Una constant dels governs socialistes en el país espanya ha estat des de fa ja gairebé mig segle assaonar les seves polítiques neoliberals (privatitzacions, liberalització de sectors com el financer, reconversions industrials, i en general submissió als diktats de gran capital i mercat) amb algun toc aromàtic d’“esquerres”.
Així, amb l’ajut determinant d’una dreta obscurantista, una església preconciliar i una premsa goebbelsiana, han aconseguit a cost zero – ara amb el matrimoni igualitari, ara amb una llei de memòria històrica – mantenir el rol de representant de la meitat democràtica del país.
El govern Sanchez, que a sobre per la presència no desitjada però inevitable de Podemos i confluències diverses ha de justificar el títol de “govern més progressista de la història” – encunyat pels exegetes del reformisme post comunista més tronat – torna a tirar del guió “Espanya democràtica versus Dictadura franquista”.
I ho fa amb una nova llei de memòria històrica que compta, aquest cop, amb la presència de persones sincerament compromeses amb l’antifeixisme com en Jaume Asens. Confesso que aquest element m’empeny a apartar prejudicis i a llegir el que diu el consell de ministres sobre l’avantprojecte de llei. I començo pel començament, que és el
«Títol preliminar, objectiu i finalitat
L’objecte d’aquesta Llei és el reconeixement dels que van patir persecució o violència, per raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa, d’orientació i identitat sexual, durant el període comprès entre el cop d’Estat de 1936, la Guerra Civil i la dictadura franquista fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978. Es tracta de promoure la seva reparació moral i recuperar la seva memòria i inclou el repudi i condemna de l’cop d’Estat de el 18 de juliol de 1936 i la posterior dictadura.»
Home, comparat amb Itàlia, on la condemna del feixisme encapçala la Carta Magna, una declaració de repudi i condemna en la introducció d’una lleieta aprovada 50 anys després de la mort del dictador sona més aviat a presa de pel. Per altra banda estranya que entre les categories que “van patir persecució i violència” no hi figurin per res les minories nacionals: ni que fos per la repressió, innegable, dels seus drets lingüístics [Veure Declaració Universal dels Drets Lingüistics]. Això sí, s’hi indica la Constitució Espanyola (que no fa cap esment a repudis i condemnes de la dictadura) com a final del franquisme i inici de la “democràcia”.
Però, per si algú no pescava la indirecta, el legislador rebla:
«Al seu torn, la Llei adopta mesures dirigides a suprimir elements de divisió entre la ciutadania i promoure llaços d’unió al voltant dels valors, principis i drets constitucionals.»
Si pensem que Vox es presenta com a adalil de la Constitució i dels seus valors i drets ja podem intuir a quins elements de divisió i a quins llaços d’unió es fa referència aquí.
«Títol I, les víctimes
Es determina la consideració de víctima d’acord amb els paràmetres internacionals de Drets Humans i declara el caràcter nul de totes les condemnes i sancions dictades durant la Guerra Civil i la Dictadura pels òrgans de repressió franquista, que així mateix es declaren il·legítims. Totes elles tindran dret a una Declaració de reconeixement i reparació.
A més, instaura el 31 d’octubre, data de l’aprovació en Corts de la Constitució espanyola el 1978 com el dia de record i homenatge a totes les víctimes. Així mateix, es declara el 8 de maig com a dia de record i homenatge a les víctimes de l’exili com a conseqüència de la Guerra Civil i la Dictadura.
Un títol que també recull l’elaboració un Cens Nacional de Víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura, donant resposta a la fragmentació i dispersió de la informació disponible sobre les desaparicions forçades en aquest període.
Crea un Banc Nacional d’ADN de Víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura
La Secció 2a d’aquest capítol I es dedica als arxius i documentació, veritable memòria escrita de l’Estat, regulant l’accés als fons i arxius públics i privats, i garantint el seu accés i protecció, amb un esment especial a el Centre Documental de la Memòria històrica de Salamanca.»
Llistat d’afusellats pels franquistes al cementiri de Palma, febre-setembre 1937.
Aquest titol 1 és dedicat a les víctimes, molt bé, però no n’hi ha cap dedicat als botxins. Mancança que es tradueix en ambigüitat: el Txiqui i Puig Antich van ser víctimes d’ “òrgans de repressió del franquismo” o reus legalment executats per un escamot de la Guàrdia Civil o condemnats per un tribunal de l’exèrcit – institució a la qual la present constitució atorga un paper destacat en la defensa de la unitat de la pàtria -?
Això no queda clar, si en canvi que la Constitució és l’element fonamental i fundador de la nova Espanya democràtica i de passada retre homenatge a la interpretació post franquista de la guerra civil com a Guerra fratricida i no primer episodi de l’ofensiva feixista que assolaria mig mon. Sempre de passada s’hi crea un Banc Nacional d’ADN i es fa una menció especial del Centre Documental de Salamanca.
«Capítol II. … es crea la Fiscalia de Sala per a la investigació dels fets produïts durant la Guerra Civil i la Dictadura, fins a l’entrada en vigor de la Constitució, que constitueixin violacions dels drets humans i de el Dret Internacional Humanitari. Tindrà les funcions d’impuls dels processos de recerca de les víctimes dels fets investigats, …»
O sigui tindrem una Fiscalia que determinarà si un assassinat és un assassinat, amb el fi de “impulsar la recerca de les víctimes…”. Per la busca dels autors dels “fets” haurem d’esperar, suposo una vintena d’anys més i una altra fiscalia.
«Capítol III. Mesures de reparació: S’inclouen actuacions com la investigació dels béns espoliats durant la Guerra Civil i la Dictadura o el reconeixement i reparació de les víctimes que van realitzar treballs forçats. Com a mesura reparadora de les persones que van patir l’exili, es disposa una regla per a l’adquisició de la nacionalitat espanyola per nascuts fora d’Espanya de pares o mares, àvies o avis, exiliats per raons polítiques, ideològiques o de creença. Els voluntaris integrants de les Brigades Internacionals podran adquirir la nacionalitat espanyola per carta de naturalesa.»
Altrament dit: s’investigarà per descobrir qui ha estat expoliat i esclavitzat, però no qui va expoliar ni esclavitzar, com per exemple les empreses que van fer fortunes colossals amb els treballs forçats i que avui continuen galdoses acumulant beneficis a costa de l’erari públic. Ara bé, la mesura reparadora va molt més enllà de la simple restitució dels bens robats o d’una indemnització pels anys de presidi: es concedirà la NACIONALITAT ESPANYOLA!
«Capítol IV: la memòria com a garantia de no repetició … retirada dels símbols i elements públics contraris a la Memòria Democràtica … mesures per evitar actes d’exaltació o enaltiment de l’alçament militar, la Guerra Civil o el règim dictatorial … . revocació de distincions, nomenaments, títols i honors institucionals, de condecoracions i recompenses o títols nobiliaris, que hagin estat concedits o suposen l’exaltació de la Guerra Civil i la Dictadura.
Així mateix, inclou actuacions dirigides a fundacions i associacions entre els fins es trobi l’apologia del franquisme o la incitació directa o indirecta a l’odi o la violència contra les víctimes de la Dictadura franquista.
… continguts curriculars per a ESO i Batxillerat, i … fomentar, promoure i garantir en la ciutadania el coneixement de la història democràtica espanyola. … una Fundació del Sector Públic, l’objecte serà contribuir a el coneixement, difusió i promoció de la història de la democràcia a Espanya a través de la preservació dels arxius dels presidents de Govern Constitucionals.
Es regulen els Llocs de Memòria Democràtica amb una funció commemorativa i didàctica … Es declara extingida la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caidos.»
I amb això s’obté una “garantia de no repetició?” En altres països està prohibida la refundació de partits feixistes i és molt curiós que un estat que es va dotar d’una “llei de partit” que va permetre il·legalitzar desenes de formacions independentistes basques ni tan sols esmenti aquí aquesta possibilitat.
Per si fora poc les institucions que van ser puntals del règim com la Guàrdia Civil, l’exèrcit o l’audiència nacional – tribunal especial nascut directament del TOP – mai han estat sotmeses a depuració i ni tan sols se li demana la formalització d’un “punt i a part” (vaja un simple reconeixement de que com a institucions es van portar malament i que no ho tornaran a fer).
«El títol III defensa de la memòria democràtica i la dignitat de les víctimes, disposant la creació d’un registre d’entitats memorialistes. Es crea un Consell de Memòria Democràtica com a òrgan consultiu i de participació d’aquestes entitats i preveu la constitució d’una comissió estatal de la Memòria i la Reconciliació amb el Poble Gitano a Espanya.»
De nou només s’hi parla de les víctimes. I no de totes.
«Finalment, el títol IV incorpora un règim sancionador … en defensa de les víctimes i de la dignitat dels principis i valors constitucionals en l’espai públic. Estableix multes que van des dels 200 euros als 150.000.»
Si pensem que les multes de la llei mordassa van des dels 100 als 600.000 euros que s’apliquen quan els “valors constitucionals” són qüestionats per gent que recorda com es va fabricar aquesta constitució.
En definitiva:
Presos del franquisme a la plaça de bous de Santander, convertida en camp de concentració. 1939.
Manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. Ni fa esment a les responsabilitats de grans empreses i grans fortunes, de l’església i d’institucions de l’estat en guerra civil i dictadura.
Sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia quan, cas únic a la història, dels set redactors tres havien estat membres de les corts franquistes (imagineu una constitució italiana redactada amb la participació de membres destacats del règim de Mussolini) – i no parlem del paper de seguiment del redactat que van exercir els alts comandaments de l’exèrcit – i quan la mateixa Carta Magna no menciona ni de lluny cap condemna del franquisme.
Ignora l’existència d’una institució que és la màxima de l’estat, el representant de la qual gaudeix d’absoluta immunitat i que és cap de les forces armades… institució imposada pel dictador en substitució de la forma legal que havia estat enderrocada pel cop d’estat, la república.
No impugna la legitimitat del règim franquista i només es centra en els seus “excessos repressors”.
Manté l’inaudit silenci sobre els maquis: la guerrilla antifeixista que més va durar a tota Europa (fins als anys 60), on els maquis són els autèntics herois nacionals, no és mencionada, ni és reconegut als seus militants l’estatus de combatents. Aquesta “anomalia” permet autèntiques aberracions: el primer nom de la llista de víctimes del terrorisme (aquelles que si les insultes et cauen anys de presó i no multetes) és un tal Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal (tinent de la Guardia Civil), cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que va emboscar l’any 1960 el Maquis
anarquista Quico Sabater i assassinar els seus 4 companys. En el tiroteig l’home va morir i el Quico va passar de ser bandit per a la justícia franquista a ser el primer terrorista de la futura democràtica Espanya.
És una llei en definitiva que no trenca amb al passat feixista, ni fa justícia de cap dels nombrosos crims de la dictadura i ni tan sols ofereix cap rescabalament real, que no sigui un reconeixement simbòlic que en tot cas arriba massa tard, tant tard com per sonar a befa.
Tot i la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts) aquest text sembla perseguir principalment l’objectiu polític d’un blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria (l’ “antes roja que rota”) i, de passada, la naturalització del concepte de nació espanyola. Tot de cara a recuperar una imatge homologable als sistemes vigents en l’entorn europeu, imatge molt danyada per la recent repressió del moviment civil català i pels nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia.
“El nostre país es proposa recuperar un espai d’allò públic i de la idea d’estat i de potenciar els valors que hem aportat al nostre país i al món”, diu la vice-presidenta del govern a propòsit del Panteó de personatges il·lustres espanyols.
“La mona vestida de seda, mona es queda”
Nota: per a Podemos i Comuns s’obre la possibilitat de, tot i aprovar els aspectes positius de la llei, posar de manifest (en el mateix preàmbul, per exemple) la persistència bel·ligerant de poders polítics, militars, judicials, mediàtics i econòmics que a dia d’avui, any 2020, impedeixen que a l’estat espanyol es pugui parlar d’una autèntica ruptura democràtica amb el passat franquista.
* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis”, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”.
