Som la foscor mediàtica, som aquells i aquelles que no tenim veu als mitjans de comunicació perquè no diem el que volen escoltar.
Som els i les que partim amb totes les desavantatges en un debat públic no volgut que només dificulta tota possibilitat de negociació.
On s’ha vist que enmig d’unes converses alguns mostrin les teves cartes a l’adversari? Quin tipus de lògica negociadora és aquesta? Quin favor se li fa a les persones que han de reunir-se?
Des d’un principi la nostra candidatura va afirmar que més important que la Presidència era el què, el com i el quan d’una ruptura irreversible amb l’Estat espanyol i d’un pla de xoc, d’unes privatitzacions a revertir dintre d’un procés constituent. No obstant, per activa i per passiva, abans i després de les eleccions l’oposició a l’actual President va ser clara i meridiana no només entre els i les diputades sinó també en els òrgans de l’organització.
Malgrat tot i tal com va dir-li Artur Mas al nostre company Benet Salellas en una de les reunions mantingudes: “aquest és un pols entre la meva gent i la vostra, i aquest pols el guanyarà la meva gent“.
Lògiques paraules d’un dels representants de la burgesia catalana acostumats a sortir-se amb la seva quan es tracta d’avantposar els interessos de la seva classe enfront les classes populars.
A l’espera de l’Assemblea General del 27 de desembre seria bo reflexionar sobre certes pràctiques de CiU a Barcelona (sí, amics i amigues, aquí encara continua la coalició) i sobre la resposta a elles.
En primer lloc, quatre anys de govern de Xavier Trias van mostrar que malgrat el superàvit de l’Ajuntament, els convergents van aprofundir les privatitzacions iniciades per l’esquerra capitalista i de debò de PSC i ICV/EUiA amb el suport a legislatures d’ERC. Evidentment CiU va continuar amb totes les externalitzacions a l’Ajuntament, instituts municipals i empreses municipals realment existents abans d’arribar ells al govern. No deixa de resultar curiós, així com cínic, escoltar al PP de Barcelona acusar a Barcelona en Comú d’externalitzar encara més que CiU. Ni més, ni menys, el mateix.
Queda clar que aquesta lògica neoliberal que impera en la gestió dels serveis públics i en l’administració té més a veure amb la ideologia del negoci privat que amb la contenció econòmica d’una administració amb, recordo de nou, superàvit.
En segon lloc, CiU així com ERC van votar amb C’s i PSC per continuar amb la Comissió que projecti la presentació de la candidatura Barcelona-Pirineus pels Jocs Olímpics 2026 que, sorpresa, sorpresa, ha de tenir l’aval del Comité Olímpico Español.
Per a qui hi hagués parat atenció, aquesta decisió no hauria de sorprendre, quan només cal recordar que Xavier Trias com Alcalde de Barcelona va reunir-se amb el Ministre espanyol Cristóbal Montoro per proposar-li un acord pel finançament del Transport Públic metropolità per “entre 20 o 30 anys”.
Diuen que si sembla un ànec, neda com un ànec i claca com un ànec, llavors és que és un ànec. Per molt que els mitjans convergents, públic i privats, ens vulguin fer creure que és, per exemple, un lleó.
De fet, tot indica que els regidors i regidores de CiU i ERC no semblen massa ferotges davant les diligències obertes per l’Audiència Nacional enfront la resolució del Parlament de Catalunya del 9N. Tampoc ho van ser les al·legacions realitzades per la suspensió prèvia a l’anul·lació.
En tercer lloc, és evident que el poble treballador català no ha sortit de manera suficientment massiva durant els últims anys en contra de les retallades socials i laborals. Si hagués estat així segurament s’haguessin aturat i/o revertit les polítiques que han fet encara més difícil la vida a les classes populars mobilitzades o no.
Igual d’evident és que qui sí que va sortir a enfrontar-se a aquestes mesures austericides, la part de la classe social més conscienciada, va trobar-se davant seu als Mossos d’esquadra, i darrere d’aquests a l’Artur Mas, Felip Puig, Boi Ruiz, Irene Rigau, Ramon Espadaler, etc.
Tota aquesta part del poble treballador català va trobar al seu costat als i les afiliades de CiU protestant contra les retallades per que venien imposades per l’ofec econòmic de Madrid? No ho recordo pas. Més aviat si s’escoltaven les seves veus era per legitimar les retallades i les carregues policials.
De fet eren les mateixes veus que ara defensen per plató, ona d’FM i twitter a Mas com a President de totes, totes. Amb la mateixa impunitat i el mateix despreci cap al poble treballador català mobilitzat en defensa dels serveis bàsics.
Així les coses, resulta paradoxal que, malgrat la posició votada a Manresa, haguem de realitzar articles, que no seran publicitats, per refermar el que allà es va decidir.
Tots i totes som conscients que reduir la independència a una persona és, a l’hora, un error per a nosaltres (a part de ser contrari a la nostra visió col·lectiva de la política) i un objectiu necessari pels convergents com a via de control polític del futur d’aquesta part del nostre poble.
Permetrem que, un cop més, el pols el guanyi la “gent” d’Artur Mas i continuï la processó en comptes de la independència?
No amb el meu vot.
* Josep Garganté és Conductor d’autobusos de TMB i regidor de la CUP Capgirem Barcelona
