L’hora del balanç?

Quan es tanca un cicle, el més normal és fer-ne balanç. Després dels dos últims naufragis electorals, bona part de l’esquerra independentista sembla coincidir en que ens trobem en aquest punt.

És l’hora del balanç, doncs? Potser molts i moltes hi estem d’acord, sí. Però, si posem fil a l’agulla, el primer que caldria és delimitar de quin cicle estem parlant i, d’entrada, hauríem d’aclarir quan va començar. Cal remuntar-nos fins a l’anomenat Procés de Vinaròs, que al tombant del segle passat va posar les bases de l’actual coordinació de l’esquerra independentista? Al 2004, quan la CUP va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu sense respectar els acords interns de les organitzacions? Al 2012, quan la CUP decidí presentar-se per primer cop al Parlament regional principatí? Al 2015, quan l’arribada dels anomenats governs de canvi descol·locà i desmobilitzà bona part de l’esquerra radical als respectius territoris? Al 2016, quan la CUP acordà la investidura de Puigdemont després d’enviar a la no-tant paperera de la història a Artur Mas? O al 2017, quan la CUP acceptà presentar-se a les eleccions autonòmiques imposades pel 155?

La data podria ser una d’aquestes, o una altra, depenent de qui estiga reflexionant i de cap a on vulga portar la reflexió, evidentment. I no cal oblidar, tampoc, que qualsevol d’aquestes dates s’insereixen en un fenomen major de descrèdit del sistema polític espanyol sorgit de l’anomenada Transició, que, al mateix temps, està emmarcat en una crisi global del capital, que als Països Catalans va despertar una onada de protestes que, sens dubte, marcaren una època.

Una cosa és clara: el cicle implica la CUP i la política institucional. Perquè durant molts anys l’estratègia de l’esquerra independentista s’ha supeditat a les dinàmiques electorals i institucionals de la CUP. Per descomptat, la projecció pública i la capacitat d’atracció de militància en són dues contrapartides gens menyspreables, ja que és innegable que el discurs i la incidència de l’esquerra independentista han assolit nivells molt significatius. Això, és clar, si ens limitem a contemplar-ho des del Principat, perquè un dels preus a pagar d’aquesta supeditació ha sigut la dissolució del projecte de construcció nacional (com bé explicitava un vídeo de campanya de la CUP) i, l’altre, les contradiccions ideològiques que han afeblit el moviment a base de conflictes interns.

Aquesta darrera campanya ha estat una bona síntesi del sense sentit de l’aposta institucional de la CUP: sense les bases unides, es torna a decidir presentar-se a unes eleccions d’àmbit estatal; de nou, sense capacitat d’articular una candidatura a totes les circumscripcions afectades dels Països Catalans (cosa que hauria de ser una línia roja en aquest tipus de convocatòries electorals); amb un lema regeneracionista i legitimador de les institucions i que apel·la principalment a la por, tot assumint el relat que han creat ad hoc els partits de l’esquerra espanyolista. I, alhora, criticant l’abstenció, quan aquesta ha estat una opció defensada per l’esquerra independentista durant molts anys. I tot plegat sense fer una anàlisi raonada dels possibles avenços reals que permetria assolir la participació i de la capacitat d’evitar legitimar de les institucions del règim, i justament en un moment en què l’opció abstencionista comença a ser plantejada per sectors més amplis descontents amb l’actual estat de les coses, als quals s’ha menystingut.

Quan la CUP ha tingut accés als mitjans públics i de masses, quan els seus candidats i candidates hi han tingut presència (i, fins i tot, bona premsa i reconeixement), i quan tot plegat ha estat acompanyat d’uns resultats favorables, s’ha oblidat amb massa facilitat que el sistema és pervers, antidemocràtic i injust i, encara més, que està pensat per a sotmetre’ns com a classe i com a poble. Ho hem vist molt clarament en Syriza o Podemos. El fet de créixer electoralment ocupant els espais oberts en moments de crisi política dels partits del règim, no garanteix que aquest creixement es traduïsca en un veritable reforç del moviment polític d’alliberament, capaç d’aprofitar aquesta crisi per a arrossegar-hi més sectors populars. Ara, potser, també ho comencem a veure en el nostre cas; però la qüestió, de tota manera, és ser-ne conscient quan bufen vents a favor…

Si es vol fer una balanç honest convindria, tal vegada, analitzar si l’aposta institucional prioritària i les aliances polítiques adoptades han afavorit les posicions del moviment; si han servit per a obrir escletxes de ruptura i deslegitimar les institucions que ens esquarteren i ens oprimeixen; per a acumular forces en al construcció d’un contrapoder popular capaç de resistir envestides criminalitzadores i repressives; per a arrossegar més forces populars cap a la ruptura amb el règim; per a enfortir i fer créixer el moviment i les organitzacions i estructures de lluita de la classe treballadora i les classes populars al marge de les institucions de l’estat; per a fer avançar, en definitiva, el projecte polític d’alliberament nacional i d’emancipació social dels Països Catalans a tots els Països Catalans. O bé si l’aposta ha contribuït objectivament a exhaurir i a integrar en la via institucional el cicle de lluita i mobilització social potencialment rupturista de què parlàvem abans i tancar així la crisi política i social del règim.

És més fàcil dir-ho que fer-ho, evidentment. Però si l’esquerra independentista no vol que el seu projecte polític acabi esdevenint una simple retòrica buida de contingut, no es pot permetre tornar a jugar-s’ho tot a la carta institucional, i menys encara, es pot fer il·lusions quan aquesta obté uns resultats electorals positius. Perquè aquesta no és cap drecera per a eixir de la irrellevància a què els sistema ens aboca, sense miraments, una i altra vegada.