El politicòleg i historiador irlandès Benedict Anderson moria la nit del diumenge 13 de desembre als 79 anys durant una visita a la ciutat indonèsia de Malang per una aparent parada cardíaca. Ho confirmava el seu col·lega i amic l’historiador Tariq Ali, en un comunicat on explicava que Anderson es trobava finalitzant l’edició anglesa de les seues memòries A life beyond boundaries. La notícia desencadenava ràpidament a tot el món reaccions de condol i reconeixement a la seua trajectòria intel·lectual via premsa i xarxes socials.
Nascut a la Xina en 1936 de pare irlandès oficial de la hisenda marítima i mare anglesa, Anderson transcorreria la seua formació a Cambridge i als EUA on seria alumne, i en 2002 professor emèrit, de la Universitat de Cornell de Nova York. Germà de l’historiador marxista Perry Anderson va formar part també de la New Left Review i de l’editorial Verso Books. El testimoni en 1965 del cop d’estat de Suharto i la massacre de milers de comunistes a Indonèsia mentre hi realitzava la seua investigació doctoral lligaria definitivament aquest país a la seua activitat acadèmica i vital, malgrat ésser expulsat pel govern i on no retornaria fins a 1999. S’especialitzaria en estudis del Sud-est asiàtic realitzant nombroses investigacions sobre Indonèsia, Tailàndia o Filipines en àrees diverses com les insurgències post-colonials, el poder, la violència, el llenguatge o la fe. La seua última gran obra publicada en 2005 Under three flags: Anarchism and the Anti-colonial imagination el portaria a estudiar el període colonial espanyol a Filipines.
La coincidència entre els diversos obituaris a considerar Anderson un dels autors més decisius de la història recent del pensament no és gratuïta. Comunitats Imaginades: Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme va trasbalsar en 1983 els estudis sobre el nacionalisme i les nacions omplint un buit que, considerava, el marxisme no havia atès fins al moment: «Al contrari que molts altres ismes, el nacionalisme mai ha produït els seus grans pensadors: cap Hobbes, cap Tocqueville, Marx o Weber». Obriria el camí a un gran nombre de publicacions a l’època sobre el sorgiment de les nacions des d’una òptica materialista, Gellner o Hobsbawm escriurien sengles obres sobre la matèria pocs anys després. Al contrari que ells, Anderson (declarava en 2005) no compartia un sentiment hostil cap al nacionalisme sinó que es sentia atret pels seus elements utòpics, la seua vigència i els sentiments de camaraderia i solidaritat que produïa.
Comunitats imaginades partia d’unes premisses: el nacionalisme era un fenomen nascut en la Modernitat malgrat els relats sobre l’origen etern i ancestral de les nacions, és universal – tothom té una nació – malgrat que cada nació se pretenga com absolutament distinta, i és poderós – fa que la gent muïga encara hui en dia per les seues nacions-.
Una sèrie de dispositius culturals donarien com a resultat el sorgiment dels nacionalismes segons l’obra: l’esfondrament de la cosmovisió religiosa extensa vehiculada a través del llatí en pos de les llengües vernacles i la seua institucionalització, la caiguda dels regnes dinàstics, la figura dels criolls i la burocratització de les colònies separadament de les metròpolis trencant el centralisme en el cas americà i la geografia imaginada que dibuixava en Àfrica i Àsia els instruments de domini com el cens, el mapa i el museu. Però seria l’aparició del print capitalism el factor decisiu per a sostindre aquesta nova tesi: la novel·la o el periòdic configurarien la concepció d’una noció del temps buit i homogeni comú per a tots els membres d’una nació -element que no havien advertit Hobsbawm ni Gellner-. Ubicaria el sorgiment de les consciències nacionals en la combinació d’un sistema econòmic productiu, una ferramenta de comunicació massiva com la impremta i la diversitat lingüística vernacla.
Definia la nació com una comunitat política imaginada com a inherentment limitada i sobirana. La nació configura una imatge comuna per a cada membre, encara que aquest no arribe mai a conèixer a tota la resta dels membres de la comunitat. Insistia en la idea de creació col·lectiva, d’imaginació de les comunitats com xarxes indefinidament extensibles de parentiu i clientela que generen una companyonia profunda, horitzontal. Per imaginades Anderson no volia dir que aquestes idees no eren reals. Eren imatges ficcionals, sí, però produïen efectes polítics, eren entitats genuïnes i vives. Anderson, contra el cosmopolitisme europeu que caracteritzava el nacionalisme arrelat a l’odi a l’altre i en el racisme, veia en ell un procés imaginatiu integrador que ens permet sentir solidaritat pels estranys.
Recuperava així per a la política un concepte de nació que permetia defugir dels discursos essencialistes i romàntics però sense renunciar a ella. La seua influència seria clau per a molts teòrics i polítics d’esquerres. La més recent i significativa seria la protagonitzada per Abdullah Ocalan qui declarava en 2013 que la lectura d’Anderson a la presó l’havia convençut per abandonar el dogmatisme del model Estat-nació que només servia per als interessos del capitalisme cap a un nacionalisme democràtic, una nova manera de pensar el nacionalisme que prioritzara la llibertat i la comunitat.
Imma Milan és llicenciada en filosofia i militant d’Endavant i d’Alternativa per València – CUP
