Fa 129 anys dels fets que originaren la celebració del 1 de maig arreu del món com a dia de la classe treballadora.
Avui, malgrat l’esforç constant de la propaganda antiobrera liberal i postmoderna que repeteix incansablement que ja no hi ha conflicte de classes, en la mesura que el capitalisme incrementa els graus d’explotació i saqueig, molts dels aspectes d’aquell episodi segueixen prou presents. I ho veiem també al primer món, on l’huracà del gihad neoliberal fa temps que ha esquinçat els febles vels del període de relatiu benestar per a la classe treballadora iniciat després de la guerra.
El moviment per la jornada de 8 hores
Els fets de Haymarket, Chicago, es van produir el maig de 1886. Tot va començar el 1 de maig, quan l’American Federation of Trade and Labor Unions va impulsar un moviment de vagues a tots aquells llocs on es neguessin a respectar la jornada de 8 hores. Entre 300.000 i mig milió de treballadors de tots els Estats Units anaren a la vaga, aturant més de deu mil centres de treball. Les mobilitzacions es van fer massives: a Nova York 25.000 persones van fer una marxa de torxes, a Detroit foren 10.000, i un nombre semblant a Milwaukee. Però el punt més calent fou Chicago, on 50.000 persones estaven en vaga, 11.000 van marxar durant vuit hores, s’hi van aturar tots els trens i la majoria d’indústries.
La reacció dels capitalistes
El creixement del moviment i la creixent força que començava a mostrar la classe treballadora organitzada van fer saltar les alarmes, els capitalistes locals van començar a preparar la resposta per a esclafar el moviment, i es van agrupar en un “Comitè ciutadà”, nom que ens recorda com als rics ja aleshores els agradava de presentar-se com a representants de la ciutadania i la societat civil respectable. Van pressionar i aconseguir que intervingués la milícia paramilitar de l’estat d’Illinois, organitzaren grups rebentavagues i actes de violència contra els treballadors en vaga, i a través de la premsa, assenyalaven dirigents obrers. El Chicago Mail posava als líders anarquistes August Spies i Albert Parsons al punt de mira i cridava a fer-los servir d’escarment. Eren dos dels dirigents que havien destacat en la direcció del moviment obrer, Albert Parsons havia encapçalat amb la seva dona i criatures la gran marxa de Chicago.
El 3 de maig, quan August Spies, en un acte a la fàbrica de recol·lectores McCormik cridava a mantenir la unitat del moviment per aconseguir la victòria, la policia disparà contra l’acte, matant almenys 2 treballadors.
Els anarquistes respongueren al crim comès per la policia al servei dels empresaris, convocant una protesta a la plaça Haymarket pel 4 de maig, amb crides als treballadors a armar-se per defensar-se de la violència patronal i de les forces policials. Parsons, Spies i Samuel Fielden van parlar en l’acte, que aplegà milers de persones. Quan acabava el darrer parlament va arribar la policia, fortament armada, i s’iniciaren enfrontaments. Un artefacte fou llençat a la policia, que disparava a tort i a dret, i ferí desenes agents, dels quals set van morir. Els trets de la policia feriren 200 treballadors i també causaren més víctimes mortals, com reconeixeria més tard un capità de policia, la premsa els ignorà i la història no els ha comptat.
La reacció policíaca a la violència causada per ells mateixos fou ràpida, detingué 8 destacats militants obrers, anarquistes i socialistes, entre ells els que la premsa havia assenyalat. La premsa també deixava clar què calia fer-ne, el Chicago Journal apressava a la justícia a actuar ràpidament contra els anarquistes per complicitat amb assassinat (el dels policies). La llei de l’estat condemnava als ‘còmplices’ al mateix càstig que als autors, de manera que la sentència que reclamava era la pena de mort. La majoria dels arrestats ni tan sols eren a Haymarket durant els fets.
L’assetjament contra el moviment obrer
Propaganda a la premsa contra els anarquistes. “La justícia s’encarrega d’un agitador anarquista”
Als Estats Units, la premsa iniciaria una campanya de criminalització i persecució salvatge del moviment obrer, objectiu al capdavall de tot plegat. Centenars de persones foren detingudes, i a Chicago les activitats sindicals prohibides durant 8 setmanes, la repressió s’emparava en un clima d’alarma creat entre els ciutadans respectables.
Després d’un judici presidit per un jutge obertament hostil als treballadors, un jurat de “ciutadans respectables”, del qual s’havia exclòs cap persona que pogués ser vagament sospitosa de militància sindical o simpaties pels treballadors, declarà culpables als acusats. Malgrat les apel·lacions, el Tribunal Suprem d’Illinois se’n rentà les mans, afirmant que no tenia jurisdicció. La justícia, com bé hem vist a casa nostra recentment, té clar quins interessos ha de defensar. En l’exercici de cinisme habitual, la premsa culpà els mateixos acusats de la seva condemna per les seves idees, confirmant de fet que el que es condemnava no eren uns fets violents sinó les idees i sobretot el moviment organitzat dels treballadors. Diaris com el Chicago Tribune destacaren en la defensa de la pena de mort per als acusats, galvanitzant el públic burgès davant cap feblesa humanitària.
La solidaritat s’estengué a tot el món, i el moviment obrer respongué amb mobilitzacions a nombroses ciutats americanes i europees. George Bernard Shaw, en un acte de suport als condemnats a Londres va incidir en el paper de la justicia contra els treballadors: “si el món ha de perdre 8 persones, es pot permetre molt abans perdre els 8 membres del Tribunal Suprem d’Illinois”, una apreciació que sens dubte avui seria perseguida com a apologia del terrorisme.
L’11 de novembre de 1887, 4 dels condemnats foren finalment executats: L’impressor Albert Parsons, el tapisser August Spies, el tipògraf Adolph Fischer i el veterà George Engel. Luis Lingg s’havia tret la vida a la seva cel·la. A Samuel Fielden i al George Schwab els commutaren la pena de mort per presó. El socialista Oscar Neeb havia estat condemnat a 15 anys d’empresonament, de tant evident que era en el seu cas la manca absoluta de cap prova de relació amb els fets.
Una fita per a la història
Els fets de Haymarket i la repressió i campanya de propaganda antiobrera que els seguiren foren un fort cop per al moviment obrer nord-americà. El moviment quedà debilitat, i els empresaris aconseguiren endarrerir els avanços com la generalització de la jornada de vuit hores. Però tanmateix estengueren la solidaritat internacional de la classe treballadora, per a qui els màrtirs de Chicago serien un símbol, i foren extraordinàriament didàctics de cara a mostrar què podia esperar el moviment obrer del sistema vigent, malgrat la façana democràtica: la màxima repressió i violència, i l’ús de tots els mitjans per esclafar els seus esforços.
Aquell episodi havia demostrat allò que els propis treballadors ja havien sostingut al Congrés Pittsburgh el 1883 “Totes les lleis estan dirigides contra la classe treballadora. Per tant, en la seva lluita contra el sistema vigent, els treballadors no han d’esperar cap ajut de cap partit capitalista. Han d’assolir la seva emancipació pels seus propis mitjans”.
Al llarg d’aquests 129 anys, la classe treballadora ha lluitat per l’emancipació humana i la fi de l’explotació, i ha aconseguit grans conquestes laborals, socials i democràtiques. Avui la burgesia malda per escombrar-les, guiada per una fanàtica ideologia ultraliberal, amb una premsa activa i bel·ligerant al costat dels seus interessos, i un enduriment de la repressió. Sembla entestada a demostrar-nos que, fet i fet, l’única manera d’assolir una vida digna passa necessàriament per organitzar-se com a classe per a l’enderrocament del capitalisme.
