Maria Gordillo Pinos és militant d’Arran i del col·lectiu feminista Hora Bruixa. Estudiant i a l’atur, també és treballadora de la gran economia submergida d’aquest país, fent cangurs i altres feines.
Com consideres que ha repercutit la crisi de la Covid-19 en els àmbits personal, professional i militant de les dones?
Personal i professional, pitjor de com ho teníem, i no és que partíssim de res fantàstic. El primer que s’atura és tot allò que té a veure amb la reproducció de la vida: llars d’infants, casals d’avis, escoles… Tot allò que no afecta els beneficis dels de sempre i que es pressuposa que algú – normalment les dones – ho sostindrem. Les alternatives no arriben, però sí que arriben els ERTO, arriba el quedar-nos sense feina i sense dret a subsidi totes aquelles que treballem també sense contracte (altre cop fent tasques reproductives que no pot garantir l’estat ni tampoc els nuclis familiars amb les dones ja assumint dobles jornades laborals).
A nivell militant, ha suposat haver-nos de reinventar. Totes les conseqüències d’aquest capitalisme patriarcal salvatge que ja combatíem abans només han fet que agreujar-se. A més, les condicions per poder desenvolupar la nostra lluita han canviat de manera radical. Hem vist com s’esfumaven davant nostre la possibilitat de reunir-nos, manifestar-nos i organitzar-nos com ho fèiem de manera habitual. L’estat d’excepció – i li dic excepció i no d’alarma perquè va ser evident la voluntat de controlar políticament la societat quan s’ha anat aturant tot menys el fer-nos anar a treballar sempre que ha estat possible – ens impossibilitava fer el de sempre. I nosaltres, amb encerts i errors, ens hem reinventat per arribar allà on calia. Xarxa entre veïnes, ressuscitar llaços comunitaris, garantir que les veïnes menjaven, que els problemes per tenir un habitatge no passaven de llarg, que l’infant del tercer segona podia utilitzar el wifi d’alguna veïna per poder accedir als continguts escolars,… Però sabem que no ha estat suficient. Que la nostra gent ho passa ara encara pitjor que abans, i que això només suposa un repte per nosaltres. Podem fer-ho millor, ho sabem, i ens disposem a fer-ho. Aquesta pandèmia ha permès visualitzar millor les contradiccions del sistema. També ens ha permès poder veure de manera més clara tot allò que fèiem bé, també tot allò que necessitem millorar o canviar.
Quins han estat i seran, en la teua opinió, els subjectes més vulnerables d’esta crisi d’organització social i econòmica?
Diria que seran les de sempre, les treballadores. Ha estat claríssim, els llocs amb més afectació i contagi de la pandèmia, qui ha posat de ben segur més morts (que no se’ns oblidi mai, que no normalitzem mai que en són desenes de milers!), qui ha hagut de combatre aquesta pandèmia, hem estat nosaltres.
I dins aquest nosaltres, les dades no han fallat tampoc. Com han viscut o viuen un confinament qui no té papers i anar a comprar li suposa arriscar-se a una deportació perquè els carrers estan més militaritzats que mai? Com d’evident s’ha fet que la taxa de contagi era major entre les dones que els homes perquè moltes de les tasques que realitzem no permeten aturada o confinament perquè sostenen la vida? Com ha crescut la violència masclista? La vulnerabilitat, en el marc del sistema capitalista, va associada a reducció de costos per augmentar beneficis: les treballadores en el seu conjunt, i les dones, les joves, les migrants en particular. I això ens planteja un repte majúscul, ens caldrà donar resposta a totes aquestes particularitats sense oblidar que per fer-ho és imprescindible acabar amb el capitalisme. I a la inversa, que serà impossible acabar amb el capitalisme sinó garantim que les dones, migrants, joves, en definitiva, les treballadores, són lliures també.
Quins penses que són els reptes més urgents que se li presenten al moviment feminista en l’escenari post-pandèmia?
Estirant el fil, d’això últim que plantejava i de vàries reflexions que moltes militants feministes hem anat fent en el sí del moviment feminista, crec que cal que sapiguem veure i valorar la feina que hem fet els darrers anys: les vagues generals feministes massives com a expressió d’una feina de base que s’ha fet per estendre el feminisme arreu.
Ens trobem en un moment complex, més enllà de la pandèmia, el sistema tracta d’apropiar-se del feminisme convertint-lo en un producte de consum, el govern de “ministres” més progressista de la història intentant cooptar totes les proclames i desactivant el feminisme de base, i un embat patriarcal en auge amb l’augment de l’ultradreta a les institucions i fora d’aquestes. Així que podríem pensar que les propostes que portem fent aquests últims anys i el moviment feminista que s’escampa i enforteix des de les protestes contra la contrareforma de l’avortament, les vagues de totes, les vagues feministes,… ha donat els seus fruits però necessita de revisió. Hem estès a amplis sectors de la societat la violència que patim pel fet de ser dones, les pitjors condicions de vida a la qual ens aboca ser-ho. S’han donat eines i legitimitat a les dones per respondre a la misèria que pateixen. Paraules com autodefensa, sororitat, fins i tot feminisme, no són paraules marginals, tampoc les pràctiques que associem a elles. Els espais que s’encomanen fites tant grans com fer la revolució no són espais únicament ocupats per homes. Però no hem assolit els nostres objectius, encara.
Potser ens cal entendre el moviment feminista com aquell moviment que s’organitza autònomament en col·lectius que es denominen així. Però també com el conjunt de dones organitzades en tots els espais del moviment popular. Veiem nous espais organitzatius, com els espais de dones dins els sindicats d’habitatge, que ens donen claus a reptes que hem de poder abordar. ¿Com fem que la nostra lluita estigui lligada i doni solució als problemes materials que pateixen les dones treballadores? ¿Com garantim com a feministes espais organitzatius i pràctiques que garanteixin habitatge a les dones, que les permetin defensar-se en els seus precaritzats llocs de feina, que les permeti autodefensar-se davant les agressions? No és feina que comencem ara, però sí que hem de portar-la molt més enllà. Les vagues feministes han estat una victòria en una batalla molt llarga que ens queda per lliurar. No podem afluixar, el moviment feminista necessita créixer, enfortir-se, dotar-se de mecanismes de coordinació, superar l’atomització, i marcar-se fites i objectius conjunts.
En moments com els que estan per venir, ens necessitem a tot arreu, organitzades com a dones treballadores als col·lectius autònoms, als gimnasos populars, als sindicats d’habitatge i també a les organitzacions.
