“Joan Fuster. Nosaltres, els valencians. 1962-2012” al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València. Fins el 18/03/2012.
En blanc i negre, color sèpia i a tot color. Protagonista de toms enciclopèdics, cintes magnètiques i pistes de DVD. Caricaturitzat i portat al terreny del pop-art. També convertit en ninot de cartró pedra. Joan Fuster i Ortells, el solitari de Sueca, ha estat la icona recurrent per posar sobre la taula el debat al voltant de la identitat i el futur dels valencians. I, enmig d’una vasta obra, no hi ha dubte que el llibre Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962) ultrapassa totes les línies invisibles fixades per unes societats panxacontentes, agraïdes amb les versions oficials. Fuster va tindre la valentia d’expressar allò que tant costava dir en uns temps tan foscos com els que va viure. Ell només va encendre la metxa, fent possible la popularització del terme maleït. Sí, els “Països Catalans” als que Fuster al·ludia han estat hashtag de tota una època i han abocat en un devessall de tinta, en múltiples lectures que han revisitat aquesta constitució valenciana per a uns, una broma de mal gust per a altres.
En aparença, l’exposició que la Universitat de València ha muntat a La Nau fa tuf de pur tràmit: 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i, no menys important, del Qüestió de noms (Aportació Catalana, 1962) i El País Valenciano (Destino, 1962). Un tràmit, tanmateix, necessari i gens anacrònic, perquè la batalla pels símbols, per la identitat, pel país, no s’ha tancat a casa nostra. Ans al contrari: cada jorn s’escriu un nou capítol en la història d’aquest país de bàndols oposats, renyines insuperables i lluites cos a cos. La transcendència fusteriana queda palesa en aquesta mostra. Durant aquest mig segle, s’han realitzat trenta edicions del Nosaltres, els valencians –se’n desen còpies, fins i tot, a la United States Library of Congress (Washington) o a la Bibliothèque Nationale de France (París)-. Tot, malgrat els entrebancs en forma de censura que la dictadura franquista hi va perpetrar. Els informes de l’època no són tan diferents als d’avui, quan el govern valencià encara condiciona les emissions de TV3 a una qüestió de noms: “La obra está escrita en catalán, y no en valenciano, por lo que no puede entusiasmar demasiado a los valencianos auténticos”. Tret de deu anys de censura, l’obra va trobar mercat: 150 pessetes l’exemplar, 175 en castellà.
El dipòsit que es fa públic aquests dies a la ciutat del Túria presenta el Fuster més íntim gràcies a notes improvisades o anotacions manuscrites sobre els originals. Fulls groguencs amb lletra quasi initel·ligible que ens donen pistes sobre l’organització del seu treball i de la seua vida. Però el vessant assagista no és pas l’únic. Hi ha, també, el Fuster periodístic, amb tot d’articles publicats a Levante o Las Provincias. I el Fuster activista. Així ho il·lustren les fotografies captades als aplecs o, simplement, als viatges arreu del territori. I, per deixar constància dels dos models de país confrontats, la mostra no s’oblida de l’agitació: d’una banda, pintades històriques a favor de la unitat nacional del poble valencià, i de l’altra, pamflets i artefacte explosiu contra Fuster.
L’exposició, finalment, es converteix en un viver d’art que aixopluga pintures, gravats, dibuixos i escultures en homenatge al de Sueca. Sovint, es tracta de regals que va rebre de part d’artistes com Boix, Miró, Tàpies, Ponç, Renau, Alfaro o Equipo Crónica. Un patrimoni cultural que ens ajuda a entendre millor el valor de les idees del solitari.
