L’Eva afirma: «Potser sóc poc impressionable, però tampoc estem veient res que no s’hagi vist abans, no? Vull dir, pel que fa als disturbis» i em poso a pensar si la seva afirmació em convenç.
D’entrada he de dir, que sí. No són els pitjors disturbis que ha vist aquesta ciutat, ni el meu barri. Però, tot seguit, penso que cada moment ha sabut generar la seva resposta i que, potser, aquesta resposta té un factor nou que no tenien els desencadenants anteriors.
En @guifos75 o en @joan_VdG ens relaten setmana si setmana també episodis de revolta urbana del darrer segle, que poden superar amb escreix la magnitud dels avalots en nom de la llibertat de Pablo Hasél. Què és, doncs, el que fa que aquesta revolta sigui diferent de l’anterior?
Segurament els condicionaments socials que l’envolten són força més determinants que el fet en si mateix. Aventuro a pensar que l’empresonament d’en Hasél no hauria estat objecte de tanta solidaritat si s’hagués produït en dates anteriors a 2017; o que no hagués generat la mateixa solidaritat si hagués estat ell qui, pel propi peu, hagués posat el cos entre barrots.
Cal no oblidar que Hasél és un militant revolucionari d’una opció política força minoritària, no només a casa nostra, sinó també al conjunt de l’estat. Però l’encert de l’estratègia i el moment han fet que una causa altament polititzada i sense un entorn de masses hagi esdevingut hegemònica dins pensament contra el règim de 78, tot esdevenint avantguarda.
La figura del monarca espanyol era criticable fa quaranta anys, fa deu (quan l’independentisme va començar a cremar-ne les fotografies) i avui. Però només el descrèdit guanyat a pols per la mateixa institució ha fet que una condemna contra Hasél hagi esdevingut, en darrera instància, una condemna contra el monarca i el règim que el sustenta.
Els avalots no són superiors als d’Urquinaona en magnitud, però en canvi són territorialment més estesos: les protestes han dibuixat el mapa dels Països Catalans amb més de 50 mobilitzacions simultànies, i han fet que moltes ciutats de l’estat i fora d’ell prenguin consciència de la injustícia. Presidents i expresidents de govern com Evo Morales o López Obrador han pres partit.
En èpoques anteriors hem viscut empresonaments tan injustos com aquest: en Franki de Terrassa va ser empresonat per ultratge a la bandera, i les mostres de suport van ser extenses en el temps i el territori, però no en la magnitud. Casualitat o no, el jutge del cas del Franki i el d’en Hasél tenen vincles amb el règim franquista: sigui com a jutges militars o per haver estat condecorats per la Guàrdia Civil o per formar part de les llistes electorals de Falange… atado y bién atado.
Avui, el clima social que envolta l’empresonament d’en Hasél és d’esgotament per a àmplies capes de la població: atur estructural juvenil, desnonaments, impagaments d’ERTO, retallades en sanitat i educació, acompanyades de cada cop més violència institucional, una Llei mordassa que imposa multes a tothom que protesta, tota una generació universitària que no ha trepitjat un campus durant un curs sencer, però segueix pagant, i un llarg etcètera que s’ha anat acumulant a la situació ja descrita l’octubre de 2019.
No sé si aquesta revolta es mantindrà en el temps, ni en el territori, però sí que podem dir del cert que quan aquesta acabi, la propera revolta cada cop serà més propera i més intensa, dins d’una espiral on els cossos policials, infestats de feixistes, són cada cop més violents i els comandats polítics cada cop més porucs. Que en el mentrestant tinguem un nou govern per a investir només ha fet que accelerar els fets. Els uniformats tensen la situació per no perdre cap privilegi, i els comandaments polítics desboquen els uniformats per a deixar la situació tan descontrolada com sigui possible a un nou govern que s’albira sense la seva mà dreta sobre la direcció d’interior.
A la resta dels Països Catalans sota domini espanyol, no tenim millor esperança. La comandància policial en mans de la delegació del govern a València o a les Illes sap que no té ningú a la seva esquerra capaç de capitalitzar el descontentament i les càrregues. Ni pot ser titllada de tova per la seva dreta, ni per la seva esquerra de violenta, ja que aquesta última comparteix amb ella el projecte de govern més progressista de la història, i calla a cada cop de porra. Serà només la força dels carrers, i els pocs –però determinants– vots parlamentaris els que podran tombar el primer dic de contenció del règim. No en va l’article 37 del programa de la Unitat Popular d’Allende era la dissolució de la «Brigada Movil», una eina més al servei del poder establert. Perquè, tal com demostra l’experiència veneçolana, calgué dissoldre la policia metropolitana per adonar-se’n que la majoria dels seus membres eren els futurs delinqüents. Quantes morts i mutilacions o quants quilos de droga desapareguda faran falta perquè el nou govern autonòmic o estatal prengui una decisió valenta?
