Aquest any vinent es compliran dues dècades de govern autonòmic del Partit Popular al País Valencià. Dues dècades de canvis profunds i d’acceleració de l’ofensiva capitalista i espanyolista contra els drets socials i nacionals.
El resultat final d’aquestes dues dècades, que es van voler vendre com a prodigioses, ha estat una triple crisi que des de 2008 ha devastat els fonaments del que fins aleshores havia estat l’incipient estat del benestar i de les autonomies. Una crisi econòmica que ha portat a un augment de la desigualtat social i ha retornat al conjunt de les classes populars les dificultats per arribar a final de mes. Una crisi nacional que ha suposat la liquidació a la pràctica dels pocs elements d’autonomia cultural o econòmica del País Valencià i una major dependència del poder de l’estat central. Una crisi democràtica que ha acabat corrompent tot l’entramat institucional.
El desgast del règim, que en principi semblava abocar a una alternança amb el PSPV, ha estat més profund i ha arrossegat també el pilar esquerre del règim. Amb tot, l’alternança política, ara en forma de tripartit, continua com l’horitzó més a curt termini, tot i que distorsionat per l’impacte incert de Podemos. Una alternança, la del tripartit o quatripartit, que a totes llums sembla no tenir ni programa ni estratègia ni eines per a atacar d’arrel els grans problemes de la societat valenciana, més enllà de la promesa d’una gestió més honesta, modesta i menys espanyolista.
Cal recordar que, malgrat que 20 anys de poder quasi absolut han fet del PP la icona del poder polític valencià, en bona part de les decisions estratègiques com a país hi ha hagut el suport entusiasta del PSPV. Començant pel model tou de normalització lingüística iniciada pel PSPV i continuant per la Llei del Sòl de 1998, base del model especulatiu dels dos darrers decenis, votada conjuntament per PP, PSOE i CiU. De fet, aquesta llei té com a antecedent la LRAU, impulsada en el darrer any de govern Lerma.
Pel que fa al carrer, malgrat l’efervescència de múltiples mobilitzacions socials i la pèrdua d’hegemonia del règim «popular», l’articulació d’una veritable alternativa encara és un horitzó llunyà, mentre el moviment constata que malgrat tot allò que s’ha lluitat en els darrers 5 anys, els avenços reals han estat molt i molt escassos.
Al País Valencià, és més viu que mai el mantra gramscià sobre quan «allò vell no acaba de morir mentre allò nou no acaba de néixer».
La (no)defensa de les senyes d’identitat
En aquestes dues dècades el govern del PP ha assajat una política identitària absolutament subordinada a l’espanyolisme. Pot semblar paradoxal que malgrat aquest espanyolisme el PP ha aconseguit, gràcies al seu control absolut en tots els nivells, aparèixer a ulls de moltes valencianes i valencians com el partit que millor ha sabut defendre els interessos del país.
Aquest model, consistent presentar-se com una còpia no nacionalista del model de «reivindicació territorial» de CiU, va fer fortuna especialment quan el PP valencià va convertir-se en el principal focus de l’oposició política al govern de Rodríguez Zapatero. La defensa de les senyes d’identitat s’ha convertit en un lloc comú per a tots els diputats i alts càrrecs «populars», tant per a agitar l’espantall de l’anticatalanisme com per a fer regionalisme de manual.
La realitat, però, és que algunes de les senyes d’identitat que els populars sempre tenen a la boca, han patit sobre el terreny per a mantenir les seves posicions. El valencià, tot i guanyar parlants en nombres absoluts i de coneixement, ha vist davallar percentualment el seu ús social en determinades àrees i sectors socials.
Les línies d’ensenyament en valencià, un element insuficient però imprescindible per a poder mantenir l’ús social de la llengua, han viscut un desplegament molt per sota de les seves possibilitats i força circumscrit a l’ensenyament públic.
Aquesta oferta limitada no es correspon a la demanda. Segons dades de 2010, mentre l’oferta global de línies en valencià era del 33% de les places escolars, el 61% de les famílies manifestava que en igualtat de condicions i continuïtat, escolliria la línia en valencià pels seus fills.
Alhora, el biaix entre escola pública i concertada pel que fa a l’oferta d’ensenyament en valencià és contundent. Mentre que el 48% dels alumnes de la pública estudia en valencià, només el 8% dels alumnes de la concertada també ho fa.
“Segons dades de 2010, mentre l’oferta global de línies en valencià era del 33% de les places escolars, el 61% de les famílies manifestava que en igualtat de condicions i continuïtat, escolliria la línia en valencià pels seus fills”
Font: El Llibre Roig dels Països Catalans
El tancament de RTVV el novembre de 2013 va suposar la fi d’una televisió que, tot i les baixes audiències i la manipulació informativa, era al cap i a la fi una eina de normalització lingüística. Aquest tancament reblava la derrota constant que des de principis dels 90 viu la televisió en català, especialment al País Valencià.
Hi va haver una època, efímera, en que el País Valencià era el territori dels Països Catalans amb més televisions en català i que aquestes suposaven pràcticament el 50% de l’oferta. Primer les televisions privades, després la TDT, posteriorment la clausura dels repetidors de TV3 i finalment la liquidació de RTVV, han suposat la fi del somni d’un espai radiotelevisiu en català compartit amb la resta de nació.
Però no només la televisió pública valenciana ha estat una de institucions pròpies víctimes d’aquesta crisi. El sistema financer valencià ha estat literalment liquidat per l’estratègia seguida pel poder polític autonòmic de 1994 ençà. Les dues grans caixes amb titularitat pública, Bancaixa i CAM, han quedat absorbides per l’espanyola Bankia i el principatí Banc de Sabadell. Alhora, el privat Banc de València va ser comprat a preu de saldo per La Caixa. La pèrdua de tot l’instrumental financer ha deixat en evidència l’extrema dependència de Madrid tant del poder polític com del poder econòmic.
Creixement desigual i precarització
Els anys de màxima expansió del model especulatiu no van ser, però, anys de creixement econòmic per a tothom. Sota el miratge del repartiment de l’abundància, els crèdits a baix preu i el consum desenfrenat, les dades econòmiques ens mostren una realitat diferent: des de 2002 les valencianes i els valencians tenen uns ingressos per càpita per sota de la mitjana estatal.
Amb la crisi, aquest empobriment de les classes populars s’ha fet encara més evident. Si la situació general als Països Catalans ja es pot considerar d’alarma social, la situació concreta del País Valencià és dins el conjunt la més crua pel que fa a les dades d’atur. 26% d’atur i 57,8% d’atur juvenil són xifres que demostren el resultat. En aquests anys de crisi, més de 230.000 treballadors han estat afectats per un ERO -gairebé 740.000 a tots els Països Catalans-.
Aquesta situació s’atenua quan es miren les dades de poder adquisitiu i encariment del cost de la vida. La caiguda al País Valencià és del 4,47% del poder adquisitiu entre 2008 i 2013, una xifra inferior a les de Catalunya i les Illes. Amb tot, un 30% de les valencianes i els valencians es troben en risc d’exclusió social.
*”
Els 12.000 milions d’euros d’espoli fiscal anual i els 9.000 milions de frau fiscal anual superen els 17.000 milions d’euros de pressupost de la Generalitat”*
Font: El Llibre Roig dels Països Catalans
La destrucció del teixit productiu i la terciarització ha estat molt accentuada en la darrera dècada. Aquest és un dels elements més destacats i que expliquen bona part de les transformacions socials que s’han viscut. Entre 2000 i 2012 el País Valencià ha perdut el 30% dels treballadors del sector primari, bàsicament llauradors. El pes de la indústria en el PIB s’ha reduït pràcticament un 5%.
En el conjunt dels Països Catalans, el pes dels serveis en l’economia ha passat en la darrera dècada del 57% al 66%. S’ha triplicat el nombre de m2 de centres comercials. Aquest boom del sector de la distribució -exemplificat en Mercadona- té però una cara B: es calcula que per cada lloc de treball creat a la gran distribució, se’n destrueixen 4 al petit comerç. Als Països Catalans han perdut 35.000 establiments comercials des de l’any 2000.
En aquest espiral de transformació econòmica cal sumar-hi el procés de despossessió galopant. A banda de la pèrdua de poder adquisitiu i la privatització de serveis públics, el frau i l’espoli fiscal han estat dos elements importants que han minat el patrimoni col·lectiu. Els 12.000 milions d’euros d’espoli fiscal anual i els 9.000 milions de frau fiscal anual superen els 17.000 milions d’euros de pressupost de la Generalitat Valenciana. Uns diners que majoritàriament acaben engreixant les grans despeses especulatives i armamentístiques i, per tant, tota l’oligarquia i el poder econòmic de l’IBEX35.
Un entramat institucional podrit
L’associació de la corrupció amb la política valenciana és un fenomen tan constatable com compartit amb la resta de Països Catalans. Totes les institucions més importants tant del País Valencià com dels Països Catalans es troben esguitades per casos de corrupció. Així mateix, tots els partits que han sostingut el règim en les dues darreres dècades tenen casos de corrupció que comencen ja a insinuar que aquesta era una pràctica estructural, intensa i compartida.
Però la corrupció no és l’únic element d’aquesta crisi democràtica. La recentralització de competències i les retallades en drets són dues altres cares del prisma. Pel que fa al primer element, les lleis de recentralització de competències, que pretenen buidar de poder els organismes més propers cap a organismes d’elecció indirecta com les diputacions.
En un ordre molt diferent es situa la política repressiva. Cal recordar que aquest 2014 s’ha viscut a la Valldigna una ràtzia policial contra joves que opinaven a les xarxes socials, un fet inèdit i que suposava tornar a fer del País Valencià un laboratori sobre la repressió a expressions de protesta social, tal com va ocórrer en 2012 amb les protestes estudiantils. Juntament amb l’estratègia policial, cal tenir també present l’estratègia parapolicial de tolerància amb els grups d’extrema dreta, que enguany s’ha materialitzat amb l’agressió d’ultres contra una Trobada d’Escoles en Valencià a Benirredrà i en l’absolució en primera instància dels acusats en l’Operació Panzer, juntament amb les operacions de penetració d’España 2000 a barris populars de València.
