El 9 d’abril de 1936 neixia l’intel·lectual, escriptor, poeta i revolucionari palestí Ghassan Kanafani. Aquest article d’As’ad AbuKhalil repassa la seva trajectoria i empremta en la cultura àrab i la lluita per la llibertat de Palestina.
A principis dels anys 70, tres intel·lectuals palestins – Ghassan Kanafani, Majed Abu Sharar i Kamal Nasser – van col·laborar per formar l’oficina d’informació de l’Organització d’Alliberament de Palestina. Al cap d’una dècada, els terroristes israelians van aconseguir matar els tres: Kanafani el 1972, Nasser el 1973 i Abu Sharar el 1981.
El moviment sionista no s’ha molestat mai en distingir en les seves campanyes d’assassinat entre civils i objectius militars: de fet, en moltes ocasions el govern israelià (o fins i tot el moviment sionista abans de la creació de l’estat d’ocupació) va matar civils a fi de crear terror entre els població. Suposadament, Israel volia matar Kanafani i silenciar la seva veu. Però el pla no va funcionar com estava previst.
Quaranta-vuit anys després del seu l’assassinat, la presència de Kanafani és arreu.
A les xarxes socials àrabs, fins i tot entre la jove generació que no està acostumada a llegir llibres, se’l nota a tot arreu. La seva imatge és la imatge de perfil d’innombrables àrabs, i les citacions dels seus articles omplen l’espai de les xarxes socials. Els seus dibuixos, cartells i dissenys són força habituals en aquests dies. Són símbols de la revolució i Palestina, entre d’altres.
La publicació de les seves cartes d’amor a l’escriptora siriana Ghada Samman (que convenientment mai va publicar cap de les seves cartes a Kanafani) el 1992 va produir una nova imatge de Kanafani. Moltes dones àrabs citen àmpliament les cartes d’amor a les xarxes socials i els seus anhels romàntics per Samman són matèria de llegendes d’amor, a la mateixa lliga de Romeo i Julieta, o Qays i Layla entre els àrabs.
Mai vaig conèixer a Ghassan Kanafani: va ser assassinat quan jo només tenia 12 anys. Tot i això, vaig sentir parlar d’ell des de ben jove; No recordo quan no coneixia el seu nom. El meu oncle, Naji AbuKhalil, va treballar amb Kanafani a Huriyyah, el portaveu del Moviment Nacionalista Àrab. La revista era el quarter general d’intel·lectuals d’avantguarda que parlaven d’art, literatura i política. Aquestes eren les persones que van introduir als lectors àrabs els escriptors d’esquerres francesos i que van parlar de la causa palestina en un llenguatge peculiarment marxista, un llenguatge que va ser clarament diferenciat del llenguatge ranci i arcaic dels marxistes àrabs ortodoxos que no es van recuperar mai de la seva aprovació subordinada del suport soviètic al pla de divisió de Palestina de les Nacions Unides de 1947.
Implicat en l’alliberament de Palestina
Recordo amb quanta estimació el meu oncle que parlava de Kanafani i com la seva història d’amor unilateral amb Samman amoïnava als seus amics. Kanafani va ser molt popular entre homes i dones, i no obstant això, estava fixat amb Samman. Els seus amics l’instarien a posar fi a la seva fixació sense èxit: Samman ocupava el cor de Kanafani, però no la seva ment, que estava preocupada pel projecte més gran d’alliberament de Palestina. També veien Kanafani vulnerable: patia diabetis i s’hauvia d’injectar diàriament amb insulina. De vegades es desmaiava i li havien de fer menjar dolços.
Kanafani era conegut entre la societat dels cafès del Líban, també pel sentit de l’humor. Ell i el meu oncle van conspirar una vegada per burlar-se del nou “moviment de vers lliure”, que era defensat pels libanesos de la dreta que associata a la revista Shir (Poesia). Una vegada, Kanafani i el meu oncle (entre d’altres, si recordo correctament) es van asseure junts i van enganxar diverses frases desconnectades i ho van enviar a la publicació. I és clar, el poema va ser publicat amb un gran elogi pel nou talent d’una persona inextistent (utilitzaven un nom fictici dels conspiradors).
Però Kanafani també era conegut per nosaltres i per altres com un prolífic columnista i periodista libanès. Va ser essencial en la vida de les principals publicacions en aquell moment. Va editar el suplement Filastin (Palestina) del popularíssim diari al-Muharrir (al-Muharrir era un periòdic nacionalista àrab que representava el contracorrent del dretà An-Nahar, que expressava les opinions de les polítiques dels Estats Units i del Golf) . Al-Muharrir va ser essencial per desactivar en molts joves libanesos dels diversos mites nacionalistes xovinistes libanesos i també per inculcar-nos amb fortes conviccions sobre Palestina.
Kanafani també va escriure a la revista al-Hawadeth i també al diari Al Anwar. A Al Anwar, Kanafani va iniciar el suplement cultural setmanal. També va escriure en al-Hawadeth amb el nom de Rabie Matar i va utilitzar el nom Faris Faris a Al Anwar. Però el seu paper en els mitjans del Líban principal i més reeixit va arribar al final després de 1967.
Després de la derrota de la guerra de 1967, les diverses branques del Moviment Nacionalista Àrab varen transformar-se en organitzacions marxistes-leninistes específiques de cada país. La branca palestina sorgiria com a Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP, o PFLP en les sigles en anglès) a finals de 1967. Un fet desconegut per a molts és que la idea de la revista que va arribar a personificar el Front no era la seva pròpia idea. Encara no se sap gaire que l’home que va llançar la revista Al-Hadaf, portaveu fins als nostres dies del FPAP, no era altre que Wadie Haddad.
Haddad tenia un gran sentit mediàtic i sabia que la informació formava part de la lluita palestina. També li preocupava que la majoria dels intel·lectuals d’esquerres del Moviment Nacionalista Àrab gravitaven cap a Nayef Hawatmeh, l’arxi-rival de George Habash, el camarada i amic més proper de Haddad. Haddad va destinar els diners i va assignar Kanafani per llançar el projecte, que es va produir el 1969.
L’empremta de Kanafani.
Al-Hadaf no era com cap altra revista anterior o posterior. Deixaria la seva empremta en mitjans de comunicació revolucionaris a tot el món. Des de les oficines d’Al-Hadaf a Corniche al-Mazraa a Beirut, Kanafani va dissenyar i produir alguns dels cartells més espectaculars de la revolució palestina.
Va fer que les idees revolucionàries marxistes àrabs fossin fresques i de moda, a diferència dels avorrits mitjans del Partit Comunista Libanès. Va combinar l’art amb la literatura i la informació, tot amb l’objectiu de l’alliberament de Palestina. La revista també es va dedicar a la transparència: va publicar totes les aportacions financeres que va rebre d’arreu del món. De vegades eren transferències de diners d’estudiants àrabs als països occidentals (abans que es prohibissin com a acte de terrorisme) o donacions en espècie de residents pobres dels camps de refugiats palestins.
La revista, i Kanafani personalment, van ser els primers a atreure l’atenció sobre l’estatus dels poetes àrabs (especialment Mahmoud Darwish, Samih al-Qasim i Tawfiq Zayyad) a un públic àrab més ampli. Va trencar amb un tabú ximple que mirava amb sospita aquells àrabs que es quedaven enrere vivint sota el domini de l’estat d’ocupació israelià.
Al-Hadaf era la bandera del FPAP, i gent de tot el món anava a la seva seu per trobar-se amb Kanafani i també per unir-se a l’organització. La política de portes obertes de Kanafani era una debilitat i molts operadors d’intel·ligència enemics van poder estudiar-lo de prop i seguir-lo. Les setmanes anteriors al seu assassinat, els treballadors d’Al-Hadaf van adonar-se que un nombre més que habitual de dones occidentals visitaven Al-Hadaf, presentant-se sempre com a periodistes.
Kanafani mai es va cansar d’explicar la causa palestina a tothom que ho preguntés. El seu anglès no era fluent, però va aconseguir expressar-se amb claredat i força (en aquesta entrevista, per exemple, Kanafani és agut i no fa cap concessió a un periodista que parla des de la perspectiva occidental mainstream).
Alguns companys dogmàtics retreien a Kanafani passar massa temps amb els periodistes occidentals i ell sempre responia explicant que no aguantaria lliçons de persones que no entenien el seu treball per la causa palestina. Li explicaria com va deixar una feina segura a Al Anwar, que li pagava 2.000 lliures libaneses, per treballar per la feina amb la FPAP que li pagava 700 lliures (Kanafani afegiria que Al Anwar també li havia pagar un sou extra més d’un mes a més de diversos avantatges).
Habash i Haddad admiraven molt Kanafani. Haddad li preguntaria sobre la situació internacional abans de planificar o executar qualsevol operació. Kanafani també compartiria amb els dos homes els últims debats a Occident sobre la causa palestina. Habash el considerava el seu amic més proper i diria a la seva mort: He perdut la meitat de mi. Alguns dirien que Habash mai va ser el mateix després de l’assassinat de Kanafani. Quan el FPAP va celebrar el seu tercer congrés nacional el 1972, Habash va assignar a Kanafani la redacció l’informe polític conegut conegut com “Tasques de la nova etapa”.
Els càlculs d’Israel
Era clar que els israelians coneixien el talent d’algú com Kanafani i els seus serveis a la causa palestina, encara que mai va exercir cap paper militar en el moviment. Israel preferiria tenir gent com Mahmoud Abbas, Muhammad Dahlan, Yasser Abed Rabbo i Jibril Rajoub. Aquestes persones continuen danyant la revolució palestina mentre Kanafani va servir la causa tots els dies de la seva vida.
Els informes arxivístics nord-americans desclassificats mostren un gran interès pel cas de Ghassan Kanafani. Els nord-americans i els israelians es van preocupar pel paper dels mitjans de comunicació de Kanafani, i alguns documents nord-americans fan referència específica a les conferències de premsa que va celebrar. Setmanes abans del seu assassinat, Kanafani va ser agredit per sicaris a Beirut Occidental. An-Nahar va publicar la història i es va burlar de la reivindicació de Kanafani. Quan Wadie Haddad va sentir això, es va preocupar. Els seus companys dirien: però si hagués estat el Mossad, l’haurien matat a l’instant. Haddad va dir en aquell moment: no necessàriament. No necessàriament. La intuïció d’Haddad era encertada.
No està clar què va tenir a veure l’incident amb l’assassinat que va arribar setmanes després. Kanafani mai va prendre precaucions de seguretat. Tenia una rutina i se sabia cap a on anava: a Al-Hadaf i a les diverses cafeteries freqüentades per periodistes en aquell moment. També passava els diumenges amb la seva família. Als seus enemics els resulta fàcil fer un seguiment, sobretot quan vivia (cosa gens característica) a l’est de Beirut, un reducte dels partits anti-palestins de dretes libanesos.
Israel mai no ha hagut de justificar el seu assassinat d’un artista, poeta, cal·lígraf i periodista. Israel (i el moviment sionista anterior) no s’ha molestat mai a explicar el patró d’assassinar, de tenir com a objectius civils àrabs. La gent a Occident va dir de l’assassinat israelià: però Kanafani era un membre del buró polític del FPAP en el moment de la seva mort. La veritat, que rarament s’explica, és que Kanafani va ser membre pòstum del politburó. Kanafani a la seva vida no tenia paciència per a una vida de membre d’una organització que es consumeix en llargues i avorrides reunions.
No seria una exageració dir que el llegat de Kanafani gaudeix d’un renaixement, ja que avui una nova generació d’àrabs el descobreix. Se li dediquen diversos llocs web, i els seus llibres es publiquen en diverses edicions (i es pirategen en diverses edicions). Qui creuria que un home que només tenia 36 anys quan va morir tindria una influència tan duradora? Compteu-ho com un altre error sionista.
Els relats de Kanafani “Homes sota el sol” i “Retorn a Haifa”han estat pubicats en català per Club Editor.
* As’ad AbuKhalil** és professor de ciència política a la California State University, Stanislaus. Article publicat originalment a The Electronic Intifada. Traducció de L**‘Accent.
