“Anar a l’ajuda d’un poble en perill de mort (…) en nom de la consciència universal que no pot tolerar aitals crims. Ho fem per protegir la població de la follia assassina d’un règim que, en assassinar la seva pròpia població, ha perdut tota legitimitat” (Nicolas Sarkozy a l’Elysée el 19 de març). No cal aturar-se en el fonament material de la “consciència universal”, lligada a la ciència ficció i a conceptes com “la banda fosca de la força”. Quan determinats personatges comencen a tirar d’aquest tipus d’abstraccions (la “civilització occidental”, etc.) sempre hi ha algú en algun racó del món que es pot anar calçant. George W. Bush va marcar el camí a seguir. Com haureu imaginat Sarkozy es referia a Líbia quan parlava d’“un règim que, en assassinar la seva pròpia població, ha perdut tota legitimitat”. El detall és molt significatiu car és fàcil deduir que enfront dels règims facinerosos que assassinen “la seva pròpia població” es troba la immaculada civilització democràtica, integrada per aquells països, com França, que enlloc de perdre el temps assassinant la pròpia població es dedica al negoci, molt més rendible, d’assassinar la població dels altres. Tot això ve al cas d’“un document que Libération s’ha procurat. Text signat pel Consell Nacional de Transició” (Vittorio de Filippis, “Petroli: l’acord secret entre el CNT i França”, Libération, 1 de setembre). El document apareixia fotografiat en l’esmentat número de Libération i donava una idea força més concreta del que Sarkozy entén per “consciència universal”: “Som el 3 d’abril. Disset dies s’han escolat des de l’adopció de la resolució 1973 al Consell de Seguretat de l’ONU, a on França juga un paper determinant per venir a l’ajut dels insurgents. Aquest 3 d’abril, el CNT signa una carta (reproduïda a dalt) en la qual es precisa: `En relació a l’acord sobre el petroli pactat amb França a canvi del reconeixement del nostre Consell, durant la cimera de Londres, com a representants legítims de Líbia, hem delegat el germà Mahmoud (Shammam, ministre a càrrec dels mitjans al CNT) per signar aquest acord atribuint el 35% del cru als francesos a canvi del suport total i permanent al nostre Consell’”. Com es pot observar Sarkozy no esmenta la “consciència universal” en va, ni exhibeix les seves virtuts especulatives a canvi de res. No cal fer la típica cara d’indignació ni de fingida sorpresa. Era una cosa que hom podia esperar. En canvi hi ha altres coses que mai no em deixaran de sorprendre: “Aquesta carta vindria a acreditar la tesi dels islamistes, que no han parat de repetir que aquesta guerra no tenia cap altre objectiu que el de ficar mà en els recursos petroliers del país, les reserves del qual freguen els 44 milions de barrils, les primeres del continent africà?”, es pregunta de Filippis. És sabut que la religió és l’opi del poble, però la “tesi dels islamistes” coincideix amb la del sentit comú i suggereix que l’opi de l’Islam no es prou potent per enterbolir visions tant òbvies. Sorprenentment, el potencial estupefaent de la religió de la “consciència universal” és molt superior, com demostra Mathieu Guidère, “professor universitari i especialista en el món àrab”, que enlloc de comprendre que l’esmentada pregunta era purament retòrica contesta amb seguretat: “De cap de les maneres. Això és ignorar la cultura líbia. No és un poble pobre, no para la mà, car té consciència de la seva riquesa. Pels membres del CNT aquest acord no és més que la justa retribució, en el sentit cultural del terme, del suport ofert per França”. No tinc cap tipus de coneixement específic sobre la cultura líbia, la qual cosa no m’impedeix de comprendre les esplèndides virtuts de 15 milions de barrils de cru, però això deu ser conseqüència de la trista ignorància d’algú que no és “especialista en el món àrab” i que no sap interpretar el significat de 15 milions de barrils de cru “en el sentit cultural del terme”.
