Recordo haver anat als cinemes Méliès de Barcelona, ja fa anys, a veure-hi una reposició de Saló o els 120 dies de Sodoma d’en Pier Paolo Pasolini. Ara hi he anat a veure The Act of Killing -és a l’únic cinema del país on es projecta, i només una sessió-, d’en Joshua Oppenheimer. Tot i que els projectes són molt diferents, no he pogut evitar comparar-los perquè comparteixen una mateixa voluntat de retratar la barbàrie i un mateix resultat exitós del seu propòsit, que és assolit de forma rotunda i brutal en tots dos casos.
The Act of Killing és un documental que posa l’atenció en el cop d’estat que el 1965 significà el tret de sortida d’una duríssima repressió contra els militants del PKI (Partit Comunista d’Indonèsia), encara que no calia tenir-ne el carnet per acabar en mans dels militars i còmplices. Però en Joshua Oppenheimer, per a descriure aquells dies, no ha pogut servir-se dels recursos habituals del documental -entrevistes als supervivents d’actes criminals, imatges d’arxiu que ens els mostren, especialistes que ens els situen en el seu temps i espai- a causa de l’assetjament a què estava sotmès per part dels botxins. En canvi, el que sí ha pogut fer és comptar amb el seu testimoni, amb el dels protagonistes de la barbàrie. Amb el seu testimoni i amb la seva entrega i implicació en la filmació d’una pel·lícula de factura kitsch, les escenes de la qual es van intercalant amb fragments d’altres situacions, que havia de recrear de la forma més veraç possible la seva feina. Perquè volien que la història expliqués la veritat i quedar-se per ells sols -vergonyant honor- els qualificatius de cruels i sàdics que els partidaris del cop d’estat havien atribuït als comunistes per tal de justificar-ne la seva persecució i assassinat.
La pel·lícula arrenca amb la cita de Voltaire que recorda que “matar està prohibit; per tant, tots els assassins són castigats, excepte si maten en grans quantitats i al so de les trompetes”. I a Indonèsia les matances es van fer a l’engròs -s’estima que moriren prop d’un milió de persones- i encara avui els assassins desfilen al ritme de marxes militars i són tractats com a herois pertot. Per això és possible que el protagonista principal de la pel·lícula sigui l’Anwar Congo, cap d’un dels esquadrons de la mort i fundador de Joventut de Pancasila, una organització paramilitar de més de tres milions de membres, entre els quals s’hi compten ministres de l’actual govern. En la seva primera aparició, l’Anwar Congo ens mostra un indret a l’aire lliure on duien els detinguts, i ens explica que, al principi, els mataven a cops de garrot. Però aquesta tècnica era molt fatigosa i bruta, així que van canviar la tècnica del garrot per la de l’estrangulament amb un filferro. Un cop feta la demostració del procediment usat, l’Anwar Congo es posa el filferro envoltant-li el coll, com si d’un collaret de flors es tractés, i es posa a ballar amb una gràcia i elegància que voldria per ell el Senyor Ros de Reservoir Dogs. I això és només el principi.
Ramon Llull va deixar escrit -sí, en català, Ana María Aguiló, encara que això et provoqui urticària- “lo jorn ha por de perdre sa claror:/ quan ve la nit que espandeix ses tenebres,/ pocs animals no cloen les palpebres/ e los malalts creixen de llur dolor.” Per fortuna, també la nit “espandeix ses tenebres” sobre els botxins, i aquests, a voltes, en cloure “les palpebres”, no tenen més remei que haver de presenciar la pòstuma defensa dels assassinats: els seus rostres, les seves mirades.
