Maria Rodó de Zárate és profesora a la Universitat de Barcelona i activista del moviment feminista, del qual participa a través de col·lectius com Gatamaula o de iniciatives com la campanya pel dret a la reproducció assistida.
Com consideres que ha repercutit la crisi de la Covid-19 en els àmbits personal, professional i militant de les dones?
La crisi de la Covid-19 ha accentuat les desigualtats socials ja existents. Per exemple, el tancament de les escoles i de tot de serveis sociosanitaris ha implicat una privatització generalitzada en el sentit que l’estat ha deixat de donar el servei per a que fossin les famílies (de forma privada) les que assumissin tots aquests treballs. Crec que aquesta privatització ha estat el que ha tingut un impacte més desigual en relació al gènere, ja que han estat majoritàriament les dones les que han assumit aquests treballs. Això ha tingut conseqüències en relació a la seva participació en el mercat laboral, però també en relació a la seva salut, benestar emocional, temps propi, etc., i implica una clara desigualtat. Una altra de les repercussions ha estat en relació a la violència masclista en l’àmbit domèstic. Caldrà veure quines conseqüències concretes ha tingut però les poques dades que hi ha, com el nombre de trucades per violència masclista, van augmentar enormement durant el confinament estricte. Cal remarcar també que les dones som un col·lectiu divers i que segon la classe social, l’edat, l’origen, l’orientació sexual o altres eixos de desigualtat s’ha viscut el confinament i la crisi de la Covid-19 de formes molt diverses.
Quins han estat i seran, en la teua opinió, els subjectes més vulnerables d’esta crisi d’organització social i econòmica?
Crec que aquesta crisi afectarà més als col·lectius que ja eren vulnerables abans. Pot fer créixer les desigualtats de gènere en el repartiment del treball, augmentar la precarietat laboral dels col·lectius que ja la patien, accentuar la crisi habitacional i empobrir encara més a les ja empobrides. Segurament també hi haurà sectors concrets que patiran les conseqüències d’una forma més accentuada per les característiques concretes d’aquesta crisi, com les persones que treballen en l’àmbit cultural o en el sector del turisme, que eren ja àmbits precaritzats abans. En concret, l’eix de l’edat, que s’acostuma a menystenir quan parlem de desigualtats socials, crec que ha estat i serà un eix clau per comprendre com es configura la desigualtat. Durant tota la crisi hem vist com les vides de les persones grans valien menys que les de la resta, seguint una lògica capitalista, productivista i capacitista que no dóna valor als cossos que no són productius. La infància també ha patit fortament les conseqüències amb un dels confinaments més estrictes. I caldrà veure quines són les conseqüències del tancament de les escoles, sobretot per la infància més vulnerable. I continuant amb l’eix de l’edat, la joventut ha patit també una estigmatització molt forta mentre s’evidenciava que quedava fora de tot procés polític de presa de decisions.
Quins penses que són els reptes més urgents que se li presenten al moviment feminista en l’escenari post-pandèmia?
Crec que hi ha molts reptes que ja ens venen de lluny, com repensar com gestionem la diferència i com tenim en compte diferents eixos de desigualtat que s’interrelacionen amb el gènere. Si no som capaces d’incloure aquesta perspectiva, continuarem lluitant només per un cert tipus de dona, deixant moltes situacions de violència, discriminació i desigualtat invisibilitzades. Hi ha molts altres reptes que tenen a veure amb com construïm alternatives, com fem front a l’extrema dreta, a la crisi que ve, com establim ponts amb altres moviments socials, com curem les ferides que hi ha dins el moviment… Però hi ha una qüestió específica de la situació de pandèmia que em sembla un repte especialment rellevant: com aprenem a fer política juntes sense trobar-nos. Dins els feminismes, la política de la relació ha estat un eix central de la pràctica política. Cal que ens trobem, que ens toquem, que ens parlem mirant-nos als ulls, que estiguem juntes compartint espais en la quotidianitat per a poder construir plegades. I això està sent molt difícil amb la necessitat de distància social i amb la virtualització de, també, la vida política i l’activisme.