La revista Tanyada conversa amb tres docents sobre l’escola pública, les retallades i la llengua a Balears i Pitiüses, Catalunya i el País Valencià.
La depauperació de l’educació pública als Països Catalans del sud de l’Albera no es pot destriar del desmantellament generalitzat dels serveis públics i de l’altre revers de la moneda, la privatització. A aquest procés de despossessió de la classe treballadora, que cada vegada pateix més explotació, s’hi suma una ofensiva espanyolista descarada i diversa contra la llengua catalana. Judicatura, grupuscles espanyolistes i partits polítics atien un atac contra el qual les institucions autonòmiques no hi poden fer ni hi volen fer gaire cosa.
Model de centre, interinatge, bretxa digital, segregació social i lingüística… El sistema educatiu presenta uns reptes que, lluny de voler-se afrontar per part dels respectius governs, sembren el camí d’un enquistament endèmic. En parlem amb docents de diferents ciutats del país: Elisabet Bermejo és professora interina a Barcelona, afiliada a la COS; Àngel Muñoz és professor d’educació secundària a València i militant, també, de la COS; Iñaki Aicart és mestre d’educació primària a Palma i va ser portaveu de l’Assemblea de Docents durant el conflicte educatiu a les Illes.
Mancances estructurals i voluntat política
L’impacte de la pandèmia va fer aflorar tot un seguit de mancances estructurals, que es van agreujar amb les mesures conjunturals. La bretxa digital entre centres i entre famílies va evidenciar una segregació escolar que encara perdura. La manca de recursos va colpejar tant les famílies treballadores com els centres on estudia la majoria d’aquest alumnat. Bermejo destaca com es van fer campanyes per aconseguir no només menjar, sinó també ordinadors portàtils i connexió a la xarxa, mentre que Aicart denuncia que el sistema públic recorri a empreses com Google, que representa la privatització d’uns serveis que podrien ser públics estatals o de gestió comunitària. En aquest sentit, Muñoz destaca que, tot i que era una emergència sobrevinguda, amb uns serveis públics en bon estat de salut s’hauria pogut afrontar millor la crisi.
La crítica a la manca de voluntat política de les diferents conselleries és constant. Aicart denuncia que no s’atreveixen a encarar el greu problema de la segregació escolar a Palma ni fan res per revertir el retrocés cada cop més gran del català en el sistema educatiu. Muñoz critica la improvisació i manca de planificació del govern del Botànic, mentre apunta a la lluita del professorat interí per l’estabilitat i la consolidació com un factor clau. Bermejo comparteix la rellevància de la lluita per la fixesa i apunta directament contra els decrets de plantilles i de direccions. Tots dos decrets han donat tal poder a les direccions que sovint s’ha traduït en casos d’assetjament laboral, especialment contra el personal interí. Per això, opina Bermejo, “els interins han esdevingut el pal de paller de les mobilitzacions al Principat, tant l’octubre passat com la primavera d’enguany, perquè han vist amenaçat el seu lloc de treball”.
Aicart i Muñoz coincideixen a denunciar la burocratització de certes tasques que els obliguen a fer i que els resten temps i forces per dedicar-se a la seva funció real, educar. Així mateix, tenen poc temps i manca de recursos humans, d’espais i materials per atendre tota la diversitat d’alumnat existent. Muñoz i Bermejo també assenyalen la baixada de ràtios com una necessitat immediata. Bermejo, a més, exigeix la retirada dels dos decrets esmentats, així com la constitució d’una borsa de treball pública i la supressió d’empreses satèl·lits que fan negoci al voltant de l’educació. Aicart ho té clar: “La millora dels pressupostos educatius per poder dotar els centres de més recursos és una qüestió de voluntat política”.
La llengua a la pública
Parlant precisament de voluntat política, Aicart reflexiona sobre la vaga de docents de les Illes, la tardor del 2013. Destaca el context del moment —fortes retallades a l’educació, menyspreu cap al col·lectiu docent, voluntat d’imposar el TIL (decret de trilingüisme)— i la força d’un moviment assembleari que va desoir les cúpules dels sindicats i va treballar des de la base, fins que van guanyar prou múscul i força per poder convocar la vaga indefinida. “Per al moviment, va ser fonamental que l’Assemblea de Docents fos incontrolable per cap burocràcia sindical o política”, rebla Aicart. Per a ell, la lliçó apresa i extrapolable és la pràctica de l’autogestió. Pel que fa al català a l’escola, ha viscut una caiguda en picat els últims anys: hi ha centres públics on no s’aplica el decret de mínims, i denuncia que la conselleria actual no ha mogut ni un dit per la llengua en dues legislatures.
L’ús de la nostra llengua a les aules no ha estat mai garantit al País Valencià, on la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) del 1983 ja era deficitària en origen, denuncia Muñoz. “Sempre hi hagué famílies que no van poder matricular els seus fills als programes d’ensenyament en valencià per manca de places”, sintetitza. Així mateix, denuncia el tabú de la llengua al País Valencià, fins i tot amb una conselleria que se suposa que hauria de ser més favorable a la protecció del català, vehicular del sistema educatiu. Muñoz denuncia que han fet una llei de plurilingüisme altre cop deficitària i que, allà on es va establir un ensenyament plenament en català gràcies a la implementació de les línies en valencià, això ara ja no és possible.
La defensa del model d’immersió lingüística va ser una de les lluites que la COS va incloure en les vagues del mes de març, al Principat. Bermejo critica l’actitud autoritària del conseller autonòmic, que ha estat incapaç d’anar a les meses de negociació amb la voluntat d’acordar cap punt amb els representants dels treballadors. Es mantenen les retallades aplicades des de 2012, així com altres mesures que no compten ni amb l’acord dels sindicats ni amb el de famílies i direccions.
Confluències i lluites
Davant d’una hipotètica articulació sindical docent al conjunt dels Països Catalans, Aicart sosté que el que cal és reactivar el col·lectiu docent en general. Es pregunta sobre la idoneïtat d’una articulació sindical mentre estigui tot atomitzat i adormit, i apunta que ja cal que ens calcem: la coincidència de diverses crisis econòmiques i socials esclatarà, tard o d’hora, a l’educació. “Quan venen crisis, venen retallades”, sintetitza. Però respecte a l’organització del professorat, aporta un bri d’esperança: “La vaga indefinida del 2013 ens va ensenyar que hi ha moments en els quals tot es precipita com una tempesta”.
Muñoz subratlla el marc territorial nacional de la COS i afegeix que també seria òptima una confluència amb el moviment estudiantil, que ha de protagonitzar moltes de les lluites que s’estan lliurant en l’àmbit educatiu a ca nostra. Per la seva banda, Bermejo va més enllà i considera que la confluència sindical nacional no només ha de ser factible, sinó que també seria molt fructífera. Ho planteja tant en clau de nou marc laboral dels Països Catalans com per deixar al marge tant sí com no sindicats majoritaris i corporativistes com CCOO i UGT. Així, s’exclama per l’ocasió perduda: “En el cas de l’ensenyament, penso que hem perdut una oportunitat d’articular aquesta acció sindical en les mobilitzacions en defensa de la llengua i contra la imposició del 25% del castellà a l’escola”.
Així mateix, si bé totes tres veus coincideixen a advertir realitats sociolingüístiques diferents per territoris i comarques, també ho fan a l’hora de situar la importància i centralitat del català tant en el model educatiu com de societat. Veient que el retrocés de l’ús social del català és arreu, Aicart té clar que guanyaríem molt amb una feina conjunta per aprofitar recursos i propostes que es fan. Muñoz subratlla la necessitat d’un procés de normalització lingüística que faci del català la llengua vehicular, en tant que llengua pròpia. Bermejo apunta que cal treballar cap a objectius únics —com garantir la no segregació— a partir de models adaptats a cada lloc. Alhora, tots tres recorden que el sistema educatiu és necessari, però no suficient: cal implicació de tots els agents socials per fomentar, garantir i estendre l’aprenentatge i l’ús social del català.
Totes tres veus denuncien la imposició de percentatges com a atacs contra el català que no responen, en cap cas, a criteris educatius. “Els percentatges i les sentències judicials són un instrument polític de l’estat espanyol per mirar d’exterminar la llengua catalana”, sintetitza Muñoz. Per a Bermejo, l’objectiu és desmuntar un model cohesionador d’escola en la qual els infants puguin aprendre, enriquir-se culturalment i usar una llengua que serveix, també, per qüestionar l’imperi i l’estat espanyol i el seu model capitalista uniformitzador. “Busquen crear tensions entre la comunitat educativa, i l’efecte segregador serà immediat”, s’alarma. A Aicart també el preocupa que pugui augmentar una segregació escolar ja existent, i relliga la lluita pel català a l’escola amb la lluita per una educació pública de qualitat. “El model lingüístic òptim no pot anar deslligat d’una educació de qualitat. Sense un sistema educatiu que garanteixi l’atenció a tot l’alumnat, l’èxit de qualsevol programa —també el lingüístic— no està garantit: totes dues reivindicacions han d’anar lligades”, rebla.
Autoorganització i desobediència
Endavant (OSAN) analitzem que els marcs legals autonòmics són inoperatius a l’hora de plantejar millores en les condicions de vida de la classe treballadora, sigui per falta de voluntat política a l’hora de tensionar les institucions al màxim, pels seus estrets límits o per la reacció de l’Estat. A aquest escenari, en el cas de la llengua s’hi suma el component nacionalitzador. És necessària una ofensiva que pivoti sobre tres eixos: mobilització de la comunitat educativa i de tota la societat en conjunt, en tant que problema social, no només educatiu; autoorganització, desobediència institucional i popular, per tal de poder passar a l’ofensiva i no només reaccionant, i assumpció de la lluita per la llengua com una de les puntes de llança de la lluita per la independència, assumint que només així se’n garantirà la supervivència. Muñoz i Bermejo coincideixen en la necessitat d’organitzar i implantar territorialment estructures sindicals que responguin a aquestes coordenades, mentre que Aicart recorda que cal saber aprofitar els moments en els quals sembla que tot està calmat i pot arribar una tempesta.
* Maurici Gómez és militant d’Endavant (OSAN). Article publicat a la revista Tanyada número 2. Estiu-tardor de 2022.
