L’imperialisme no és un fenomen del passat, continua ara mateix, aquí, al segle XXI, i es reprodueix des de les seves formes velles fins a les més noves i sofisticades, a una escala sense precedents. Marca avui la realitat econòmica i política global de manera decisiva i suposa una condemna a la superexplotació i l’espoli per a les poblacions de la major part del món a Àsia, Àfrica i l’Amèrica Llatina, però també és una amenaça creixent per a les classes treballadores i populars a Europa i l’Amèrica del Nord.
A començament del segle XX autors com Vladímir Lenin o Rudolf Hilderfering analitzaren com, el capitalisme, des de finals del segle XIX i en la fase que van viure, evolucionava cap a la fase imperialista. Descrigueren com als principals països capitalistes la competència inicial donava lloc a la creació de grans monopolis que formaven grans blocs de capital industrial, comercial i el creixement i domini del capital financer. Els monopolis aleshores necessitaven exportar el capital ampliant els mercats, això es feia mitjançant grans trusts de capital en cada estat que empenyien aquests cap a l’expansió imperialista, la conquesta i espoli de les nacions oprimides, que entraven així en contacte amb les relacions de producció capitalistes. Al seu torn, aquest fenomen suposava una certa millora per als treballadors dels països imperialistes, generava una adhesió als estats i una identificació amb els interessos dels grans monopolis capitalistes «nacionals», es desplaçava el conflicte de classes intern a una competició mundial entre els grans monopolis capitalistes estatals i s’alimentava un creixent xovinisme i militarisme, que desencadenaren inevitablement en la carnisseria sagnant de la guerra mundial, amb la qual cosa es va obrir un període que en bona part es pot entendre que no es clouria fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, amb la fi de l’imperi britànic i l’inici de l’hegemonia dels EUA.
Després de la major part de processos de descolonització, tanmateix, la situació de subdesenvolupament de molts països a la perifèria continuà i s’agreujà, i la integració d’aquests en el món capitalista no en suposà el desenvolupament, malgrat la fi dels grans imperis. A partir dels anys 60 i 70 nombrosos autors[1] argumentaren que la dinàmica mateixa del sistema capitalista era la que explicava aquest desenvolupament desigual. La metròpoli, o els països del centre, exploten els països perifèrics, la plusvàlua es concentra en el centre, mentre la perifèria no té accés al capital generat ni la possibilitat d’un desenvolupament i creixement propi, i és reduïda a una situació de dependència en què es crea una classe dirigent local amb interès a perpetuar el subdesenvolupament, una «lumpen burgesia» o burgesia «compradora» que segueix una política de subdesenvolupament, subordinada al capital dels països del centre.
Les relacions entre països centrals i la perifèria no eren relacions entre diferents sistemes o modes de producció independents, sinó part d’un sistema global en què els països del centre, on s’havia desenvolupat primer el capitalisme mercantil, i més tard industrial, i s’havia fet en condicions més favorables, havien construït els seus imperis amb la conquesta i la guerra, primer, i mantingut el seu domini després mitjançant les relacions de producció, d’intercanvi i d’acumulació. Un procés global que no generà un desenvolupament igual, ja que en els països del centre l’acumulació era autocentrada, mentre en els països perifèrics aquesta estava constreta per les relacions de dependència. En els països centrals el capitalisme s’havia desenvolupat plenament i es concentrà el progrés tecnològic, la producció de mitjans de producció i l’especialització en els sectors més productius, amb la qual cosa es van eliminar els modes de producció precapitalistes, mentre que el desenvolupament capitalista a la perifèria restava bloquejat, ja que la perifèria només podia competir en activitats basades en recursos (minerals, agricultura) i només hi podia haver un desenvolupament limitat orientat a l’estret mercat interior. La major part de la població quedava exclosa del sector capitalista, per la qual cosa en l’àmplia perifèria global no desapareixien els modes de producció precapitalistes. És, doncs, el capitalisme global el que explicava la persistència de les diferents formacions socials i causava el desenvolupament desigual.
Les lluites per l’alliberament nacional, protagonitzades per les grans majories treballadores, camperoles i populars, contra aquesta relació de dependència i subordinació al paper al qual els relegava el capital internacional, prengueren un gran protagonisme històric i polític al llarg del segle XX. I l’esforç dels països imperialistes per derrotar aquestes lluites i per mantenir governs locals favorables als seus interessos suposà sovint la intervenció militar —directa o indirecta—, l’impuls de cops d’estat i dictadures i polítiques de repressió brutal, emmarcades en el que s’anomenà guerra freda.
A partir dels anys 70 i començaments dels 80, tanmateix, comença el que s’ha conegut com l’etapa de la globalització neoliberal, vigent fins avui. La globalització de la producció ha suposat l’expansió del poder i l’abast de les corporacions transnacionals, la gran majoria propietat de capitalistes residents en països imperialistes. Avui, al voltant del 80% del comerç mundial està vinculat a les xarxes internacionals de producció de les empreses transnacionals, ja sigui com a inversió estrangera directa interna o com a relacions a distància entre les “empreses capdavanteres” i els proveïdors formalment independents en les cadenes de subministrament globals.
La deslocaclització de la producció cap als països amb mà d’obra més barata és la transformació més significativa i dinàmica de l’era neoliberal[2]. Les grans empreses d’Europa, els Estats Units i el Japó, amb l’objectiu de reduir costos i augmentar els beneficis, substitueixen la mà d’obra domèstica més remunerada per mà d’obra estrangera més barata, aconseguida ja sigui mitjançant l’emigració de la producció (deslocalització), afavorida per la imposició dels tractats i acords de comerç globals, la reducció dels aranzels i l’eliminació de barreres als fluxos de capital, o mitjançant la immigració de treballadors, que mantenen en una situació vulnerable com a ciutadans de segona classe per a la rebaixa dels salaris amb la militarització de les fronteres, la persecució legal i les limitacions de drets, i l’augment de la xenofòbia.
Així, els beneficis de les empreses amb seu als països del centre, el valor de tota mena d’actius financers derivats d’aquests beneficis i el nivell de vida dels ciutadans d’aquestes nacions s’han convertit en altament dependents de les taxes més altes d’explotació dels treballadors a les anomenades «nacions emergents». A diferència de l’anterior fase, la producció industrial s’ha traslladat massivament a alguns dels països perifèrics «emergents». La proporció de productes manufacturats en les exportacions del Sud arribà a principis dels anys noranta a més del 60%. Les empreses del «nord» competeixen entre si amb la seva capacitat per abaratir costos mitjançant aquesta deslocalització o bé mitjançant la subcontractació de parts de la seva cadena de producció a empreses del «sud», que passen a competir entre si per veure qui redueix més els costos mitjançant la sobreexplotació de la força de treball. Així, grans empreses centrals com Apple, Cisco, Hewlett Packard o Dell no exporten el seu capital, com en el primer imperialisme, sinó que subcontracten fabricants dels païso emergents, que seran els qui produiran a baixos costos i elevades taxes d’eplotació, com Foxconn, en les seves fàbriques a Xina, India, Mèxic, Brasil o Malasia.
Les condicions per a aquesta superexplotació i aquestes relacions econòmiques es mantenen mitjançant la dominació política, i quan convé militar, d’aquests països sotmesos als interessos de les grans potències imperialistes, que vetllen per les seves multinacionals, evitant i enderrocant qualsevol moviment que qüestioni aquest domini. Ho remarcà amb enorme cinisme Thomas Friedman: «La mà oculta del mercat mai funcionarà sense el puny amagat. McDonald’s no pot prosperar sense McDonnell Douglas. El puny ocult que manté el món segur perquè les tecnologies de Silicon Valley prosperin s’anomena exèrcit, força aèria, marina i cos de marines dels EUA.»
En aquesta etapa, la força de treball industrial a les nacions «en desenvolupament» ha experimentat un gran creixement: el 2010, 145 milions de treballadors industrials (el 21% del total mundial) són als països imperialistes, mentre que 541 milions (el 79%), són a les «regions menys desenvolupades», en les quals només hi havia poc més de 50 milions de treballadors industrials l’any 1950. La globalització neoliberal, per tant, és una nova etapa imperialista del desenvolupament capitalista, en què, malgrat que els processos de despossessió, espoli i subdesenvolupament continuen per als països més pobres, l’imperialisme es defineix fonamentalment per l’essència econòmica: l’explotació de la mà d’obra viva del «sud global» per part dels capitalistes del «nord».
Com a sumari, John Smith resumeix: “en el capitalisme immadur predominava l’augment de la plusvàlua absoluta —ampliar la jornada laboral fins i més enllà dels límits físics—. Un cop el capital va prendre el control del procés productiu, la plusvàlua relativa fou la forma dominant —millores tecnològiques per reduir el temps necessari per produir els béns de consum dels treballadors—, encara que en tot moment depenia de la persistència de formes de dominació molt més brutals i arcaiques, especialment a les nacions sotmeses de la perifèria. A l’era neoliberal, la forma cada cop més predominant de la relació capital-treball és l’anomenat arbitratge laboral global, un mitjà d’apropiació pel qual el capitalisme és capaç, mitjançant l’opressió i dominació política i econòmica dels pobles, de forçar a reduir el valor de la força de treball als països «emergents». Aquesta constitueix la tercera forma d’augment de plusvàlua que ara és la forma cada cop més predominant de la relació capital-treball que defineix l’actual fase imperialista del capitalisme”.
[1] Veure aportacions d’autors com Ruy Mauro Marini, Paul Sweezy, P.A. Baran, Emmanuel Wallertsein, Samir Amin, André Gunder Frank. G. Arrighi en relació amb les teories de la dependència, del desenvolupament desigual i el sistema-món.
[2] Veure aportacions d’autors com John Smith, Andy Higginbottom sobre la superexplotació.
* Miquel Rodríguez és militant d’Endavant (OSAN) . Article publicat a la revista Tanyada número 2. Estiu-tardor de 2022.
