Bankia i la fi del sistema financer valencià

Bankia havia de ser la plasmació financera d’allò que algun estratega del PP va anomenar “eje de la prosperidad”, però ha acabat essent el major escàndol financer a l’estat en tot el que portem de crisi. De la mateixa manera que la llei del sòl 6/1998 va suposar obrir la veda a la destrucció del litoral, la fusió freda de Bankia va suposar la sentència de mort del sistema financer valencià. En poc més d’una dècada, l’encimbellament i la caiguda d’una classe social vinguda a més i sustentada sobre la bombolla immobiliària ha marcat l’evolució social i política al País Valencià.

Bankia es constitueix el 2010, en plena tempesta financera que acabarà desfigurant els fins aleshores territorialitzat sistema financer espanyol. Era una operació que representava una fugida endavant en l’estratègia d’expansió de Caja Madrid, després d’una dura batalla política per al control d’una entitat que, des del centre polític de l’estat, es pretenia usar com a eina per a una recentralització financera. Aquesta caixa, que havia estat protagonista i alimentadora de l’economia especulativa de la darrera dècada es trobà, un cop iniciada la crisi, en perill. Així, a la caixa madrilenya se li fa sumar Bancaixa i altres cinc petites caixes, entre les quals Caixa Laietana de Mataró. A partir d’aquell moment, Bankia també passà a controlar el Banc de València, ja que Bancaixa n’era l’accionista majoritari.

La creació de Bankia fou una decisió on hi intervingueren múltiples interessos polítics. D’una banda, l’interès del PP per mantenir a capa i espasa el que fins aleshores havien estat les “seves” caixes. A pocs mesos de les eleccions estatals, els populars no es podien permetre el luxe de veure com el seu castell de cartes s’enfonsava i deixava en evidència la inconsistència de la seva actuació econòmica. Per altra banda, també hi hagué l’interès del govern de Zapatero en intentar mantenir, com fos, el sistema financer espanyol dempeus. L’operació Bankia no hagués estat possible sense la benedicció del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que l’autoritzà tot i ser coneixedor aproximat de l’estat real en que es trobaven aquestes entitats.

Finalment, aquesta passada primavera Bankia no pogué continuar maquillant les xifres i acabà reconeixent que no podia fer front a les provisions que li reclamaven diversos organismes. En total, l’entitat sumava més de 50.000 milions d’euros en actius tòxics. Des de juny de 2012 el FROB controla el 100% de BANIF, l’entitat matriu de Bankia.

El Banc de València, buc insígnia de la burgesia del cap i casal

El Banc de València fou l’entitat financera de la gran burgesia del cap i casal. Els cognoms més coneguts d’aquesta classe social apareixen de forma repetida en els seus consells d’administració al llarg de tot el segle XX. Noguera, Villalonga, Boluda, Lladró, Girona… són els qui han pilotat una entitat senyera de l’empresariat clàssic de la ciutat, que ha travessat tot el segle passant del valencianisme conservador al filofranquisme per posteriorment dividir-se políticament entre liberals i blavers, però que sempre ha mantingut l’esperit de casta. Una casta que el propi desenvolupament social de les darreres dues dècades, d’especulació, corrupció, diner fàcil i sobretot nou-rics amb poder polític, ha posat en perill el seu prestigi.

Fundat el 1900, va tenir entre els seus primers presidents els germans Noguera. Dècades més tard, un fill d’Antonio Noguera també ostentarà la vicepresidència del Banc. Alvaro Noguera també tingué un paper important en la fundació del diari El País i de Sogecable, a banda d’una relació privilegiada amb Jordi Pujol. La família Noguera també és propietària de FICSA, una de les immobiliàries que més es va beneficiar del boom de la construcció.

El polític Ignasi Villalonga també fou president del banc durant el franquisme. Villalonga fou diputat de la Dreta Regional Valenciana durant la Segona República i posteriorment, malgrat el seu valencianisme, passà a col·laborar amb el bàndol franquista. Que el món empresarial i les elits tenen molt sovint una continuïtat de llinatge ho demostra el fet que un dels nebots de Vilallonga, Juan Villalonga, fou company de pupitre de José Maria Aznar i, conseqüentment, va presidir la Telefònica privatitzada de finals dels 90. Un altre president del Banc provinent del valencianisme fou Joaquim Reig, del mateix partit que Vilallonga i que servà una bona amistat amb un altre connacional passat al bàndol feixista, Francesc Cambó. Fou Reig qui pilotà l’entitat en el pas del tardofranquisme a l’autonomia de Lerma.

El 1994, després d’unes operacions d’inversió molt arriscades i que donaren pèrdues, sota la presidència d’Antonio Girona, es forçà a la recentment creada Bancaixa a entrar en l’accionariat del Banc per tal d’aportar-li estabilitat. Així, la caixa d’estalvis passa a ser la principal accionista, mentre que les famílies tradicionals mantenen paquets d’accions minoritaris però gens menyspreables.

Després de l’adquisió d’una part de les accions per Bancaixa, la presidència l’ostentaren l’industrial Josep Maria Simó -president de la Cambra de Comerç de València i un dels impulsors de l’Associació Valenciana d’Empresaris-, i Antonio Tirado, un excomunista que fou alcalde de Castelló de la Plana. Després de Tirado la presidència passà a mans de Julio de Miguel, que actualment figura al consell d’administració d’Iberdrola. Posteriorment, la presidència fou assumida per qui també era president de Bancaixa, l’expresident de la Generalitat entre 2002 i 2003 José Luís Olivas.

El 21 de novembre de 2011 el Banc d’Espanya intervingué el Banc de València. L’entitat necessità una injecció de 3.000 milions d’euros i fou posada sota l’administració directa de José Antonio Iturriaga Miñón, per designació del FROB. En el moment de la intervenció, el banc tenia posat el 65% del risc en inversions en construcció.

La caixa dels valencians

Bancaixa es va conformar el 1991, tenint com a matriu principal la Caixa d’Estalvis de València, a la que s’hi van anar incorporant diverses caixes comarcals, entre les quals la Caixa de Castelló. Un procés molt similar, en forma i temps, al viscut per La Caixa.

Amb l’ascens del PP al poder a la Generalitat s’inicia també l’assalt al poder econòmic. A través de la llei 1/1997, que permet augmentar la presència de càrrecs polítics a les caixes, l’equip de Zaplana inicia l’entrada dels seus a Bancaixa i a la CAM.

A Bancaixa, l’antic alcalde socialista de Castelló, Antonio José Tirado, és substituït per Julio de Miguel. Després del moviment de poder al PP, del zaplanisme al campsisme, el president interí de la Generalitat, José Luís Olivas, després de cedir -no massa de bona gana- el càrrec a Camps, és recompensat amb el càrrec de president de Bancaixa, en perjudici de De Miguel, que com a compensació passarà al consell d’administració d’Iberdrola.

En l’etapa posterior a 1997, el Consell utilitzarà Bancaixa com una eina per a finançar la seva política expansiva de grans infrastructures. Terra Mítica, l’experiment de privatització sanitària del “model Alzira”, promocions d’habitatge públic o el deute de la Generalitat van ser inversions assumides en part per Bancaixa. Això, juntament amb la voràgine hipotecària, van dur l’entitat a ser de les més mal posicionades per a afrontar la crisi. El matrimoni forçat amb Caja Madrid va fer la resta.

La fi del sistema financer valencià

Entre la CAM, Bancaixa i el Banc de València copaven gran part del sistema financer del País Valencià. Dues caixes d’estalvis -la tercera i quarta de l’estat-  per als dos grans pols demogràfics del País Valencià i un banc regentat pels grans cognoms de la burgesia local. El que a priori era un sistema financer sòlid, que tenia una certa similitud estructural amb el del Principat, va acabar demostrant que tenia els peus de fang. Si la il·lusió del poder polític del PP valencià s’esvaí amb la subordinació de Bancaixa al projecte essencialment madrileny de Bankia -paral·lel al procés polític d’ostracisme dels principals dirigents populars valencians-, la il·lusió de la solidesa econòmica s’esvaí davant l’embat de la crisi. José Luís Olivas, un polític gris que arribà a ocupar la presidència de la Generalitat després de Zaplana, ha estat la cara visible d’aquest naufragi.  Qui començà la seva carrera política a València de la mà de l’enterrador de les aspiracions nacionals del País Valencià, Emilio Attard, s’ha convertit trenta anys després en l’enterrador del sistema financer valencià.

La denúncia a l’Audiència Nacional

Després de rebutjar una iniciativa popular per a processar els directius de Bankia, promoguda pel 15M i exercida a través de 13 accionistes individuals, l’Audiència Nacional acabà acceptant el passat juliol com a mal menor una altra denúncia feta per UpyD -no sense que des dels moviments socials es critiqués el partit de Rosa Díez per oportunisme i intencions poc clares-. De moment, l’Audiència Nacional ha decidit imputar 33 directius de l’entitat. Entre els directius provinents del sistema financer valencià hi figuren l’expresident de la Generalitat José Luís Olivas, Francisco Verdú Pons, la catedràtica d’economia de la UVEG Araceli Mora, el dirigent del Grup Ros Casares Francisco Juan Ros Garcia, l’exsecretari d’estat d’indústria (1998-2000) Jose Manuel Serra, l’exalcalde socialista de Castelló de la Plana Antoni Tirado, l’expresident de l’Associació Valenciana d’Empresaris Francisco Pons Alcoy, l’expresident de la patronal CIERVAL Rafael Ferrando, l’exdiputat del PP a les Corts José Rafael García Fuster, l’empresari Remigio Pellicer i l’antic president de Bancaixa Habitat Ángel Villanueva.  En total 11 persones acusades d’haver propiciat l’ensorrament de la que havia estat la segona caixa d’estalvis dels Països Catalans.