Les medalles franquistes que no marxen
Som novells a l’Ajuntament de Barcelona.
Sabíem que ens trobaríem, entre altres coses, amb una estructura complexa, dividida en organismes independents i amb altes dosis d’opacitat. Ens vam quedar curts…
Les medalles s’han estat repartint des de l’aprovació del reglament previ a les primeres eleccions municipals.
Hem anat descobrint perplexos, per exemple, com funcionen els tempos i la paperassa a les Comissions o com s’utilitzen els titulars del diari favorit de l’oposició casposa (La Vanguardia) per generar mimèticament i de manera recorrent comissions extraordinàries, proposicions, precs i preguntes només com a via de generar nous titulars i així mantenir la roda en moviment.
I amb la mateixa perplexitat vam topar-nos per primer cop el 22 de setembre amb les medalles de la Guàrdia Urbana a la Comissió de Presidència, Drets de Ciutadania, Participació i Seguretat i Prevenció (2:38:25).
De fet, allà mateix, vam preguntar pel cost d’aquestes medalles i saber d’on venien aquelles medalles a les quals tots els grups (BEC, CiU, C’s, ERC, PSC i PP) votaven a favor sense qüestionar absolutament res, malgrat que de les nostres preguntes semblava que ningú en sabia les respostes exactes.
O millor encara, el regidor de CiU Joaquim Forn responia, donat el silenci del govern, afirmant que no tenien cost, i en acabar la Comissió rectificant-se a sí mateix em va comentar que sí que preveien una quantitat econòmica.
De fet aquest apunt final del convergent vaig fer-lo notar i apuntar a l’acta en la següent Comissió un mes després, 21 d’octubre (16:45), on també es van repartir més medalles per membres de la Guàrdia Urbana amb el mateix suport quasi absolut.
Dit això, un cop acabada la Comissió del setembre vam sol·licitar informació sobre aquest tema i vam rebre el “Reglamento de honores y recompensas de los miembros de la policia municipal y del servicio de extinción de incendios”
Que el document estigues escrit en castellà ja ens alertava del que vindria després. Aquest reglament segons indica es va aprovar el 17 de setembre de 1976 i va a passar a ser vigent a partir del 5 de juny de 1978.
Les primeres eleccions municipals sota el règim constitucional i monàrquic van ser a l’any 1979. Així que ja podeu ensumar el tuf que desprèn la història de les medalles.
Per altra costat, tal com suposàvem, algunes d’aquestes medalles sí tenien un cost econòmic, apart de la pròpia medalla en si mateixa:
“1. La medalla de honor será de las dos clases siguientes:
- a) sufrimiento y b) al mérito
- Cada una de las clases de medalla tendrá las siguientes categorías:
Primera de oro
Segunda de plata
Tercera de bronce
Art 5.- l. La concesión de cualquier clase de medalla con la categoría de oro o de plata llevará anexa la concesión de un premio en metálico equivalente a un diez por ciento de los devengos anuales del condecorado con carácter permanente y vitalicio para las de oro y por una sola vez para las de plata, cuyos respectivos importes se satisfarán con cargo al presupuesto ordinario de la Corporación Municipal.”
Poc sorprenentment al Ple del passat 30 d’octubre novament totes les forces municipals abans comentades van tornar a votar a favor del lliurament de les medalles (2:25:30), malgrat que en la Comissió del 21 d’octubre la CUP Capgirem Barcelona vam recordar, un cop el reglament era a les nostres mans, d’on venien aquests premis i quin impacte econòmic suposaven.
Víctor Gibanel, cap d’informació de la Guàrdia Urbana durant els fets del 4F, ha rebut fins a 4 cops la medalla al mèrit del cos.
Tampoc ens va sorprendre que en el Ple Alberto Fernández Díaz del PP, fill d’un tinent coronel de cavalleria a l’exèrcit de Franco i sotsinspector cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona durant la mateixa època del “Reglamento” en qüestió, fos el més ferm defensor d’aquests premis. D’aquella pols, vénen aquests fangs…
Vam haver de recordar-li que qualsevol treballador o treballadora de l’Ajuntament, dels Instituts municipals, de les empreses municipals, etc. també podia ser violentat per alguna persona sense rebre cap tipus de premi, ni reconeixement i que, per tant, aquest reglament, apart de franquista, discriminava a uns treballadors i treballadores d’altres.
Sigui com sigui, a dia d’avui, tots els grups municipals (a excepció de la CUP Capgirem Barcelona) estan votant a favor d’unes medalles reglamentades sota un govern municipal franquista.
Tot aquest desgavell és encara més gruixut sobretot tenint en compte que, després de trenta sis anys de governs municipals “socialistes, d’esquerra verda, transformadora i republicana” o de CiU, mai ningú ha tocat aquest reglament o, fins el dia d’avui, mai no s’ha denunciat públicament aquesta situació grotesca.
Potser ja toca derogar-lo immediatament.
En això estem, malgrat tot, avís per a navegants, dubtem rebre el suport de cap altre grup. Ja sé sap que els maquillatges de la Transacció són molt llargs i ens temem una “reforma” a l’ús i abús de l’època.
Millor ser-ne conscients…
*Josep Garganté és conductor d’autobusos de TMB i regidor de la CUP Capgirem Barcelona
