Fa unes setmanes, aprofitant el pas pel barri d’una manifestació convocada per Arran, el Sindicat d’Habitatge del Casc Antic es va proposar omplir de vida i de famílies un edifici en desús propietat d’un fons voltor. L’acció, que en un primer moment semblava anar molt bé, es va trobar amb una dificultat que ningú no havia previst i que la va frustrar del tot: una dona brandant un bastó va aparèixer de les ombres d’aquell espai tapiat advertint que era casa seva i que la defensaria amb totes les seves forces. Després d’un diàleg encaminat a fer-li entendre que allí hi havia prou lloc per a ella i per a les famílies, que podien facilitar-li el benestar i el bon veïnatge, la dona va mostrar les seves cartes, del tot inflexibles: la propietat li havia entregat les claus i el permís per viure-hi discretament amb la condició que ningú més hi entrés. Si l’edifici s’okupava, va explicar amb vehemència, ella trencaria l’acord que li permetia viure-hi. En tal situació i davant la seva intransigència, el Sindicat va haver de tornar al seu racó assembleari amb les pancartes plegades i les famílies es van quedar amb les motxilles i una tristesa afegida carregades a l’esquena.
No era la primera vegada que el moviment per l’habitatge de Ciutat Vella es trobava amb casos així: des del desallotjament del casal La Galera del barri Gòtic per part d’una família a qui un altre fons voltor havia ofert exactament el mateix pacte fins a energumens seleccionats entre el veïnat per interpretar el paper de còpia barata de Desokupa, la intervenció d’individus sense consciència de classe subornats per propietaris ha jugat un rol important a l’hora de dificultar la bona marxa dels Sindicats d’Habitatge.
Es podria creure que cada barri és un món i que aquests fets només són anècdotes, però s’estaria caient, una altra vegada, en allò tan nostrat de posar el focus en les urgències i deixar els problemes de fons per més endavant. La història de les okupacions d’espais en desús als Països Catalans és un de tants reflexos de la lluita de classes al si del seu cos social, i no es limita a l’habitatge sinó que es relaciona amb qüestions de gran abast, com el conflicte entre la racionalitat i l’acumulació de riquesa. Només així es pot entendre que, des que una nit de novembre del 1984, quan un grup de punks adolescents van reivindicar-la per primera vegada, fins a dia d’avui, quan les okupacions i els desnonaments sovintegen cada setmana, un encreuament de persones i situacions vitals tan diverses com la pròpia societat en què això succeeix hagi marcat aquesta confrontació sense treva per l’espai físic durant dècades. Perquè aquesta lluita està supeditada a la desigualtat i mentre el so de la internacional no amoroseixi aquest món, continuarà insistint i adaptant-se a cada època i a les seves circumstàncies. La desigualtat no només és l’arrel: també és el tronc, les branques, les fulles i la gota de rosada que, a la punta de la fulla, ho emmiralla tot. Així, mentre un bàndol viu, dóna la cara i es relaciona amb l’immediat del lloc que reivindica, l’altre pot permetre’s mirar-s’ho de lluny, sense riscos i amb una oferta de complicitats a l’abast molt efectiva: tribunals, policia, grups feixistes, sicaris a sou…tots els números per guanyar la rifa. I tots, en aquest cas, és sinònim de moltíssims, d’incalculables i imprevisibles.
Les primeres cases o centres socials maquillaven les façanes amb lemes, grups d’afinitat o simbologies diverses que, encara ara, són el símbol de les virtuts que es pressuposen a la comunitat que els habita: voluntat de confrontar el capitalisme in situ i, encara més, de fer el socialisme en qualsevol de les seves formes de portes enfora, més enllà del casolà. Aviat van tenir consciència de conviure amb les anomenades “ocupacions amb c”, veïnat que, lluny de voler formar part de cap coordinació o cultura compartida, simplement ocupaven un habitatge de manera aïllada per solucionar el seu problema. És un fet que es beneficiaven íntimament de l’avanç d’un fenomen que posava el cos en altres fronts, on altres persones patien una repressió que ells s’estalviaven però, a part d’això, no feien cap mal a ningú. Ni el bé ni el mal els contemplaven i, mentre uns pretenien escriure la història, altres es conformaven refugiant-se a les seves notes marginals, a peu de pàgina, sense cap pretensió de molestar. El canvi de paradigma d’un moviment okupa més o menys censable a un d’incalculable, però, els ha acabat incloent en la història.
Policies autonòmics en el desnonament d’una mare i els seus fills al carrer Sant Bartomeu del Raval de Barcelona. 2019.
Les causes que empenyen un nombre creixent de gent a okupar no provenen d’un incident en concret: són una problemàtica de fons en què s’entrellacen i barregen una sèrie de disfuncions estructurals sense una solució puntual. L’hostilitat del mercat immobiliari ha provocat el benentès de la incorporació massiva d’una gran quantitat de famílies i individus a aquesta cultura de la desobediència. Un nombre progressiu de gent que l’ha dotat d’una qualitat humana molt heterogènia i que, des d’un ànim social molt divers i de cap manera unificat, sense una estratègia comuna i desproveït d’organitzacions formals estables o líders, l’ha convertit en una pràctica ambigua i impossible d’apagar amb solucions particulars. Això fa que sigui una eina funcional per plantar cara al mercat i que la cultura militant en el seu si sigui d’un interès irrenunciable. Però és una eina viva i, per tant, cada okupació i la seva defensa s’aborden des d’una perspectiva local, inèdita, que cada espai valora en funció de les persones que l’habiten i els seus principis. Aquí és on la desigualtat te ocasió de jugar a favor dels qui la promouen… Si entre les persones excloses d’un sostre n’hi ha que, a canvi d’un sostre efímer, es mostren disposades a entorpir una lluita que precisament reclama un sostre segur per ells i per tothom, tenim l’autolesió servida.
Tal com l’okupació evoluciona per fer front a noves adversitats la propietat, que és l’acció més visible de la ideologia del capital, la persegueix de prop en un marcatge evolutiu també. La voracitat desnonadora del mercat muta i es reforça com un virus i, a mode adaptatiu, ha acabat per integrar l’okupació com a part de les seves estratègies. L’idil·li gentrificador entre el BBVA i els anomenats narcopisos podria ser-ne un cas paradigmàtic però hi ha moltíssimes variants i no són fàcils d’agrupar. Més o menys freqüent és el suport logístic que alguns fons voltor ofereixen a l’hora “d’okupar” una propietat pròpia a elements conflictius amb la finalitat de violentar l’ambient d’un edifici. Sicaris disfressats d’okupes. Tampoc són anecdòtiques les famílies que ocupen un pis amb la finalitat d’embutxacar-se un feix de bitllets al cap de poc per entregar-lo sense conflictes. Lloguers d’habitacions en pisos ocupats, veïnat amb coneixements de serralleria i falsificacions de contractes que cobren per obrir un pis a gent de bona fe, after-hours sense llicència que per tot discurs ofereixen gintònics i ratlles de coca davant d’una caixa enregistradora… el circ de vividors que parasiten l’okupació no para de créixer a l’escalf d’una carpa que no és de lona ni franges de colors sinó que te tot l’aspecte de l’antiga pell de l’esquirol, renovada i llustrosa.
Fons voltors i bancs han recorregut sovint a sicaris i narcopisos per a facilitar el desnonaments de blocs sencers.
En aquest circ pot triar i remenar buscant la funció del dia tot l’entramat propagandista, que busca la construcció i alimentació permanent d’un espectacle mediàtic que justifiqui una resposta institucional basada en la repressió. Aquesta repressió i la seva coartada enganyosa no són més que una ganivetada per l’esquena a la realitat perquè ella, inevitablement, sempre mostra el que hi ha: allò més lúcid de l’okupació és posar sobre la taula el conflicte entre l’especulació i la necessitat d’un ampli sector de la població d’accedir a un lloc on viure. Posar-lo sobre la taula i denunciar el posicionament de totes les institucions a favor dels primers i en contra dels segons.
Mentre aquestes institucions i el monopoli de la violència que les emparen serveixin al mercat nosaltres seguirem practicant desacomplexadament el dret a decidir a qui serveixen les portes dels nostres carrers. Ho farem contra la voluntat dels enemics més poderosos i, si una varietat de farsants i d’impostors que s’abriguen amb la pell de l’esquirol ens usurpen aquest espai vital, ho haurem de fer també contra la voluntat dels vulnerables. Per tal d’aconseguir que siguin conscients de quina part del tot representen tot esforç valdrà la pena.
Això implica provar d’unir el que el capitalisme divideix, enfortint la unitat interna de la classe treballadora fora de la teoria, intervenint en la vida comunitària tot assumint la legitimitat que ens atorga ser un moviment veïnal amb plena voluntat de condicionar l’espai públic. Aquesta perspectiva, al costat del combat per expropiar els expropiadors, és l’única que pot permetre avançar cap a la nostra normalitat. Cap a la salut social. Això i, com diu la cançó, una immensa fe en certa gent.
*Joan Suqué. Membre del Sindicat d’Habitatge del Raval i de l’esquerra independentista.
