu Ventura en una de les entrevistes, fan la funció de la Conselleria de Cultura. Malauradament, en no ser institucional es veu privada d’una major repercussió.
Què penseu del control ideològic que moltes vegades imposen les subvencions i que per sort o per desgràcia no estan presents al País Valencià?
Ens trobem una mica entre les dues postures. Està clar que no es pot viure de les subvencions perquè condicionen molt el teu treball, però tampoc es pot viure en el desert mediàtic, en la negació permanent d’ajudes o en el boicot institucional obert. Preferiríem trobar-nos en una situació intermèdia, on les subvencions foren alguna cosa més que fonts de servilisme i serviren realment per al que originalment haurien d’estar destinades, és a dir, a promocionar la cultura i la música en valencià. No demanem res extraordinari, només que s’acomplisca la seua pròpia llei.
Quin futur veieu pel que fa a la professionalització de la música als Països Catalans?
És complicat, però no per ser en català, sinó per ser música. La indústria musical no passa pel seu millor moment històric, i en català menys encara. Músics professionals n’hi han i n’hi hauran, però molta gent no pot arribar a ser-ho mai perquè no se’ls ofereix mai l’oportunitat d’assolir una situació de normalitat. La majoria no arriba al mínim de suport que caldria per poder despuntar en una societat amb tanta oferta en la qual vivim.
Hi ha més treballs a la vista?
L’audiovisual continua generant-nos feina, perquè algunes televisions privades volen emetre’l i perquè encara no ha estat presentat a la facultat. Però a banda, estem duent a terme el blog del documental, que complementa l’audiovisual amb articles i notícies sobre música valenciana. I, sobretot, una agenda conjunta i actualitzada de tots els concerts de música en valencià, que és una cosa que tampoc existeix. Ara mateix hi ha més de 100 concerts comptats per a l’estiu. Es pot comprovar al web de música en valencià. Una barbaritat!
Quins mitjans s’ha utilitzat per divulgar i quin acolliment està tenint el vostre treball?
El primer passi privat, l’estrena podríem dir-ne, fou al Feslloch de l’any passat, a Benlloch (la Plana Alta). En aquell moment ja va fer-se’n ressò perquè no hi havia hagut res semblant fins el moment. Des de fa un any s’estan fent projeccions a casals, col·lectius per la llengua, etc. Ens adonàrem aviat de la resposta positiva que estava tenint. A partir d’aquest últim mes, decidírem llançar-lo a la xarxa i en pocs dies ha tingut una quantitat molt elevada de visites. Avui fa dues setmanes que està penjat i ja ha estat visitat més de 14.000 vegades, fet que ens sorprèn molt gratament.
L’acollida està sent molt bona. Agradava molt i la gent ens felicitava per poder veure un producte cultural sobre la música al País Valencià, un producte que una televisió pública com Canal 9 hauria d’estar fent i no fa. Tothom coincideix que és una llàstima que cap institució com l’Institut Valencià de la Música, per exemple, s’encarregue d’haver visibilitzat aquesta fornada tan compromesa de músics, que fan música però que també tenen una manera molt peculiar d’expressar el seu pensament a través de la seua lletra. De totes maneres, també creiem que el nostre treball, en un context normal, no haguera fet falta. Si la televisió o els mitjans de comunicació feren la feina que els pertoca, no hagués calgut que un documental com el nostre fera visible el fenomen de la música en valencià al País Valencià.
