És un fet molt evident per qualsevol habitant d’aquest món que les persones que hi fem vida ens comuniquem entre nosaltres fent servir diverses llengües. Si algú juga a allò tan suggestiu de fer rodar un mapamundi per frenar-lo de cop amb la punta del dit, quan no assenyali el blau d’un oceà, probablement tindrà una o més llengües de més o menys parlants sota la minsa superfície de la punta del dit índex. Hi ha societats més homogènies o monolingües i societats més riques en diversitat, però una constant històrica per tothom coneguda és que la massa de població humana ens expressem en diverses famílies lingüístiques. Ara bé: tenint present això, hi ha unes poques paraules, encara que molt escasses, que són part d’una mena de vocabulari internacional. Paraules molt viatjades i conegudes, que s’han guanyat un lloc privilegiat en termes de popularitat. Són massa poques per formar una llengua franca i ni tan sols podríem articular una frase amb sentit combinant-les, però les paraules que han estat convidades a tots els diccionaris i que viuen i s’usen a llocs distants o fins remots l’un per l’altre, existeixen. Per posar un exemple entenedor només hem d’imaginar un hospital a tres llocs tan aleatoris com Moçambic, Indonèsia o Perú. Tres llocs a l’atzar. En aquests tres hospitals segurament hi haurà una àrea de cardiología. Allà, metges i metgesses, quan parlen amb els pacients, ho fan havent interioritzat que, de les coses del cor, ells en diuen “càrdio.” L’explicació és ben raonable: l’anomenada medicina moderna es va desenvolupar a les universitats i als hospitals occidentals i, aquests llocs, tenien el llatí com a llengua acadèmica. Arrel d’aquest traspàs universal de coneixement s’explica que un lloc tan especial com el cor tingui un nom científic compartit per cultures que, sovint, estimen de maneres molt diferents.
D’entre els motius que fan que una paraula sigui adoptada per tothom aquí i allà n’hi ha de molt diferents: n’hi ha d’orígens compartits, de necessitats tècniques, d’imperialismes econòmics o polítics… fins i tot n’hi ha de biològics, però més que buscar-los i enumerar-los, el que interessa ara i aquí no és tant obrir el focus a les grans elucubracions de l’etimologia, com tancar-lo per acostar-nos a dues d’aquestes paraules i, més concretament, als seus significats: La paraula “holocaust” i la paraula “tabú”. Si bé els seus significants són allò més visible i concret -la seva forma gramatical i com la llegim i pronunciem-, els seus significats són la part invisible i conceptual… què volen dir? La relació entre els dos conceptes, significat i significant, és completament arbitrària. O sigui: no hi ha cap raó lògica ni natural per explicar que una paraula es digui com es diu ni per associar-la a una convenció social o una altra. Simplement ens hem posat d’acord per tal d’entendre’ns en què certes paraules signifiquen certes coses. Tan simple com això.
En aquest sentit, la paraula holocaust ha fet una volta més. És un mot que ha entrat a l’imaginari compartit de diverses llengües no una sinó dues vegades. Si la busquem al diccionari de seguida sabrem que es refereix a la “persecució i matança d’un gran nombre de persones d’un grup social o religiós, d’un poble.” En el cas de la llengua catalana s’il·lustra amb un exemple ben entenedor: “el poble jueu va patir un holocaust.” (diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, DIEC). Amb aquest esclariment tothom sap que ens referim a l’abominable extermini industrial de vides jueves dut a terme a l’Alemanya nazi de la primera meitat del segle XX. La paraula era d’ús comú a moltes llengües i es referia a guerres o persecucions de minories fins que, a partir de la Segona Guerra Mundial, es va consolidar amb un nou significat específic: l’holocaust jueu. Però els gitanos o homosexuals, o en molta major mesura els eslaus, també van patir aquesta terrible atrocitat. Al mateix moment i lloc històrics. Ha passat que, a còpia de fer una cosa tan necessària com aturar-nos a reflexionar col·lectivament sobre un fet, la paraula “holocaust” s’hagi vist abocada a una associació de conceptes que fa que, quan pensem en ella, els nazis i els jueus ens vinguin al cap tràgicament relacionats dins la noció. Però de l’holocaust armeni (o del ruandès) n’hem de dir armeni (o ruandès) per no confondre’l amb l’Holocaust, que va amb majúscula com els noms propis. L’Holocaust amb majúscula és l’holocaust europeu de jueus al segle vint. Almenys en la immensa majoria de llengües del món, amb la molt significativa excepció de l’hebreu, que va preferir buscar-se un terme propi, la Xoà, per una mena de tabú: evitar que la paraula, que venia del grec antic holocaustos i volia dir, literalment, “sacrifici complet cremat per a Déu”, pogués contenir cap mena de sentit teològic. El tabú, doncs, va atrapar a l’Holocaust.
Si l’origen de l’Holocaust és a la llengua grega, d’on ve la paraula “tabú”? Sembla que en plena il·lustració europea, allà pel segle XVIII, hi havia una obsessió per cartografiar-ho tot. Una fal·lera intel·lectual tan voraç que no s’espantava ni amb les llargues distàncies. La cosa era força cara, és clar, però aportava prestigi científic i, aprofitant l’avinenentesa, la monarquia britànica, que tenia intencions obertament colonialistes, finançava expedicions amb aquest propòsit. D’una d’elles, enviada a la immensitat de l’oceà Pacífic, el vaixell en va tornar havent produït els primers mapes de Nova Zelanda i de parts de la Polinèsia, cosa que va cobrir de llaurers als seus tripulants i, sobretot, al seu capità, el cèlebre navegant James Cook, rebut a Londres amb tots els honors. El capità, que duia els mapes curosament enrotllats dins el seu porta-plànols, també havia dut un diari d’abord. En ell, entre altres paraules amb els seus significats, n’hi va haver una d’anotada que de seguida va triomfar entre els periodistes enviats a cobrir l’acte. La professió de periodista era relativament nova, però ja existia l’olfacte: la paraula “taboo”, que venia del polinesi “tapú”, va ser copiada a les llibretes de tots ells. Al seu costat, anotat amb molt d’afany científic, hi deia “cosa sagrada, perillosa i prohibida.” L’endemà tota la premsa anglesa en parlava i, al cap d’uns dies, bona part de la premsa mundial. Tant és així que la paraula, avui en dia, és un préstec lingüístic a llengües tan allunyades com el coreà, el rus o el suahili.
Així, doncs, el mot “tabú” (descrit al DIEC com a “Mot que es considera impropi d’emprar en públic o d’escriure per raons religioses, de superstició, de gust social, etc.”) es va popularitzar perquè moltes llengües no disposaven d’una paraula que expressés amb tanta precisió lèxica una prohibició social que no té una raó racional explícita. No hi havia, en cap llengua fins llavors, un equivalent tan perfecte. L’Holocaust, per la seva banda, va instal·lar-se a les boques dels parlants de bona part del món perquè, un cop exposat davant dels ulls de la humanitat, va ser considerat com allò que realment era: un col·lapse absolut de la civilització. Els préstecs lingüístics omplen un buit quan una altra llengua no té una paraula precisa per a un concepte nou o específic. L’adapten. Però la cosa no és tan senzilla: Es pot anar a parar als racons més allunyats de la llengua original sense alterar el significat? La sociolingüística, que estudia a fons aquests fenòmens mentre nosaltres ens dediquem a les nostres coses, diu que no. Diu que tots els préstecs, inclosos el tabú i l’Holocaust, duen implícit un marc conceptual que mai es manté intacte. Els parlants, en funció de les seves cosmovisions simbòliques, amplien o modifiquen els significats originals quan els acullen a les llengües receptores… se’l fan seus. Això, és clar, serveix tant per una paraula com per dues de combinades. Potser més i tot. L’Holocaust i el tabú (o el tabú i l’Holocaust) comencen a caminar junts, agafats de la maneta, a l’Alemanya dels anys cinquanta del segle vint. En aquell país, i en plena postguerra, va aparèixer una frase icònica, “Davon haben wir nichts gewusst.” (D’això no en sabíem res) convertida en tòpic generacional de la negació o autoexculpació col·lectiva. Una resposta-tabú, amb la boca petita, quan algú era preguntat per l’Holocaust. És el que passa quan els conceptes surten fora del diccionari: més que buscar-los, ens busquen i, quasi sempre, ens troben als llocs on no voldríem ser vistos. Des de començament del segle XXI fins als nostres dies, les morts relacionades amb el consum de drogues s’acumulen per milions arreu del món. Han més que doblat a les de l’Holocaust. Només als Estats Units d’Amèrica, des de l’anomenada “crisi dels opioides”, ja han superat el milió de morts i, tanmateix, aquesta xifra rarament desperta la sensació d’horror que associem a les grans tragèdies de la història. Aquestes molt sovint ens semblen incomprensibles, perquè les imaginem com explosions brutals de violència amb víctimes i botxins. Com una pel·lícula de bons i dolents. Però moltes es desenvolupen d’una altra manera: lentament, camuflades, gairebé normalitzades. Potser és així com el món pot acumular milions de morts sense sentir que viu immers en una nova emergència moral. Sense que sigui un assumpte personal per ningú. “Davon haben wir nichts gewusst.”
Les morts per drogues no arriben en trens ni en camps d’extermini seguint les directrius de lleis racistes. Arriben una a una, en hospitals o, sobretot, als llocs més discrets dels carrers o dins d’habitacions tancades. Encara que no sempre: sovint aquesta crisi crea camps oberts a plena llum del dia; Barris sencers de ciutats riques són zones d’ombra on les lleis de protecció de la vida han deixat d’aplicar-se. Barris invisibles que són l’avantsala d’un cementiri. Potser és precisament aquest tabú el que les fa tan fàcils d’ignorar: les addiccions fan de mal reconèixer. Com a individus i com a societat. Comparar la mort de milions de persones estigmatitzades amb l’Holocaust, és clar, tindria límits evidents i podria fins i tot rebre acusacions amb fonament de banalitzar-lo. Allò va ser un genocidi planificat per un estat, mentre que les morts relacionades amb les drogues formen part d’una suposada crisi sanitària global amb causes complexes, que no poden evitar que els pobres es morin a un ritme i nombre… d’holocaust. Però la comparació, frívola si es vol, almenys planteja una pregunta incòmoda: per què una tragèdia amb una magnitud humana comparable pot desenvolupar-se durant dècades sense generar cap sensació d’emergència? Un holocaust no és només exterminar. També és convertir milions de persones en objectes, números o “bestiar” i la temeritat de mantenir en funcionament unes estructures al servei de la seva mort. És per això que, lluny de comparar aquestes dues situacions, el que es pretén és redefinir-les. Buscar un nou significat a la intersecció entre el tabú i l’Holocaust.
L’anomenada “crisi dels opioides” deixa morir, mitjançant la negligència sistèmica, a tanta gent que es podria descriure com un holocaust passiu. En lloc d’una persecució activa amb ordres de deportació, veiem com determinades estructures socials i econòmiques creen les condicions perquè milers de persones, la majoria pobres, morin davant de tothom sense despertar cap reacció. No és comparable a l’Holocaust en naturalesa ni en causes, però sí en un aspecte clarament relacionat: la capacitat humana de conviure amb la mort massiva sense reaccionar. Abans, per normalitzar-ho, calia molta propaganda (ràdio i premsa, sobretot) durant anys. Avui, els algoritmes de les xarxes socials poden crear bombolles d’odi i deshumanitzar un grup en qüestió de setmanes, de forma gairebé imperceptible per a l’observador extern, però el resultat és prou semblant: L’estigmatització converteix l’addicte en un “deixat”, un “criminal” o algú que “s’ho ha buscat”. En qualificar-los així, la societat accepta la seva mort com un resultat natural de les seves eleccions, eliminant la culpa col·lectiva. Tant li fa si és un comentari entre veïns dins un ascensor de Filipines, Bahrain o Suècia; en això no hi ha xoc de civilitzacions: “s’ho ha buscat”. Ningú signa una ordre d’execució directa, però el resultat és la mort massiva, encara que, per aquesta massacre, no hi haurà un tribunal de Nuremberg. L’Holocaust dels nostres dies s’acarnissa amb els que sobren. Per paràsits, per representar una despesa, per fer-nos pagar els seus errors a tothom, per fomentar la inseguretat als barris… és una cosa que es pensa, però no es diu. S’ha ressignificat, com demostra el present: és un Holocaust tabú.
IMATGE: Mapa mundial del percentatge de població que abús d’opioides per país. La prevalença global d’opioides (opiacis sintètics i medicaments amb recepta) s’il·lustra per país. La mida del cercle a cada país representa el percentatge de la població que consumeix opioides, des del cercle més petit i la taxa més baixa del 0,2% de la població fins al cercle més gran que representa el 6,1% de la població. Font de dades: Informe mundial sobre drogues de l’UNODC del 2014.
* Joan Suqué, el Raval, Barcelona.
