Ni es va obrir el teló ni va aplaudir ningú però, tal com va anar, no hauria estat gens fora de lloc. El passat 9 de gener i havent convocat a tots els mitjans de comunicació en roda de premsa, el regidor d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Maria Montaner, va anunciar que la propietat d’un pis en règim de protecció oficial (HPO) del carrer Doctor Aiguader, a la Barceloneta, havia estat sancionada amb 196.000 euros. Amb l’esquena ben recta i un pin de l’escut de la ciutat al coll de l’americana el regidor va exposar els motius: per no tenir-lo com a residència habitual, tal com estableix la llei catalana del dret a l’habitatge, i per haver-lo llogat durant anys a preu de mercat, superant de molt el preu que fixa la mateixa llei. Hi afegia, en el to sobri de la gent d’ordre, que la sanció era el resultat d’un pla d’inspeccions coordinat amb l’Agència de l’Habitatge de la Generalitat i que havia resultat en tretze expedients més. El torn de paraula, llavors, es va cedir a la tècnica responsable de la unitat de disciplina de l’habitatge i inspeccions, Fuensanta Alcalà, que va adoptar el rol del poli bo per informar a les propietats sancionades que podrien veure les multes reduïdes o fins i tot condonades si cedeixen els pisos a la borsa municipal de lloguer social.
Un cop acabada la roda es va donar les gràcies als mitjans per haver-hi assistit i cadascú va tornar a la seva feina amb l’agradable sensació de que la justícia, a més de justa, és implacable. Tan és així que diaris com El Pais (“Colau persegueix el frau en els habitatges protegits amb multes elevades”), El Periódico (“L’Ajuntament de Barcelona sanciona al propietari d’una vivenda de protecció oficial que la va llogar”) o La Vanguardia (“Barcelona multa a la propietat d’un HPO que el va llogar”) van redactar titulars i notícies gairebé calcats de la informació que l’Ajuntament ofereix a la seva pàgina web i van donar l’assumpte per resolt. I aquí pau i després glòria, com se sol dir.
Però en aquesta harmonia entre premsa i notícia, els professionals del periodisme es van oblidar completament de la seva suposada funció: contrastar. Si haguessin fet el mínim esforç en aquest sentit molt aviat haurien comprovat que la única intenció de l’Ajuntament al convocar-los en aquella roda de premsa era arrenglerar-los a mode de públic teatral i oferir-los una versió esbiaixada, buida de càrrega dramàtica i sense els personatges de l’autèntica obra. Una versió adulterada on, sense cap escrúpol, la institució esborra el paper de la protagonista per posar-s’hi ella i, tot atorgant-se el paper de personatge principal, possibilita un final feliç on la llei planta cara a l’especulació i li para els peus.
A l’autèntica obra, però, ni guanyen els bons ni perden els dolents sinó tot el contrari… i aquest deu ser el motiu pel qual l’Ajuntament l’ha hagut de reescriure i interpretar desconnectant-la de la realitat: per encobrir el seu paper. A la realitat la propietat “d’un HPO adjudicat” a l’edifici de Doctor Aiguader, com la descrivia el regidor d’habitatge, no ha pogut rebre cap adjudicació perquè, només a l’escala del pis on s’ha imposat la sanció, disposa de dos pisos més en propietat; pisos que continua llogant a 1.200 euros al mes. A la realitat els pisos, contra tota lògica, disposen de certificats de compra-venda on els notaris, esborrats del relat en la versió oficial, es van desentendre d’informar de les operacions a l’Agència Pública d’Habitatge, tal com obliga la llei. Un cop sabut això i combinat amb el fet que en el període breu d’uns pocs anys aquests pisos es podran vendre, aquest cop legalment i a preu de mercat, no cal ser massa erudit en matemàtiques per entendre que l’especulador se’n sortirà de tot això amb les butxaques ben plenes i amb sobrats motius per brindar amb l’Ajuntament, els notaris, els periodistes i fins i tot amb la sanció de 196.000 euros que la regidoria d’habitatge i els diaris anomenen elevada. A l’autèntica obra el castigat per la llei de la segona versió és un personatge molt més alegre i vigorós.
A l’ombra de la notícia, del tot silenciada, hi ha la persona que la va originar. Encara que es digui, com es diu sense faltar a la veritat, que aquestes inspeccions són inèdites i necessàries, no és gaire exacte atribuir triomfalment la sanció al seu bon zel. Qui va denunciar, fa més d’un any i mig, la irregularitat flagrant a l’Oficina d’Habitatge de Ciutat Vella, fou precisament la seva víctima: la llogatera. Fou ella qui, en un moment de dificultat per pagar el lloguer i veient-se amenaçada, va entendre que, ni el seu contracte de lloguer ni alguns altres de la mateixa escala, tenien res de legal. Posar-ho en coneixement d’Habitatge va iniciar el delicte de prevaricació del qual l’Ajuntament és culpable i que ha provocat que, a més de la impunitat amb que l’estafador ha continuat i continua cobrant els seus lloguers fraudulents, a ella i als seus dos fills els arribés una ordre de desnonament que només va poder aturar l’autoorganització veïnal, posant-se entre la porta i la comitiva judicial acompanyada de Mossos. Ara s’ha anunciat una segona sentència, aquest cop desnonament obert, i ningú des de la institució respon més que amb copets a l’espatlla i cares de circumstàncies a la seva petició d’ajuda. El fet, a més de lamentable, du implícit un missatge molt perillós de cara a la resta de veïnes que són víctimes de la mateixa estafa: si denúncies, el pes de la propietat caurà sobre teu sense escrúpols i, en dia i hora indeterminades, una patrulla policial es presentarà a casa de la teva família per obligar-te a posar tot el que tens en caixes de cartró i sortir al carrer.
Desemparada de poder públic i per tal de defensar-se, la llogatera s’ha hagut de dotar d’un coneixement de les lleis autodidacta. Amb la única complicitat i suport del Sindicat d’Habitatge del Raval i del Grup d’Habtatge de la Barceloneta, on milita abnegadament pels seus drets i els de moltes altres veïnes, exigeix a l’Ajuntament fa mesos que demani l’acompliment de l’article 121.1 de la llei RLU d’habitatge: el supòsit legitimador d’expropiació per incompliment de la funció social de la propietat. L’inici d’aquest procés suspendria l’ordre de desnonament i seria, aquest cop si, un avís a les corrupcions que fa i desfà el poder immobiliari a Barcelona. És per això que a ella ningú la va convidar a la roda de premsa: perquè els Ajuntaments, encara que siguin del canvi, prefereixen les bones notícies a la realitat. Prefereixen el periodisme de claca al periodisme real i prefereixen, encara que les bones notícies ho amaguin, no interferir entre els propietaris corruptes i les seves víctimes de classe treballadora.
Així doncs, en aquesta relació triangular entre estafador, víctima i Ajuntament, el qui hauria de vetllar per fer acomplir la llei amaga el cap sota l’ala i, enlloc d’això, convoca a la premsa per donar bones notícies i ser un referent contra l’especulació immobiliària. Però la realitat és molt més perversa: ningú pretén fer cap gest de valor per confrontar el fracàs que representen les polítiques liberals d’habitatge dels darrers quaranta anys a Barcelona. Si la covardia es pot tapar amb una mica de teatre potser no cal… potser ja ho farà algú altre en alguna altra ocasió.
