El setembre del 2020 una comitiva del partit ultradretà Vox, formada per Ignacio Garriga, Rocio de Meer i Jordi de la Fuente, va iniciar una passejada pel barri barceloní del Raval amb la intenció de parlar amb els veïns dels “problemes de la immigració i la delinqüència.” Feia poc que havien transcendit, a través de la televisió i la premsa, unes afirmacions fetes pels mateixos diputats d’aquesta comitiva on s’anomenava al barri “estercolero multicultural” i s’insultava a bona part del seu veïnat, posant especial èmfasi en uns quants menors d’edat, a qui anomenen Menas. La passejada no havia estat anunciada amb antel.lació però, si bé els primers vianants van tractar amb fredor i indiferència aquella migrada processó de polítics i policies secretes, el veïnat més organitzat va improvisar plantar cara al seu discurs. En pocs minuts s’havia reunit una vuitantena de veïnes vinculades a diverses entitats i, simplement, es va fer via cap a on eren per deixar-los clar que els seus insults no eren benvinguts: “fora racistes dels nostres barris.” Se’ls hi va dir en actitud cívica. Això i poc més. Pel fet que molta de la gent que passava per alli i es va assabentar de qui eren, així com la de la majoria de balcons i finestres a qui les consignes van cridar l’atenció, s’afegissin espontàniament al rebuig cap a tot el que aquesta gent proclama, la comitiva es va veure molt minoritzada i, tal com insulten menors quan se senten forts, quan no se’n senten tant s’amaguen al primer lloc que troben. En aquest cas va ser un Hotel. Es van tancar allí mentre la gent llençava ous a la façana i repetia consignes “fora feixistes. Pa, sostre i treball..” Això fins que, al cap d’una estona, va aparèixer la Brimo i, després que tres dels seus membres apallissessin a una noia a cops de porra, van trucar a la porta i se’ls van endur a predicar el racisme a un altre lloc.
La cosa, en principi, no donava més de si. Quatre titulars amb redactat breu a sota en alguns diaris, un comunicat amb el suport explícit de totes les entitats del barri a l’acció veïnal i poc més. Però, el fet que un parell dels membres de la comitiva fossin policies secretes, combinat amb què els jutjats són, per la gent de Vox, allò que se’n diu zona de confort, van motivar-los en el sentit creatiu. Mitjançant l’enginyosa col.laboració dels Mossos d’Esquadra de Ciutat Vella, a qui van encarregar una investigació, l’anècdota es va anar allargant i reescrivint una vegada rere l’altre, amassant-la, alterant-ne les formes i textures en un ambiciós exercici literari, fins fent-la passar per una historieta de bons i dolents amb tots els ingredients per desitjar que guanyin els bons i perdin els dolents. Que es faci justícia. Mentre l’endemà que se’ls foragités declaraven als mitjans interessats “los diputados se encuentran en buen estado, segun fuentes de Vox” (el Mundo, 2 de setembre de 2020), quasi un any després, a l’hora d’interposar una denúncia, el relat era tot un altre: de les set o vuit persones que anaven a la comitiva tres, Rocio de Meer, Jordi de la Fuente i José Luís de Temple, van declarar sota jurament que un dels ous llençats els va impactar directament a l’ull. Un dels ous a cada un, és clar. No el mateix ou. El fet és d’una peripècia extraordinària perquè, un cop tancats a l’Hotel, algú va comprar un ous per esclafar-los contra la façana però, segons sembla, no va preveure que alguns ous, en algunes situacions molt condicionades per l’èpica i la connotació llegendària, travessen parets de formigó i pedra massissa per impactar als ulls de la gent que hi ha a l’altra banda. Per si això no fos prou, hi ha el factor matemàtic: d’una dotzena o, com a molt, vint-i-quatre ous llençats resulta que tres, a més de travessar parets, impacten al mateix punt del cos de tres de les vuit persones tancades dins el vestíbul. El càlcul de probabilitats té un mèrit que ningú li pot negar: és una proesa memorable. Tot ou vol ser un ou com aquells tres. Encara que també cal dir, per no faltar a la veritat, que no tot va ser un camí de glòria en la intrèpida gesta d’aquells ous. El reconeixement els hi va arribar de forma pòstuma. El dia que s’haurien hagut de celebrar i distingir, aquell dia on van brillar més que cap altre, se’ls va invisibilitzar. Incomprensiblement, tan Rocio de Meer com la resta de membres de la comitiva que es van enregistrar amb la càmera del mòbil per explicar la seva versió dels fets a les xarxes socials, no van dir res de cap ou a l’ull. Tampoc a la roba que duien, camises clares d’estiu, s’hi pot veure el rastre de cap ou. És com si s’haguessin afanyat a netejar-ne les restes, a silenciar-los… com si s’haguessin posat d’acord a mantenir-los a l’anonimat. No fou fins, ja mesos més tard i amb la intenció de consensuar una declaració per denunciar als Jutjats, quan es van posar a repassar en grup la memòria d’aquell dia. És en aquell exercici de recrear tots junts aquella tarda quan entren en declaració els tres ous desapareguts i, llavors sí, se’ls hi fa justícia amb el reconeixement que mereixen.
La denúncia que van acabar presentat, però, és bastant agosarada. Redactada per ser feta pública en plè període electoral, no s’està de res: la secció de delictes d’odi i de discriminació de la Fiscalia de Barcelona, encapçalada per Miguel Ángel Aguilar, la va acceptar i sol·licita una pena-multa de 50.400 euros a vuit dels veïns i les veïnes que van mostrar el seu rebuig al foment, precisament, de l’odi als carrers del Raval. Els hi demana sis anys de presó pels delictes d’amenaces, coaccions i agressió. Potser per ser la secció de delictes de discriminació -o potser no- en el cas de dues de les vuit veïnes, que no tenen nacionalitat euro comunitària, se’n sol.licita la deportació als seus països d’origen. És una denúncia molt ambiciosa. No pretén que els denunciats facin treballs per la comunitat o assisteixin a un curset de respecte als animals, les plantes i el racisme: vol fer mal. Presó, deportació i diners. Venjança. No acusa els acusats pel que han fet sinó pel que són: criatures del femer multicultural. Els Mossos d’Esquadra, que van aportar els noms i les adreces dels vuit seleccionats, van afegir-hi el reforç d’una biografia militant bastant extensa d’alguns d’ells, amb fotografies i explicacions de fets molt anteriors al dia de l’escarni contra Vox. Tot plegat bastant seriós o, almenys, prou seriós per limitar-se a la imatge d’un populatxo rabiós armat amb una o dues dotzenes d’ous. Per molt agressius, coaccionadors i amenaçadors que siguin els ous, no n’hi havia prou. Calia un altre ingredient. Una cosa greu i potencialment perillosa, a l’alçada de les acusacions però que, a l’hora, fos imperceptible en les imatges d’aquell dia. O encara més: oblidable en les declaracions d’aquell dia. Una cosa molt neutra. En aquest punt de la redacció dels fets és quan els Mossos investigadors i la comitiva de Vox recorden, de cop i volta i tots alhora, que els concentrats van abocar lleixiu sobre la comitiva. Llavors entra en escena una garrafa de lleixiu. O, millor dit: la idea del lleixiu. La garrafa no està fotografiada ni se’n coneix la marca o mesura i tampoc acapara el redactat central de la denúncia o de la investigació però apareix, com qui no vol la cosa, en algunes declaracions més detallades dels denunciants i en algunes frases entre paràgrafs de la investigació. Mig present mig amagada però apareix i, amb ella, la crònica dels esdeveniments fa un salt qualitatiu. El lleixiu és, justament, el producte que decolora qualsevol realitat i la converteix, rere el seu efecte, en un blanc impol·lut on reescriure una versió molt més a mida. Sense taques ni petjades ni estercolero multicultural.. una imatge polida amb una redacció perfecta per tal que el jutge l’agafi sense escarafalls. Una denúncia amb olor de paper nou.
Introduït com una qüestió perifèrica en un redactat llarg, el lleixiu no és tan difícil d’acceptar. El carrer Hospital bé està associat a la idea del forn de pa, la botiga de fruites i verdures, l’adrogueria i les veïnes amb el carret de la compra… a més: el lleixiu, en principi, no és cap arma. A l’abast de tothom i innocentment assequible, qualsevol de nosaltres és presumpte culpable de manegar lleixiu. Qui no ha comprat mai lleixiu? Qui no ha dut una garrafa de lleixiu del súper a casa, després de pagar per ella i deixar-ne constància a la caixa enregistradora i les càmeres de seguretat? La majoria de gent vulgar, sense servei domèstic, tractem sovint amb el lleixiu. Si som mínimament desperts, en fer-ho, sabem que és molt tòxic pel medi ambient i que s’ha d’allunyar de l’abast dels infants, ja que en cas de contacte amb la pell o els ulls, pot causar cremades i lesions… és la no-arma que pot ser arma. Almenys en una ment estercolera. La ment d’algú que llença amb fúria dotzenes d’ous als ulls dels indefensos. Per què no haurien de repensar-s’ho, aquests antifeixistes, això de fer la bugada o fregar la cuina de casa de manera metòdica durant anys si, pel mateix preu, poden ruixar pel carrer a la gent que no els hi agrada? Té molta lògica. Una lògica estranya i molt ultradretana d’entendre, però al cap i a la fi, l’única capaç de convertir aquell dia de setembre de 2020 en una causa penal. És la mateixa lògica que afegir a la investigació les trajectòries militants d’uns acusats i oblidar, tractant-se de la Fiscalia de delictes d’odi i discriminació, que dos dels denunciants, Jordi de la Fuente i José Luís de Temple, tenen una causa oberta per apallissar, amb vuit amics més, una noia antifeixista a la Rambla del Carmel, al Districte d’Horta-Guinardó. Jordi de la Fuente també està sent investigat precisament per incitació a l’odi i a la discriminació, per haver dirigit l’assalt en grup a un Centre de menors del Masnou al crit de “moros de mierda os vamos a matar!” Atac que va acabar amb diversos menors i educadors hospitalitzats. És molt sabuda i reconeguda la seva militància en grups neo-nazis que neguen que existís cap holocaust. A ell mai li ha fet cap mandra la salutació feixista ni els crits que li són propis. Però tot això no és digne de ser investigable. Ni la inquietant anècdota de quan en David Duke, actual líder del Ku Klux Klan, va felicitar l’Ignacio Garriga pels seus resultats electorals. No interessa. No encaixa. L’element essencial, sense el qual la toga del jutge seria el vestit de l’emperador, és el lleixiu. Sense el lleixiu aquella horda antifeixista cridanera i xulesca es quedaria en un legítim dret a la llibertat d’expressió i participació. El lleixiu fa la diferència..
Tot plegat pot semblar una broma: un pres li diu a un altre “tu, perquè ets aquí?” I l’altre respon “per una garrafa de lleixiu” però, com tot el que es relaciona amb les proves falses, és una broma de molt mal gust. Uns anys enrere, el 2008, al mateix barri del Raval, onze veïns a qui la premsa va posar el desafortunat nom de “Comando Dixan” van passar de sis a vuit anys a la presó, amb alguns de deportats a la sortida, per una causa que va resultar estar basada en el fals testimoni d’un confident policial. No hi havia cap delicte, però es va aportar una prova definitiva: un pot de Dixan. Llavors la policia nacional espanyola, com avui els Mossos, van deixar de banda el principi de neutralitat i imparcialitat. La investigació que han dut a terme n´és una prova tan irrefutable com la garrafa de lleixiu, que només existeix per simbolitzar la seva harmonia amb els interessos de Vox. El lleixiu testifica que els dolents són dolents i, els bons, en van ser les víctimes desemparades.
L’actuació auxiliar que la policia fa a la Justícia hauria de complir uns criteris que no permetessin confirmar proves que només existeixen en la rondalla dels acusadors. La fiscalia s’hauria de fer càrrec d’això per cuidar el prestigi de la institució que representa. La responsabilitat única, però, no recau en el poder judicial. En els règims no dictatorials, segons la llei que els caracteritza com a tals, les autoritats polítiques tenen l’obligació de tutelar i fiscalitzar a les forces de seguretat. A l’anomenada democràcia espanyola, que a la mínima ocasió treu pit per explicar-se a si mateixa com “una de les més avançades del món”, el control sobre els cossos policials és inexistent. També als seus virregnats amb forma de governs autonòmics. Qualsevol veí dels barris on s’hi combinen una gran concentració de joves a l’atur i d’economia informal coneix perfectament la pràctica d’inventar-se culpables a l’atzar com a forma de violència institucional normalitzada. El que no es coneix, ni en aquests barris ni enlloc, són els policies amonestats per les seves trajectòries mitòmanes. Això demostra el desinterès explícit de les institucions per desterrar aquestes pràctiques, que empresonen o judicialitzen aleatòriament a gent sense més culpa que tenir poques simpaties entre els cossos de seguretat. En el cas de Vox contra el Raval s’arribarà al judici amb uns racistes convertits en màrtirs i apòstols de la llibertat d’expressió mentre, a la gent d’ordre, al veïnat compromès amb la cohesió social i la vida de barri, se’ls presentarà com a delinqüents que han de justificar que no ho són. El lleixiu i els fems.
* Joan Suqué, és militant d’Endavant OSAN i un dels encausats pels fets.
