Laia Estrada: “Com més creix de la bretxa entre rics i pobres, els reaccionaris despleguen més feixisme, més racisme i més misogínia”

Debat sobre la COVID-19 i els reptes del moviment feminista. Accent especial COVID-19, setembre de 2020.

Laia Estrada Cañón és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona. També és militant d’Endavant (OSAN) i membre del Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona.

Com consideres que ha repercutit la crisi de la Covid-19 en els àmbits personal, professional i militant de les dones?

Els tres àmbits estan clarament interconnectats i comparteixen una qüestió essencial que és la tasca de cura, suport i sosteniment emocional, no remunerada i molts cops invisibilitzada, que desenvolupem la majoria de dones com a conseqüència de la socialització de gènere a la que estem sotmeses. En una situació que podríem titllar de distòpica, amb un confinament que, en major o menor mesura, ha afectat la salut mental de la població, hem de partir de la premissa que les dones hem vist incrementades les nostres responsabilitats en detriment de la nostra pròpia salut. 

Si, a més, analitzem les situacions de violència masclista, és evident que l’aïllament al qual ens va abocar el confinament va facilitar que aquestes augmentessin.

Això es desplega i s’origina en l’àmbit personal però té uns efectes immediats en els àmbits professional i militant. La cura de les criatures o persones grans al nostre càrrec amb conciliacions laborals i militants impossibles, fins al punt d’haver de deixar feines assalariades, és l’expressió més clara que la divisió sexual del treball segueix a l’ordre del dia.

Més enllà d’aquesta qüestió genèrica, val a dir que molts dels sectors essencials que han estat a primera línia de la pandèmia, desprotegits per la incomprensible i injustificable manca d’EPIs i veient vulnerats els seus drets laborals, estan clarament feminitzats, com ara la sanitat, el SAD o les residències.   

Quins han estat i seran, en la teua opinió, els subjectes més vulnerables d’esta crisi d’organització social i econòmica?

Les crisis capitalistes sempre colpegen amb major virulència els sectors més vulnerables i vulnerats de la nostra societat. De la mateixa manera que ho ha fet la COVID-19, la crisi econòmica en la que estem entrant de ple, ja avui, s’està acarnissant amb les persones que ni tan sols disposen del rang de ciutadania perquè no tenen papers, i amb aquelles que sobreviuen a costa de treballs en l’economia submergida,… Aquesta crisi, però, ja ha posat al descobert que impactarà contra població que no és la que tristament està cronficada en els circuits assistencials. Tant és així que els serveis socials han incrementat els seus llistats de noves usuàries i les entitats del tercer sector han vist triplicades les demandes d’ajudes. Igualment, des de la vessant educativa també hem pogut comprovar com els infants de les llars més desafavorides són qui més han patit les conseqüències del tancament d’escoles, des d’un punt de vista educatiu-formatiu però també emocional. 

Tal com va succeir amb la crisi del 2008, veurem un nou increment de la bretxa entre rics i pobres. I, també tal com va succeir llavors, veiem com els sectors més reaccionaris preparen les seves campanyes de caire feixista, racista i misogin.

Quins penses que són els reptes més urgents que se li presenten al moviment feminista en l’escenari post-pandèmia?

Les aplaudides i vangloriades “ajudes” econòmiques de la UE per fer front a la crisi del coronavirus són l’evidència que els poders públics repetiran la recepta aplicada a la crisi del 2008. Aquestes “ajudes” s’hauran de retornar i serà quan escoltarem novament la melodia de les retallades i l’austeritat en forma de mantra i dogma. Això, seguint la lògica de l’acumulació per despossessió, vol dir més privatitzacions encobertes dels sectors essencials (desmantellant l’educació i la sanitat pública per afavorir els interessos privats) o acabar amb allò que fa temps que els fa nosa, com són les pensions.

Penso que el repte majúscul que el feminisme té al davant, és el mateix que han d’entomar totes les organitzacions pretesament revolucionàries i transformadores: la vida abans que el capital. La vida de qualitat, la vida que val la pena ser viscuda, enfront la misèria i la precarietat a la que necessiten abocar-nos per mantenir l’ordre econòmic imperant. El repte, per tant, és desbordar el feminisme mainstream amb el qual el sistema pot conviure i passar a l’ofensiva centrant les reivindicacions en allò que millora les condicions materials de vida de la majoria de les dones: garantir el dret a l’habitatge, una sanitat i educació de qualitat, el repartiment dels treballs i, per suposat, de la riquesa.