>> ANÀLISI DELS RESULTATS
El dia després de la jornada de consultes els mitjans de comunicació espanyols (i també bona part dels catalans) han donat un gir més en la seva estratègia de minimització i de menyspreu a la mobilització independentista. En portada destaquen la divisió entre els promotors de les consultes (El País o l’Avui), o el fet que aquestes no han assolit els objectius de participació desitjats (El Periódico).
Aquest esforç comunicatiu, que contrasta amb el silenci que aquests mateixos mitjans van dedicar a les consultes durant els mesos i dies previs, és degut a que una anàlisi una mica més acurada dels resultats representa una seriosa advertència per als defensors de la via estatutària.
Consultes i referèndums
I és que la comparació entre els vots favorables en els referèndums de l’Estatut del 2006, els de la Constitució Europea de febrer de 2005, i els vots afirmatius a les consultes per la independència d’aquest diumenge deixen ben clar que els resultats del 13-D han de ser tinguts en compte.
Si comptem els resultats obtinguts a les capitals de comarca on fins ara s’han celebrat consultes, i els comparem amb els esmentats referèndums, la independència de la nació catalana tindria molta més legitimitat que la Constitució Europea que cap dels mitjans ha dubtat mai en consagrar; és d’aquell referèndum que n’extreuen la legitimitat de l’actual Tractat de Lisboa que mai no ha estat sotmès a discussió popular i en el qual es sustenta tota l’arquitectura institucional de la Unió Europea.
En relació amb l’Estatut de 2006 de la Comunitat Autònoma de Catalunya, a la majoria de grans ciutats, el suport al text estatutari va ser superior en vots al suport que ara ha rebut l’independència. Però és significatiu que en dues capitals de comarca on s’ha fet una campanya més ben treballada, Vic i Berga, hagi estat a l’inrevés. En d’altres, el nombre ha esta molt ajustat, com el cas de Banyoles o les Borges Blanques.
També és significatiu que poblacions on l’esquerra independentista proposava que s’endarrerís la votació (com és el cas de Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú) per tenir més temps per fer campanya, els resultats de participació o de suport a la independència respecte a l’Estatut han estat més pobres.
Però malgrat tot, potser determinats polítics i analistes haurien de saber també que, per exemple, que la legitimitat del president Montilla quedaria seriosament qüestionada si es comparessin els vots obtinguts pel PSC el 2006 amb els partidaris del “sí” a les consultes del 13-D en aquestes mateixes capitals de comarca (comptant-hi Sant Cugat del Vallès): 24.481 vots a Montilla, contra 55.351 vots afirmatius a la consulta. Cal dir que Mas (CiU) obtingué 42.534 vots en aquestes mateixes localitats.
La participació en una consulta popular
Per altra banda, els que discuteixen la legitimitat dels resultats per una participació insuficient també haurien de tenir en compte tots els factors que condueixen a la participació en una convocatòria electoral qualsevol.
Des del punta de vista informatiu, no hi ha color entre la informació que cada ciutadà pot rebre personalment en el curs d’una campanya electoral oficial amb la que qualsevol ciutadà rebia durant la campanya per les consultes: d’una banda tenim la recepció de la targeta del cens, trameses de tots els partits i seguiment electoral quotidià, amb espais publicitaris en diferents franges horàries i informació per quotes a tots els mitjans de comunicació, tot plegat finançat per l’estat o per les diferents maquinàries electorals, i amb les grans mitjans de comunicació de masses posats a disposició d’aquestes maquinàries. I per l’altra banda, unes campanyes informatives realitzades per comissions populars, sustentades per persones voluntàries i finançades pel mateix poble.
Però a banda de l’abismal diferència comunicativa entre les convocatòries oficials i la del 13 de desembre, cal recordar que altres aspectes organitzatius també influeixen decisivament en la convocatòria: tant des del punt de vista dels organitzadors, que no disposaven del cens, com des del punt de vista dels votants que havien de comptar amb documents que acreditessin la seva residència actual al municipi, és clar que els obstacles a l’hora d’exercir el dret a vot eren molt majors en el cas de les consultes populars que no en el cas de les convocatòries oficials de l’estat.
En aquest sentit, i en això han coincidit tots els observadors internacionals que han presenciat les consultes, aquestes han estat un exemple d’autoorganització i mobilització popular d’acord amb totes les garanties democràtiques exigibles.