La digitalització i les noves tecnologies de la comunicació i la informació estan ben implantades en totes les professions, en tots els àmbits de la vida però també a la majoria de les escoles. Quin lloc haurien d’ocupar a l’educació? Per què i com? Intentem veure-ho una mica més clar.
La digitalització és un mercat
L’escola és un nou sector d’inversió. Les perspectives de beneficis per a les empreses són prometedores. Educapital, el primer fons europeu especialitzat en EdTech (tecnologies educatives), preveu que el mercat digital educatiu global, impulsat per la pandèmia i el desig gairebé infinit dels lobbies digitals d’impulsar la informatització cada cop més enllà, podria arribar entre 400 i 500.000 milions de dòlars el 2025.
Quan parlem d’un mercat globalitzat, pensem sobretot en les grans empreses de GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft), però no són les úniques que en treuen beneficis. Així, per exemple, EducIt, una organització sense ànim de lucre belga fundada el 2019, està molt present a les escoles belgues de parla francesa a través del seu projecte “Rentrée numérique”. Aquesta “associació sense ànim de lucre” ven ordinadors “Chromebook” a escoles i/o pares equipats amb la suite de pagament “Chrome Education” (Google classroom, Google Drive, Google meet, etc.). També ofereix, tant a l’equip docent com a l’alumnat, una formació bàsica en el maneig d’aquest equipament informàtic. Gràcies a subvencions força importants, entre d’altres, de la Fundació Rei Balduí, EducIt (1)[1] ofereix aquesta formació, que li permet ser molt atractiva en un mercat competitiu.
Després dels diferents confinaments i la invasió de la tecnologia digital a l’educació, les empreses privades ja estan ben implantades a les escoles. Però, qui s’atreveix encara a pronunciar-se en contra d’aquesta mercantilització de l’escola? La modificació de l’escola des de dins, la privatització d’una gran part de l’educació, la reducció del cost de l’educació (substitució dels professors per ordinadors?) semblen orientar aquestes decisions més que no pas “l’excel·lència” o el bé dels infants.
Malauradament quan hom parla de rebaixar els costos de l’educació, evidentment, no pensem en els costos ocults: seguretat, gestió de xarxes, obsolescència, pèrdua d’autonomia, submissió a mercats exteriors, costos ambientals, etc.
Educar en la tecnologia digital
Han sorgit noves professions i noves competències: tècnics, enginyers informàtics, experts en seguretat digital, gestors de xarxes, connexions, presència a les xarxes socials… És evident que ara l’escola ha de formar els joves per entendre la tecnologia digital, els algorismes, la codificació. , dominar la gramàtica i poder-la dominar. Però els estudiants també haurien de prendre consciència de l’impacte ambiental, sanitari i social que es deriva de l’ús i el consum de tecnologies digitals, per ser usuaris crítics més que simples consumidors.
Malauradament, les prescripcions europees, seguint els consells de les grans empreses digitals, pesen molt sobre les polítiques educatives, en contra dels consells dels professors i de l’experiència de les escoles més desafavorides.
Educar amb la tecnologia digital
Digitalització a l’escola també vol dir ensenyar amb tecnologia digital. Presentacions powerpoint, taules interactives, exercicis individualitzats i també formació a distància (moocs -Massive Online Open Courses-, tutorials, vídeos) han envaït les escoles. Són beneficioses aquestes eines? Com està canviant la relació educativa avui dia? (2)[2]
Com a professora de disseny gràfic durant 35 anys, òbviament he pogut observar la transició del manual al digital al llarg de la meva carrera. Si l’ús de la tecnologia digital és òbviament essencial en els meus cursos, no hem de creure cegament un cert nombre d’idees preconcebudes sobre els beneficis dels ordinadors.
El paper del professor està lluny de limitar-se a la mera transmissió de coneixements i habilitats. En realitat implica a l’estudiant en totes les etapes del coneixement: aproximació, anada i tornada entre teoria i pràctica, preguntes, transició d’allò concret a allò abstracte, verificació de la bona comprensió del material ensenyat. Sense oblidar estimular, motivar i despertar l’interès dels alumnes.
Sovint s’argumenta que els recursos informàtics són més motivadors per als estudiants. Però sovint és més la novetat de l’eina el que t’interessa. Què passa amb la motivació per al tema? Els alumnes els agraden més les matemàtiques o l’aprenentatge d’idiomes perquè aprenen digitalment? Res és menys segur.
Una altra idea molt estesa és el fet que la tecnologia digital promou l’autonomia de l’aprenent. Si ens hi fixem més de prop, l’autonomia seria un requisit previ per a l’èxit de l’aprenentatge digital. Efectivament, veiem amb els nombrosos tutorials i moocs, una taxa d’abandonament rarament aconseguida a les escoles. La difícil gestió del temps, la manca de retroalimentació sobre el progrés, l’absència d’estímul i d’encoratjament condueixen a una falta d’interès per l’assignatura més ràpidament que a classe. Sovint, això provoca la pèrdua d’alumnes, que deixen els estudis. Finalment, les assignatures més difícils són abandonades pels joves si no són convidats pels professors a aprofundir-hi. De fet, és possible veure joves apassionats per la història o les ciències de la vida i de la terra, però gairebé no coneixem joves que tinguin com a afició i passió l’estudi de les funcions i la resolució d’integrals o els logaritmes.
També es parla de promoure l’aprenentatge mitjançant jocs intel·ligents i educatius. L’interès és molt limitat: l’alumne més aviat serà format en un determinat escenari (el joc) que no pas conduït cap al domini d’una matèria. Sovint oblidem que la tecnologia digital requereix molta atenció i memorització, ens exposa al risc de papallonejar entre enllaços, saltar-nos coneixements sense aprofundir.
Un altre mite és el següent: aquesta nova generació, nascuda amb tecnologia digital, seria diferent i aprendria diferent. Certament, una gran majoria de joves consumeixen digital però no són tan competents a l’hora de ser un actor digital. A més, aquesta generalització una mica precipitada oblida a molts joves, no tan connectats, i als molts nens de les classes populars que no poden permetre’s una tecnologia cara.
Finalment, la idea que el coneixement ja està disponible en un sol clic a internet i que, per tant, podem reduir els coneixements que s’ofereixen a les escoles. Ja havia començat amb màquines de calcular, fàcilment disponibles a tot arreu: per tant, hauria estat superflu aprendre les seves taules de multiplicar. No obstant això, és segur que un estudiant que no ha après a calcular mentalment tindrà un handicap en el curs dels seus estudis per la impossibilitat de fer una estimació i valoració dels números obtinguts i que el camí cap a l’abstracció pot ser complicat si els fonaments no són sòlids. Pel que fa al coneixement fàcilment disponible, com canviaria Internet la quantitat de coneixement disponible? Els diccionaris i les enciclopèdies ja eren, abans de la tecnologia digital, capaços d’aportar una quantitat impressionant de coneixement sense que ningú volgués reduir la quantitat que es dóna als estudiants. Aquest coneixement descomptat augmenta el perill de veure com s’amplia la bretxa de les desigualtats entre les classes populars i els rics. De fet, l’educació reduïda deixa els més desfavorits incapaços d’agafar l’“ascensor social” que pot oferir l’escola, mentre que els benestants proporcionaran als seus fills els coneixements oblidats per l’escola.
Conclusió
El temps dedicat a les pantalles té efectes en la salut dels alumnes per la manca d’exercici, la dependència i la dificultat de concentració, especialment entre els més joves. Per tant, és important ponderar acuradament el paper de la tecnologia digital a les nostres escoles.
Entre diversos informes que tracten sobre l’impacte de les tecnologies en l’aprenentatge, podem destacar el de l’OCDE titulat “Connectats per aprendre? » publicat l’any 2015. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic conclou, entre altres coses, que, d’una banda, els alumnes que utilitzen ordinadors molt sovint a l’escola obtenen resultats molt inferiors als que els fan servir de manera moderada i això en la majoria de les àrees d’aprenentatge. i que, d’altra banda, les noves tecnologies no són de gran ajuda per tancar les bretxes de competències entre alumnes afavorits i desfavorits.
L’any 2017, McKinsey, en un informe (3)[3] supervisat per Étienne Denoël i titulat “Factors d’èxit dels estudiants: perspectives per a Europa”, va concloure que “algunes eines educatives digitals, com ara ordinadors portàtils, tauletes o lectors electrònics, en realitat semblen degradar el rendiment dels estudiants.” També podem llegir que les tecnologies informàtiques per al professorat són les que milloren més significativament els resultats dels estudiants.
És a dir, és molt més rendible equipar una classe amb un projector de vídeo i un ordinador connectat a Internet que equipar tots els nens amb ordinadors portàtils o tauletes. Les eines digitals són només eines entre d’altres, especialment utilitzades de manera rendible pels professors. El que és important per a l’aprenentatge és el mètode, l’entusiasme del professor, la seva experiència docent…
Si bé és fonamental formar els joves per entendre i dominar la tecnologia digital, es tracta sobretot d’oferir-los una formació ambiciosa i de qualitat. Han de ser capaços d’entendre el món on viuen per no convertir-se en consumidors, esclaus de la tecnologia, sinó ciutadans crítics i responsables.
*Michèle Janss és professora a Bèlgica. Article publicat a Investig’Action el 29 d’agost de 2023. Traducció de l’Accent.
NOTES:
[1] EducIt va rebre 1.034.184 euros de la Fundació Rei Baudouin l’any 2021. (NdT: Als Països Catalans hi ha iniciatives semblants destinades afavorir la mercantilització digital de les escoles en benefici de les corporacions privades.)
[2] Benoît Galand, “La tecnologia digital revolucionarà l’educació? », quadern n°120 de Girsef, març 2020 – https://www.youtube.com/watch?v=BRRzXCSEjwY
[3] McKinsey & Company, “Factors d’èxit dels estudiants: perspectives per a Europa”, 2017
